Aproximació als Balcans

Les reflexions de Predrag Matvejević al voltant de la convulsa història dels Balcans em deixen encuriosit. Hi ha qui diu que el segle XX fou un segle curt, iniciat el 1914 amb l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand, que donaria lloc a la Primera Guerra Mundial, i finalitzat el 1991, amb la guerra de Bòsnia-Herzegovina. Tots dos fets tenen el mateix escenari: Sarajevo. El cercle es tanca.

Admeto la meva ignorància sobre la turbulenta història de la regió, i per intentar aproximar-me a ella, acudeixo a The Palgrave Concise Historical Atlas of the Balkans, dels professors Dennis P. Hupchick i Harold E. Cox. El llibre és molt didàctic i té una orientació eminentment introductòria: en només un centenar de pàgines (la meitat d'elles, mapes polítics) repassa els períodes i esdeveniments històrics més rellevants: l'era bizantina (600-1355), la dominació otomana (1355-1804), el sorgiment dels nacionalismes (1804-1878), la fundació dels estats-nació (1878-1974), els règims comunistes (1944-1991) i clou amb els conflictes de Bòsnia i Kosovo.

En veure la continua mobilitat de les fronteres de la regió, hom s'adona que qualsevol ètnia o nacionalitat pot trobar un període històric que reivindicar, per breu que sigui, per a justificar les ànsies expansionistes. A la vegada també pot trobar tràgics episodis –verdaderes atrocitats– amb els que justificar el seu odi envers qui és percebut com a diferent. S'ha dit mil cops: els Balcans eren el paradigma d'identitat de frontera, de convivència –mai fàcil– entre pobles i religions molt diverses, i la guerra posà en evidència la fragilitat de tot plegat. Quelcom de terrible i que no es percep tan clarament és la destrucció de la comunitat musulmana més occidentalitzada del món (precisament pel contacte plurireligiós al llarg dels segles), la bòsnia, que hagués pogut alçar-se com a exemple en aquests moments de difícil debat sobre la integració. Ja no és possible.

L'altra forma d'acostar-se a la història, amb les pertinents cauteles, és a través de la literatura. La literatura de l'antiga Iugoslàvia que ens arriba traduïda és escassa. A més del Premi Nobel Ivo Andrić (imprescindible El pont sobre el Drina per a copsar els odis ancestrals en forma literària) i alguns altres escriptors ineludibles com Danilo Kiś, Aleksandar Tišma o Milorad Pavić, els editors han apostat per apropar-nos obres testimonials que ens parlessin de l'horror de la guerra: El jardiner de Sarajevo de Milijenko Jergović, Amor Mundi de Dusan Velicković, El diari de Zlata de Zlata Filipović, El diario de Jasmina de Jasmina Tesanović... De literatura de la resta dels països balcànics, millor ni parlar-ne: els autors traduïts es poden comptar amb els dits d'una mà.

Els khàzars i l'origen dels jueus orientals

La novel·la és un gènere literari del que s'ha anunciat la mort incomptables vegades, i potser per això els crítics cerquen desesperadament obres que la renovin. Una de les més benvingudes fou el Diccionario Jázaro (1984), del serbi Milorad Pavić, que vaig llegir farà uns dos anys. L'estructura del llibre és sorprenentment original, concebuda com a novel·la en xarxa, hipertextual, un diccionari de diccionaris on el lector abandona la lectura lineal i determinista i pot anar molt més enllà del que Cortázar a Rayuela l'havia permès. Quant a l'argument, és una mescla d'erudit treball històric i conte fabulós de regust oriental, en el que els elements fantàstics recorden Borges i Calvino.

No vull aprofundir en el contingut del llibre –però sí recomanar-lo vivament!–, sinó en un altre aspecte. El Diccionario Jázaro em va permetre tenir notícia del poble khàzar, que existí entre els segles VII i X en el territori que va del Mar Negre al Mar Caspi, i del que ens han arribat molt poques dades. La següent figura mostra l'extensió del regne khàzar en el període de màxim apogeu, entre els anys 600 i 850 d.C.




El que es coneix de la història de l'enigmàtic poble khàzar és engrescador. Envoltats de pobles nòmades i bàrbars, els khàzars gaudiren d'una estructura sociopolítica estable, unes relacions comercials molt desenvolupades i una prosperitat envejable per l'època. L'expansió de l'imperi khàzar, així com una legislació tolerant que acollia als perseguits en altres indrets, els va fer prendre contacte amb els jueus, i donà lloc a un dels fets més notables de la seva història: la massiva conversió al judaïsme de la població khàzara. El rei Bulan adoptà aquesta religió l'any 838, suposadament després d'un debat entre representants de la fe cristiana, musulmana i jueva (sobre aquest fet gravita la novel·la de Pavić). Els historiadors sostenen que la conversió podria deure's a un intent de significar-se en la independència respecte dels poderosos imperi cristià bizantí i el califat musulmà.

Quan l'imperi khàzar entrà en declivi, els seus habitants es dispersaren. I és aquí on sorgeix una qüestió que ha intrigat els historiadors durant dècades: provenen els jueus orientals (asquenasites o ashkenazis) de la diàspora khàzara? Són els khàzars els avantpassats dels jueus de l'est d'Europa? Aquesta ha estat la tesi sostinguda, entre d'altres, per l'escriptor Arthur Koestler a l'obra The Thirteenth Tribe.

Les darreres investigacions científiques semblen apuntar a que aquesta hipòtesi no és correcta, i que els jueus orientals tindrien llurs orígens principalment en els jueus israelites, però també, minoritàriament, en els khàzars i en pobles eslaus. Els estudis genètics en les poblacions jueves asquenasites han trobat la presència de l'haplotipus modal de Cohen («Cohen Modal Haplotype») en el cromossoma Y, típic de les poblacions del Mediterrani nord-oriental. Segons això, els jueus asquenasites actuals estarien més emparentats amb els jueus de la diàspora israelita que amb altres pobles europeus. Tanmateix, aquesta línia de descendència no és exclusiva, i d'altres proves, com la presència dels haplogrups Q (de l'Àsia central) i R1a1 (de l'Europa oriental), mostren un component ètnic minoritari que pot ser atribuït parcialment als khàzars. La preeminència d'ancestres israelites és una constant en els jueus de tot el món, amb les excepcions dels jueus d'Etiòpia i Líbia. Un recull d'aquests estudis genètics pot trobar-se aquí.

Els interessats poden trobar molta més informació a Khazaria, la web de referència dels estudis khàzars.