Kuśniewicz i la literatura dels Kresy

Ja m'he ocupat en aquest epistolari de l'autor polonès Andrzej Kuśniewicz, en referència a la seva novel·la El rey de las Dos Sicilias. Ara he acabat La lección de lengua muerta (Lekcja martwego języka, 1977), l'única altra obra traduïda al castellà. El cineasta polonès Janusz Majewski va dirigir el 1980 una pel·lícula basada en ella.

És aquesta la seva altra «novel·la habsbúrgica», que comparteix molts elements amb El rey de las Dos Sicilias: el moment històric, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial; la situació geogràfica, en els confins de l'Imperi; i la unió fatal dels destins del protagonista i de la pròpia Monarquia Austro-Hongaresa. Kuśniewicz és un escriptor de profuses descripcions, que mima les paraules i es recrea en la cerca de l'adjectiu escaient. Els seus personatges, membres d'una aristocràcia refinada i culta, tenen prou sensibilitat per copsar la bellesa que els envolta, i estremir-se quan intueixen la fi del món que sempre han conegut. L'exagerat detallisme –que abasta la geografia, la història, els costums, l'art, la zoologia, la botànica i mil camps més, configurant riquíssims antetext i paratext– no és gratuït: pretén donar-nos la imatge més fidel i completa d'allò que ja no serà mai més, un testimoni que pugui salvar de l'oblit el que fou aquella època (la passió col·leccionista del tinent Kiekeritz és molt significativa en aquest sentit). «El que s'ha perdut sempre apareix engrandit, adquireix dimensions de llegenda i mite». La nostàlgia, sempre dura.

L'escriptura de Kuśniewicz no només simbolitza l'enyorança per una Polònia incardinada en Europa i allunyada del paneslavisme rus, sinó també l'exaltació dels confins orientals del seu país, anomenats Kresy, i que des del Romanticisme esdevingueren un dels principals motius de la producció literària polonesa. Després de la Segona Guerra Mundial els Kresy van deixar d'existir, però uns quants autors, a més del propi Kuśniewicz, seguiren cultivant una obra que fa de la cerca de les arrels perdudes una mena patriotisme mitificador: Tadeusz Konwicki, Julian Stryjkowski, Leopold Buczkowski, Włodimierz Odojewski... Fins i tot La vall de l'Issa de Czesław Miłosz encaixa en aquesta categoria. La pèrdua dels Kresy, acordada entre l'Alemanya nazi i la Rússia d'Stalin al pacte Ribbentrop-Molotov i confirmada al Tractat de Ialta, va ser un episodi molt dolorós a la història del país, perquè transformava una Polònia multicultural i plural en un estat ètnicament homogeni, amb tot el que intel·lectualment implicava. Si a això afegim la grisor de la Polònia comunista sorgida de la guerra, resulta natural que els Kresy es percebessin com una Arcàdia perduda, primer per als escriptors de l'exili, i després –quan la censura es relaxà– per als de l'interior. Aquesta recreació, enaltida i idealitzada fins al mite, substituïa la realitat i compensava les mancances de la vida diària.

Per a un interessantíssim anàlisi de la història dels Kresy i el paper que hi juguen en l'obra de Kuśniewicz (i d'altres autors) val molt la pena llegir els capítols que hi dedica Bożena Anna Zaboklicka Zakwaska, la traductora del llibre, a la seva tesi doctoral La imatge dels confins orientals en la literatura polonesa. Visió històrica i funció en la narrativa creada a Polònia als anys 60-80 del segle XX (Universitat de Barcelona, 2003).

Mitteleuropa. La ciutat i l'escriptura. II. Fehértemplom i Kuśniewicz (2)

Fehértemplom i el Banat

Fehértemplom tampoc és un indret escollit a l’atzar. Representa per a Kuśniewicz l’ingredient multinacional que, d’acord amb Magris (El mito habsbúrgico en la literatura austriaca moderna), és imprescindible en la literatura del mite habsbúrgic. Fehértemplom («Església Blanca») és el nom hongarès d’una població que també té denominacions en les altres llengües de l’Imperi: Bela Crkva en serbo-croata, Weiβkirchen en alemany i Biserică Alba en romanès. Pertanyia a la regió del Banat, avui transnacional, que tenia per capital Temesvár (Timisoara). El Banat rebia aquest nom perquè estava regit per governadors («bans»). La regió del Banat limitava a l’est amb Transilvània i Walachia, a l’oest pel riu Tisza, al nord pel riu Muresul i al sud pel Danubi. Fehértemplom estava ubicada al sud-est de la regió, molt a prop de la frontera amb l’antic regne de Sèrbia i a tocar del riu Néra, un petit afluent del Danubi.

La història ens diu que Fehértemplom fou fundada el 1717 per uns assentaments alemanys, i romangué deshabitada fins el 1739. El 1750 fou refundada per colons serbis i romanesos, i del 1764 al 1873 es considerà Ciutat Desmilitaritzada, part de les fronteres militars de l’imperi. El 1876 va esdevenir una ciutat més del comtat de Temes del Regne d’Hongria. Atenent-nos a les dades estadístiques d’István Molnár, l’any 1910 –molt a prop en el temps al moment que transcorre la novel·la–, Fehértemplom tenia 11,500 habitants, dels quals un 53% eren alemanys, un 17% serbis, un 15% romanesos i un 10% hongaresos. La comunitat que formava el poble també era plural quant a les creences religioses: hi havia un 60% de catòlics, un 33% d’ortodoxs, i prop d’un 2% tant de jueus com de luterans. Un mosaic de pobles.

