[La cooperació en joc: dues observacions]

Dues observacions sobre els experiments de Robert Axelrod als que em vaig referir en el post anterior:


La paradoxa Flood-Dresher. En el DdP iterat es dóna una curiosa situació que dóna lloc a l'anomenada paradoxa de Flood-Dresher, en referència a Merrill M. Flood i Melvin Dresher, els dos investigadors als que s'atribueix l'origen del joc del DdP (tot i que fou Albert W. Tucker qui li donà el nom i la interpretació). La paradoxa és la següent: si el joc consta, per exemple, de 100 iteracions, la darrera jugada funciona com un DdP simple i als participants els convé més trair, ja que obtenen una puntuació més alta i no tenen risc de represàlies perquè el joc s'acaba. Aleshores els jugadors poden pensar que la jugada 99a és realment la darrera significativa, ja que ambdós pretenen trair en el moviment 100. Però si el moviment 99 és l'últim, aleshores els dos jugadors haurien de trair, ja que tampoc ara hi ha represàlia possible (els dos jugadors trairan al moviment 100 independentment del que faci l'adversari al moviment 99). Aquest raonament pot ser estès repetidament fins al primer moviment, així que fins i tot en el DdP iterat no hauria de poder sorgir la cooperació: l'únic equilibri de Nash possible s'assoleix quan es traeix sempre.

Com se'n va sortir Axelrod d'aquest problema? Doncs bé, en el segon torneig va establir la longitud de les partides de forma probabilística. Cada enfrontament comprenia el mateix número de moviments, desconegut pels participants. Va dur a terme cinc repeticions dels enfrontaments, cadascuna d'elles amb un número diferent de moviments. Axelrod va prendre una probabilitat de 0.00346 d'acabar el joc en cada moviment (equivalent a un paràmetre de descompte w=0.99654). De fet, va executar els càlculs aleatoris abans del joc i va fixar el número de moviments de cada repetició (63, 77, 151, 156 i 308, el que fa una longitud mitjana de 151 moviments, una mica inferior als 200 de la primera versió). Com que els jugadors no podien saber amb exactitud quin moviment seria l'últim del joc, els resultats no estaven esbiaixats per estratègies que aprofitessin aquest efecte de fi-de-partida.


La fi del reialme de TIT FOR TAT? Llegeixo a la Wikipedia que en la competició celebrada en motiu del 20è aniversari del primer torneig d'Axelrod, l'estratègia més reeixida ja no fou TIT FOR TAT. Un grup de la Universitat de Southampton va presentar un grup de 60 estratègies que operaven conxorxades, de manera que cooperaven entre si per a que una d'elles assolís la màxima puntuació. Les estratègies del grup podien reconèixer-se mútuament gràcies a un patró ocult als primers cinc a deu moviments. Un cop identificat que el contrincant era un membre del grup, una d'elles sempre cooperava mentre que l'altra sempre traïa, de manera que la puntuació de la segona es maximitzava. Pel contrari, si detectaven que l'adversari no pertanyia al grup, traïen sistemàticament per a minimitzar la puntuació del contrincant. Molt abans de dur-se a terme aquesta nova competició, Richard Dawkins ja havia apuntat a El gen egoista la possibilitat de que estratègies aliades resultessin victorioses en cas de que fossin permeses.

Significa això que hem de revisar totes les conclusions que vam veure en el post anterior? Sense haver-hi meditat profundament, crec que la clau està en la simulació ecològica, la que millor caracteritza l'evolució per selecció natural. Si bé aquest grup d'estratègies sortí victoriós, no crec que aquesta estratègia sigui estable a llarg termini, quan la mida de la població en la propera contesa és proporcional a l'èxit assolit en aquesta. Si bé l'estratègia guanyadora tindrà una població molt considerable, totes aquelles que li servien de recolzament per a aconseguir el triomf tindran una presència molt minvada, de manera que cada cop li serà més difícil trobar aliats disposats a immolar-se per al seu profit i —només especulo— TIT FOR TAT tornaria a sortit airosa.

La cooperació en joc

Poc després de que dos dels vaixells destinats a evacuar l'amenaçada població de Gotham City salpin, el Joker comunica al passatge que ha col·locat explosius a les bodegues i que cadascun d'ells disposa d'un detonador amb el que poden fer explotar l'altre vaixell. Ambdós vaixells no poden comunicar-se entre si, així que l'única opció de supervivència és cooperar esperant que l'altre també ho faci, o bé ser el primer en prémer el botó del detonador.

Aquesta és la darrera recreació que he vist del cèlebre dilema del presoner (DdP), i forma part de The Dark Knight, la (fluixa) darrera seqüela de Batman. La formulació del joc —que té aplicacions en els àmbits de l'economia, les ciències polítiques, la sociologia, la psicologia i la biologia— podria ser aquesta (copio de la Wikipedia):

La policia arresta dos sospitosos. No hi ha proves suficients per condemnar-los i, després d'haver-los separat, els interroga i els ofereix el mateix tracte. Si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena total, deu anys, i el primer serà alliberat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice que surti lliure. Si ambdós romanen callats, tot el que podran fer serà tancar-los durant sis mesos per un càrrec menor. Si ambdós confessen, ambdós seran condemnats a sis anys.

Els valors numèrics concrets no importen sempre que es mantingui l'ordenació. El problema pot expressar-se en forma matricial de la següent manera:

On s'ha de complir que T>R>P>S i R>(T+S)/2. Si només es juga una vegada (DdP simple), la solució només pot ser una: si un dels presoners pensa que l'altre cooperarà, li surt més rentable trair-lo (T>R). Si pel contrari, pensa que serà traït, també li compensa la traïció (P>S). Per tant, faci el que faci el seu còmplice, la traïció és la sortida òptima. És per això que Christopher Nolan ha d'apel·lar als sentiments morals en el film, ja que la situació no deixaria una altra sortida que detonar l'altre vaixell si s'apliqués purament la lògica. I és per aquesta raó també que John von Neumann, un dels científics més eminents del segle XX, creador de la Teoria de Jocs i partícep al Projecte Manhattan que va desenvolupar la primera bomba atòmica, defensava un atac nuclear preventiu contra la Unió Soviètica. Són famoses les seves paraules a la revista Life: «En el caso de los rusos, no hay que decidir si se les ataca, sino cuándo. [...] Si me propone usted bombardearles mañana, yo le contesto, ¿por qué no hoy? Si dice usted que hoy a las cinco de la tarde, yo le digo, ¿por qué no a la una?». Aquesta bel·licosa actitud s'explica per la interpretació que feia de la Guerra Freda en termes d'un DdP.

Molt més interessant és la situació en el que els jugadors repeteixen el joc successivament, guardant memòria dels jocs anteriors. Això és el que es coneix com a DdP iterat. Robert Axelrod, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Michigan, va convocar el 1980 experts en Teoria de Jocs de diferents àrees per a que proposessin estratègies per a un torneig de DdP iterat per ordinador. El sistema enfrontava totes les estratègies reportades (incloent-ne una purament aleatòria) contra totes, i imposava algunes restriccions més: la més important, la de considerar que, si bé el moviment present sempre té menys pes que l'anterior (el que es pot representar amb un paràmetre de descompte w aplicat als guanys, on 1>w>0), aquest factor és prou alt com per fer que cap estratègia òptima sigui independent de l'estratègia utilitzada pel contrincant.

Doncs bé, sorprenentment, l'estratègia guanyadora en ambdues conteses fou la més simple de totes les presentades (5 línies de codi FORTRAN), la proposada pel professor Anatol Rapoport de la Universitat de Toronto i denominada TIT FOR TAT. Aquesta estratègia és molt fàcil d'explicar: coopera en el primer moviment i a partir d'aquí fa en cada jugada el que el seu contrincant ha fet en la jugada anterior. És a dir, és l'estratègia de l'«ull per ull» o de «tornar la moneda». És fàcil veure que per la seva estructura, aquesta estratègia no pot guanyar cap enfrontament: com a molt farà tants punts com el seu adversari o menys. On rau, aleshores, el secret del seu èxit? Doncs en que obté bones puntuacions contra qualsevol tipus d'adversari. Altres estratègies aconseguien explotar les febleses d'alguns contrincants, però eren a la vegada clarament derrotades per altres; mentre que TIT FOR TAT és inexpugnable. Axelrod va detectar les característiques de les estratègies triomfadores: són amables (no traeixen sense causa), provocables (prenen represàlies quan són traïdes), perdonen (tornen a cooperar si l'oponent deixa de trair) i els manca enveja (no juguen pensant en obtenir millor puntuació que l'adversari). TIT FOR TAT reunia aquestes virtuts millor que qualsevol altra. Aquest anàlisi va ser publicar per Axelrod en quatre importants articles científics (un d'ells a la revista Science) i el 1984 en forma de llibre: The Evolution of Cooperation.

