Roma, turifel

Una setmana de vacances a Roma. Per problemes de temps, un viatge poc preparat. No he pres notes ni puc escriure res d'interès, però sí que puc constatar haver experimentat la mateixa sensació que descrivia el gran Ferlosio després del seu primer viatge a Jerusalem, allò que ell anomenava l'«efecte turifel»:

Éste consiste en una especie de descrédito que va minando irremediablemente la autoridad de la presencia física de determinados «monumentos» mundialmente famosos cuando esa presencia es, por así decirlo, desgastada por el precedente de una indiscretamente inmoderada anticipación de representaciones iconográficas. Tan insistente repetición de esa imagen va educando —o más bien pervirtiendo— de tal manera la mirada a la instantánea inmediatez del reconocimiento, que el ojo acaba por identificar antes de ver. El ojo que identifica ya no ve; sustituye la antigua percepción de algo por su identificación, trueca la imagen en mera identidad; y toda identidad es redundante: un símbolo que sólo se simboliza ya a sí mismo. Cientos o miles de fotografías de la Torre Eiffel (por no hablar de su reproducción metálica de bulto —huelga decir que a escala reducida—, que no sólo era, al menos en mis tiempos, el impepinable souvenir de París, sino también el protodinasta o arquetipo de todos los souvenirs del mundo) vistas antes del primer viaje a París se interpondrán de manera tan obstructiva en la mirada que menoscabarán en cierto modo hasta la convicción empírica de tenerla por fin físicamente delante de los ojos.

[...]

Tornem a Praga, nou anys després. Molts records reviscuts, entre ells el tornar a gaudir, tants anys després, del mateix quartet de corda de Dvořák —el cèlebre Op. 96 Amèrica— a la mateixa capella barroca del Klementinum. Costa, però, abstraure's de l'eixam de turistes i veure la ciutat com a les antigues fotografies de Sudek.




Si en aquell viatge portava al farcell els grans escriptors i compositors txecs, ara he anat a la cerca de la reeixida tradició artística txeca dels anys vint i trenta del segle passat. L'origen del meu interès està en un parell de llibres sobre les avantguardes centreeuropees que vaig adquirir fa uns anys: Central European Avant-Gardes. Exchange and Transformation, 1910-1930 i Between Worlds. A Sourcebook of Central European Avant-Gardes, 1910-1930, ambdós a cura de Timothy O. Benson i magníficament editats pel MIT. Sobre algunes de les contribucions artístiques que van tenir lloc a Praga en aquell període parlaré en els propers posts.

La batalla de Malta (i III)

La batalla de Malta

La millor explicació de la batalla de Malta que he trobat l'ha escrit Lawrence V. Mott, una autoritat en guerres navals de l'Edat Mitjana i autor d'un volum sobre la flota catalanoaragonesa d'aquell temps. Mott es basa no només en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, sinó també en les de Bartolommeo da Neocastro, un jutge de Messina que formà part de la Comuna després de les Vespres i que exercí de cronista dels fets, així com en obres posteriors, com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita.

El primer almirall de la flota aragonesa durant les Vespres fou Jaume Pérez, fill natural del rei. Pérez va dirigir la flota en l'atac a Catona el gener de 1283, en el que es destruí bona part de l'arsenal angeví i es donà mort al comte d'Alençon, germà de Carles d'Anjou. Els cronistes no són clars al respecte, però Mott s'inclina a creure que fou l'error de deixar una companyia d'almogàvers enrera i haver de tornar a buscar-los el que provocà una pèrdua de confiança del rei en el seu almirall i el seu posterior relleu. Desclot relata aquests fets de la següent manera (cap. 102): «Quan lo rey hac entès que ·XXX· sirvens eren romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts ne presos, sabé-li molt greu; [...] E aytantost lo rey fóu armar ·II· galeres qui passaren delà, en la Calàbria, per reculir aquels ·XXX· servens».

L'escollit fou Roger de Llúria, nascut a La Scala (Calàbria) el 1256, fill d'una dama d'honor de Constança de Sicília i que va arribar a la cort catalana quan tenia dotze anys. Aviat va disposar de l'afecte del rei Jaume, que li donà terres conquerides en el regne de València. Quan Pere fou coronat comte-rei, el feu primer administrador de Cocentaina i Alcoi i després Procurador General del regne de València en substitució del noble aragonès Roderic Ximénez de Luna. Atès que Llúria no podia acreditar experiència en afers navals (el seu amic Conrad Llança, així com Pere de Queralt, Ramon Marquet i Berenguer Mallol, eren molt més competents en aquests matèries), Mott suggereix que les raons de la seva elecció rauen en la seva experiència administrativa, en la probable bona acollida d'un italià entre els sicilians i finalment, en la confiança personal del monarca. Existeix una breu biografia del famós almirall a càrrec de José Luis Infiesta, un xic irregular en el seu contingut.

