Gulag

Per a desfer-nos dels nostres enemics hem de tenir el nostre propi terror socialista. Hem d'atraure al nostre costat a noranta dels cent milions d'habitants de la Rússia soviètica. Quant als altres, no tenim res a dir-los. Han de ser anihilats.

Grigori Zinoviev (a Severnaya Comuna, núm. 109, 19 de setembre de 1918)

Els llibres voluminosos m'intimiden. La dedicació que requereixen em fa enrera i acabo per invertir el temps en altres lectures. Això m'ha mantingut allunyat de molts clàssics de la literatura universal —els grans autors del XIX, especialment— i també d'algunes edicions recents, com Vida y destino de Vasili Grossman (1111 pàgines) o Incerta glòria de Joan Sales (768 pàgines). Els adquireixo, naturalment —posseir certs llibres forma part del joc vanitós del lletraferit—, però en vaig ajornant la lectura indefinidament.

Les darreres setmanes he vençut aquesta por i les he dedicat a un llibre que envellia desatès al prestatge: Archipiélago Gulag, d'Alexandr Solzhenitsyn. L'edició que tinc —gens cuidada— forma part d'una col·lecció de clàssics de la literatura contemporània que va editar el diari El Mundo i inclou només les dues primeres parts (La industria penitenciaria i Perpetuum Mobile, 811 pàgines; versió online aquí; PDF aquí). Tusquets ha publicat en tres volums (I, II, III) les set parts de que consta el llibre, en la que crec que és l'única edició íntegra disponible en castellà. S'han omplert milers de pàgines sobre aquesta denúncia i jo no sabria afegir-ne res de valor. Solzhenitsyn s'obre pas amb noms, dades, situacions, històries i anècdotes terrorífiques, narrades sense concessions a la retòrica i amb unes gotes d'ironia i humor negre que eviten la caiguda en el melodrama i ens salven al mateix temps de la desesperació de l'horror que es narra. Potser no és gran literatura, però és un testimoni de primeríssim ordre, ineludible. A cada paràgraf em pregunto com és possible que el comunisme pugui gaudir encara del més mínim crèdit —l'asimetria en la indulgència de la que es dolia Martin Amis—, i sobretot m'enfurisma la falsedat de traçar una frontera entre un comunisme noble, el de Lenin, l'esperit del qual hauria estat traït per Stalin (així com a Espanya alguns encara segueixen entestats a creure que va existir una ETA «bona», la del temps de la dictadura).

El primer volum no gira tant al voltant de la vida als camps com del procés que els conduïa allà: la detenció, la presó preventiva, la instrucció del sumari, el judici —tot farses de principi a fi—, la presó de trànsit i el trasllat al camp. Després de relatar les barbaritats dels processos incoats pels comunistes, no deixa de ser sarcàstic que les autoritats volguessin donar-los una pàtina de legalitat. L'aberrant concepció de la justícia de Nikolai Krylenko fa quedar Carl Schmitt com un amateur en els seus intents de justificar teòricament el poder unipersonal de Hitler (el Führerprinzip). Vet aquí una mostra:

Nuestro sistema se distingue y aventaja a la errónea teoría de la separación de poderes [...] Nuestros tribunales no serán una especie de tribunales de justicia, en ellos no van a cobrar vida las sutilezas y astucias jurídicas... Estamos creando un Derecho nuevo y unas normas éticas nuevas [...] El Tribunal es el instrumento mediante el cual la clase obrera dirige su lucha contra sus enemigos [y debe regirse] por los intereses de la Revolución [...] y perseguir los resultados que más convengan a las masas obreras y campesinas [...] Nuestro tribunal revolucionario no se guía por los artículos del código, ni por el peso de las circunstancias atenuantes; nuestro Tribunal debe regirse por el criterio de utilidad [...] [El Tribunal] es a la vez creador de jurisprudencia e instrumento político.

Krylenko va escriure dotzenes de llibres i articles defensant la seva concepció de la justícia, però fou Evgeny Pashukanis qui va desenvolupar formalment la teoria que reemplaçà les pioneres elucubracions de Piotr Stuchka. Quan Krylenko i Pashukanis van caure en desgràcia, el monstre que havien creat els va devorar: van ser falsament acusats de «contrarevolucionaris», «sabotejadors trotskistes» i altres càrrecs a la Gran Purga de 1937 i van ser executats. El seu substitut com a nou teòric de la legalitat soviètica, el Fiscal General de la URSS Andrei Vyshinsky, no fou gaire millor.

Les atrocitats que es descriuen, però, no poden deixar de banda un altre fet que mereix ser recordat: la traïció dels aliats a tots aquells russos que lluitaren coratjosament a les seves files i que al mateix temps s'oposaven al règim bolxevic, i que després de la guerra foren repatriats forçosament a Rússia on van trobar la mort o la reclusió en un camp de concentració. Una infàmia que les democràcies europees tenen sobre la seva consciència i que encara silencien. Solzhenitsyn ho expressa amargament: «En la segunda guerra mundial, Occidente defendió su libertad y la defendió para sí mismo, pero a nosotros (y a la Europa del este) nos hundió en una esclavitud dos veces más profunda».

Si la cita que obre aquest post fa estremir pel menyspreu que dóna a la vida humana, pitjor és pensar que Zinoviev es va quedar molt curt. En aquesta macabra guerra de xifres —que sembla donar la raó a Stalin en aquella infame apreciació de que «una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística»—, el polèmic llibre negre del comunisme atribueix fins a vint milions de morts només a la Unió Soviètica (pocs comparats amb els 65 milions de morts a la República Popular de Xina), i detalla els episodis del Terror Roig (1918-1922), la descossaquització (1920), la fam (1921 i 1932-1933), el període àlgid del gulag (1918-1930), l'exterminació dels kulakis (1930-1932), les grans purgues, el genocidi d'ucranians, les deportacions massives... El testimoni de Solzhenitsyn, que ha de sumar-se al de Shalamov, Herling-Grudzinski, Ginzburg, Stajner i als treballs de recerca de Robert Conquest i d'Anne Applebaum, entre d'altres, és imprescindible per a que sedimenti en la ment de tothom la mateixa repugnància moral que se sent pel nazisme després de seixanta anys de denúncia.

Resistència i moral

Etiamsi omnes, ego non
Mateu 26, 33-34

Jo no (Ich nicht, 2006), dues paraules i un profund compromís moral al darrera. Aquestes són les memòries de joventut de Joachim Fest, cap de la secció de cultura del FAZ, autor de sengles biografies de Hitler i Speer i de la novel·la El hundimiento, un relat sobre els darrers dies de Hitler al seu búnquer portat amb èxit al cinema. Fest era un adolescent quan Hitler arribà al poder i tingué lloc la Segona Guerra Mundial, i és la figura del seu pare la que plana sobre els seus records: Johannes Fest, catòlic i lleial a la República, que es mantingué ferm en els seus principis i es negà sempre a col·laborar amb el règim i inculcà aquest resistencialisme cívic als seus fills. Naturalment, això tingué conseqüències per a ell i la seva família: fou primer apartat i després acomiadat del seu lloc de treball i vetat per a qualsevol ocupació, patiren constants registres domiciliaris per part de la Gestapo i les SS, i Joachim fou expulsat de l'escola per negar-se a ingressar a les joventuts hitlerianes. Més tard s'allistaria voluntari a l'exèrcit regular com a única manera d'evitar l'ingrés en les tropes d'assalt del Tercer Reich. Els conflictes familiars que ocasionà la seva temerària tossuderia són un dels punts més interessants de les memòries. La mare, preocupada per la seva situació i pel futur dels seus fills, implora al seu marit que reconsideri el seu rebuig a incorporar-se al NSDAP. Creu que convertint-se en membre del partit nazi res no canviarà: «Al final, seguiremos siendo los que somos». Però el pare sap perfectament que aquest és un oferiment enverinat: «¡Pues sucede que no! ¡Todo cambiaría!». Aquesta defensa insubornable de la pròpia moral col·lisiona sovint amb el pragmatisme de la seva muller: «Tú no piensas en valor o cobardía. Tú sólo tienes en la cabeza tus principios». Malgrat tot, ella també assumirà com a pròpies les decisions del seu marit. Igualment interessants són la recapitulació i les reflexions finals, fragments de les quals poden llegir-se aquí.