El que resulta realment interessant d'aquest experiment són les seves aplicacions biològiques. Molts científics havien observat relacions de cooperació a la natura que no acabaven de poder explicar amb la teoria de la selecció natural. La pregunta que calia respondre era: sota quines condicions pot emergir la cooperació en un món d'egoistes sense autoritat central?

L'aplicació de la Teoria de Jocs a l'àmbit de la teoria evolutiva va sistematitzar-se també aquells anys. La primera obra que presentava una visió de conjunt de la teoria fou Evolution and the Theory of Games (1982), de John Maynard Smith. Maynard Smith va introduir un concepte clau, el d'Estratègia Evolutiva Estable (ESS, de les sigles en anglès). Una ESS és aquella que, si tots els membres d'una població l'adopten, aleshores cap estratègia mutant pot envair-la si només hi intervé la selecció natural. En aquest assaig es partia del model més bàsic, el joc del Falcó-Colom [Hawk-Dove game] i a partir d'ell s'hi anava afegint complexitat, tant conceptual com matemàtica: interacció d'un individu amb un grup, guerra de desgast [war of attrition], jocs amb models genètics, sistemes d'aprenentatge, estratègies mixtes, jocs asimètrics, influència de variables com la propietat del recurs en joc, la transferència d'informació, el compromís, la territorialitat...

D'acord amb la definició de Maynard Smith i els resultats d'Axelrod, TIT FOR TAT és una ESS. Axelrod demostrà no només que TIT FOR TAT no podia ser envaïda per cap altra estratègia, sinó que ella mateixa podia envair qualsevol altra estratègia col·lectivament estable (com la de «sempre trair») sempre que fós una petita comunitat d'individus mutants la que s'infiltrés, i no només un de sol. Un experiment molt revelador que va dur a terme fou la d'emular l'ecologia del torneig: les poblacions representatives de cada estratègia en la següent ronda eren proporcionals a l'èxit que obtenien en la present. Aquest model, que simula l'evolució de les poblacions per selecció natural, tornava a tenir TIT FOR TAT com a clara guanyadora, el que refermava la seva estabilitat al llarg del temps.

El treball d'Axelrod es va convertir immediatament en objecte d'estudi i ha generat una àmplia bibliografia. Com acostuma a passar, les solucions simples i espectaculars atreuen a molta gent, i els seus resultats van ser aplicats a situacions molt diverses, de vegades simplificant excessivament les condicions per aplicar el model (el mateix Axelrod la utilitza per explicar la situació de viu-i-deixa-viure a la guerra de trinxeres durant la Primera Guerra Mundial). Així, TIT FOR TAT es va convertir en el model capaç d'explicar l'aparició de la cooperació en les complexes interaccions socials entre humans i fins i tot l'evolució de la cooperació social en tota la naturalesa, el que evidentment és fer-ne un gra massa. Una conseqüència interessant fou la de servir de base a un grup d'intel·lectuals que, com Peter Singer, reclamaven a les posicions polítiques d'esquerra una reconciliació amb el darwinisme, reticent des de que Marx postulà que «l'essència de l'home [...] consisteix en el conjunt de les relacions socials» i des de que un interessat darwinisme social servís de justificació de les desigualtats socials. Els liberals també poden portar l'aigua al seu molí afirmant que es pot reduir el paper de l'Estat perquè la cooperació sorgirà de manera natural entre els individus, tot i que Axelrod fa algunes observacions en termes de que l'autoritat pot intervenir en el joc alterant els valors dels guanys en la matriu (per exemple, augmentant la pena per traïció) i transformar el joc en quelcom que ja no és més un DdP. Com observa Roger Arnold, del Mises Institute, Axelrod sembla justificar la intervenció estatal tot i que entra en conflicte amb la troballa que ell mateix acaba de fer: que la cooperació pot sorgir per selecció natural en un ambient no-coercitiu. Això, és clar, sempre que es donin les condicions que s'imposen al joc, una de les quals també té una lectura política: per a que la cooperació emergeixi de forma natural, el pes de les interaccions futures ha de ser prou important, és a dir, els dos adversaris han de saber que s'enfrontaran repetidament en el futur i que les decisions que prenguin ara tindran conseqüències. Això afavoreix evidentment un model de societats obertes i interrelacionades.

Axelrod manté una web on pot descarregar-se el programari del seu torneig. Al seu llibre li seguí una seqüela, The Complexity of Cooperation (1997), on aprofundeix en les seves tesis. Com a curiositat, John Maynard Smith va participar al segon torneig presentant una variació de TIT FOR TAT menys estable, que només assolí la vint-i-quatrena posició.

Contra el determinisme biològic

Torno al tema de la naturalesa humana, del que m'he ocupat en el passat. I el reprenc amb l'obra antideterminista per antonomàsia: No está en los genes. Racismo, genética e ideología (Not in our genes. Biology, ideology and human nature, 1984) de Richard C. Lewontin, Steven Rose i Leon J. Kamin. Lewontin és fundador de l'organització Science for the People i ha mantingut una activa oposició al neodarwinisme també en altres obres com El sueño del genoma humano y otras ilusiones i Genes, organismo y ambiente, així com en debats als mitjans de comunicació (per exemple, amb cartes [I, II] al New York Review of Books).

Els autors comencen el llibre posant les seves cartes damunt la taula: ells són marxistes, socialistes, i consideren que el determinisme biològic no és únicament una teoria científica errònia, sinó un instrument de poder de la classe dominant per a blindar el model de societat capitalista burgesa i justificar l'statu quo (que condemna les classes baixes i les minories oprimides a assumir el seu rol natural dins la societat i deixar-se de reivindicacions eixorques). Els títols dels capítols poden donar una idea de la càrrega ideològica que té l'assaig: «La nueva derecha y el viejo determinismo», «La política del determinismo biológico», «La ideología burguesa y el origen del determinismo»... Lewontin et alii utilitzen una estratègia molt astuta: en presentar-se a si mateixos com compromesos políticament i insistir en la impossibilitat de desideologitzar la praxi científica, predisposen al lector a assumir que els seus adversaris han de tenir necessàriament una agenda política oculta. Tanmateix, i admetent que hi ha casos en que podrà ser cert, és una simplificació molt grollera fer correspondre visions científiques i polítiques. De fet, alguns dels principals psicòlegs evolutius simpatitzen amb el progressisme polític, i ja vam veure com Peter Singer demanava un esforç a l'esquerra per assumir els principis del darwinisme modern.

Tot seguit passen a tractar algunes de les manifestacions històriques del determinisme biològic més extrem: les diferències racials, de sexe i classe en el QI (una versió abreujada del treball de Gould que ja vam veure a I, II, III i IV), la «guerra dels sexes» i la societat patriarcal, els tractaments psiquiàtrics per a persones socialment conflictives o alienades i en particular, la diagnosi de l'esquizofrènia. La crítica de la sociobiologia –la més interessant pel tema que ens ocupa– es centra principalment en la visió de la naturalesa humana d'Edward Osborne Wilson, i apunta en la direcció que havíem formulat en un post anterior. A més del problema de que l'única «prova» de les especulacions que pretenen reconstruir l'origen de les característiques socials mitjançant la selecció natural és la plausabilitat, els autors assenyalen quatre classes d'errors dels sociobiolègs. El primer és l'ús de conjunts arbitraris com a unitats evolutives, quan la realitat és que si la consideració de què és el que evoluciona és un problema molt complex ja a nivell de l'organisme, com no ho serà en relació al comportament. El segon error és de la reificació, el considerar que creacions mentals fruit de cultures i èpoques determinades són realment elements subjectes a les lleis de l'evolució. En tercer lloc denuncien la confusió entre metàfores i entitats reals, en un procés que equipara metafòricament les institucions socials humanes al regne animal, per a després derivar el comportament humà de l'animal com si fos un cas particular d'un fenòmen general d'abast universal a la naturalesa. Finalment critiquen la inclusió de diferents fenòmens sota una mateixa rúbrica (com en el cas de l'estudi de l'agressió). Una crítica més de fons és el reduccionisme que suposa assumir un caràcter determinant dels gens en el comportament (ni que sigui matisat en «tendències», «predisposicions» o «propensions»), quan –sempre segons els autors– els trets manifests d'un organisme no estan determinats pels gens, sinó que són una conseqüència de la interacció d'aquests amb el medi ambient. També alerten de la confusió –sobre la que també insistia Gould en el cas de les mesures humanes– entre correlació i causalitat. Hi ha una interessant reflexió que val la pena reproduir íntegrament:

La heredabilidad de una característica es indicativa de la variación genética existente en la población y no de una homogeneidad genética. [...] Una característica para la que todos los individuos son genéticamente idénticos tendrá una heredabilidad de cero, porque ésta es una medida de la proporción de variación en una población que surge de sus diferencias genéticas. La genética humana no tiene ningún método para detectar la presencia de genes que controlen los caracteres conductuales si estos genes son idénticos en todos. Esto plantea la pregunta de si los sociobiólogos creen que los seres humanos son genéticamente uniformes debido a los genes de «naturaleza humana». Si es así, estos genes no serán detectados por los estudios de heredabilidad. Si no, entonces ¿en qué consiste la naturaleza humana genéticamente controlada? Si sólo algunas personas tienen genes para la agresividad, entonces tanto la agresión como la no agresión forman parte de la naturaleza humana.

