La penúltima diàspora

Joseph Roth és conegut com el novel·lista de la decadència habsbúrgica (La marcha Radetzky, La cripta de los Capuchinos) i també com un gran periodista testimoni de l'auge del nazisme durant la República de Weimar (La filial del infierno en la Tierra, El juicio de la historia, Crónicas berlinesas).

Roth, ell mateix jueu nat a la regió de Galitzia, explica a Judíos errantes (Juden auf Wanderschaft, 1927) els trets distintius dels jueus orientals (polonesos, ucraïnesos, russos, lituans...) i les dificultats que trobaven quan emigraven a l'occident. La figura del jueu oriental, seguidor de normes ancestrals, piadós i temerós de déu, estoicament resignat a la seva malaurança, el recuperà a la seva novel·la Job tres anys després. Hi ha en el seu relat la simpatia de qui mostra l'escenari de la seva infantesa. Els que renunciaren a deixar la seva terra s'esfumaren —verb tràgicament precís— pocs anys més tard, i de la seva vida als shtetls en deixà constància gràfica, força miraculosament, Roman Vishniac.

Hi ha un parell de coses d'aquest llibre que cal comentar. La primera, com bé assenyala W.G. Sebald al seu assaig sobre Roth (Un «kaddisch» para Austria, a Pútrida patria), és que Roth parla de «camps de concentració» en un sentit que el lector, coneixedor de la història posterior, no ha de malinterpretar. L'austríac es refereix als camps d'acollida i trasllat on s'allotjava els jueus expulsats cap a l'oest des de les antigues zones austríaques, i que existiren fins ben entrats els anys vint. Les vexacions de què parla Roth no tenen res a veure amb les que patirien els jueus sota el nazisme, inimaginables en el moment en que s'escriví el llibre. Roth, però, les aniria intuint en les seves posteriors visites a l'est, on observà la desesperança dels que se saben condemnats. Arran d'aquestes experiències comentà als seus cosins: «No sabéis lo tarde que es. Esas ciudades se encuentran a cinco minutos del pogromo».

La segona és el pròleg a la projectada segona edició del llibre, que havia de publicar-se el 1937. La situació política és ara ben diferent: promulgades les lleis de Nuremberg, ja no són els jueus orientals els únics que es troben en dificultats. En aquest pròleg Roth posa de manifest la ingenuïtat dels jueus occidentals que, en sentir-se completament assimilats, esperaven que el nazisme els tractés millor que als jueus de l'est. Alguns d'ells els donaren l'esquena i d'altres fins i tot responsabilitzaren la immigració oriental dels prejudicis antisemites a Alemanya. Quant retorçada pot ser la veritat dels versos de Niemoller!

La història dels jueus de l'Europa de l'Est és realment fascinant. Els interessats poden aprofundir-hi amb un estudi de Claudio Magris que lliga precisament la diàspora oriental amb la figura de l'escriptor austríac: Lejos de dónde. Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental.

Job a Amèrica

Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals?

Job 2, 10

El llibre de Job és un dels que presenta més dificultats teològiques de l'Antic Testament. Ens parla de que el patiment i la desgràcia no sempre són conseqüències del pecat, sinó que poden ser també dures proves de fe. Job, virtuós, ha d'acceptar resignat els designis divins sense entendre les raons, però la seva fe flaqueja i el duu a blasmar Déu i a preguntar-se si val la pena no pecar en vida si la torna és el càstig injust.

La història de Job va servir de base a la novel·la que va consagrar Joseph Roth com un dels grans escriptors del seu temps: Hiob. Roman eines einfachen Mannes (1930). Mendel Singer, un jueu centreeuropeu que malviu com a mestre, veu com la seva pietat és recompensada per Déu amb un seguit de desgràcies. L'emigració a Amèrica, deixant enrera un fill malalt, no millorarà la seva situació. Com al relat bíblic, també la fe de Mendel Singer és assaltada pels dubtes, i també la seva veritat és admesa al final i pot passar la fi dels seus dies en pau amb si mateix i amb Déu. No recuperarà res d'allò que ha perdut (la seva esposa morta, la seva filla embogida, els seus fills desapareguts a la guerra) excepte el fill que abandonaren a Rússia, Menuchim, ara sa i pròsper, redemptor dels infortunis dels Singer. Alexandra Délano Alonso ha escrit una notable recensió del llibre a la revista Casa del Tiempo.

Roth ens mostra les dues cares del seu temps: la vida dels jueus a Amèrica, on viuen en l'estretor però tenen l'oportunitat de prosperar sense la discriminació que patien a Europa; i la que és l'obsessió personal de l'autor i la dels escriptors de la seva generació (Zweig, Musil, Broch): la d'un ordre que semblava immutable però que desapareix d'un dia per l'altre («En Rusia ya no reinaba ningún zar. Bueno, que no reinara»; «Quiero volver a casa, a Zuchnow. Ya no es Rusia. El mundo ha cambiado»). Mendel Singer no ho pot acceptar, no pot adaptar-se a un món que no és el seu («Que otros recorran el mundo. El mío está muerto»). Tota la literatura de Roth –de qui Guillermo Cabrera Infante va fer una admirable semblança a Letras Libres– gira al voltant d'aquest món d'ahir, de la pèrdua de la identitat que donava sentit a la seva vida: «Mi experiencia más inolvidable fue la guerra y el fin de mi patria, la única que tuve: la monarquía Austrohúngara».