Fest no evita l'espinosa qüestió de què sabien els alemanys sobre els camps d'extermini. L'autor comenta que en una ocasió, el 1942, van sentir a la BBC –emissora que escoltaven clandestinament, i que de descobrir-se, els hagués comportat penes de presó– que els nazis estaven assassinant «desenes de milers» de jueus a l'est en lloc de simplement deportar-los. La notícia no es va repetir, i Fest no va saber si es tractava de la sempre mentidera propaganda de guerra. Més tard li arribaren rumors d'atrocitats comeses pels enviats al front de l'est, però aquests eren uns crims que podien ser jutjats en termes molt diferents per tractar-se d'excessos produïts en el camp de batalla i no d'una maquinària perfectament dissenyada per a l'exterminació d'éssers humans. Acabada la guerra, el seu pare li confessà que a principis de 1943 s'havia dedicat durant tres mesos a recopilar informació sobre les matances massives, just després de sentir els primers rumors. Les proves que obtingué eren concloents: «¡Asesinaban como posesos!». Mai en va voler parlar.

Com succeeix amb tot el relacionat amb aquest període, la publicació d'aquestes memòries va causar un cert rebombori a Alemanya. Coincidiren amb les de Günter Grass, referent ètic de l'esquerra alemanya, que desvetllava el seu pas voluntari per les Waffen SS, i ja el títol sembla una resposta al propi Grass, amb qui havia polemitzat en el passat. Davant la tesi de Grass –astutament exculpatòria– de que «tots ho vàrem fer» s'eleva el rotund «jo no» de Fest, i així ho deixa palès al darrer capítol: mai no hi ha culpes col·lectives que permetin eludir la responsabilitat individual. El filòsof Jürgen Habermas va aconseguir que un jutge retirés el llibre de la circulació per una anècdota en la que suposadament el filòsof, que no és citat pel seu nom, hauria enviat una carta a un amic comú, Hans-Ulrich Wehler, on s'admirava dels avenços de les tropes de Hitler. Quan els anys 70 Wehler hauria ensenyat la carta a Habermas, aquest l'hauria destruït menjant-se-la. La sentència obligava l'editor a reimprimir-lo sense aquesta referència.

Però hi ha una frase que m'ha colpit especialment, que descriu amb exactitud una realitat sociològica incòmoda i que penso que explica en part l'actuació de la immensa majoria del poble alemany aquells anys. En una conversa amb el pare de Fest, Max Fechner, membre de l'SPD, justifica la passivitat dels socialistes davant els abusos del nou règim pel desconcert que els suposava el fet que Hitler hagués arribat al poder per un camí més o menys legal. Johannes Fest replica irònicament que ja ho entèn: «como buenos alemanes, la ley les parecía más importante que el derecho».

Les cicatrius de Munic

La muerte es un Maestro Alemán su ojo es azul
él te alcanza con bala de plomo su blanco eres tú
vive un hombre en la casa tu pelo de oro Margarete
azuza sus mastines a nosotros nos regala una fosa en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un Maestro Alemán
Paul Celan, Fuga de la muerte

Les ciutats, com les persones, són esclaves de la seva biografia. Munic ha intentat esborrar les cicatrius més horribles, però resten encara a la ciutat moltes traces del seu passat més negre. Al voltant de Königsplatz, al mateix lloc on el 10 de maig de 1933 es cremaren centenars de llibres d'autors degenerats, una placa indica l'antiga ubicació dels edificis oficials del NSDAP. Alguns segueixen en peu, reconvertits en edificis administratius, altres han desaparegut. Entre els que romanen, la Führerbau, convertida ara en la Musikhochschule, on el 30 de setembre de 1938 se signà l'infame Tractat de Munic. La majoria d'edificis foren projectats per Paul Ludwig Troost, arquitecte favorit de Hitler fins la seva mort el 1934 (Munic no ha estat de sort amb els seus nazis: Troost no ha assolit la popularitat d'Albert Speer, ni Heinrich Hoffmann, fotògraf oficial del partit, la de Leni Riefenstahl). La desnazificació de la ciutat ha estat molt efectiva, però l'arquitectura monumental del Reich és inconfusible i fa aflorar una ganyota de repulsió quan hom es topa amb una d'aquestes construccions. El flâneur més observador pot fins i tot reconèixer els maquillatges més barroers (com l'àliga de Sophienstraße, d'estil feixista, a la que simplement han arrencat l'esvàstica de les seves urpes) i petits detalls que passen desapercebuts al vianant atrafegat, com els cascs i les reixes en forma de creu gammada als antics quarters generals de la Luftwaffe.

Els passejants poden trobar també en aquest recorregut senyals de la resistència interior al nazisme. Els germans Scholl i Georg Elser han estat elevats a la categoria de símbols, en una patètica cerca d'herois sota les runes de la guerra que servissin de consciència col·lectiva als supervivents, que havien d'assumir la ignomínia de la col·laboració activa –o el silenci còmplice– amb la barbàrie, però també mirar endavant. La reconstrucció de la ciutat s'ha fet en paral·lel a la reconstrucció de la memòria, i tota catarsi deixa parracs en l'intent. La història moderna d'Alemanya no l'han escrit els vencedors, sinó els mateixos derrotats, amb valors que no eren els seus però que adoptaren com si ho fossin. Encara avui l'estranger sent que segueix havent una barrera infranquejable, un tabú que ni l'amistat pot trencar. Aquest territori prohibit és el de la vergonya, el de l'horror, el de la culpa.

Jura dels reclutes nazis a la Königsplatz, 19 de novembre de 1938

L'experiment de Milgram

L'experiment que Stanley Milgram va dur a terme l'estiu de 1962 és un dels més interessants dels que s'expliquen al llibre de Lauren Slater. Aquesta no és la millor font per aprofundir-hi, però sí un bon punt d'arrencada.

Aquí pot trobar-se una bona explicació de l'experiment i aquest és l'article científic original de Milgram de 1963 on exposava els seus resultats. Onze anys després reuniria les conclusions dels seus treballs en forma de llibre. A grans trets, una sèrie de voluntaris es prestaven a participar en un assaig sobre «l'estudi de la memòria i l'aprenentatge», tot i que en realitat el que Milgram pretenia estudiar era l'obediència a l'autoritat. El voluntari es trobava en un local amb l'investigador i un altre voluntari, que en realitat era un actor. Els voluntaris triaven un paper a l'atzar que determinava el seu rol a l'experiment: mestre o alumne. Al voluntari sempre li era assignat el rol de mestre. L'alumne era enviat a una altra sala on se'l lligava a una cadira i se li connectaven electrodes al cos. El mestre havia de fer una sèrie de preguntes a l'alumne i si aquest fallava la resposta, aplicar-li una descàrrega elèctrica de voltatge creixent entre 15 i 450 volts. Abans de començar se li subministrava al mestre una descàrrega de 45 volts (una sensació desagradable) per a que comprovés el dolor del càstig infligit. A mesura que les descàrregues eren més potents, l'actor que feia d'alumne simulava dolors cada cop més intensos, i implorava que l'experiment finalitzés i que el deixessin sortir d'allà. El que Milgram va observar és que els voluntaris, davant els dubtes que tenien en ser conscients del patiment que estaven provocant a altri, acceptaven la fèrria autoritat de l'investigador, que els comminava a prosseguir. Cap es va negar rotundament a continuar abans d'arribar als 300 volts, i el 65% dels participants van aplicar la intensitat màxima de 450 volts.

Thomas Blass va publicar el 1999 una compil·lació de tots els experiments d'aquest tipus publicats fins aleshores, concloent que els percentatges d'obediència estricta es repetien independentment de l'any i la localització dels estudis. Blass és autor de molts altres articles relacionats amb Milgram, així com d'una biografia sobre el psiquiatra. També manté una web sobre la seva figura.