Malgrat la duríssima crítica al determinisme genètic, els autors tenen molta cura de distanciar-se del determinisme cultural extrem i del concepte de tabula rasa, i de fet rebutgen la dicotomia nature-nurture (tot i que a la pràctica cap participant en la disputa exclou «per complet» la visió de l'oponent). Tampoc combreguen amb la sociologia de la ciència més radical –la de Bloor, Wolgar, Barnes i Latour– ni amb les postures antipsiquiàtriques de Thomas Szasz, Ronald D. Laing i Michel Foucault. La seva aposta és per una síntesi un xic vaporosa que ells anomenen –en el més pur estil hegelià i marxista– «dialèctica».

Com era d'esperar, les tesis del llibre no van quedar sense reposta. Dos dels més eminents neodarwinistes contestaren, Richard Dawkins a la revista New Scientist i Steven Pinker al llibre The Blank Slate (capítol 6, Political Scientists), tot acusant els autors d'atacar un «home de palla» que no representa les verdaderes tesis de la sociobiologia, sinó una grotesca desfiguració interessada.

Benítez contra Gámez: notes a una sentència

Potser haurà passat desapercebut en alguns dels grans mitjans de comunicació, però entre els bloggers s'ha parlat –i molt– de la sentència del Jutjat de Primera Instància no. 5 de Getxo que condemna a Luis Alfonso Gámez, periodista d'El Correo i autor del blog Magonia a pagar una indemnització de 6,000€ per proferir expressions que sobrepassen «el derecho a la sana crítica» i són «atentatorias para la honorabilidad» de Juan José Benítez.

L.A. Gámez va publicar en el seu blog diversos articles on criticava durament el programa de TVE Planeta Encantado, del qual J.J. Benítez n'era responsable. En aquest programa, que no era presentat com de ficció, s'afirmaven barbaritats com que l'home va conviure amb els dinosaures, que les estàtues de l'illa de Pasqua varen ser transportades usant poders màgics, que éssers vinguts d'Orion van erigir les piràmides d'Egipte, que Jesús va seure al coliseu romà (anys abans de que aquest fós construït), etc., etc., etc.

No cal dir que Gámez té tot el meu suport i que el seu blog –que vaig recomanar fa temps– fa un gran servei al coneixement científic i a la raó crítica. Però passada la indignació inicial, la veritat és que un cop llegida la sentència, tot i que discutible, sembla ajustar-se a dret. El jutge no entra a valorar la veracitat de les afirmacions de Benítez, sinó que simplement es limita a considerar que les qualificacions de Gámez excedien l'àmbit de la crítica (i, essent honestos, algunes ho feien). Per a mi, la clau a tot el procés la dóna Tsevanrabtan al seu blog, i és el problema de l'aplicació real del concepte jurídic d'estafa. Quan el jutge considera que «estafador, [...] que basa su negocio en la mentira, el engaño público y la tergiversación» són expressions sense justificació, és quan la ciutadania ha d'aturar-se en sec i protestar. Ja és hora que la Justícia es prengui seriosament el fet que la llibertat d'expressió no empara l'engany deliberat amb ànim de lucre, i comenci a marcar el terreny a ufòlegs, futuròlegs i curanderos. Els que creiem que cal lluitar activament en defensa de la raó i contra tota mena de supersticions ho agraïrem, i la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant. No sóc cap ingenu i sé que feta la llei, feta la trampa, i que els afectats afinaran l'ambigüitat del seu llenguatge per escapolir-se de la llei, però al menys sentirem que les seves falòrnies estan essent vigilades i són susceptibles de tenir conseqüències legals.

Com acostuma a passar, les anècdotes, per més indignants que siguin, són símptomes d'un mal més greu. En aquest cas és la d'un mal entès respecte a la pluralitat d'opinions i que no és res més que menyspreu a la veritat, que sembla haver-se convertit en una simple possibilitat més a tenir en compte. La consideració dels fets com a meres opinions, al capdavall. Quan és la pròpia administració la que es contagia d'aquest discurs (com va fer la Generalitat de Catalunya amb el decret per a la regulació de les teràpies naturals), aleshores sí que hem de preocupar-nos.

Cap deus ex machina: Damasio i la neurologia dels sentiments

El treball d'Eric R. Kandel –Premi Nobel de Medicina l'any 2000– sobre el funcionament cerebral de la memòria, explicat al llibre de Lauren Slater, em desperta la curiositat sobre l'estat actual de la recerca en el camp de la neurologia. Òbviament, el tema és prou ampli i complex com per acostar-s'hi sense precaucions, així que em decideixo per un llibre de divulgació que té el cervell i la seva relació amb les emocions i els sentiments com a tema central: Looking for Spinoza: joy, sorrow and the feeling brain (2003), d'Antonio Damasio. Existeix traducció al castellà.

Damasio no és un pensador ocurrent, sinó un reputat científic, líder d'un dels grups capdavanters en neurobiologia. Les seves publicacions són de primeríssim nivell, i entre els guardons que posseeix hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Investigació Científica i Tècnica de l'any 2005. El llibre està fonamentat en una sòlida recerca, i Damasio no dubta en recolzar-se a les notes en la bibliografia especialitzada. El seu mèrit és doble, doncs: investigar i divulgar, tasca aquesta última per a la que també té notables qualitats.

Com succeïa en el cas de la recerca sobre la base cognitiva del llenguatge, una font molt important d'informació prové de persones amb lesions cerebrals que els han alterat alguna funció rellevant de l'organisme. A aquesta cal afegir-li les modernes tècniques d'escaneig cerebral (com la tomografia per emissió de positrons), que permet identificar la regió del cervell l'activitat de la qual varia en dur a terme una tasca determinada, i les sofisticades experiències amb estímuls elèctrics en regions cerebrals ben localitzades. Damasio ofereix els resultats més recents sobre la base neuronal de les emocions [emotions] i sentiments [feelings], la seva connexió amb els mapes neurals i com la seva aparició podria haver suposat un avantatge evolutiu: «When we try to reverse the engineering of evolution and discover the origins of feelings, it is legitimate to wonder if bearing witness to life within our minds is the reason feelings prevailed as a prominent feature of complex living beings».

Hi ha a Looking for Spinoza una gran atenció sobre el problema ment-cos. Damasio sosté un reduccionisme naturalista que comparteixo: no hi ha ment separada del cos, i els processos mentals, inclosa la consciència, poden reduir-se a processos neurològics, biològics i químics, sense menysteniment del que entenem per lliure albir (que potser en el futur caldrà matisar o redefinir). L'anterior llibre de Damasio, Descartes' Error, ja feia referència a la creença del filòsof en una ánima immortal separada d'un cos mortal. Cap deus ex machina (ghost in the machine, diuen els anglesos), doncs. Això xoca amb el que comunment es creu, però ja se sap que reemplaçar el creure pel saber és una guerra que no compta amb gaires tropes al front.

També resulta interessant la connexió entre aquests descobriments i la filosofia de Baruch Spinoza. Damasio presenta Spinoza com un precursor del monisme cos-ment, a diferència del seu contemporani Descartes. Tot i que algunes interpretacions dels obscurs passatges del filòsof holandès semblen un pèl forçades, d'altres no deixen marge al dubte. Damasio compta amb l'aval del fisiòleg Johannes Müller, qui ja el 1880 va considerar que Spinoza havia arribat a enfocar «psychological questions through physiology», o en altres paraules, a anticipar en certa manera la moderna visió biologista de la condició humana. Aquesta lectura enriqueix el llegat de Spinoza, de qui habitualment se'n destaca la seva contribució a l'ètica i la seva oposició al poder eclesiàstic establert, que li va costar l'excomunió. Dissortadament, Spinoza és un autor poc llegit i ni tan sols formava part del pla d'estudis del batxillerat quan jo estudiava.

