Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jazz. Mostrar tots els missatges

dissabte, de novembre 21, 2009

Krzysztof Komeda

Krzysztof Komeda —el seu verdader cognom és Trzciński— va néixer el 27 d'abril de 1931 a Poznań. Va estudiar medicina a Ostrów Wielkopolski i s'especialitzà en otorinolaringologia, tot i que la seva passió des de petit havia estat la música. Fou Witold Kujawski, company d'institut i contrabaixista de swing, qui el va introduir en el jazz. En aquella època la música de jazz era interpretada només en cases particulars i festes privades, ja que no era aprovada pel règim comunista, que l'associava amb la «decadència occidental». Fou aleshores quan Trzciński adoptà el pseudònim de Komeda. Krzysztof Komeda va formar part del primer grup polonès de jazz posterior a la guerra, Melomani, que incloïa lluminàries com Andrzej Trzaskowski, Jerzy Matuszkiewicz i el mateix Kujawski, i va debutar en públic amb la banda de dixie de Jerzy Grzewinski al primer festival de jazz de Sopot l'agost de 1956. Komeda va començar a interessar-se pel be bop i el free jazz i va formar el seu propi grup, el Komeda Sextet, el primer combo de jazz modern de Polònia.

Entre 1956 i 1962 Krzysztof Komeda va prendre part en diversos festivals de jazz al seu país i a l'estranger (Moscou, Grenoble, París, Praga, Konigsberg, gires per Bulgària i per les dues Alemanyes). El crític musical suec Svante Forster li va obrir les portes d'Escandinàvia: les seves actuacions anuals al Gyllene Cirkeln d'Estocolm i al Montmartre Jazz Club de Copenhaguen foren sempre molt reeixides. En aquells anys començaria també a escriure bandes sonores de pel·lícules —arribaria a musicar quaranta llargmetratges—, com Adéu, fins demà (Do widzenia, do jutra, 1960) de Janusz Morgenstern, Innocent Sorcerers (Niewinni czarodzieje, 1960) d'Andrzej Wajda, El ganivet a l'aigua (Nóż w wodzie, 1962) de Roman Polański, així com films del director danès Henning Carlsen.

El 1965 Krzysztof Komeda va enregistrar el que seria el seu únic disc, Astigmatic. El grup, un quintet, estava format per Komeda al piano, Tomasz Stańko a la trompeta, Zbigniew Namysłowski al saxo alt, Günter Lenz al contrabaix i Rune Carlsson a la bateria. Aquest disc és una fita històrica i possiblement la contribució més important a l'elaboració d'una estètica jazzística europea diferenciada de l'americana. Richard Cook i Brian Morton, responsables de la influent Penguin Guide to Jazz, atorguen una de les preuadíssimes corones al disc, del que diuen que «is not just one of the best Polish or European jazz records, but quite simply one of the best jazz records, full stop». El disc té només tres peces: una suite homònima de prop de vint-i-tres minuts de durada; Kattorna, composada a Copenhaguen a partir d'un motiu que havia utilitzat per a la música de la pel·lícula de Henning Carlsen del mateix nom; i Svantetic, anomenada així en honor al seu amic Svante Forster i per a mi la seva millor composició.

El 1968, un any després de posar música a El ball dels vampirs (Nieustraszeni pogromcy wampirów, 1967), Komeda es va traslladar a Los Angeles per a composar la música per a Rosemary's Baby, el debut a Hollywood de Roman Polański. El mes de desembre, mentre treballava en el projecte, va patir un accident d’automòbil que li va produir greus lesions cerebrals. Fou traslladat a Polònia, on va morir sense haver-se pogut recuperar del coma el 23 d'abril de 1969 a l’edat de 38 anys.

La reinstauració de la democràcia a Polònia va obrir el camí a la recuperació de la figura de Komeda. La seva vídua Zofia va coordinar l'edició per al segell polonès Power Bros de tots els seus enregistraments; no només Astigmatic i la música per a pel·lícules, sinó també peces inèdites i concerts. Malgrat els problemes de distribució, aquests discs han permès als aficionats al jazz —jo inclòs— accedir a la música del compositor polonès.

Què hauria pogut arribar a fer Komeda de no haver mort tan jove! Podem fer-nos una idea pensant que els seus antics col·laboradors són la crème del jazz polonès actual. El violinista Michał Urbaniak (saxofonista quan tocava amb ell) gaudeix d'una merescuda fama i el saxofonista Zbigniew Namysłowski, tot i que potser no és gaire conegut internacionalment, va enregistrar una altra obra clau, Winobranie (1973). Però qui sens dubte ha fet una aportació més important a la música és el trompetista Tomasz Stańko, que compta amb una brillant carrera discogràfica en el segell ECM. Stańko és autor de Leosia (1997), un altre dels escasíssims discs guardonats amb la corona de la Penguin Guide, i també de Litania (1997), un disc on precisament interpreta la música de Komeda. Stańko —amb permís de Franz Koglmann— és un dels meus jazzmen europeus preferits.