L'experiment es va dur a terme el 1962, un any després de que Adolf Eichmann fós jutjat i condemnat per la seva responsabilitat en l'Holocaust, amb una opinió pública mundial molt sensibilitzada i que demanava respostes, que volia entendre. Com el mateix Milgram afirma a la introducció del seu article, una de les seves pretensions era comprendre com aquelles atrocitats van ser possibles: «Gas chambers were built, death camps were guarded, daily quotas of corpses were produced with the same efficiency as the manufacter of appliances. These inhumane policies my have originated in the mind of a single person, but they could only be carried out on a massive scale if a very large number of persons obeyed orders». En un informe enviat a la National Science Foundation poc temps després d'haver iniciat els experiments, Milgram confessa que «me pregunté si un gobierno despiadado encontraría suficientes imbéciles morales en el conjunto de los Estados Unidos para cubrir las necesidades de un sistema nacional de campos de la muerte del estilo de los que mantuvo Alemania. Ahora empiezo a pensar que no será necesario moverse de New Haven para reclutar la dotación completa». Amb tota seguretat l'experiment de Milgram no esgota l'anàlisi del col·laboracionisme més submís, però introdueix un element de reflexió molt més realista –la dependència de la conducta més de la situació que de la personalitat– que la simple covardia davant les eventuals represàlies d'un poder autoritari, quelcom que també apuntava Hannah Arendt al seu reportatge (i que Milgram reconeix al seu llibre: «I must conclude that Arendt's conception of banality of evil comes closer to the truth than one might imagine»). Daniel Joah Goldhagen, autor de Los verdugos voluntarios de Hitler, afegeix unes encertades matisacions: en l'experiment de Milgram hi ha un factor que juga en contra dels participants, el poc temps de reflexió sobre els propis actes, fet que sota el règim nazi no es donava. Blass també ha aprofundit en aquest problema sense limitar-se a les conclusions de Milgram. En qualsevol cas, la psicologia de masses i la psicologia situacional són d'una importància capital per entendre els moviments totalitaris del segle passat. Malgrat això, les monografies sobre el tema no abunden i les més famoses, com la de Freud, Le Bon, Reich i Ortega, estan desfassades. La de Canetti fou una aproximació molt original, que escapava de les teories en voga.

L'experiment de Milgram ha estat acompanyat d'una gran controvèrsia des que va ser concebut, també pel conflicte ètic que plantejava el seu disseny. S'han fet moltes repeticions des d'aleshores i algunes variacions igualment interessants. A finals de l'any passat el Sundance Channel va emetre un documental d'Alex Gibney sobre el mateix tema. Aquest extracte conté imatges dels experiments originals de 1962, declaracions del propi Milgram i també de Blass:

Hi ha dos experiments que també m'han cridat l'atenció i que en certa manera poden relacionar-se amb les qüestions que es plantejava Milgram. Un és l'experiment de Darley i Latané sobre l'efecte espectador (o difusió de la responsabilitat). Els dos investigadors observaren que la probabilitat de que un individu prestés auxili en una situació de crisi (o més generalment, de que assumís la seva responsabilitat personal) estava en relació (inversa) a la mida del grup en el que s'integrava. L'altre és el fenòmen de la dissonància cognitiva, proposat per Leon Festinger, pel qual la tensió que s'origina per l'oposició d'idees irreconciliables en un individu fa que aquest tendeixi a reduir-la reajustant les creences per adaptar-les a la conducta, en lloc de canviar la conducta per a que s'adigui amb les creences.

L'altra cara de la moneda: les odes a Stalin

La història d'Osip Mandelstam m'ha fet pensar de nou en l'asimetria en la indulgència. La doble vara de medir i la submissió cega al comunisme soviètic per part de molts intel·lectuals, tal i com ho denuncia Martin Amis, té innumerables exemples (per exemple, val la pena recordar la resposta de Juan Benet a les declaracions d'Aleksandr Solzhenitsin amb motiu de la seva visita a Espanya el 1976). Així, l'altra cara de la moneda del poema de Mandelstam (o del Rèquiem de Akhmàtova, o dels poemes de Kliúyev que li van costar la vida) existeix, i són les idòlatres odes a Stalin perpetrades per reputats poetes. Cerco, extracto i copio (i em limito només als hagiògrafs en llengua castellana):

Camarada Stalin,

[...]

Lenin dejó una herencia

de patria libre y ancha.

Stalin la pobló

con escuelas y harina,

imprentas y manzanas.

[...]

Stalin

construía.

Nacieron

de sus manos

cereales,

tractores,

enseñanzas,

caminos,

y él allí,

sencillo como tú y como yo,

si tú y yo consiguiéramos

ser sencillos como él.

Pero lo aprenderemos.

Su sencillez y su sabiduría,

su estructura

de bondadoso pan y de acero inflexible

nos ayuda a ser hombres cada día,

cada día nos ayuda a ser hombres.

¡Ser hombres! ¡Es ésta

la ley staliniana!

Ser comunista es difícil.

Hay que aprender a serlo.

Ser hombres comunistas es aún
más difícil,

y hay que aprender de Stalin

su intensidad serena,

su claridad concreta,

su desprecio

al oropel vacío,

a la hueca abstracción editorial.

[...]

Stalin es el mediodía,

la madurez del hombre y de los
pueblos.

En la guerra lo vieron

las ciudades quemadas

extraer del escombro

la esperanza,

refundirla de nuevo,

hacerla acero,

y atacar con sus rayos

destruyendo

la fortificación de las tinieblas.

[...]

Pablo Neruda

José Stalin ha muerto.

Padre y maestro y camarada:

quiero llorar, quiero cantar.

Que el agua clara me ilumine,

que tu alma clara me ilumine

en esta noche que te vas.
Rafael Alberti

Se nos ha muerto el padre, el camarada,

se nos ha muerto el Jefe y el Maestro,

Capitán de los pueblos, Ingeniero

de las almas sencillas, Arquitecto

del Comunismo en obras gigantescas.
Jorge Semprún

En trenes poseídos de una pasión errante

por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,

y en tensos aeroplanos de plumaje tajante

recorro la nación del trabajo y la nieve.

De la extensión de Rusia, de sus tiernas ventanas,

sale una voz profunda de máquinas y manos,

que indica entre mujeres: Aquí están tus hermanas,

y prorrumpe entre hombres: Estos son tus hermanos.

[...]

Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos

has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente,

y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,

como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían

con la boca amarrada y el sueño esclavizado:

de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,

una masa de férreo volumen has forjado.

Has forjado una especie de mineral sencillo,

que observa la conducta del metal más valioso,

perfecciona el motor, y señala el martillo,

la hélice, la salud, con un dedo orgulloso.

Polvo para los zares, los reales bandidos:

Rusia nevada de hambre, dolor y cautiverios.

Ayer sus hijos iban a la muerte vencidos,

hoy proclaman la vida y hunden los cementerios.

[...]

Miguel Hernández

Vet aquí algunes mostres d'amor per un assassí de masses, responsable de la mort de prop de vint milions d'éssers humans. Infame fins a la nàusea. Però repassem els noms dels apologetes i pensem en el prestigi que gaudeixen en l'imaginari col·lectiu... Per contra, quants coneixen Mandelstam i tots els altres, tots els que van renunciar a callar en nom de la dignitat humana, encara que els costés la vida?

El cas Mandelstam

Tots els casos narrats per Shentalinski en el seu llibre posen els pèls de punta. La brutalitat del sistema és enorme, i de vegades un no sap si el pitjor són les tortures físiques i els despietats assassinats o les tàctiques per destruir psicològicament l'adversari, subjugar tota la societat i fer de cadascun de nosaltres un còmplice de la barbàrie i un potencial delator.