Els progressos en el coneixement del funcionament del cervell aportaran molts elements per entendre la verdadera naturalesa humana, i hauran d'aportar també les claus per elucidar molts problemes filosòfics. Els filòsofs no poden ignorar el que la ciència ens diu, i és responsabilitat dels mitjans de comunicació no restar absents dels debats que es produeixen al si de la comunitat científica. Malauradament, la ciència –el coneixement– no rep l'atenció pública que mereix. Amb honroses excepcions, naturalment: recentment, El País es feia ressò d'una notícia en la línia de les tesis exposades per Damasio; i fa escassament una setmana ressenyaven el seu darrer article a Nature. Creuem els dits.

Modus operandi

Una de les principals objeccions que es fa a la moderna psicologia evolucionista és la de presentar especulacions i conjectures com a fets provats. Els crítics qüestionen un poc prudent modus operandi.

En molts casos –i com sempre, caldria diferenciar entre autors– el procediment deductiu segueix un camí que parteix d'una situació actual constatable, i aleshores es cerca una explicació (sovint ad hoc) que la vincula amb alguna conducta ancenstral que hagués pogut afavorir la supervivència de la nostra espècie i, conseqüentment, hagués perdurat en el patrimoni gènic. Així, es presenta qualsevol tret social com a resultat de l'evolució biològica per selecció natural. Aquestes hipòtesis, que val la pena analitzar individualment, no poden tenir més recolzament que la plausabilitat (difusa variable, d'altra banda).

Una altra objecció és que, de la manera com estan construïdes, aquestes teories només poden donar compte de com són les coses actualment, però difícilment poden fer prediccions de com seran les coses en el futur o de com serien si les condicions inicials haguessin estat d'una altra manera. Sembla difícil resistir-se a creure que juguen amb les cartes marcades, ja que, en partir de les conclusions, només han de trobar un conjunt de premises que facin (semblar) legítim el salt històric. Quan aquesta circumstància es dóna, la teoria no pot ser falsada i és just parlar de pseudociència.

Com afirma irònicament el filòsof Simon Blackburn a la seva ressenya sobre The Blank Slate de Pinker: «The building blocks of this addition to science are well-known. At its simplest, we find some allegedly common human trait, and we explain why we have it by imagining how a propensity towards it might have been beneficial in the Flintstone world, or in the Pleistocene conditions in which apes evolved into humans». No cal dir que explicacions d'aquesta mena han proliferat en els darrers anys a la literatura de divulgació.

Quelcom d'això vam veure en el treball de Kingsley Browne sobre la divisió del treball, per exemple. Pot semblar raonable pensar que alguns dels patrons en la distribució de feines per sexes tingui una base biològica (sigui en certa manera «natural», diran altres, si és que això significa alguna cosa), atès que tal repartiment de rols fou una de les claus de l'èxit de la supervivència dels nostres avantpassats. Però a la vegada és molt difícil excloure explicacions alternatives, com les que poguessin atribuir les causes a una rígida estructura patriarcal (que, a la seva vegada, també poden ser interpretades sota l'òptica evolucionista, en una espiral sense fi). Els indicis en una o una altra direcció no són prou ferms com per poder-se decantar de forma fiable, i les hipòtesis resten en bona mesura infalsables, el que no ajuda –a ulls d'alguns epistemòlegs– a prendre-les seriosament com a veritables teories científiques.

Seria injust posar en el mateix sac tots els treballs en aquesta matèria, alguns dels quals són realment d'una gran vàlua científica i la llavor d'una disciplina que encara ha de madurar. El que sí que és important no perdre de vista és que, de vegades, allò que sembla raonable però que no podem provar, amaga un prejudici inconscient que pot haver esdevingut una crosta en el nostre enteniment.

L'experiment de Milgram

L'experiment que Stanley Milgram va dur a terme l'estiu de 1962 és un dels més interessants dels que s'expliquen al llibre de Lauren Slater. Aquesta no és la millor font per aprofundir-hi, però sí un bon punt d'arrencada.

Aquí pot trobar-se una bona explicació de l'experiment i aquest és l'article científic original de Milgram de 1963 on exposava els seus resultats. Onze anys després reuniria les conclusions dels seus treballs en forma de llibre. A grans trets, una sèrie de voluntaris es prestaven a participar en un assaig sobre «l'estudi de la memòria i l'aprenentatge», tot i que en realitat el que Milgram pretenia estudiar era l'obediència a l'autoritat. El voluntari es trobava en un local amb l'investigador i un altre voluntari, que en realitat era un actor. Els voluntaris triaven un paper a l'atzar que determinava el seu rol a l'experiment: mestre o alumne. Al voluntari sempre li era assignat el rol de mestre. L'alumne era enviat a una altra sala on se'l lligava a una cadira i se li connectaven electrodes al cos. El mestre havia de fer una sèrie de preguntes a l'alumne i si aquest fallava la resposta, aplicar-li una descàrrega elèctrica de voltatge creixent entre 15 i 450 volts. Abans de començar se li subministrava al mestre una descàrrega de 45 volts (una sensació desagradable) per a que comprovés el dolor del càstig infligit. A mesura que les descàrregues eren més potents, l'actor que feia d'alumne simulava dolors cada cop més intensos, i implorava que l'experiment finalitzés i que el deixessin sortir d'allà. El que Milgram va observar és que els voluntaris, davant els dubtes que tenien en ser conscients del patiment que estaven provocant a altri, acceptaven la fèrria autoritat de l'investigador, que els comminava a prosseguir. Cap es va negar rotundament a continuar abans d'arribar als 300 volts, i el 65% dels participants van aplicar la intensitat màxima de 450 volts.

Thomas Blass va publicar el 1999 una compil·lació de tots els experiments d'aquest tipus publicats fins aleshores, concloent que els percentatges d'obediència estricta es repetien independentment de l'any i la localització dels estudis. Blass és autor de molts altres articles relacionats amb Milgram, així com d'una biografia sobre el psiquiatra. També manté una web sobre la seva figura.

L'experiment es va dur a terme el 1962, un any després de que Adolf Eichmann fós jutjat i condemnat per la seva responsabilitat en l'Holocaust, amb una opinió pública mundial molt sensibilitzada i que demanava respostes, que volia entendre. Com el mateix Milgram afirma a la introducció del seu article, una de les seves pretensions era comprendre com aquelles atrocitats van ser possibles: «Gas chambers were built, death camps were guarded, daily quotas of corpses were produced with the same efficiency as the manufacter of appliances. These inhumane policies my have originated in the mind of a single person, but they could only be carried out on a massive scale if a very large number of persons obeyed orders». En un informe enviat a la National Science Foundation poc temps després d'haver iniciat els experiments, Milgram confessa que «me pregunté si un gobierno despiadado encontraría suficientes imbéciles morales en el conjunto de los Estados Unidos para cubrir las necesidades de un sistema nacional de campos de la muerte del estilo de los que mantuvo Alemania. Ahora empiezo a pensar que no será necesario moverse de New Haven para reclutar la dotación completa». Amb tota seguretat l'experiment de Milgram no esgota l'anàlisi del col·laboracionisme més submís, però introdueix un element de reflexió molt més realista –la dependència de la conducta més de la situació que de la personalitat– que la simple covardia davant les eventuals represàlies d'un poder autoritari, quelcom que també apuntava Hannah Arendt al seu reportatge (i que Milgram reconeix al seu llibre: «I must conclude that Arendt's conception of banality of evil comes closer to the truth than one might imagine»). Daniel Joah Goldhagen, autor de Los verdugos voluntarios de Hitler, afegeix unes encertades matisacions: en l'experiment de Milgram hi ha un factor que juga en contra dels participants, el poc temps de reflexió sobre els propis actes, fet que sota el règim nazi no es donava. Blass també ha aprofundit en aquest problema sense limitar-se a les conclusions de Milgram. En qualsevol cas, la psicologia de masses i la psicologia situacional són d'una importància capital per entendre els moviments totalitaris del segle passat. Malgrat això, les monografies sobre el tema no abunden i les més famoses, com la de Freud, Le Bon, Reich i Ortega, estan desfassades. La de Canetti fou una aproximació molt original, que escapava de les teories en voga.

L'experiment de Milgram ha estat acompanyat d'una gran controvèrsia des que va ser concebut, també pel conflicte ètic que plantejava el seu disseny. S'han fet moltes repeticions des d'aleshores i algunes variacions igualment interessants. A finals de l'any passat el Sundance Channel va emetre un documental d'Alex Gibney sobre el mateix tema. Aquest extracte conté imatges dels experiments originals de 1962, declaracions del propi Milgram i també de Blass:

Hi ha dos experiments que també m'han cridat l'atenció i que en certa manera poden relacionar-se amb les qüestions que es plantejava Milgram. Un és l'experiment de Darley i Latané sobre l'efecte espectador (o difusió de la responsabilitat). Els dos investigadors observaren que la probabilitat de que un individu prestés auxili en una situació de crisi (o més generalment, de que assumís la seva responsabilitat personal) estava en relació (inversa) a la mida del grup en el que s'integrava. L'altre és el fenòmen de la dissonància cognitiva, proposat per Leon Festinger, pel qual la tensió que s'origina per l'oposició d'idees irreconciliables en un individu fa que aquest tendeixi a reduir-la reajustant les creences per adaptar-les a la conducta, en lloc de canviar la conducta per a que s'adigui amb les creences.

