Adolf Eichmann, jutjat

Adolf Eichmann, Obersturmbannführer (tinent coronel) de les SS, fou el responsable d'organitzar la logística necessària per a la deportació dels jueus als camps d'extermini nazis, donant compliment a l'Endlösung. Les seves tasques comprenien determinar quants jueus podien i devien ser transportats des d'una zona determinada, obtenir el permís material de les autoritats ferroviàries i del ministeri de transports, establir els horaris i dirigir els trens als centres, aconseguir la col·laboració de les autoritats dels països ocupats o aliats, observar les normes referents als diferents categories de jueus a cada país... En acabar la guerra va fugir a Argentina, on va intentar dur una vida normal sota una nova identitat. L'onze de maig de 1960, un equip del Mossad, seguint ordres del primer ministre David Ben Gurion, segrestà Eichmann i el traslladà a Israel, on fou jutjat per crims contra la humanitat.

El judici es convertí en un esdeveniment que acaparà l'atenció mundial, i periodistes d'arreu es desplaçaren a Israel per a cobrir la notícia. Entre ells, la filòsofa Hannah Arendt –de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement–, que de resultes escriuria Eichmann en Jerusalén (1963). Aquest llibre ha generat abundant literatura i la tesi de la «banalitat del mal», formulada originalment aquí, ha esdevingut un graponejat lloc comú en molts anàlisis sobre la sociologia del nazisme.

El que val la pena notar és que Eichmann en Jerusalén és la versió lleugerament ampliada d'una sèrie de reportatges que van aparèixer al New Yorker entre febrer i març de 1963. És a dir, aquest extraordinari llibre és, en el seu origen, una crònica periodística. El treball està fet des d'un rigor i objectivitat fora del corrent, qualitats que (cal insistir-hi?) semblen haver desaparegut de la premsa actual. Arendt posseeix un extraordinari domini de les dades, uns coneixements que superen els de l'acusació i la defensa (de vegades Arendt es permet alliçonar tècnicament l'advocat d'Eichmann, el doctor Servatius, en una demostració de la vital importància que dóna a les garanties processals i al dret a una bona defensa). Part de la documentació que maneja l'autora prové del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los judíos europeos, considerada l'obra definitiva sobre aquesta qüestió i que incomprensiblement no disposava d'una traducció al castellà fins l'any passat.

Però més enllà del que ens ensenya sobre com es va dur a terme la solució al «problema jueu» i el paper que hi jugà Eichmann, el llibre és indispensable pel que té de reflexió sobre la justícia i la seva desvirtuació quan es vol convertir l'acusat en un arquetipus i el cas en un símbol; en definitiva, quan la metàfora vol substituir la realitat i una justícia abstracta –per més benintencionats que puguin ser els motius que la inspiren– pretén reemplaçar la justícia concreta («El objeto del juicio fue la actuación de Eichmann, no los sufrimientos de los judíos, no el pueblo alemán, ni tampoco el género humano, ni siquiera el antisemitismo ni el racismo»), circumstància que allà només semblava entendre Moshe Landau, el president del tribunal. La honestedat intel·lectual d'Arendt és en aquest sentit insubornable, i li costà duríssimes crítiques per part de les autoritats israelianes.