Esquerra i darwinisme

L'esquerra i el darwinisme tenen desavinences històriques. Molts reaccionaris van prendre els principis de la selecció natural com una justificació científica a les desigualtats socials, al colonialisme i fins i tot a les mesures eugenèsiques del nacionalsocialisme alemany†. El darwinisme social fou una manipulació interessada i matussera de les teories de Darwin i Spencer de conseqüències nefandes. El progressisme, com a reacció, va adoptar la doctrina de la tabula rasa, per la qual l'ambient determina substancialment les capacitats humanes i l'herència genètica és poc més que irrellevant. Avui sabem que la veritat no se situa en cap dels dos extrems, i que si bé l'entorn condiciona el grau de desenvolupament de moltes capacitats, també és cert que no és possible negar l'existència d'una certa naturalesa humana i d'unes desigualtats congènites.

El neodarwinisme –purgat de tota tendència feixistoide– ha tingut una revifalla les darreres dècades, especialment gràcies al treball de científics com Dawkins, Pinker, Dennett i Ridley, entre d'altres. La contesa, doncs, s'ha reprès.

A Una izquierda darwiniana (1999), el filòsof australià Peter Singer intenta reconciliar el pensament progressista amb les teories de Darwin. A la introducció es cita una de les tesis sobre Feuerbach de Karl Marx: «La esencia del hombre no es una abstracción inherente a cada uno de los individuos. En realidad consiste en el conjunto de las relaciones sociales». És a dir: canviem el conjunt de les relacions socials i haurem canviat la naturalesa humana. El concepte de tabula rasa és més antic, naturalment: prové d'Aristòtil, i el recuperà Tomàs d'Aquino. La seva expressió moderna la trobem en l'empirisme de John Locke, però evidentment és Marx qui inocula el virus a l'esquerra política.

A partir d'aquí l'exposició de Singer és irregular, de vegades interessant i d'altres decebedora. El més rellevant de l'assaig és l'intent de fonamentar la intervenció estatal per a reduir les desigualtats socials en la consideració de que així s'assoliria una estratègia evolutiva estable com les que s'observen a la naturalesa, i lligar-ho amb el celebèrrim «dilema del presoner», el problema base de la teoria de jocs que fou aplicat a la biologia per Robert Axelrod a The Evolution of Cooperation. Simplificant-ho: en un escenari a curt termini, l'egoïsme és l'elecció òptima, però quan les situacions es repeteixen i podem observar el comportament del proïsme, és la cooperació l'estratègia que en surt beneficiada. No una cooperació cegament altruïsta, que violi la Regla Cardinal de Hardin («no demanar mai a ningú que actuï contra els seus propis interessos»), sinó una que es basi en la reciprocitat (l'estratègia anomenada «tornar la moneda»), que implica necessàriament un canvi d'enfocament polític del que l'autor només dóna unes pinzellades. Singer, contradint l'Homo homini lupus est de Thomas Hobbes i la mà invisible d'Adam Smith, creu que la cooperació pot ser tan inherent a la naturalesa humana com ho pot ser l'egoïsme.

Al meu entendre, aquesta idea és l'intent més original de justificar l'intervencionisme en economia des de la visió neocontractualista de John Rawls (i el seu concepte de «la justícia com a equitat»), que ha esdevingut una referència teòrica per a bona part de la socialdemocràcia actual. Singer, emperò, encara no ha rebut l'atenció que mereix.

† Els sectors més radicals del nacionalisme català no van poder-se resistir a la temptació: Josep Antoni Vandellós i Solà, autor del llibre Catalunya, poble decadent i promotor del manifest Per la preservació de la raça catalana, fundà els anys 30 la Societat Catalunya d'Eugènica, destinada a estudiar els «mecanismes de defensa de la nostra raça» [Diari de Sabadell, 17 de maig de 1934]