Misteris de la ment humana

Acabo de llegir Cuerdos entre locos. Grandes experimentos psicológicos del siglo XX (Opening Skinner's Box: Great Psychological Experiments of the Twentieth Century, 2004), de la psicòloga nord-americana Lauren Slater. El llibre descriu deu experiments rellevants de la psicologia moderna, que van intentar aportar llum (o noves preguntes) als misteris de la ment humana. A les pàgines de Cuerdos entre locos trobem l'experiment de B.F. Skinner sobre la conducta basada en l'estímul i el reforç; el de Stanley Milgram sobre l'obediència (del que parlaré amb més detall en un proper post); els falsos pacients de David Rosenhan; la difusió de la responsabilitat de Darley i Latané; la dissonància cognitiva de Leon Festinger; els experiments de Harry Harlow sobre la importància del contacte; els de Bruce Alexander sobre l'addicció; els records falsos d'Elizabeth Loftus; els experiments d'Eric Kandel sobre la memòria i els desenvolupaments en psicocirurgia, tals com la lobotomia i la cingolotomia.

Sota el meu punt de vista, aquells assaigs relacionats amb el comportament individual sota la pressió del grup o del poder són els que revesteixen més interés. Els moviments de masses del segle XX han determinat el rumb de la història contemporània; entendre'ls suposa en bona mesura comprendre com actuen les persones sota determinades condicions ambientals: com ens comportem davant diverses formes d'autoritat, davant una opinió sostinguda per una aclaparadora majoria, davant una injustícia passivament acceptada pel nostre entorn... A l'obra de Slater es recullen alguns experiments en aquesta línia, que si bé no responen completament a aquests interrogants, sí que contribueixen significativament a llur anàlisi.

Com passava amb el llibre de Shentalinski sobre els arxius literaris del KGB, el gran defecte de Cuerdos entre locos és l'estil. Slater esguerra un bon tema per no saber trobar el to adequat. Subestima al lector, de qui sembla pensar que no serà capaç de llegir un assaig científic si no s'edulcora el contingut amb innecessàries anècdotes personals i una prosa cursi de batxiller (sembla ser que no sóc l'únic que pensa així). Un cop separat el gra de la palla, al lector no li queden més que una minsa descripció de l'experiment i algunes dades històriques. Slater tampoc encerta en plantejar les preguntes adequades, ni té respostes per a les poques que formula. No sembla dominar el tema sobre el que escriu, i moltes reflexions són d'una superficialitat decebedora. Els detalls tècnics brillen per la seva absència, i el llibre acaba per tenir interés només com un primer contacte amb aquest camp –desconegut per a mi–, del que caldrà buscar monografies més especialitzades.

[...]

S'ha consumat la infàmia. Quan el decret només era un esborrany ja se'n van ocupar el Golem i l'Arcadi Espada de destrossar-lo. Ara ja ha aparegut al DOGC, i al mateix Golem i a Magonia no els ha passat per alt.

Addenda

De vegades algú pot pensar que determinats debats romanen en un pla purament acadèmic i que el seu impacte real en la vida de les persones és molt limitat. Bé, aquest és un bon exemple de que això no és cert. Només cal llegir l'esgarrifós primer paràgraf del decret per adonar-se de que a Catalunya s'ha legislat a partir d'uns supòsits ideològics molt determinats: el relativisme cognitiu, la idea de que la ciència és una construcció social, constreta per les condicions culturals, econòmiques i socials, i per tant, impossibilitada per a l'objectivitat, tal com diu el programa fort de la sociologia de les ciències de Barnes, Latour i Bloor (i contra el que lluiten Bricmont i Sokal i Laudan, entre d'altres). Els debats intel·lectuals acaben tenint repercussió en les polítiques concretes, i el ciutadà no ha de quedar-ne al marge o algú altre decidirà per ell.

Mesures humanes. IV. Abusos estadístics, una postdata personal

There are three kinds of lies: lies, damned lies and statistics

atribuït a Benjamin Disraeli

Do not put your faith in what statistics say

until you have carefully considered what they do not say

William W. Watt

Qui segueixi regularment Malaprensa o Wonkapistas sabrà els excessos que es cometen amb els estudis estadístics a la premsa generalista: errors en la interpretació de gràfics i percentatges, extracció de conclusions que no es deriven necessàriament dels resultats, menysteniment dels marges d'error, mostreigs insuficients... Malauradament, el problema s'estén també a àmbits especialitzats.

Stephen Jay Gould es queixa de que si bé existeixen assaigs on es qüestionen les dades obtingudes en els tests QI i les conseqüències que se n'extreuen, aquests no incideixen mai en la matemàtica subjacent: l'anàlisi factorial. Per això dedica tot el capítol 6 del La falsa medida del hombre –més de 70 pàgines– a explicar de forma planera, servint-se de representacions gràfiques, què és i què no és l'anàlisi factorial, així com a exposar els greus errors conceptuals en que van incórrer els seus principals desenvolupadors: Charles Spearman, Cyril Burt i L.L. Thurstone.

Les crítiques de Gould no m'han sorprès perquè coincideixen amb la meva experiència personal. Sense ser ni de bon tros un expert, durant el període en que vaig treballar com a investigador l'estadística multivariant va ser una de les eines fonamentals en la meva recerca. En l'àrea de la química computacional i, més concretament, en el disseny de fàrmacs assistit per ordinador i les relacions quantitatives estructura-activitat (QSAR), l'anàlisi factorial i llurs variants eren emprats freqüentment i es cometien també molts dels abusos que Gould denuncia.

La idea general del QSAR és que poden trobar-se descriptors de l'estructura molecular que presentin una bona correlació amb determinades propietats físico-químiques, amb l'activitat farmacològica o amb la toxicitat. Aquests descriptors poden ser utilitzats en un conjunt conegut de dades per a construir un model matemàtic (normalment mitjançant regressions multilineals, però també amb mètodes no lineals, com les xarxes neuronals) i ser aplicat posteriorment per a predir aquesta propietat en un conjunt de molècules d'estructura similar del que es desconeix el valor.

La majoria d'investigadors d'aquesta àrea s'havia centrat en la tasca de trobar descriptors adients per a cada cas, renunciant gairebé sempre a explicar perquè aquell conjunt de variables semblava relacionat amb la propietat estudiada. La simple correlació de les dades, reforçada per algunes validacions estadístiques addicionals, era condició suficient per a que els editors de les revistes de l'especialitat consideressin el treball d'interès i el publiquessin. A més, les dades que no eren ben descrites pel model matemàtic (outliers) s'eliminaven sovint amb explicacions pobres i sui generis.

Els treballs científics podien agrupar-se en dos grans blocs, depenent del tipus de descriptors utilitzat: un format per grans conjunts de propietats amb significació físico-química real i un algorisme de selecció d'aquell subconjunt que millor correlacionava; i un altre on els descriptors finals s'obtenien després d'aplicar algun tractament estadístic (anàlisi de components principals, escalat multidimensional). Malgrat que aparentment els resultats posseïen una significació estadística –es calculava el coeficient de correlació r², el coeficient de predicció q² per leave-one-out, es realitzava un test d'aleatorietat–, els científics cometien alguns dels errors comentats anteriorment: una pseudo-reïficació (assumir que les bones correlacions comporten que els components principals descriuen una realitat subjacent a les dades, sense preguntar-se què representen, en el cas que representin alguna cosa) i sobretot, confondre correlació amb causalitat. Hi havia en alguns casos, a més, seriosos problemes metodològics, com la sensible dependència dels resultats de paràmetres de configuració del model o el biaix en el test d'aleatorietat en aplicar-lo només sobre el subconjunt òptim i no sobre l'inicial.

En aquesta etapa, l'únic article que em va ser rebutjat va ser precisament un on qüestionava aquestes males pràctiques. Els comentaris dels referees foren pobres i pecaven de corporativistes, sense entrar a rebatre el fons de la crítica formulada, i em desmotivaren a enviar l'article a alguna altra revista. Després de llegir a Gould tinc la certesa de que les meves crítiques eren encertades, però que encara es quedaven curtes i no arribaven al fons de la qüestió. Alguns dels errors conceptuals –els més subtils i conseqüentment, aquells que és més fàcil no percebre com a errors– podien aplicar-se als meus propis treballs.