Entre els expedients recuperats es troba el d'Osip Emilyevich Mandelstam (1889-1938), poeta pertanyent al moviment acmeïsta i una de les veus més importants de la lírica russa. El seu prestigi entre els companys de professió era indubtable, i el consideraven un mestre. Amb tota seguretat això el va salvar de la mort en una primera instància, després de que el NKVD (el nom que prenia el KGB en època d'Stalin) descobrís un duríssim poema contra el líder màxim:

Vivimos sordos en la tierra que pisamos,
A diez pasos nadie oye nuestras palabras,
Lo único que oímos es al montañés del Kremlin,
Al homicida y asesino de campesinos.
Sus dedos son grasos, cual gusanos,
Y las palabras, contundentes como el peso del plomo,
van cayendo de sus labios,
Sus bigotes de cucaracha miran lascivamente
Con sus botas resplandecientes.
Lo rodea una chusma de caudillos sumisos,
Juega y se sirve de hombres incompletos.
Al relincho, ronroneo o gemido
Mientras perora y señala con el dedo,
forjando sus leyes una tras otra para ser arrojadas
como herraduras en la frente, en los ojos o en la ingle.
Y cada asesinato es un regalo para el georgiano de gran corazón.

De «sentència de mort en setze línies» ha qualificat algú aquest epigrama, i el cert és que per molt menys s'havia executat a moltíssima gent. Però Stalin no va voler convertir-lo en un màrtir, i en un primer moment, el 1934, només se'l condemnà al desterrament. És just dir que Mandelstam va intentar congraciar-se amb Stalin posant el seu talent al servei del règim, però la insinceritat era palesa i arribava massa tard. El 1937 va poder tornar a Moscou, però l'any següent, malgrat haver quasi cessat la seva activitat literària i estar greument malalt, fou detingut de nou i enviat a un camp de treball a Vladivostok (Sibèria), on moriria el 27 de desembre de 1938, embogit, malalt, esquelètic. Fou enterrat en la fosa comú del camp.

Mandelstam, després de la primera detenció (1934)

Fou la seva vídua Nadiezhda Yàkovlevna (que durant molt de temps ignorà si el seu marit era viu o mort) qui publicà a l'estranger un llibre sobre la història de Mandelstam. El tràgic final va fer bona la seva profecia: «Només a Rússia la poesia és respectada: es mata la gent per ella. Hi ha algun altre lloc on la poesia sigui un motiu tan comú per a l'assassinat?».

Osip Mandelstam fou rehabilitat el 28 d'octubre de 1987 pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica.

La rehabilitació dels literats soviètics

Vaig comprar aquest llibre interessat pel tema que abordava. Entre les massives represàlies del règim de Stalin, els intel·lectuals –i singularment, els escriptors– foren un col·lectiu destacat. Ells posseïen a Rússia una influència que podia desestabilitzar el poder omnímode del tirà, i per això, qualsevol tímid intent de sortir-se del discurs oficial –amb els vaivens que aquest tenia pels espuris interessos cojunturals– era reprimit amb extrema duresa. Ja vam parlar aquí sobre les purgues de l'antiga cúpula bolxevic caiguda en desgràcia, novel·lades per Arthur Koestler a El cero y el infinito. Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB s'ocupa dels literats soviètics.

L'origen del llibre es troba en el procés de glasnost iniciat amb la perestroika de Gorbachev. Vitali Shentalinski, ell mateix un poeta, va aprofitar el clima d'obertura política per endegar un procés de rehabilitació públic de tots aquells escriptors (o al menys dels més destacats, puix que es considera que foren més de 2,000 els represaliats) que foren injustament condemnats per crims que mai cometeren. Shentalinski va patir moltes pressions per abandonar la seva tasca, i emprengué una lluita tenaç per aconseguir els expedients d'aquells casos, així com els manuscrits requisats als escriptors. No va ser fins després de la desintegració de la Unió Soviètica que Shentalinski va poder finalitzar el seu treball i publicar-lo.

Esclavos de la libertad és el primer volum (s'acaba de publicar el segon) d'aquesta meritòria tasca. Amb tot el que he dit anteriorment, les cartes de presentació d'aquesta obra semblaven immillorables per a qualsevol interessat en la història dels moviments totalitaris del segle XX. Tanmateix, la lectura del llibre té un sabor agredolç i moments d'oberta irritació. No pel contingut, que és excel·lent, sinó pel tractament que en fa l'autor. En lloc de deixar parlar els fets i desaparèixer d'escena, Shentalinski insisteix en fer-se visible a cada moment, amb innecessaris interludis autobiogràfics, amb comentaris i postil·les que llasten el relat dels fets i una retòrica que no encaixa, al meu entendre, en una obra d'aquestes característiques (quina diferència amb la pulcritud i el rigor de Hannah Arendt!). D'haver-se tractat d'una novel·la en lloc d'un assaig històric, de ben segur que l'hagués desada després de llegir les primeres pàgines. Qualsevol persona que valori el seu temps i es respecti mínimament no té perquè sofrir frases del tipus «¡Repiquetea ya, máquina de escribir! ¡No enmudezcas, mi férreo ruiseñor!».

Però bé, si separem el gra de la palla, el llibre té una especial rellevància per la informació inèdita que aporta sobre la repressió als literats durant l'estalinisme i l'encobriment de totes les administracions posteriors. Els crims són de diferent grau, i van des de l'amenaça i la intimidació (amb registres nocturns i requisament de manuscrits) fins a la reclusió en el gulag i l'execució sumària. El millor de la literatura russa de la primera meitat del segle XX hi és present: Isaak Bábel, Mikhail Bulgakov, Osip Mandelstam, Andrei Platonov, Borís Pilniak... fins i tot Màksim Gorki, paradigma de l'escriptor soviètic, fou investigat! També hi ha intel·lectuals als que no coneixia, com el teòleg i científic Pavel Florenski. Són tots els que estan, però no estan tots els que són (penso, per exemple, en Borís Pasternak, Anna Akhmàtova, Marina Tsvietàieva...); confiem en els propers volums. Aquest post ja és massa llarg per ocupar-me dels detalls d'algun d'aquests casos, ho deixo per una altra ocasió.

Adolf Eichmann, jutjat

Adolf Eichmann, Obersturmbannführer (tinent coronel) de les SS, fou el responsable d'organitzar la logística necessària per a la deportació dels jueus als camps d'extermini nazis, donant compliment a l'Endlösung. Les seves tasques comprenien determinar quants jueus podien i devien ser transportats des d'una zona determinada, obtenir el permís material de les autoritats ferroviàries i del ministeri de transports, establir els horaris i dirigir els trens als centres, aconseguir la col·laboració de les autoritats dels països ocupats o aliats, observar les normes referents als diferents categories de jueus a cada país... En acabar la guerra va fugir a Argentina, on va intentar dur una vida normal sota una nova identitat. L'onze de maig de 1960, un equip del Mossad, seguint ordres del primer ministre David Ben Gurion, segrestà Eichmann i el traslladà a Israel, on fou jutjat per crims contra la humanitat.

El judici es convertí en un esdeveniment que acaparà l'atenció mundial, i periodistes d'arreu es desplaçaren a Israel per a cobrir la notícia. Entre ells, la filòsofa Hannah Arendt –de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement–, que de resultes escriuria Eichmann en Jerusalén (1963). Aquest llibre ha generat abundant literatura i la tesi de la «banalitat del mal», formulada originalment aquí, ha esdevingut un graponejat lloc comú en molts anàlisis sobre la sociologia del nazisme.

El que val la pena notar és que Eichmann en Jerusalén és la versió lleugerament ampliada d'una sèrie de reportatges que van aparèixer al New Yorker entre febrer i març de 1963. És a dir, aquest extraordinari llibre és, en el seu origen, una crònica periodística. El treball està fet des d'un rigor i objectivitat fora del corrent, qualitats que (cal insistir-hi?) semblen haver desaparegut de la premsa actual. Arendt posseeix un extraordinari domini de les dades, uns coneixements que superen els de l'acusació i la defensa (de vegades Arendt es permet alliçonar tècnicament l'advocat d'Eichmann, el doctor Servatius, en una demostració de la vital importància que dóna a les garanties processals i al dret a una bona defensa). Part de la documentació que maneja l'autora prové del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los judíos europeos, considerada l'obra definitiva sobre aquesta qüestió i que incomprensiblement no disposava d'una traducció al castellà fins l'any passat.