Les vicissituds de la població no acaben amb la Primera Guerra Mundial, sinó que en el mig segle següent s’accentuen: el 1919 la ciutat estigué sota ocupació francesa i del 1920 (Tractat de Trianon) fins el 1941 la ciutat pertangué a Iugoslàvia. Durant la Segona Guerra Mundial, del 1941 al 1944, l’àrea fou ocupada i anexionada a l’Alemanya nazi. El tractat de París la reubicà a Iugoslàvia el 1947. Actualment forma part de la república de Sèrbia i Montenegro, i la regió del Banat ha estat engolida i ha esdevingut una de les tres parts que componen la regió autònoma de la Voivodina, juntament amb Sirmia i Backa.

Precisament Fehértemplom (citada com a Bela Crkva) és un dels destins de Claudio Magris en el seu llibre El Danubi. Acompanyat per l’àvia Anka, desplega la seva erudició per il·lustrar-nos sobre la història de la regió i mostrar-nos com, malgrat la històrica convivència, encara segueixen vigents els ancestrals recels entre ètnies. La trista prova és que, 13 anys després de la publicació del llibre de Magris, Bela Crkva es convertí en un escenari tràgic de la guerra de Kosovo.

Mitteleuropa. La ciutat i l'escriptura. II. Fehértemplom i Kuśniewicz (1)

Andrzej Kuśniewicz i El rey de las Dos Sicilias

Andrzej Kuśniewicz (1904-1993) va néixer en el si d’una família aristocràtica de Galítzia. Va estudiar dret, art i ciències polítiques, i va ocupar diversos càrrecs diplomàtics, especialment a França. La seva obra més important és El rey de las Dos Sicilias (1971), que va obtenir el premi Seguier el 1978 i que ha estat traduït a onze llengües. Només aquesta novel·la i La lección de lengua muerta (1977) han estat traduïdes al castellà.

El rey de las Dos Sicilias (Król Obojga Sycylii, 1971) és evidentment molt més que una novel·la policíaca sobre l’assassinat d’una noieta zíngara a mans de l’oficial Emil R, mobilitzat amb el regiment de cavalleria del Rei de les Dues Sicílies a la població hongaresa de Fehértemplom, prop de la frontera amb Sèrbia, per causa de l’atemptat mortal a Sarajevo contra l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona dels Habsburg. De fet, no és ni tan sols això, perquè la trama del crim i de les investigacions subseqüents passa gairebé desapercebuda al text. Pel contrari, l’obra utilitza aquest episodi com a excusa per a oferir al lector el que realment vol explicar-li: l’esfondrament de l’Imperi Austro-Hongarès i amb ell els valors del segle XIX. Per fer-ho, Kuśniewicz ens mostra al llarg del relat dues històries en paral·lel: una aparentment insignificant, la de la mort de Marika Huban; l’altra, de transcendència històrica, la de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran. Aquestes dues narracions es presenten com a igualment determinants, perquè ambdues van contribuir, d’una manera o una altra, a l’ocàs d’un Imperi que semblava etern i immutable. Aquestes línies que mai arribaran a creuar-se estan més properes del que aparentment semblen: l’assassinat de la zíngara serà el començament de la fi d’Emil R, mentre que l’assassinat de l’arxiduc esdevindrà el començament de la fi de l’imperi habsbúrgic.

Volvamos a repetir: todos estos hechos de diferente significado objetivo, pero todos igual de importantes subjetivamente, y en consecuencia del mismo peso esencial, forman un todo indivisible del cual no se puede excluir nada, ya que cada uno de sus componentes tiene la misma importancia. A pesar de que a alguien le pueda parecer extraño o incluso escandaloso, el fallecimiento de Su Alteza Imperial y Real el día 28 de junio no será más importante que la muerte de la joven cíngara Marika Huban, exactamente un mes más tarde, el 28 de julio del mismo año 1914.

Els paral·lelismes arriben a extrems grotescs, no exempts d’humor, com per exemple, el detall del tatuatge en colors d’un drac xinès al braç esquerra de l’arxiduc Francesc Ferran que observa el pare Puntigam al seu llit de mort, confrontat amb el tatuatge d’una sargantana amb una inscripció al voltant al braç esquerra de Marika Huban. Amb aquesta caricatura de la zíngara com a transsumpte «en minúscula» de Sa Altesa Imperial Kuśniewicz ens fa l’ullet, obstinat en fer-nos evidents les seves tesis.