Mesures humanes. III. La crítica de Gould

Les objeccions de Stephen Jay Gould als intents de classificar i jerarquitzar científicament els éssers humans són molt més penetrants que la simple repulsió moral i afecten no només a les conclusions que s'extreuen dels resultats, sinó a les bases mateixes de la concepció dels experiments.

Hi ha una crítica directa a la creença de que la intel·ligència és quelcom unitari, heretable i immodificable. No hi ha un suport empíric suficient per a cap de les tres afirmacions i, a més, aquestes són independents entre si. El concepte d'un factor general d'intel·ligència és fruït de la cosificació dels conceptes abstractes, que té l'origen en els inicis de l'anàlisi factorial i en el terme estadístic conegut com a g de Spearman. L.L. Thurstone va provar el 1935 com aquest factor apareix com a subproducte de la particular estructura interna de l'anàlisi factorial; és a dir, que la g de Spearman representava només una de les infinites possibles solucions al sistema d'equacions, arbitrària al capdavall, i que una simple rotació dels eixos feia desaparèixer el factor sense minva d'informació. Malauradament, la consideració de que el primer component principal derivat de les correlacions entre tests mentals (això és la g de Spearman) constitueix una entitat física real encara continua tenint defensors. L'innatisme i l'heretabilitat de la intel·ligència (de nou termes que no són necessàriament sinònims) és quelcom que al llarg de la història ha aparegut més com una premisa inconscient que no pas com una conclusió que es derivés dels estudis. Els tests d'intel·ligència són compatibles tant amb la concepció innatista com amb l'ambientalista, i el fet de decantar-se per la primera es deu principalment als prejudicis dels investigadors. Per últim, la immutabilitat d'aquesta propietat és la condició necessària per a extraure les conseqüències polítiques desitjades. Gould ens mostra com aquests dos darrers elements foren en la majoria de casos els veritables motius per a l'estudi sistemàtic de la intel·ligència humana. El que realment sembla donar-se és que les diferències intergrupals són de la mateixa magnitud que les intragrupals; i en qualsevol cas, l'heretabilitat d'una propietat entre individus d'un mateix grup res no diu sobre les diferències entre grups, que podrien deure's a factors ambientals. Finalment, que un tret sigui innat i heretable no vol dir que no pugui ser corregit.

Juntament amb aquesta andanada, hi ha també una crítica de fons a dos mals molt estesos: l'obsessió per la quantificació i la taxonomia (filla del positivisme del tombant de segle) i la incomprensió del significat profund –i per tant, de l'abast i les limitacions– de les eines matemàtiques emprades en les ciències, singularment en les ciències socials.

L'objecte de les ires de Gould és una hidra de mil caps dels que ni tan sols els més grollers podem dir que han estat tallats, com testimonien les publicacions que encara avui continuen apareixent sobre el mateix tema. L'any passat el doctor en Psicologia Richard Lynn publicà un llibre anomenat Race Differences in Intelligence: an Evolutionary Analysis, on insisteix en les mateixes falòrnies: el QI mitjà al món és de 90 (equivalent al d'un nen de 14 anys) i decreix geogràficament de nord a sud, existeixen significatives diferències en la intel·ligència dels membres de les diferents races (essent els subsaharians i els aborígens australians els menys dotats), hi ha una relació entre intel·ligència i mida del cervell... Naturalment, Lynn extrau conseqüències de totes aquestes observacions: per exemple, la impossibilitat objectiva d'estendre el model de civilització occidental als països de l'Amèrica llatina, el Magrib o l'Àfrica negra. Llegint la recensió de J. Philippe Rushton, estusiasta admirador de Lynn i autor ell mateix d'un libel similar, hom s'adona que tots els errors metodològics denunciats a La falsa medida del hombre, així com els pitjors prejudicis racistes, sexistes i classistes disfressats d'una falsa objectivitat científica, semblen presents en aquest estudi.

Gould rebat convincentment les principals tesis defensores del determinisme biològic, però en cert sentit fa trampa: ha preparat al lector per estar en guàrdia contra qualsevol temptació d'innatisme, i utilitza aquesta ben treballada defensa psicològica per carregar contra un adversari modern –que podríem anomenar sociobiologista– del qui desfigura les hipòtesis, tot utilitzant la fal·làcia argumentativa coneguda com a argumentum ad logicam o, més popularment, «home de palla» (recurs que, d'altra banda, també empren els seus oponents amb ell). Les modernes teories neodarwinistes com la sociobiologia o la psicologia evolutiva han de ser sotmeses a crítica, i se'ls ha d'exigir la falsabilitat i el contrast empíric que requereix tota proposició científica. Fins ara, la major part de les obres divulgatives d'aquestes teories contenen barrejades interessants observacions amb especulacions amb insuficient recolzament experimental. Alguna teoria subsidiària d'aquestes, com la memètica, ni tan sols pot dir-se pròpiament que sigui una teoria científica. En qualsevol cas, les reflexions sobre la sociobiologia contingudes en el capítol de conclusions de La falsa medida del hombre són molt ponderades i interessants.

A Wikipedia pot trobar-se un interessant resum sobre aquest debat (l'entrada de l'enciclopèdia ja avança que «the neutrality and factual accuracy of this article are disputed»), i un sobre la recepció de l'obra de Gould i la polèmica a la que donà lloc.

La principal lliçó de La falsa medida del hombre és la importància d'assumir l'autosuggestió del científic en el seu treball en base als seus propis prejudicis inconscients. Això, no obstant, no és un cant al relativisme o a la inexistència de la veritat i l'objectivitat, sinó a la necessitat d'una avaluació curosa de les dades, una revisió atenta de les conclusions i una discussió lliure i fonamentada. Havent-me esplaiat en un exemple manipulat interessadament pel conservadurisme, voldria assenyalar-ne també un de molt actual que es dóna en l'altre pol de l'espectre polític: el canvi climàtic global com a conseqüència de l'acció de l'home (i en concret, de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle). Sense entrar en detalls que escapen a l'abast d'aquesta sèrie de posts, en part de la informació que es difon trobem molts dels vicis denunciats: pobres models matemàtics per caracteritzar sistemes molt complexos (caòtics; és a dir, no lineals i críticament dependents de les condicions inicials), equacions que orienten els resultats, insuficients dades del passat per traçar tendències fiables, extrapolacions estadístiques poc fonamentades, confusió entre correlació i causalitat, reduccionisme (en el concepte de temperatura global, per exemple), teories que pretenen explicar un fet i el seu contrari (inatacables; no falsables i per tant, no científiques)... A la web es poden trobar articles (I, II, III, IV i V, per exemple) on s'exposen raonables objeccions a moltes de les afirmacions dels climatòlegs de l'IPCC. Precisament per tractar-se d'un problema important, cal exigir un rigor que la politització d'ambdues parts sembla fer impossible.

(cont.)

Mesures humanes. II. El quocient d'intel·ligència

Gould prossegueix el recorregut històric pel concepte del quocient d'intel·ligència (QI). Tot i que les mesures del segle anterior començaven a presentar problemes ineludibles per als investigadors, les idees subjacents (les desigualtats congènites entre races i altres grups humans) es mantenien intactes.

Alfred Binet, decebut pels resultats que obtenia dels experiments craniològics, va ser el primer en plantejar, entre 1905 i 1908, una mesura quantitativa de la intel·ligència humana mitjançant diversos tests. Binet va tenir molt clar des del principi la interpretació i les limitacions que presentava el seu indicador: les puntuacions obtingudes en els tests no definien res innat o permanent; l'escala era una guia aproximada i empírica per identificar nens amb problemes d'aprenentatge, i no podia ser usada per establir una jerarquia entre nens normals; els resultats no indicaven el motiu de les dificultats dels nens, i fossin les que fossin, aquests haurien d'utilitzar-se com a base d'un programa especial de reforç. Binet encara va fer un altre servei a la metodologia científica: en un article de 1900 alertava del risc que suposaven els prejudicis inconscients del científic a l'hora de planificar els experiments, fer les mesures i analitzar els resultats.