Però més enllà del que ens ensenya sobre com es va dur a terme la solució al «problema jueu» i el paper que hi jugà Eichmann, el llibre és indispensable pel que té de reflexió sobre la justícia i la seva desvirtuació quan es vol convertir l'acusat en un arquetipus i el cas en un símbol; en definitiva, quan la metàfora vol substituir la realitat i una justícia abstracta –per més benintencionats que puguin ser els motius que la inspiren– pretén reemplaçar la justícia concreta («El objeto del juicio fue la actuación de Eichmann, no los sufrimientos de los judíos, no el pueblo alemán, ni tampoco el género humano, ni siquiera el antisemitismo ni el racismo»), circumstància que allà només semblava entendre Moshe Landau, el president del tribunal. La honestedat intel·lectual d'Arendt és en aquest sentit insubornable, i li costà duríssimes crítiques per part de les autoritats israelianes.

Primavera a Bucarest

Ni Cioran, ni Eliade, ni Ionesco, ni Sebastian... El primer romanès que llegeixo és Norman Manea. L'obra és El sobre negro (Plicul Negru, 1995), editada per Metáfora (per cert, ¿què se n'haurà fet, d'aquesta editorial? Va llançar una desena de llibres centreeuropeus extraordinaris a principis de 2000 i sembla haver desaparegut del mapa). Hi ha algunes obres més d'aquest escriptor traduïdes al castellà: El regreso del húligan, Octubre a las ocho (descatalogat) i l'assaig Payasos. El dictador y el artista. Per a saber una mica més sobre la figura de Norman Manea, val la pena llegir l'article que Antonio Tabucchi li va dedicar a Letras Libres.

Manea és un exiliat, un refugiat polític, i la seva obra pot catalogar-se dins aquesta «literatura de l'exili» d'anàlisi tan complicat. El protagonista d'El sobre negro és una Bucarest asfixiant, desoladorament grisa fins i tot en primavera. Igual que Ádám Bodor, palesa el crim més horrible del totalitarisme: la completa deshumanització de l'individu, la sepultura en vida.

I un cop recollits els fragments i refet el mirall trencat, continuo amb el dubte: qui és realment Tolea? És el seu histrionisme una cuirassa per arrecerar-se de la podridura que l'envolta? És com el Bodor de Sinistra, algú a qui el sistema no ha acabat de destruir, que segueix sabent que és home? O bé és que embogint realment ens assenyala l'únic destí possible pels qui no poder mirar a una altra banda? Alguns dels seus coneguts –el doctor Marga, Grafton (un Síssif!), Irina, Ianuli– han estat vençuts, s'han cansat de lluitar (ho van fer algun cop?) i han transformat la seva lucidesa en un amarg i descregut cinisme; d'altres –dolorosament, els més propers: el seu germà Mircea Claudiu i la seva germana Sonia– han escapat de la presó en la que s'havia convertit el seu país.

Tristíssima Romania.

El cero y el infinito (i III)

Recullo un llarg parlament de Rubachof a Ivanof, on exposa què s'obté realment de l'aplicació fins les últimes conseqüències de la lògica revolucionària:

«[Hemos sido] Tan consecuentes que, interesados en un justo reparto de la tierra, hemos dejado morir con deliberado propósito en un solo año alrededor de cinco millones de aldeanos con sus familias. Hemos llevado tan lejos la lógica en la liberación de los seres humanos de las trabas de la explotación industrial, que hemos enviado cerca de dos millones de personas a trabajos forzados en las regiones árticas y en las selvas orientales, en condiciones análogas a las de los galeotes de la antigüedad. Nosotros hemos llevado tan lejos la lógica, que para arreglar una simple divergencia de criterio no conocemos otro argumento que la muerte: la muerte, ya se trate de submarinos, de abonos o de la política del Partido en Indochina. Nuestros ingenieros trabajan con la idea, constantemente presente en su espíritu, de que un error de cálculo puede llevarlos a la cárcel o al patíbulo; los altos funcionarios administrativos arruinan y matan a sus subordinados porque saben que si fueran responsables de la menor falta ellos mismos serían asesinados; nuestros poetas terminan sus discusiones estilísticas denunciándose mutuamente a la policia secreta, porque los expresionistas consideran que el estilo naturalista es contrarrevolucionario, y vicecersa. Obrando lógicamente por el interés de generaciones venideras, hemos impuesto tan terribles condiciones a la generación presente que la duración media de su existencia ha disminuido en la cuarta parte. Con el fin de defender la existencia del país, debemos tomar medidas excepcionales y hacer leyes de transición, contrarias por completo a los fines de la revolución. El nivel de vida del pueblo es inferior al que tenía antes de la Revolución; sus condiciones de trabajo son más duras, la disciplina es más inhumana, la jornada y exigencia peores que en las colonias donde se emplean culíes indígenas; hemos hecho llegar hasta los niños de doce años la pena capital; nuestras leyes sexuales son más mezquinas que las de Inglaterra; nuestro culto al Jefe, más bizantino que en las dictaduras reaccionarias. Nuestra Prensa y nuestras escuelas practican el patriotismo de campanario, el militarismo, el dogmatismo, el conformismo y la ignorancia. El poder arbitrario del Gobierno es ilimitado, y no tiene ejemplo en la Historia; las libertades de Prensa, opinión y movimiento han desaparecido totalmente entre nosotros, como si la Declaración de los Derechos del Hombre no hubiera existido jamás. Hemos montado el más gigantesco aparato político, en el que los confidentes han venido a ser una institución nacional, y lo hemos dotado con el sistema más refinado y más científico de torturas mentales y físicas. Conducimos a las gimientes masas a latigazos hacia una felicidad teórica y futura que nosotros somos los únicos en entrever. La energía de esta generación está agotada, se ha disipado en la Revolución; pues esta generación está completamente desangrada y ya no queda de ella más que un pingajo de carne de sacrificio que yace en su torpor… Éstas son las consecuencias de nuestra lógica.»

La resposta d'Ivanof és esgarrifosa, entre el cinisme i la follia més absoluts: «¿No encuentras que esto es maravilloso?». I és que un cop qüestionada la màxima de que «la fi justifica els mitjans», resta el dilema –pel que sembla, encara no del tot resolt per alguns– de jutjar el comunisme pels seus objectius últims i no pels seus mètodes o per les fites realment assolides.

Però el més terrible, en la meva opinió, no és la figura d'Stalin ni les purgues que emprengué contra els seus col·laboradors, sinó la figura del mateix Rubachof i dels personatges com Gletkin, i els principis que regeixen les seves actuacions. Tots ells es basen en el que Hayek denominà la «fatal arrogància»: considerar-se com una èlit posseïdora de la veritat absoluta i situar-se molt per damunt del poble que diuen representar, atorgant-se un poder sense límits legals ni morals, tractant els individus com a fragments impersonals d'una massa («un millón dividido entre un millón») que ha de ser adoctrinada i subjugada en vistes a uns objectius que no estan capacitats per entendre. En qualsevol moment, qualsevol persona por ser tractada com un cobai en aquest grandíssim experiment d'enginyeria social sense precedents. Aquest és el conflicte real entre socialisme i liberalisme, com exposa obertament Ivanof en un interrogatori:

«No hay más que dos concepciones de la ética humana, y las dos son polos opuestos. Una de ellas es cristiana y humanitaria, declara sagrado al individuo y afirma que las reglas de la aritmética no deben aplicarse a las unidades humanas. La otra concepción arranca fundamentalmente del principio de que un fin colectivo justifica todos los medios, y no sólo permite sino incluso exige que el individuo esté absolutamente subordinado y sacrificado a la comunidad.»

El més esgarrifós d'aquesta frase és el que resta el·líptic: que l'home no es subordina a la comunitat –que és un ens abstracte–, sinó als que s'autodenominen intèrprets de la voluntat de la comunitat, si aquesta pogués existir. És aquesta intelligentzia dirigent la que pensa, decideix i actua en nom de tothom, i la que es considera legitimada per ostentar un poder absolut i omnímode. En aquest sentit Rubachof no és una víctima que s'apiada dels seus actes i que ens ha de despertar compassió, sinó un membre més d'aquesta elit, un fanàtic convençut dels seus principis, que ha emprat en el passat sense misericòrdia –amb Richard, amb Loewy, amb Arlova i tants altres– i que ara és pagat amb la seva pròpia moneda.