Aquest és un video d'una actuació de Krzysztof Komeda de 1964, l'únic que he pogut trobar d'ell.



I aquest altre, una sensacional versió de Kattorna, una de les peces d'Astigmatic, a càrrec de Tomasz Stańko, enregistrat el 2005.


dissabte, de novembre 08, 2008

Brötzmann

Peter Brötzmann és el responsable de l'històric Machine Gun (1968), un dels discs seminals de la música lliure improvisada europea, un octet que comptà amb alguns dels que després serien els millors músics de la primera generació d'improvisadors: Evan Parker, Peter Kowald, Willem Breuker, Sven-Åke Johansson, Fred van Hove, Han Bennink... De formació artística —va estudiar pintura a Wuppertal però no va dedicar-s'hi professionalment, decebut per la política de les galeries d'art—, aviat va interessar-se per la música, en la que es va formar de manera autodidacta. L'any 1962 va conèixer el contrabaixista Peter Kowald, amb qui interpretava el repertori d'avantguarda americà (Mingus, Coleman, etc.). Després d'una estada a París amb Don Cherry, el 1965 va tornar a Alemanya per formar la seva primera banda estable amb Kowald i Sven-Åke Johansson, que juntament amb el quintet de Alexander von Schlippenbach i Manfred Schoof foren els desenvolupadors del nou estil. Productor dels seus primers discs, la seva carrera ha estat lligada durant molt temps al segell FMP i ha col·laborat amb la flor i la nata de la música lliure. Entre els seus grups més aclamats està el Die Like a Dog Quartet amb Toshinori Kondo, William Parker i Hamid Drake.

He tingut la fortuna de poder veure en directe bona part dels grans noms d'aquest gènere —Alex von Schlippenbach, Evan Parker, Barry Guy, Paul Lovens, Paul Lytton, Han Bennink, Misha Mengelberg, Fred Van Hove, Aki Takase, Axel Dörner, Rudi Mahall, Charles Gayle, Tim Berne, Chris Burn...—, però fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure tocar Brötzmann. Ahir al vespre, dins el festival Ad Hoc Music que té lloc anualment a Munic, el saxofonista va presentar el seu darrer projecte, un trio amb Marino Pliakas al baix elèctric i Michael Wertmüller a la bateria. Amb ells havia publicat el 2006 Full Blast, un disc enregistrat en directe al The Loft de Colònia (ressenyes aquí i aquí). El seu directe és realment ferotge, violent, d'una intensitat fora del comú. El doble bombo de la bateria i el punch i els efectes del baix elèctric donen a la secció rítmica una força brutal, sobre la que Brötzmann desplega les seves torrencials improvisacions amb el saxo alt, el tenor, el soprano i el tárogató. El seu fraseig és deutor d'Albert Ayler, de l'expressionisme jazzístic més agressiu. Veure'l tocar és una experiència única, electritzant; ha valgut la pena esperar.


dissabte, de setembre 13, 2008

Simfonia per a improvisadors

Dave Douglas és un dels jazzmen més interessants dels darrers quinze anys. El 2002, en ple apogeu de la seva carrera, el Festival de Jazz de Sant Sebastià el va convidar a tocar amb tres formacions diferents: el Tiny Bell Trio, el nou quintet amb el que acabava de llançar The Infinite (amb Uri Caine i el virtuós tenor Chris Potter) i finalment, un grup de bregats improvisadors entre els que es trobaven els holandesos Misha Mengelberg i Han Bennink (amb els que havia gravat Four in One l'any anterior). Tres projectes musicals molt diferents, i tres concerts que guardo en el record com alguns dels millors als que he assistit.