Com s’ha dit abans, el relat, que aparentment hauria de girar al voltant de l’assassinat de la zíngara Marika Huban o de l’amor incestuós entre Emil R i la seva germana Elisabeth, passa de fet de puntetes sobre aquests temes i, guiat amb mà de ferro per un curiós narrador omniscient que explica els esdeveniments en tercera persona però que de vegades dubta de la veracitat dels fets, alternat amb la narració en primera persona (Emil R), es concentra en fer-nos adonar de dues coses: que els fets quotidians als que no donem importància poden estar prefigurant un destí inexorable que només amb la perspectiva històrica podrem reconèixer:

Todos esos hechos demuestran que este momento que hemos vivido pasivamente contemplando todos estos acontecimientos aparentemente insignificantes (pero insignificantes ¿para quién?), que el momento constituido por la misma secuencia de estos hechos, nunca más se repetirá.

i que aquests fets extraordinaris van succeir precisament en els dies que transcorre la novel·la, quan Europa va deixar de ser per sempre la que havia estat:

Será entonces cuando Emil R dirá en voz alta lo que ya ha pensado muchas veces: que ellos dos, subtenientes de reserva arrojados aquí por un curioso azar, arrancados de la vida normal, participan de manera pasiva en un acontecimineto sumamente importante; que, a pesar de las apariencias, no es el estallido de la guerra con Serbia, ni siquiera una al parecer inminente guerra con Rusia, ni tal vez una guerra mundial, ya que Francia, seguramente Inglaterra, y quizás Italia… No, no se trata de eso, existe un problema mucho más importante: y es que aquí, en esta pequeña estación de Banat, son testigos del fin del siglo XIX.

Novel·la a mode de rèquiem per una civilització que camina alegre cap a l’escorxador, al final d’aquell conflicte que tot just començava –i del que els seus partíceps n’ignoraven la magnitud i el caire que prendria–, tan sols quedarien les runes del vell imperi, fins aleshores aparentment immutable:

Aquí podría terminar la historia sobre unos días del caluroso verano, de los últimos días de una época que se acaba, de la muerte del siglo XIX, siglo de grandes esperanzas y grandes desilusiones. Una especie de balada sobre el Doble Reino ya fenecido y sobre el tiempo pasado que ya no volverá.

D’altra banda, res en el llibre no queda fora de la intenció de l’autor i molts elements tenen múltiples interpretacions i connotacions. El títol de l’obra, El rey de las Dos Sicilias, fa referència a un regiment de cavalleria fundat en honor de Ferran II, que participà a les campanyes de 1859 dins la Segona Guerra d’Independència Italiana, destacant les heroiques batalles de Montebello, Solferino i Magenta. La doble monarquia de les Dues Sicílies és un transsumpte de la doble monarquia Austro-Hongaresa («imperial-i-reial»).

El nombre de reino de dos rostros, desaparecido hace mucho tiempo, ha quedado para siempre unido al 12º regimiento de ulanos. Desde los tiempos de Magenta y Solferino. Reino doble, reino muerto. Máscara de un payaso trágico. Cara de máscara de yeso. Los ojos muertos y vacíos.

L’escriptor polonès ens regala un relat amb un enorme esforç de documentació, que es capbussa en el detallisme sense naufragar en cap moment. Per les seves pàgines aprenem la geografia de la Mitteleuropa, l’estructura i jerarquia de l’exèrcit austro-hongarès, els detalls de la indumentària militar, els costums i folklore típics hongaresos, itineraris del ferrocarril, noms de pel·lícules i revistes de l’època, legislació sobre prostitució durant la guerra, etc. Amb tot això la novel·la assoleix un extraordinari poder evocador i transmet una nostàlgia sincera per uns temps que ja no tornaran. Són especialment interessants les referències de la vida cultural del moment, que en altres novel·les sobre el mateix període brillen per la seva absència: biblioteques on hi ha llibres de Wedekind, un comentari sobre l’edició de Die Fackel de Karl Kraus, referències a les Vereinigungen de Musil, a Les chants de Maldoror de Lautréamont, a Les flors del mal de Baudelaire… Aquesta sofisticada construcció contextual, tan exigent pel lector, ha merescut un anàlisi per part de Sylvain P. Lieberman (The Terrorized Reader: On Andrzej Kuśniewicz, a Cross-Currents 2, 1983, 273-284).

Kuśniewicz pertany a una comunitat d’escriptors de la Galítzia polonesa amb una identitat cultural austro-hongaresa, en la que el mateix autor, en una entrevista concedida el 1985 al setmanari Polytika de Varsòvia (recollida i traduïda a Cross Currents 5, 1986, 235-238), inclou a d’altres col·legues com Stanislaw Jerzy Lec. Mentre que Bożena Anna Zaboklicka destaca positivament l'enlluernament de Kuśniewicz pel període imperial en un capítol de la seva tesi doctoral, Krzysztof Koehler el menysprea, acusant-lo d'imaginar una Polònia incardinada encara a la Mitteleuropa, «reencarnació inconscient de la ideologia colonialista germànica» (Carrying the burden of freedom. Some Thoughts on Polish Literature After Ten Years of Political Freedom, al Toronto Slavic Quarterly 3, 2003). És difícil formar-se una opinió ponderada sobre aquest extrem, però si aquesta fascinació ha de produir novel·les tan fabuloses com El rey de las Dos Sicilias, benvinguda sigui.