I relacionat amb tot això, no deixa de sorprendre la fredor amb la que s'avaluen els conflictes morals plantejats, amb una xocant abstracció deshumanitzant que confereix a la lògica marxista el paper substitutiu a l'ètica i a valors aparentment tan arrelats a l'ésser humà com el dubte, la compassió o la pietat. El procés mental que es desencadena en Rubachof és terriblement asèptic, en consonància amb els principis que ha defensat al llarg de tota la seva trajectòria política. En escasses ocasions Rubachof es confronta a sí mateix amb dilemes ètics, com quan analitza amb Gletkin la figura de Raskolnikov de Crim i Càstig de Dostoievski. Per evitar la personalització en el procés de racionalització del seu problema, Rubachof utilitza un mecanisme que anomena «ficció gramatical», heretat del veto implícit existent al Partit per a utilitzar la primera persona del singular. En els discursos i l'argumentari revolucionari, completament interioritzat pels interlocutors, aquesta figura és substituïda pel plural, atorgant-se la representativitat col·lectiva. Amb l'ús de la «ficció gramatical» l'individu és desposseït de tot valor intrínsec i convertit en una mera abstracció. Això li va facilitar en el passat l'acceptació de la mort d'altres en nom d'un ideal suprem, i li ha de facilitar també l'acceptació de la pròpia mort.

El cero y el infinito (II)

A El cero y el infinito es mostren els processos de destrucció de la personalitat i d'enviliment de les víctimes de la barbàrie estalinista, i és alhora un document autobiogràfic sobre la ruptura personal de Koestler amb els principis comunistes. Els interrogatoris a Rubachof es basen en l'aplicació estricta, freda i impersonal d'una sofisticada lògica construïda sobre els principis del materialisme dialèctic, que pretenen conduir-lo a la confessió d'uns crims que no ha comès; en termes històrics, Koestler intenta respondre la pregunta de per què acceptaren els acusats dels Processos de Moscú autoinculpar-se d'uns crims horribles dels que eren innocents. Koestler ens presenta al vell bolxevic prestant el darrer servei al Partit amenaçat, capitulant davant la convicció de que la Història és irreversible i que el militant ha de sotmetre's al Destí del que no és més que un simple instrument.

En el llibre apareix obertament la clau del pensament comunista, o més concretament, la del socialisme autodenominat científic: la certesa d'haver descobert les lleis que regeixen la Història i conseqüentment, d'estar en possessió de la veritat absoluta i de la infal·libilitat en el judici. Amb aquests axiomes i amb l'edifici lògic que se'n deriva, qualsevol argumentació de caire moral o simplement humanitari queda esclafada per complet.

«Pero, ¿cómo se puede decidir en el presente lo que será la verdad en el porvenir? Nosotros estamos haciendo de profetas sin tener don profético. Hemos reemplazado la visión por la deducción lógica; pero aunque todos partimos del mismo punto, hemos llegado a resultados diferentes. Una prueba refuta a otra, y, a fin de cuentas, hemos tenido que recurrir a la fe, una fe axiomática en la exactitud de nuestros propios razonamientos. Éste es el punto decisivo. Hemos arrojado todo nuestro lastre por la borda: una sola ancla nos retiene: la fe.»

Sota aquest prisma es pot criticar obertament la democràcia liberal i els principis que la fonamenten per estar simplement oposats a la veritat, i es pot justificar qualsevol aberració en nom d'aquesta mateixa veritat. El principi de que «la fi justifica els mitjans» és capital, ja que inspira totes les actuacions de la direcció del Partit. En uns diàlegs d'un cinisme esfereïdor, els personatges justifiquen obertament tots els crims que cometen com a mals necessaris en aquesta etapa transitòria que culminarà amb l'abolició de totes les injustícies i l'adveniment d'un paradís terrenal mai imaginat. Ivanof ho retrata amb claredat:

«Satanás está delgado y ascético; es un fanático de la lógica. Lee a Maquiavelo, a Ignacio de Loyola, a Hegel y a Marx; su implacable frialdad hacia el género humano desemboca en una especie de piedad matemática. Está condenado a hacer siempre lo que más le repugna: a transformarse en carnicero para acabar con las matanzas, a sacrificar ovejas para que ya nunca más vuelvan a sacrificar ovejas, a tratar al pueblo a latigazos a fin de que éste aprenda a no dejarse fustigar, a deshacerse de todo escrúpulo humano en nombre de los escrúpulos superiores, a atraerse el odio de la humanidad por amor a ella, su amor abstracto y geométrico.»

El principal enemic de la doctrina revolucionària no són els principis dels oponents polítics, que poden ser fàcilment rebatuts des de la perversa lògica dialèctica, sinó els escrúpols morals que puguin sorgir de les pròpies files de dirigents del Partit, la ressolució dels quals no pot flaquejar mai. Qualsevol mínim dubte en les premises sobre les que es fonamenta l'edifici lògic o en el fet que els mitjans emprats puguin ser útils per als objectius perseguits és potencialment molt perillós i ha de ser arrencat de socarrel. Com planteja Ivanof a Rubachof en un dels interrogatoris:

«La mayor tentación para los hombres como nosotros es renunciar a la violencia, arrepentirse, ponerse en paz con uno mismo. La mayor parte de los grandes revolucionarios han sucumbido a esta tentación, de Espartaco y Danton hasta Dostoyewski, y representan la forma clásica de traición a una Idea. Las tentaciones de Dios siempre han sido más peligrosas para la Humanidad que las de Satanás. […] Vendernos a nuestra conciencia es abandonar la Humanidad.»

En aquest ordre de coses, doncs, Stalin representa la suprema encarnació del revolucionari ideal: una persona que creu cegament en ella mateixa i en els principis que defensa, i conseqüent amb ells, no s'atura davant res per aconseguir els seus objectius. La història ens ha documentat sobradament quant subratllades han d'estar les paraules cegament i davant res de la frase anterior. La mentida com a instrument polític, un dels llegats de la filosofia de Maquiavel, arriba a les fites més altes en la història del socialisme.

(cont.)

El cero y el infinito (I)

Llegint una recopilació dels escrits sobre literatura i política que George Orwell va fer entre 1940 i 1948, en trobo un de setembre de 1944 sobre la figura i l'obra d'Arthur Koestler. Orwell repassa la producció literària de Koestler fins aquell moment, aturant-se principalment a El cero y el infinito (citat com a Oscuridad a mediodía, traducció de l'original Darkness at noon).

Arthur Koestler, periodista, assagista i novel·lista d'origen hongarès, fou un lúcid testimoni de política dels anys trenta i quaranta. Va treballar com a corresponsal a Jerusalem, París, Berlín i a Espanya durant la Guerra Civil, d'on va escapar miraculosament de ser afusellat per les tropes franquistes. Membre del Partit Comunista des de 1932, va abandonar-lo sis anys després profundament desil·lusionat per l'evolució de la revolució socialista soviètica. El 1939 va ser empresonat en un camp de concentració francès, i un any més tard s'allistà a la Legió Estrangera per escapar de la Gestapo. Va participar a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, i temps després es convertiria en ciutadà d'aquell país. A la dècada dels 50 es dedicà a escriure polèmiques obres científiques i filosòfiques. Malalt de leucèmia i Parkinson, es suïcidà enverinant-se amb la seva dona el 1983.

Vaig llegir El cero y el infinito farà uns dos anys, i ara Orwell em fa tornar a les notes que vaig prendre.