Des d'aleshores no havia tornat a veure Douglas en directe. Fins enguany, ja que ha estat l'encarregat de cloure la vint-i-novena edició del Festival de Saalfelden (Àustria), amb un altre plantejament musical que demostra que no ha perdut les ganes d'evitar camins transitats i que tot el que fa mereix ser seguit amb atenció. A la petita vila alpina va reinterpretar la Symphony for Improvisers que Don Cherry va enregistrar el 1966. Cherry, alter ego d'Ornette Coleman i partícep en les gravacions que donaren origen al free jazz nord-americà, es va mantenir durant molts anys en un segon pla i només va començar a produir discs al seu nom el 1965, set anys després de debutar en el Something Else!!! de Coleman, un disc que va canviar el rumb del jazz en alliberar-lo de la tirania del tempo rígid, el centre tonal i la progressió d'acords. Si Cherry va composar l'obra originalment per a septet, Douglas va recrear-la amb un doble quartet que recordava en concepte els que Ornette va acarar al seu disc Free Jazz. Si bé la formació de Cherry comptava amb talents com Pharoah Sanders, Gato Barbieri, Ed Blackwell i Jean-François Jenny-Clarke, entre els músics que acompanyaven Douglas també n'hi havien alguns d'excepció: Andrew Cyrille i Hamid Drake, dues llegendes de la bateria lliure, i Roy Campbell doblant-lo a la trompeta. I com a colofó, un músic que va participar en el disc de Cherry i que repetia ara: el septagenari contrabaixista Henry Grimes, protagonista d'una curiosa
peripècia personal en estar apartat dels escenaris durant trenta-cinc anys.

El mot «simfonia» reflecteix bé el que Cherry va concebre, i el concert va consistir en una única peça d'una hora de duració, en la que s'anaren succeïnt els diàlegs entre parelles d'instruments, les parts arranjades i la improvisació col·lectiva, tot combinant l'exhuberància expressionista de la New Thing amb passatges més intimistes. El so i el fraseig van sonar deliberadament retro i transportaren l'audiència a una època i a un estil que ja han deixat d'existir, un free jazz que ha acabat bé incorporat al llenguatge mainstream (després de llimar-li les arestes) o bé desbordat per la improvisació lliure (més ferotge i sense concessions). El concert va acabar amb el públic dempeus, aplaudint llargament i calorosa en reconeixement a la vàlua d'aquest gran músic al que no es pot perdre la pista.


dimecres, d’octubre 31, 2007

Mr. C.B.

Travailler d'après nature, c'est improviser
Georges Braque, Pensées et réflexions sur la peinture (1917)





Encorbat damunt del piano, enrogeix de sobte, treu la llengua, sacseja el cap. Destre artesà, manipula el budellam del seu instrument fins arrencar-li una miríada de sons impossibles. Les peces de Cowell i Bailey i les creacions improvisades en aquest mateix instant s'eleven per l'auditori –denses, hipnòtiques, màgiques– i s'ensenyoreixen de nosaltres. Tot és música ara, gràcies a ell.

dijous, d’octubre 12, 2006

Música lliure improvisada

A cada época su arte, al arte su libertad
Frontispici de l'edifici de la Secession (Viena)


La pròpia evolució de la música i les arts durant el segle XX va fer que els creadors cerquessin formes d'expressió cada cop més lliures. En el camp del jazz aquesta revolució, el Free Jazz o New Thing, vingué de la mà de músics com Ornette Coleman, John Coltrane, Albert Ayler, Cecil Taylor i Anthony Braxton, entre molts altres.

La música lliure improvisada (free improvised music o free improvisation) fou una evolució encara més radical d'aquelles propostes, en les que el jazz és un element molt important però no l'únic (la música progressiva i l'experimentació radical del grup Fluxus, per exemple, foren altres vies d'entrada). Un cop iniciat l'alliberament de les cotilles harmòniques, melòdiques i rítmiques, era qüestió de temps que algú no ho portés al paroxisme. Ja no hi ha normes ni estructura, la improvisació és col·lectiva i el diàleg entre els músics és constant i imprevisible.

La música lliure improvisada s'inicia a finals dels anys seixanta i té uns orígens innegablement europeus, però no pot localitzar-se en un país en concret. Gairebé simultàniament, i per persones que es coneixien entre sí, va sorgir a Gran Bretanya, Alemanya i Holanda un grup de músics que exploraren els límits de la sonoritat jazzística. Els fundadors d'aquest gènere foren Peter Brötzmann, Alexander von Schlippenbach, Peter Kowald i Manfred Schoof a Alemanya; Evan Parker, Derek Bailey, John Stevens i Trevor Watts a Anglaterra; Han Bennink, Misha Mengelberg i Willem Breuker a Holanda, per citar només els més rellevants. A més de petits combos, aparegueren formacions més nombroses: l'Spontaneous Music Ensemble (Anglaterra), la Globe Unity Orchestra (Alemanya), la ICP Orchestra (Holanda) i la Jazz Composer's Orchestra (USA). El moviment s'estengué ràpidament a Suïssa i als països escandinaus, i més tard arribaria a la resta del continent.

En veure que no tenien cabuda als segells tradicionals, els propis músics fundaren companyies discogràfiques per a difondre la seva música: FMP, BVHAAST, Intakt, Emanem, Leo, Incus, Maya, Atavistic... FMP, amb seu a Berlin, va enregistrar alguns dels primers discs, com el ferotge Machine Gun (1968), a càrrec d'una formació multinacional liderada per Peter Brötzmann. Un document històric del moviment.

