El piano ben afinat

La Monte Young és, juntament amb Philip Glass, Terry Riley i Steve Reich, un dels creadors del minimalisme musical. Entre les seves obres se'n compta una de molt especial: The Well-Tuned Piano.

The Well-Tuned Piano –títol de reminiscències bachianes– és una obra per a piano sol improvisada a partir d'una estructura de més de 50 temes o motius. La seva particularitat és que està interpretada en un instrument afinat de manera no convencional. Young va prendre el seu Bösendorfer Imperial i va alterar l'afinació de totes les notes de l'escala, tot cercant una particular sonoritat que l'afinació tradicional no li proporcionava. Els primers esbossos de l'obra daten de 1964, i tenien una durada aproximada de 45 minuts. Els posteriors desenvolupaments l'allargaren fins més de sis hores d'execució ininterrompuda, com acredita l'enregistrament que la companyia discogràfica Gramavision llançà al mercat el 1987.

Durant 27 anys l'afinació de The Well-Tuned Piano romangué en secret, només coneguda per l'autor, per Michael Harrison (l'afinador de Young i l'únic autoritzat a més d'ell a interpretar l'obra) i per un grapat d'amics. El 1991, el musicòleg Kyle Gann, amb l'ajuda d'una calculadora, un sintetizador Yamaha DX7 i un reproductor de CDs va ser capaç de determinar l'afinació de 10 de les 12 notes de l'escala. La Monte Young li donà permís per a publicar la seva troballa.

El més interessant de tot plegat és adonar-se que els intervals regulars de freqüències sobre els que es construeix l'escala musical occidental (l'afinació anomenada «equal temperament») és només una de les moltes possibles, que és molt recent (tot i que des del segle XIX es tendia a ella, no és fins el 1917 que s'estableix com l'afinació estàndard) i que respon a unes causes ben determinades (la primacia de la facilitat per transportar una composició a qualsevol tonalitat enfront d'una major consonància a l'oïda). En altres paraules: les obres de Bach, Mozart o Beethoven no van ser composades per a l'afinació actual, i a la seva època no sonaven com ara les sentim en els concerts o en les gravacions modernes. Val molt la pena dedicar una estona a llegir la planera –però interessantíssima!– explicació sobre l'«entonació justa» («just intonation») i sobre la història de l'afinació que dóna Gann a la seva web.

I per acabar, no m'estic de connectar aquesta història amb la literatura. L'escriptor hongarès László Krasznahorkai introdueix a Melancolía de la resistencia un entranyable personatge secundari anomenat György Eszter; un musicòleg convençut de que els mals d'aquest món sorgiren en el mateix moment en que l'home decidí apartar-se de la cerca de la perfecció estètica i de l'absolut. En el seu camp, això es tradueix en la recuperació d'una afinació fonamentada en una regularitat matemàtica absolutament pura i d'inspiració platònica: les harmonies de Werckmeister. Eszter simbolitza a la novel·la l'intel·lectual disgustat i decebut pel que veu al seu voltant, però la reacció del qual no és la de la rebel·lia, la lluita i l'enfrontament, sinó la de l'aïllament, l'autoexclusió i el refugi en les seves disquisicions filosòfiques, als antípodes dels problemes reals. Irònicament, quan Eszter acaba per imposar una afinació en intervals matemàticament perfectes, el resultat no redunda en l'assoliment del súmmum harmònic, ans més aviat en una música estrident i cacofònica:

«Porque cuando llegó el día y pudo sentarse por fin ante el piano reafinado conforme al espíritu de Aristóxenes con el firme propósito de tocar una sola obra en lo que le quedara de vida, las perlas dotadas de los accidentales más remotos de El clave bien temperado, una creación inagotable, insuperable y sumamente apropiada para su objetivo, oyó ya en el preludio en do sostenido mayor, elegido en primer lugar, en vez de su característica "fluctuación irisada", un chirrido insoportable, para el cual, tuvo que reconocer, no había manera de estar preparado.»