L'obra narra la història de Nikolai Salmanovitch Rubachof, un destacat dirigent del Partit Comunista Soviètic amb un passat revolucionari sense màcula: va fer la guerra civil, va participar en la Revolució d'Octubre al costat de Lenin i ha estat un dels ideòlegs de la Revolució des dels seus inicis, exercint missions a l'estranger a fi d'estendre i reforçar el poder del Partit. Ara, però, està detingut acusat d'activitats contrarrevolucionàries, en un plec de càrrecs farcit d'infàmies. El seu cas s'insereix en el conjunt de processos públics duts a terme per ordre d'Stalin contra antics camarades, tots ells lleials servidors al règim, però que ara, per circumstàncies que els afectats ignoren, han de ser eliminats. Rubachof ingressa en una presó i serà interrogat primer per un vell conegut, Ivanof, i quan els mètodes d'aquest són reprovats per massa tous –i en conseqüència amb la lògica revolucionària, afusellat–, per un jove anomenat Gletkin. Els interrogatoris es centraran en convèncer a Rubachof de la necessitat de fer un darrer servei al Partit i confessar els absurds crims que se li atribueixen, que van des del sabotatge a les indústries soviètiques fins a la planificació de l'assassinat d'Stalin i d'un cop d'estat amb la connivència de potències estrangeres enemigues. Un cop que el màxim dirigent ha ordenat la seva execució, Rubachof sap que no té cap mena d'escapatòria, i a fi de que l'ideal revolucionari comunista no pateixi cap revés que podria ser letal, és necessari que el poble entengui les motivacions que duen a la seva eliminació, que han de ser clares i simples. Així doncs, per a que Rubachof signi la confessió, tenint en compte el seu historial i la seva psicologia, es prefereix no sotmetre'l a tortures físiques sinó a un complex procés dialèctic que l'haurà de portar necessàriament, en aplicar la lògica revolucionària que tan bé coneix, a entendre que el seu sacrifici personal és l'única sortida possible en la seva situació. Rubachof, que anirà escrivint un diari a la seva cel·la on plasmarà aquests interrogatoris i el debat intern que li susciten, acabarà per acceptar l'envit i presentar-se a la farsa de judici assumint tots els crims que se l'imputen i ressignant-se abnegadament a la pena capital.

Els fets que es relaten a El cero y el infinito són una ficció novel·lada d'un dels episodis més obscurs de la història del socialisme soviètic: els anomenats Processos de Moscú, les purgues que dugué a terme Stalin entre els anys 1936 i 1938 contra antics herois de la Revolució, persones que havien assolit els més alts càrrecs al Partit Comunista i a la Tercera Internacional: Grigory Zinaviev, Kámenev, Ivan N. Smirnov, Evdokimov, Iuri Platakov, Karl Radek, Grigory Sokolnikov, Leonide Sérébriakov, Nicolaj Bukharin, Alexis Rykov, Nicolaj Krestinski i Kristian Racovski. En els tres judicis, verdaderes farses, les acusacions formulades eren crims tan greus com la planificació de l'assassinat d'Stalin i altres dirigents; la preparació d'un cop d'estat militar contra el govern soviètic per a reimplantar el capitalisme; la conxorxa amb potències estrangeres enemigues; el sabotatge d'empreses industrials i transports ferroviaris amb enverinament d'obrers… Tots els acusats renunciaren a la seva defensa i confessaren aquests crims, pels que foren condemnats a mort per un tribunal que concedí la petició del fiscal Andrei Vychinski, que tancà la seva darrera intervenció amb les paraules: «Exigeixo que tots aquests gossos siguin afusellats, sense excepció». Aquells processos commocionaren l'opinió pública mundial, que no creia –malgrat les sonades autoinculpacions dels acusats– que aquells bolxevics de primera hora fossin capaços d'accions tan radicalment allunyades del seu ideari.

(cont.)

La versió corregida d'Esterházy

Era el mes d'octubre i em trobava a Barajas, tornant d'un viatge fugaç per motius de feina. Vaig aturar-me a una de les llibreries de l'aeroport, a rememorar –encara que no fós en les millors condicions– el plaer de tafanejar les novetats editorials; de palpar els llibres, fullejar-los i llegir les contracobertes i les faixes promocionals. I allà el vaig veure. Creia estar a l'aguait de les escasses traduccions de la literatura hongaresa, així que em va sorprendre que se m'hagués passat per alt.

Ja coneixia Péter Esterházy. Havia llegit El libro de Hrabal i La mirada de la condesa Hahn-Hahn, la irònica rèplica magiar al romanticisme triestí d'El Danubi de Magris. A les lleixes de casa esperaven Pequeña pornografía húngara, Los verbos auxiliares del corazón i Una mujer, i també havia llegit algunes recensions sobre la (que creia) seva darrera obra, Armonía celestial, un treball titànic en el que havia invertit nou anys de la seva vida, consagrats a recrear la història de la seva família, una de les nissagues d'aristòcrates més antigues i influents d'Europa.

Vaig prendre Versión corregida i vaig llegir el text de la contraportada:

«Poco antes de dar por concluida su novela Armonía Celestial, Péter Esterházy obtuvo el permiso para revisar el material referente a su familia en la Oficina de Historia Contemporánea. Pero no fueron informes sobre sí mismo o su familia lo que encontró, sino cuatro carpetas en las que inmediatamente reconoció la letra de su padre Mátyás, que bajo el seudónimo de Csanádi había informado como colaborador no oficial a la policía secreta húngara entre 1957 y 1980. En aquel momento, todo un mundo se vino abajo para el autor húngaro, que en Armonía Celestial había erigido un monumento literario a su padre.»

El shock. El d'Esterházy, naturalment, però també el meu en llegir allò. Imagineu. L'angoixa, la nàusea. Les preguntes. Tant dolor. Rellegir tota una vida (una vida!). Qualsevol cosa que jo pogués dir ara seria una futilitat. Només les seves paraules poden tenir algun valor, algun sentit.

El rellotge de sorra de Danilo Kiš

«En lo que a esta carta se refiere (señora), el caballero que se la escribió (y nos consta que suena muy extraño), ¡este caballero está embarazado! El análisis de orina lo muestra claramente. Tan claramente como también revela que se trata de un hombre. Eso es todo. Puesto que ha dicho usted que es su hermano, aconséjele que se prepare. Está encinto, señora. Lleva dentro de él la semilla de la muerte. Mi más sentido pésame, querida señora.»

D'aquesta forma tan desconcertant introdueix Danilo Kiš el fatal destí del protagonista d'El reloj de arena (Peščanik, 1972). Aquesta obra tanca la trilogia que s'inicià amb Penas precoces i Jardín, cenizas. E.S., el protagonista, és un transsumpte del pare del propi Kiš, i la història narrada té l'origen en la seva biografia.

La novel·la comença en una habitació mal il·luminada, amb E.S. intentant escriure una carta abans de que l'escàs oli de la làmpada s'acabi. El lector viatjarà poc a poc, al llarg de tot el llibre, des de la penombra inicial a la claredat final. L'escena que obre el llibre, perfecta, està plena de suggestiva simbologia: des del mite de la caverna platònic fins al miracle de Hannukah, el canelobre que, d'acord amb la tradició jueva, va cremar durant vuit dies amb una exigua quantitat d'oli.

E.S., un funcionari dels ferrocarrils hongaresos de 53 anys d'edat, ens introdueix en la seva vida quotidiana: les disputes amb la seva germana Netty i el seu nebot Georges, la preocupació per la reducció de la seva pensió, l'estrany incendi de casa seva, la vida en l'estretor, els interrogatoris a la comisaria, les condicions brutals del batalló de treball del que formà part... Fins a la constatació de que un dels trens al que finalment pujarà, aquells trens als que havia dedicat tota la seva vida, serà un dels que condueixen a Auschwitz.

Kiš presenta tots aquest fets d'una manera curosament trenada, agrupant els capítols per contingut i forma: Cuadros de viaje, escrits en tercera persona, on es relaten situacions com la mudança o les experiències al camp de treball; Notas de un loco (títol de reminiscències gogolianes), que agrupa les anotacions i esborranys d'E.S., reflexions en primera persona de temàtica variada; Instrucción, que utilitza la tècnica del «catecisme» introduïda per Joyce a l'Ulysses, en la que una tercera persona (el lector? l'autor?) interroga E.S. sobre la seva pròpia existència; i Audiencia de un testigo, també amb una estructura de pregunta/resposta, però aquest cop com a diàleg real entre E.S. i els inquisidors funcionaris de l'estat. El reloj de arena es tanca amb una carta que fa d'índex i que dóna sentit a la novel·la. Aquesta carta verídica, escrita pel pare de Danilo Kiš a la seva germana Olga, amarga i plena de retrets, li serveix a l'escriptor com a motiu fonamental del relat. Kiš pren les frases que el seu pare escrigué a la seva germana i desenvolupa a partir d'elles una «història possible», elaborant materials ficticis a partir de referències reals. D'aquesta manera, Kiš rendeix comptes amb la seva pròpia història familiar («Tal vez sea mi hijo el que un día publique mis notas», posa en boca del protagonista) i converteix la figura d'E.S. en representativa de l'excepcional destí dels jueus centreeuropeus.