El free-jazz nord-americà també va arribar, pel seu propi peu, a propostes similars. Músics provinents de l'avantguarda o fins i tot d'estils més tradicionals evolucionaren cap a formes estètiques més lliures: Cecil Taylor, Steve Lacy, Paul Bley, Anthony Braxton i la gent de l'AACM i la Knitting Factory... D'altres iniciaren les seves carreres en la improvisació lliure: William Parker, George Lewis, Marilyn Crispell, Susie Ibarra, etc. El màxim exponent de la música lliure a Espanya és el pianista Agustí Fernández, membre del Electro-Acoustic Ensemble d'Evan Parker i que ha col·laborat amb moltes grans figures: Peter Kowald, Derek Bailey, Mats Gustafsson, William Parker, Marilyn Crispell, John Butcher...

Malgrat ser un gènere molt minoritari, s'ha creat una xarxa de difusió que, a més dels segells discogràfics esmentats, inclou revistes online (Avant-Mag, One Final Note, Squid's Ear, Rubberneck, Signal to Noise) i festivals. En aquesta pàgina de la Universitat de Sheffield es pot trobar moltíssim material al respecte. A Barcelona es celebra anualment un certamen dedicat a la música lliure, les Nits de Música de la Fundació Miró, comissariades precisament per Agustí Fernández. En elles vaig tenir l'oportunitat de veure l'Alex von Schlippenbach Trio (amb Evan Parker i Paul Lovens), la London Jazz Composers Orchestra de Barry Guy, Aki Takase amb Rudi Mahall, Axel Dörner, Fred Van Hove...

Ja han passat prop de quaranta anys des de l'enregistrament dels primers discs, i com qualsevol altre moviment artístic, les generacions actuals miren als fundadors com velles glòries amb un discurs un tant antiquat. Per a la immensa majoria d'aficionats, emperò, continuen essent exploradors sense límits. Qui té por de la llibertat?

dimarts, d’octubre 10, 2006

Miles & Trane

El primer quintet de Miles Davis, amb John Coltrane, interpretant So What. Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria. Frank Rehak, Jimmy Cleveland i Bill Elton als trombons en el darrer chorus.

Enregistrat per a The Robert Herridge Theater Show a l'estudi 61 de la cadena CBS el 2 d'abril de 1959.

Passin i vegin.


dissabte, de maig 20, 2006

Franz Koglmann

Franz Koglmann (Mödling, Àustria, 1947) és un músic que mereix ser escoltat amb atenció perquè és l'artífex d'una de les propostes més interessants del jazz dels darrers vint anys.

La seva música és complexa, freda, cerebral, d'arranjaments curosament escrits, molt allunyada de la imatge hot amb que els llecs acostumen a encaixonar tot el jazz. Com s'ha escrit, la tan cercada Third Stream troba en Koglmann una afortunada proposta. En ella, el West Coast jazz de Lee Konitz, Lennie Tristano, Chet Baker, Gil Evans, Shorty Rogers i tants altres (la controvertida «línia blanca» que reivindicava en un dels seus discs) es dóna la mà amb la música culta de tradició europea, especialment amb el serialisme de Schönberg, Berg i Webern. Escoltant-la, un no pot més que concloure que la seva música només pot provenir del nostre continent.

En una entrevista, Koglmann definia el concepte musical que l'interessa:

«With due respect to the achievements of African-American jazz, I prefer a rational/geometric lucidity to emotional immediacy. I have a greater affinity for the expressions of a melancholy decadence than the spontaneous joy of improvising. I cannot see swing as the one and only saving criterion.»

Els seus grups, el Pipetet i el Monoblue Quartet, són vehicles per al desenvolupament i l'articulació d'aquests principis estètics. En el saxofonista i clarinetista Tony Coe ha trobat una ànima bessona, un complement ideal al personal so de la seva trompeta. Entre les grans figures que han col·laborat en els projectes de Koglmann es compten Steve Lacy, Ran Blake o Paul Bley.

Els seus interessos comprenen més disciplines a més de la seva, i les seves influències no poden limitar-se al jazz i la música clàssica. És per això que les seves composicions beuen d'altres fonts i homenatgen explícitament a creadors com T.S. Eliot, Ezra Pound, Jean Cocteau, Oskar Schlemmer, René Magritte...

En un magnífic article, Bill Shoemaker analitza l'evolució del seu discurs conceptual al llarg de la seva discografia. Actualment Franz Koglmann no ens delecta únicament amb la seva música, sinó també oferint-nos, com a director musical del segell Between the Lines, els projectes d'altres interessants creadors.