Pere el Gran havia ordenat Roger de Llúria armar una flota de manera molt precisa, segons ens informa Muntaner (cap. 76): «Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armat-les així: que en cascuna haja un còmit català e altre llatí, e tres notxers catalans e tres llatins, e així mateix de proers, e los remers sien tots llatins e los ballesters tots catalans. E així, que d'aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades. E per res no ho mudets». El més destacat de les tropes catalanoaragoneses eren els ballesters catalans, considerats els millors de tota la cristiandat, i les tropes d'infanteria de suport, els temibles almogàvers. Les fonts no coincideixen en el nombre de galeres que formaven la flota de Roger de Llúria, però sembla ser que rondaria la vintena.

En aquells moments l'illa de Malta estava ocupada per tropes de Carles i bloquejada per vaixells aragonesos comandats per Manfred Llància. Carles va enviar-hi part de la seva flota per a trencar el bloqueig, ja que la seva preservació era important per a les comunicacions amb Tunísia i els països de l'est, així com per a establir una base d'operacions prou propera a Sicília des d'on intentar-ne la reconquesta. La flota angevina estava formada per una vintena de galeres i una desena de tarides, una tripulació íntegrament francesa i comandades pels marsellesos Bertomeu Bonvin i Guillaume Cornut. Arribaren a l'illa probablement el 4 de juny i atracaren a Dockyard Creek, una de les múltiples badies que conforma el retallat perfil de la costa nord.

La flota de Roger de Llúria, però, va seguir a la francesa fins a l'illa. Arribaren la nit del 7 de juny de 1283 i s'esperaren a l'entrada del Gran Port. Les galeres van formar en línia i s'uniren amb gruixuts cables, de manera que els vaixells enemics no poguessin passar entre elles. Després, en lloc d'aprofitar l'efecte sorpresa, Roger va ordenar que avisessin als seus adversaris que estaven llestos per al combat. Mott apunta a que aquesta decisió tenia motius tàctics: l'atac a una flota varada podia resultar contraproduent, en cas que l'enemic comptés amb suport a terra. A més, l'estret pas de la badia forçava els aragonesos a entrar en una formació de columna, el que afeblia el seu avantatge. Idèntics motius podien tenir els provençals per abandonar la seva posició, ja que no sabien si podien ser assaltats també des de terra. Bernat Desclot aporta un motiu addicional: un error d'informació que subestimà el contingent enemic («E trameseren ·I·ª barca armada ves les galees del rey d'Aragó per espiar quantes galees eren; e puis la barcha armada tornà-sse'n e dix-lur que no eren pus de ·XII· galees»; cap. 113). Com fa notar Mott, la composició d'ambdues flotes era molt similar, pel que el desenvolupament del combat és un exemple immillorable per a palesar les diferents estratègies militars dels dos regnes.

La batalla començà amb un llarg intercanvi de projectils (sagetes, dards, pedres) amb diferents armes llancívoles. Els catalans, però, preferiren amagar-se, patir els atacs i reservar-se la munició («Ab tant l'almirail del rey d'Aragó dix als hòmens de la galea on él era, e aquels dixeren-o d'una galea en altra, que no·s desexissen de negunes armes sinó dels cayreils e que·s pensassen de bé cubrir e de sufrir los colps»; Desclot, cap. 113). Quan els francesos es quedaren sense munició, Roger de Llúria va ordenar apropar-se i atacar, el que resultà decisiu. Amb la confusió l'almirall Bonvin va poder escapar amb algunes galeres, mentre que Cornut va abordar la nau de Roger de Llúria, on s'enfrontaren cos a cos. Roger va resultar ferit en una cama abans de que donés mort a l'almirall angeví. Desclot ho narra així: «En Roger fo nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de lança qu·En Guilem Curnut li tramès. E·N Roger tramès-li ·I·ª lança, sí que·l ferí per mig lo pits, que d'altra part li'n passà més d'un palm, que no li valc cuyrasses ne res que vestís, sí que mantinent caec mort en la cuberta de la galea» (cap. 113).

Els resultats de la batalla van ser devastadors pels angevins. Malgrat la cautela que s'ha de tenir amb l'exactitud els cronistes, podem fer-nos una idea per aquestes paraules de Desclot: «[A Marsella] no·y havia begú que no·y agués [perdut] son fil, o son pare, o son frare, o son marit, o son parent» (cap. 113). Mott atribueix les escasses baixes entre els aragonesos a la construcció de proteccions a les galeres, que les feia més lentes però les concedia un avantatge decisiu en combats com el de Malta. Per a l'historiador americà aquesta desfeta va tenir conseqüències en els enfrontaments posteriors entre Pere i Carles, i va suposar el començament de la fi del poder angeví a la Mediterrània.