Malgrat les cauteles de Binet, ben aviat els seus successors van desvirtuar totalment els seus conceptes. H.H. Goddard, que introduí als Estats Units l'escala de Binet, no només cosificà el concepte d'intel·ligència i introduí el concepte d'edat mental, sinó que l'atribuí una naturalesa genètica. Promogué restriccions a la immigració, el confinament i mesures eugenèsiques d'esterilització dels que ell anomenava dèbils mentals. Lewis M. Terman fou el popularitzador del QI, anomenat des d'aleshores escala d'Stanford-Binet i normalitzada al voltant de la centena. Terman, que posseïa els mateixos prejudicis que els seus predecessors, era partidari de simplificar els tests i de fer-los passar a tots els nens americans. Una simple prova de trenta minuts podia estigmatitzar a un nen per a la resta de la seva vida, ja que Terman pretenia utilitzar els resultats per a cercar l'ocupació òptima per a les capacitats intel·lectuals de cadascú. La manca de rigor científic de Terman també es posa de manifest pel forassenyat projecte de calcular retrospectivament el QI de grans personalitats del passat. Robert M. Yerkes, en el context de la Primera Guerra Mundial, va aconseguir la complicitat dels cercles governamentals per aplicar els tests mentals a 1.750.000 reclutes de l'exèrcit dels Estats Units. La monografia de Yerkes sobre aquest programa és tan detallada que permet detectar els greus defectes procedimentals de les proves. De nou s'intentaven donar explicacions tortuoses a aquells fenòmens que no encaixaven amb la teoria: per exemple, en les proves realitzades a immigrants s'observà una correlació entre el QI i el temps d'estada al país. En lloc de preguntar-se si els tests no estarien esbiaixats pel grau de coneixement de la llengua anglesa i dels costums del país d'acollida, Yerkes pel contrari afirmava que això evidenciava que els immigrants que arribaven en les successives onades migratòries eren cada cop més estúpids. C.C. Brigham va publicar el 1923 un llibre on sintetitzava els resultats de Yerkes, molt utilitzat pels propagandistes del racisme científic. Cal dir en descàrrec de Goddard, Terman i Brigham que amb el pas del temps es retractaren públicament de moltes de les seves idees inicials, o al menys les silenciaren.

El context històric va recloure aquestes idees en un oblidat bagul durant força temps; només es podria citar com a rellevant l'estudi Bias in mental testing (1979) d'Arthur Jensen. L'any 1994, però, van experimentar una revifalla arran de la publicació de The Bell Curve, de Richard J. Herrnstein i Charles Murray. Gould aprofita la revisió de l'edició del seu llibre per incloure un capítol nou on dóna resposta a aquesta obra, que per altra banda no aportava cap novetat ni en els principis en els que es basava ni en les conclusions a les que arribava.

(cont.)

Mesures humanes. I. La craniometria al segle XIX

Stephen Jay Gould és un paleontòleg famós per la seva tasca de divulgador de la ciència, molt especialment de la teoria de l'evolució. L'editorial Crítica ha editat en castellà tots els seus llibres. Entre ells es compta La falsa medida del hombre (The mismeasure of man, 1981; edició revisada de 1996), un al·legat contra el concepte d'intel·ligència com quelcom unitari, heretable i immodificable. En els darrers dos-cents anys ha existit un corrent de pensament que ha intentat provar científicament la desigualtat congènita entre races i grups socials, amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Ho he dit en alguna altra ocasió: tan interessant com els problemes filosòfics en si, ho és la seva història. Abans de centrar-me en les conclusions de l'autor, val la pena resumir l'interessant repàs històric que fa a aquesta matèria.

El llibre s'inicia amb els poligenistes americans del segle XIX, decidits a demostrar científicament que les diverses races humanes que poblaven la Terra constituïen de fet espècies diferents. Louis Agassiz, taxonomista entestat en fer de cada petita diferència una evidència per a la segregació, en fou el gran teoritzador, i Samuel George Morton, craniòleg, aportà les evidències empíriques. Morton recollí més de mil cranis humans, i va establir una jerarquia racial basada en la mida promig, que calculava omplint la cavitat cranial de perdigons de plom. Gould demostra –basant-se en les dades brutes de Morton– com el científic va falsejar algunes dades i adaptar-ne unes altres a fi de que casessin amb les seves expectatives a priori. El mostreig de Morton, així com el tractament de les dades, presentava un biaix (inconscient, potser) que produïa que els seus resultats semblessin confirmar els seus prejudicis racials.

La craniologia seguí progressant i amplià el seu radi d'acció a mesures més elaborades que la simple capacitat cranial. Robert Bennett Bean mesurà les diferències entre dues parts del cos callós del cervell (el genoll i l'espleni), i també trobà clares diferències entre blancs i negres. Franklin P. Mall va repetir els càlculs de Bean assegurant-se de no conèixer la raça del crani abans de fer la medició. Els seus resultats no indicaven cap diferència racial significativa, i va poder comprovar com Bean havia alterat o arrodonit els valors a conveniència. Paul Broca va perfeccionar les tècniques de mesura, aconseguint dades molt fidedignes. D'entre totes les mesures possibles del cos humà, Broca escollia aquelles que li confirmaven les conclusions a les que volia arribar, seguint un argument circular. Per a totes les excepcions que anaven apareixent a mesura que es tenien més mostres (races inferiors amb cervells grans, homes prominents amb cervells petits, criminals de cervell voluminós...), Broca trobava una justificació sui generis.

La mesura de l'índex cranial i la divisió entre dolicocèfals (cranis allargats) i braquicèfals (cranis realtivament curts) provocà una encesa polèmica que afectava l'orgull nacional. Els científics alemanys i nòrdics sostenien que la dolicocefàlia (pròpia dels teutons) era un símptoma d'evolució humana, mentre que Broca i els representants francesos (majoritàriament braquicèfals), ofesos, es negaven a acceptar-ho. Com es veu, la jerarquització biològica començava per la raça, però ràpidament s'estenia al sexe, la classe social i fins i tot a la nacionalitat (cal recordar com quaranta anys després d'aquesta polèmica, el doctor Robert recuperaria aquests principis per sostenir la diferència cranial entre catalans i espanyols).

Després del cervell, els científics es dedicaren a medir altres magnituds del cos humà. Ernst Haeckel establí el recapitulacionisme (sintetitzada en la sentència «l'ontogènia recapitula la filogènia»), pel qual cada individu travessa, al llarg del seu creixement, una sèrie d'estadis que es corresponen amb les diferents formes adultes dels seus avantpassats. Així, els adults negres i les dones estarien en un estadi evolutiu equivalent al dels nens de raça blanca. E.D. Cope i G. Stanley Hall es dedicaren a recollir proves d'això. Cap a l'any 1920 Louis Bolk proposaria la teoria oposada, la neotènia: els trets adults dels avantpassats es desenvolupen més ràpid en els descendents, per a convertir-se en trets juvenils d'aquests. En altres paraules, els trets dels nens de l'actualitat corresponen a trets adults dels seus avantpassats. Malgrat que la neotènia era absolutament antagònica al recapitulacionisme, sorprenentment (o no tant) ambdues arribaven a la mateixa conclusió: la raça blanca era la més avançada evolutivament (i dins d'aquesta, el sexe masculí i la classe social alta).

A finals del segle XIX les mesures s'extengueren als trets externs i es vincularen amb conductes antisocials. Així nasqué l'antropometria criminal de Cesare Lombroso. Lombroso sostenia que molts delinqüents presentaven unes característiques anatòmiques comunes i ben determinades, que permetien als investigadors reconèixer-los si es posseïen les tècniques científiques adequades. La delinqüència passava a tenir doncs un component innat i hereditari: els criminals serien éssers humans als qui una constitució innata els faria comportar-se com salvatges, irremeiablement incapaços de viure entre gent civilitzada. La teoria de Lombroso, que arribà a tenir una gran consideració (però també decidits adversaris), va servir per condemnar persones en un judici sense més proves que la semblança física de l'acusat a una tipologia preestablerta.

(cont.)

Sobre la naturalesa humana

Qui segueixi aquest blog sabrà que hi ha un grapat de temes que es repeteixen sovint, que reapareixen cada cop que una nova lectura afí s'afegeix al cabàs. Un d'aquests temes és el de la naturalesa humana, que té ramificacions en el debat sobre la filosofia del llenguatge o en el de la relació entre les ciències socials i naturals, per exemple.

Aquest cop he volgut anar a una de les referències clàssiques sobre el tema: l'obra Sobre la naturaleza humana (On human nature, 1978), d'Edward Osborne Wilson. Les credencials de Wilson són imponents: guanyador del premi Crafoord (el màxim guardó en ecologia, concedit per la Reial Acadèmia Sueca), dos cops guanyador del premi Pulitzer (un d'ells precisament per aquest llibre), National Medal of Science, 27 doctorats honorífics... El 1995 fou considerat una de les 25 personalitats més influents d'Amèrica, i el 1996 una enquesta internacional l'escollí un dels 100 científics més influents de tota la història.

Wilson és el creador d'una disciplina científica anomenada sociobiologia, que en paraules del propi Wilson consisteix en l'«estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social». L'obra seminal d'aquesta àrea és la monumental Sociobiología: la nueva síntesis (1975). La recepció del llibre fou molt positiva, excepte pel darrer capítol, on s'intentaven aplicar a les societats humanes els principis exposats. La pretensió de tractar la conducta social humana com una espècie social més va topar amb una radical oposició, no només entre els antropòlegs, sinó també entre molts científics, que es negaven a abandonar els postulats conductistes i la confiança cega en una il·limitada mal·leabilitat de la ment humana a través de l'educació i l'entorn. Introduir un cert determinisme genètic –per matisat que fós– tenia no només implicacions científiques, sinó també polítiques. No és estrany, doncs, que els intel·lectuals que simpatitzaven amb el marxisme, com Richard Lewontin o Stephen Jay Gould, fossin els més agressius contra les teories de Wilson. Ja ens hem ocupat abans d'aquesta polèmica.