Satan Smiting Job with Sore Boils, de William Blake (ca. 1826). Tate Gallery, London

La història personal de Joseph Roth és representativa de la dels jueus orientals, que visqueren l'exili, la desaparició de la pàtria i finalment l'anihilació a mans dels nazis. És la història dels únics habitants de l'Imperi que no trobaren acomodament en aquelles petites noves pàtries que sorgiren després de la caiguda dels Habsburg, i que hagueren d'emprendre un segon èxode, fent bona una vegada més la imatge del jueu errant, desarrelat i que abraça l'assimilació com una fuga. Aquest tema constitueix l'eix d'un assaig de Claudio Magris del que es pot trobar una interessant ressenya aquí.

Traduccions de literatura centreeuropea

No hi ha dubte que l'interès de les editorials espanyoles per les literatures centreeuropees ha seguit les modes imperants a la resta d'Europa. Després de la caiguda del mur de Berlin i de les guerres de Bòsnia i Kosovo, els lectors de l'Europa occidental van començar a interessar-se per obres que reflectissin les tràgiques circumstàncies que es visqueren en aquells països. La literatura de la resistència és irresistiblement atractiva als nostres ulls, acostumats a la insulsa comoditat de la llibertat.

ROTH: Siempre me ha parecido que en Occidente se hablaba con demasiada facilidad, como convirtiéndola en algo romántico, en una especie de "musa", de la censura de detrás del telón de acero. Me atrevo a suponer, incluso, que no faltarían escritores occidentales que os envidiaran no sólo la terrible presión bajo la que trabajabais aquí, sino también la mayor claridad en la percepción del objetivo que la censura implica: en vuestra sociedad, vosotros erais prácticamente los únicos portadores de la verdad. En las culturas con censura, donde todo el mundo vive una doble vida -de mentiras y verdades-, la literatura se convierte en un modo de preservar la vida, ofreciendo a la gente un resto de verdad a que aferrarse.

Avui dia, i després de l'esforç realitzat en els darrers deu anys per editorials com Acantilado, El Aleph o Metáfora, entre d'altres, disposem d'un fons editorial mínim de literatura centreeuropea contemporània en castellà, amb desigual cobertura: mentre que els autors txecs, hongaresos i polonesos gaudeixen d'una acceptablement ben nodrida representació, els serbo-croates i eslovens arriben amb comptagotes, i els romanesos, eslovacs, búlgars i albanesos segueixen en llista d'espera, trucant a la porta.

Dissortadament, la publicació d'obres d'escriptors de l'Europa de l'est continua fent-se seguint criteris d'oportunitat comercial més que d'estricte interés literari. Així, ens trobem amb una hiperinflació d'autors dissidents o crítics amb el règim socialista i de testimonis de primera mà dels horrors de la guerra i la repressió; pel contrari, d'altres que conreen temàtiques diferents són relegats a l'oblit per al lector espanyol. Això no treu, evidentment, que molts autors traduïts siguin veritablement grans escriptors. Penso en Danilo Kiš, Péter Nádas i Czeslaw Milosz, per exemple.

ROTH: ¿Qué sucederá cuando remita el fervor revolucionario, cuando se disipe la sensación de unidad que proporciona la lucha en común? ¿No puede ocurrir que, para muchos lectores, empecéis a significar bastante menos que antes, cuando luchabais por mentener vivo, para ellos, un idioma distinto del de los periódicos oficiales, los libros oficiales bendecidos por el régimen?

KLÍMA: También yo creo que nuestra literatura perderá algo de su atractivo extraliterario. Pero mucha gente piensa que estos atractivos secundarios distraían tanto a los escritores como a los lectores con cuestiones que en realidad deberían haber resuelto los periodistas, los sociólogos, los analistas políticos.

Aquesta situació encara s'enrarirà més a mesura que la realitat política en aquests països es normalitzi i s'assembli més a la nostra. L'aura romàntica que envolta al dissident, pressionat per la censura i obligat a la samizdat o a l'exili, és una arma de doble tall. I no només per la eventual pèrdua d'interès que aquestes literatures puguin suscitar en els lectors dels països més occidentals en un futur, sinó també en l'efecte que pugui tenir en la seva pròpia dinàmica creativa.

ROTH: Vosotros estáis acostumbrados a encontraros en el lado de la verdad [...]. No estáis acostumbrados a vivir sin tener en frente un Mal bien definido, reconocible, objetivo. Me gustaría saber de qué modo se verá afectada tu obra literaria –y los hábitos literarios en ella arraigados– tras la eliminación del sistema; cuando "ellos" ya no estén, cuando nos quedemos a solas tú y yo. [...] Cuando Checoslovaquia vaya conviertiéndose en una sociedad de consumo libre y democrática, los escritores os vais a ver agobiados por un gran número de nuevos enemigos de los que, curiosamente, os protegía el antiguo régimen, a pesar de su esterilidad represiva y totalitaria. Especialmente desestabilizador os resultará un todopoderoso archienemigo de la literatura, de la lectura y de la lengua, que está en todas partes. [...] Estoy hablando del trivializador total, de la televisión comercial.

KLÍMA: Supongo que una ola de basura literaria y de televisiva invadirá nuestro mercado, y no veo modo de que podamos evitarlo. Tampoco soy el único que se da cuenta de que, en esta libertad recién nacida, la cultura no sólo gana algo importante, sino que también lo pierde. [...] La censura no sólo nos había impedido acceder a las mejores obras de nuestra cultura y de la cultura extranjera, sino también a lo peor de la cultura de masas.

Molt de tot això es troba en les converses que Philip Roth va mantenir amb l'escriptor txec Ivan Klíma, recollides al capítol de El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras del que formen part les cites intercalades.

Potser amb el temps entrarem en una nova fase en l'apreciació d'aquestes literatures; més madura, alliberada de la nostra pròpia mitomania.