Kiš és un estilista brillant, de prosa bellíssima i precisa. L'arquitectura d'El reloj de arena és deutora de Joyce (el propi E.S. té molts trets de Leopold Bloom, el protagonista de l'Ulysses), però també de les teories de Queneau. És impossible entendre el significat últim d'aquest novel·la sense acudir a la pròpia biografia de Kiš: a la massacre de la Vojvodina, que va presenciar quan era un nen i de la que es va salvar gràcies a documents com els que E.S. busca a la novel·la; a la mort del seu pare a Auschwitz el 1944; a la custòdia de documents familiars durant la guerra amb el propòsit d'utilitzar-los com a material literari...

La polifonia, l'ús d'una veu interna (però no interior) i d'una veu externa (però no omniscient), la intertextualitat, els salts temporals, els jocs de miralls, la introspecció i els elements onírics, l'anteposició de les variacions al tema, etc. són recursos estilístics enlluernadors que estan al servei d'un contingut profund i amb sentit per si mateix. Kiš aconsegueix conciliar ètica i estètica, un problema que l'obsessiona. Contràriament al que sostenen les teories post-modernes, el llengutatge literari, precisament per ser distant a nosaltres, elusiu i al·lusiu, pot, utilitzat amb mestria, reflectir fidelment la més complexa realitat. I és per això que la literatura ens commou.

Acabo amb la postdata que tanca la carta –i la novel·la–, que conté en la seva simplicitat el veritable tema d'El reloj de arena:

«P.S.: Más vale estar entre los perseguidos que entre los perseguidores.»

Ádám Bodor

Ádám Bodor és un escriptor fascinador. Nascut el 1936 a Cluj-Napoca (Romania), pertany a la minoria hongaresa de Transilvània, separada del seu país pel tractat de Trianon després de la Primera Guerra Mundial. L'editorial El Acantilado ha traduït en els darrers anys dues de les seves novel·les: El distrito de Sinistra i La visita del arzobispo, ambdues magnífiques.

La prosa de Bodor descriu una fantasmagòrica realitat que es va diluint a mesura que les situacions es van tornant més i més absurdes i els personatges van adquirint trets més i més irreals… Amb aquests excessos pretén mostrar una dramàtica situació viscuda en primera persona per Bodor i els seus compatriotes: l'aberració moral d'un règim totalitari com el comunista a Romania, que a més no va gaudir ni tan sols d’una mínima prosperitat econòmica que fes almenys més suportable la supressió de les llibertats i la coerció.

El seu treball es podria qualificar de «realisme màgic», però incardinat en unes coordenades polítiques i socials molt diferents a les d'aquelles novel·les per a les que s'encunyà el mot. Ens mostra un ambient angoixant en el que es combina el braç totalitari de l'Estat –la tirania comunista de Ceaucescu, metamorfosada mitjançant diverses al·legories–, que subjuga i controla les voluntats dels seus habitants fins a extrems que inclouen la pròpia identitat, l'elecció del treball i les relacions sexuals, amb una situació de deixadesa i d'extrema misèria, econòmica i moral, del tot deshumanitzant.

A Sinistra, per exemple, ubicada en aquella Mitteleuropa que té arrels tant a Occident com a Orient, no sembla haver arribat la civilització, o sembla haver desaparegut –anihilada per alguna catàstrofe– fa molt temps. Els seus habitants són no-homes, éssers repulsius que han perdut o han renunciat a la més elemental de les dignitats humanes. Han esdevingut caricatures de sí mateixos, bèsties sense voluntat, mecanitzades. Només Bodor, el protagonista, que accepta la seva situació des d'una ambigua distància crítica i només com a via necessària per assolir el seu objectiu, sembla mantenir la certesa de la importància de poder continuar essent anomenat persona. En paraules d'un crític, aquest territori «no és simplement una fictícia colònia penitenciària, sinó un absurd Gulag postmodern».

Com assenyala molt encertadament Györgyey Clara en una ressenya d’una compilació de contes d'autors hongaresos en els que hi figuren tres de Bodor, el verdader personatge principal d’El distrito de Sinistra és la naturalesa. Cada petita història s'insereix en un marc natural que Ádám Bodor s'encarrega de descriure'ns fidelment, tant les característiques del paisatge dels Càrpats romanesos (fronterers amb Hongria) com el seu poder sobre tot ésser vivent. No és accidental que la major part de les seves històries transcorrin en indrets no identificats però fronterers, ja que com el mateix escriptor declarava en una entrevista:

«La frontera i el seu entorn immediatament proper són sempre més excitants que l'interior d’un país. La zona fronterera és un lloc estrany, màgic, un centre misteriós de risc i aventura, on el mateix paisatge, i qualsevol moviment en ell, són plens de tensió.»

La pròpia Transilvània natal de Bodor fou una regió de frontera, on coexistien tres cultures dominants: l'hongaresa, la romanesa i l'alemanya. Aquests indrets –que tant apassionen a intel·lectuals com Claudio Magris– sovint separen familiars i amics, i divideixen regions històricament unides, però també són llocs on es superposen cultures i mentalitats.

Asimetria en la indulgència

La pregunta formulada per Martin Amis, plantejada vint anys abans per Anton Antonov-Ovseenko:

"Es indiscutible que Stalin carga con la responsabilidad histórica, pero eso no libra de culpa a sus colaboradores [...] Los verdugos de Ravensburg, Auschwitz y Dachau, tuvieron el castigo que merecían. ¿Por qué los verdugos de Kolymá y Bamlag ni siquera son nombrados? No pido que se les castigue, sólo que sus nombres se hagan públicos."

L'historiador escriu això a The time of Stalin: portrait of a tyranny (New York, 1981, dissortadament introbable), des de la seva tràgica història familiar: el seu pare, Vladímir Antonov-Ovseenko, encapçalà el 1917 l'assalt al Palau d'Hivern, fou diplomàtic a Europa (cònsul rus a Barcelona durant la Guerra Civil, implicat en l'assassinat del fundador del POUM Andreu Nin) i desaparegué a les purgues el 1939. La seva mare es va suïcidar a la presó el 1936.

La maleïda asimetria en la indulgència.

Jan Švankmajer

Jan Švankmajer, el pare de l'animació d'avantguarda. El referent ineludible per als germans Quay i per a Tim Burton.

Švankmajer filma el 1990 –després de que tingui lloc la Revolució de vellut– el curtmetratge The death of Stalinism in Bohemia, un implacable al·legat contra la dictadura comunista i el llegat de Stalin al seu país, Txecoslovàquia. En aquest exercici de catarsi sacrifica la complexitat i profunditat del seu estil per a que cada fotograma colpegi l'espectador. "La batalla contra l'estalinisme encara ha d'arribar i tindrà lloc a la ment de la gent", declarava a la BBC en aquelles dates.

La imatge, l'animació, de vegades poden tenir la força de la literatura.

Bez-iazykost

De vegades ens retrobem inesperadament amb les nostres inquietuds.

A l'epistolari de Predrag Matvejević l'autor cita a Osip Mandelstam, que demana que "la filologia es converteixi en un concepte moral". I cita el pròleg de Tvardovski a les obres completes de Bunin, de les que diu que ens serveixen per guarir-nos de la "llengua buida" (bez-iazykost).

I aleshores penso en el que tenim: un govern autonòmic de sinècdoques, un govern central de quiasmes i insensates adversatives i una oposició d'hipèrboles. I una premsa que ha esdevingut literària i merament opinativa sense enrojolar-se.

Durno pajmut miortye slova ("Nauseabund és l'olor de les paraules mortes"), digué Gumiliov en vigílies de la seva mort.