El pròleg de Jesús Mosterín, a més de glossar la biografia científica de Wilson, situa el llibre en el mapa de la controvèrsia nature vs. nurture, que de fet Wilson va reactivar. Tan interessant com els problemes filosòfics en sí, ho és la seva història: durant la primera meitat del segle XX, el conductisme de B.F. Skinner i J.B. Watson fou la teoria predominant. El conductisme es basava, entre d'altres, en el concepte de tabula rasa, segons el qual l'home (i la resta d'espècies) vindrien al món sense cap coneixement preprogramat i únicament l'aprenentatge determinaria la seva conducta posterior. L'estudi del comportament animal va prendre una nova direcció amb el desenvolupament de l'etologia per part de Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Per als etòlegs, la major part del comportament animal està predeterminat, és fruit d'una programació del cervell dels animals (transmesa hereditàriament), i es manifesta com a reacció als estímuls que reben de l'entorn. Wilson va partir precisament de l'etologia per ampliar-la als animals que presenten un comportament social, tals com les formigues, les abelles, els primats i sí, els éssers humans. La biologia de poblacions –de la que n'és un expert– fou l'altre pilar de la seva construcció. La síntesi que proposava Wilson tenia en compte també els treballs de científics com John Maynard Smith, William Hamilton, Robert Trivers i George Williams. Actualment la sociobiologia no ha adquirit l'expansió i el reconeixement que esperava el seu creador, però ha estat una de les llavors que han germinat en el nou darwinisme i en la psicologia evolutiva. Dawkins, per exemple, parla en termes molt elogiosos del treball de Wilson a El gen egoísta, considerant-lo una de les seves fonts d'inspiració.

C.P. Snow, a la cèlebre conferència de 1956 sobre les «dues cultures», denunciava l'esvoranc que separava la ciència de les humanitats. Sovint s'ha interpretat el seu discurs com un clam per a una major comunicació entre científics i humanistes, oblidant quelcom de més important: la certesa de que no es poden construir teories satisfactòries en les ciències socials sense tenir en compte els descobriments de les ciències naturals; la constatació de que (sacrilegi!) l'home, al capdavall, no és quelcom essencialment diferent a la resta d'espècies que poblen la terra, i que cinc milions d'anys d'evolució han de tenir un pes en el nostre comportament social tant o més rellevant que els cinc mil anys de cultura.

Les dones al mercat de treball: una aproximació polèmica

Un tema espinós, sens dubte. Però Kingsley Browne s'hi atreveix. A Trabajos distintos (1998), Browne –professor de Dret de la Wayne State University de Michigan– intenta explicar perquè fracassen totes les polítiques destinades a igualar el comportament laboral entre homes i dones. La diferència en l'elecció de les ocupacions, del rol que es vol jugar a l'empresa, ¿és fruit d'un jou patriarcal del que és impossible desfer-se'n? I aquesta estructura social, d'existir, ¿és el llegat d'una estructura artificial de dominació o té arrels en la nostra naturalesa?

Abans de que el pensament políticament correcte se li llanci a la jugular, Browne deixa clar que no advoca per excloure a les dones del mercat de treball ni recloure-les en les tasques de la llar o d'altres d'entitat menor (en termes de reconeixement social), ni ignora ni menysté les discriminacions laborals reals que puguin existir, ni tampoc qüestiona en cap moment la capacitat que tenen les dones per asssolir les mateixes fites professionals que els homes. Ans el contrari: des de la defensa de la plena llibertat individual, intenta esbrinar si determinades situacions que s'observen en el mercat de treball (la desigual presència d'homes respecte de dones en càrrecs directius, per exemple) són conseqüència únicament de l'entorn social –i per tant, modificables amb les polítiques adequades– o pel contrari tenen una base biològica, que explicaria perquè aquestes polítiques de «discriminació positiva» (horrible oxímoron) o de simple enginyeria social no acaben de tenir l'èxit esperat. En el cas comentat, les empreses premien unes determinades qualitats (competitivitat, agressivitat, seguretat en sí mateix), sacrificis i renúncies (prolongació de la jornada laboral, viatges freqüents, temporades lluny de la família) que els homes estan majoritàriament més disposats a fer que les dones.

Trabajos distintos, pertanyent a la col·lecció Darwinismo Hoy de l'editorial Crítica (traducció al castellà del programa Darwin@LSE de la London School of Economics), aprofundeix en la confrontació entre les visions innatista i conductista de l'activitat humana (el famós debat nature vs. nurture), en el mateix sentit que ho feia Una izquierda darwiniana de Peter Singer. És evident que aquest debat, en la mesura que pot tenir una traducció en termes polítics, serà llarg, complex i, malauradament, maniqueu.

Música, matemàtiques, idees

Fa unes setmanes parlava de l'interessant article del musicòleg Kyle Gann sobre les diferents afinacions. En ell l'autor explicava com es podien definir les notes (pitches) de l'escala musical mitjançant fraccions, i com aquestes fraccions podien transformar-se en mesures quantitatives (números reals anomenats «cèntims», cents) mitjançant una senzilla fòrmula matemàtica ideada per Alexander J. Ellis el 1884.

En llegir aquest article, i gràcies al treball en estadística multivariant que havia dut a terme a l'IQC, de seguida vaig pensar en que aquestes relacions entre pitches tenien una estructura de mesures de dissemblança. És a dir, hom podia construir una matriu diagonal, simètrica i definida positiva on l'element {i, j} expressés la dissemblança entre dues notes qualssevol de l'escala. En conseqüència, es podrien aplicar tècniques estadístiques (en particular, l'escalat multidimensional, MDS) per a poder representar gràficament en un espai bidimensional la proximitat entre els diferents pitches. Aquest tractament, combinat amb l'anomenat anàlisi de Procrustes, permetria poder comparar gràficament diferents afinacions, i copsar així d'una manera senzilla i directa les diferències entre elles.

Encuriosit pel tema, he estat fent una mica de recerca a la web. L'ús de la tècnica de l'MDS a la música ha vingut de perspectives molt diferents. Atès que l'MDS és una tècnica utilitzada originalment en psicologia a fi de poder revelar relacions ocultes entre valoracions subjectives d'estímuls, no és gens estrany que existeixin aplicacions basades en la percepció psicològica de la música, com la que va dur a terme Carol R. Krumhansl a Cognitive Foundations of Musical Pitch, o les d'altres autors en referència al timbre de diferents instruments o a la semblança entre diferents estils musicals. En els darrers anys, el nombre de tesis doctorals dedicades a aquest tema ha augmentat notablement.

Especialment interessant és un treball que, si bé no és exactament el que comento en els primers paràgrafs, sí que hi està molt a prop. Fred Lerdahl, compositor i professor de la Universitat de Columbia, va publicar el 2001 un llibre titulat Tonal Pitch Space on desenvolupava un model quantitatiu per a les distàncies relatives entre notes, acords i regions d'una tònica donada, que caracteritzarien les intuïcions dels oients. El llibre prosseguia el treball iniciat el 1983 a A generative theory of tonal music, on es modelava el coneixement musical des de la perspectiva de la ciència cognitiva, i en particular de la moderna lingüística generativa.

Basant-se en el treball de Lerdahl, els professors Burgoyne i Saul, de la Universitat de Pennsylvania, publicaren l'any 2005 un article (Visualization of low dimensional structure in tonal pitch space) on precisament utilitzaven l'MDS per a analitzar la matriu de distàncies de Lerdahl entre un conjunt d'harmonies.

Addenda (correspondències):

John Ashley Burgoyne respon molt amablement les meves qüestions. Em concedeix que les meves intuïcions són correctes (la reducció de dimensionalitat per a l'equal temperament conduiria a una distribució circular dels pitches, i a un patró similar, però distorsionat, per a les altres afinacions), però em fa veure que no és tan senzill definir una matriu de distàncies entre pitches d'una mateixa afinació sense tenir en compte les claus (keys), i que l'MDS no està optimitzat per a tractar correctament dimensions periòdiques (usualment es representen en espais toroidals en lloc d'euclidians, com ells fan en el seu article). Em recomana bibliografia sobre el tema: Mathematical Models of Musical Scales: A New Approach, de Mark Lindley i Ronald Turner-Smith; i The Structure of Recognizable Diatonic Tunings, de Easley Blackwood. Bons punts de partida per a seguir aprenent.