La història de l'enfrontament entre els dos monarques continuà amb la batalla de Nàpols i la fracassada croada contra el rei d'Aragó (amb el setge de Girona que donà lloc a la llegenda de Sant Narcís i les mosques), però això ja escapa a l'objecte d'aquests posts.

La batalla de Malta (II)

Les vespres sicilianes

Encara avui, cinquanta anys després de la seva publicació, l'estudi de Steven Runciman The Sicilian Vespers (1958) segueix essent l'obra de referència sobre aquest episodi històric.

En el post anterior vam veure com Joan de Pròixida, amb ajuda de l'or de Miquel Paleòleg, va ordir l'aixecament popular a Sicília. El detonant fou l'ultratge una dama siciliana casada per part de dos soldats francesos ebris. Els cronistes catalans ho relaten d'aquesta manera tan deliciosa: «aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones» (Desclot, cap. 81); «escorcollaren les dones, e per les maneres ells los metien la mà, e les pessigaven, e metien-los les mans a les mamelles així mateix» (Muntaner, cap. 43). Així, el dilluns de Pasqua de 1282, quan s'anaven a celebrar els oficis de vespres a l'església de l'Esperit Sant de Palerm, els habitants de la ciutat es rebel·laren contra els ocupants francesos i causaren un bany de sang, assassinant a més de dues mil persones en una sola nit al crit de «moranu li Franchisky!». Representants dels diferents districtes va constituir una Comuna i s'arrià la bandera angevina. La revolta s'estengué a altres ciutats, i Carles, establert a Nàpols, va cometre l'error de considerar-la un afer merament local que les seves forces serien capaces de controlar. Després fou massa tard, i els atacs contra Messina fracassaren.

En un primer moment Pere no s'involucrà tot i que, amb l'excusa d'una incursió a Tunísia contra l'infidel, tenia la seva flota a prop. Les Comunes sicilianes van demanar empara al Papa, que els hi va negar, i després auxili econòmic a Miquel Paleòleg. Quan foren assetjats per la flota de Carles, emissaris dels revoltats acudiren a Collo, on la flota de Pere estava varada, a oferir-li —en virtut del llinatge de la seva muller— el tron de Sicília. Pere acceptà, entrà a Trapani el 30 d'agost, aixecà el setge de Messina i prengué possessió de l'illa sense vessament de sang perquè Carles es retirà en espera d'una millor ocasió. El 4 de setembre va ser proclamat rei de Sicília davant la Comuna de Palerm.

El 14 d'octubre, amb Pere ja a Messina, va tenir lloc una batalla naval contra la flota de Carles prop de Nicòtera. Els aragonesos, malgrat estar en inferioritat numèrica, van capturar vint-i-una galeres angevines i van assestar un gran cop a la moral de l'exèrcit de Carles. Aquest, tot i comptar amb poderosos aliats, no volia involucrar-se en una llarga i costosa guerra, i a finals d'aquell any va suggerir dirimir el conflicte en un duel que hauria de tenir lloc el primer de juny de 1283 a Bordeus (terreny neutral, perquè en aquell moment pertanyia al rei d'Anglaterra). El duel no seria personal, sinó que cada contendent designaria cent cavallers que lluitarien. Tant el Papa com el rei d'Anglaterra van intentar fer desistir Carles de la idea, i el fet és que la contesa es va resoldre d'una forma insòlita: com que no s'havia acordat l'hora del duel, els dos reis no es van trobar: Pere va arribar ben aviat al matí, quan el seu rival encara no hi era. Va fer constar la seva incompareixença i se'n va tornar, advertit de que el duel podia convertir-se en una emboscada. A les poques hores va arribar Carles al lloc pactat i va seguir la mateixa estratègia. Runciman no entra en els detalls aquest episodi, que poden trobar-se en un llibret de Ferran Soldevila, llastat pel to apologètic.

Els amics de Carles d'Anjou no es van quedar de braços creuats: el Papa Martí IV havia excomunicat Pere el novembre de 1282, el 13 de gener de 1283 va cridar a la guerra santa contra la Corona d'Aragó, el 21 de març va privar Pere dels seu dominis i l'agost d'aquell any el comte de Valois, fill de Felip, el rei de França, els acceptà en investidura. Per la seva banda, el 19 d'abril de 1283, abans de que Pere partís cap a Bordeus, va tenir lloc un parlament a Messina on el rei català designà el seu fill Jaume com a successor i deixà la regència en mans de Constança, a més de nomenar canceller a Joan de Pròixida i gran almirall a Roger de Llúria.

Mentre tant la guerra a Itàlia continuava, i en ella va tenir lloc la batalla de Malta.

(cont.)

La batalla de Malta (I)

Dies de descans a l'illa de Malta. Pel tarannà, la ciutat deu més a la proximitat geogràfica amb el nord d'Àfrica o el sud d'Itàlia que no pas al passat colonial anglès o a la pertinença a la Commonwealth. Els bells edificis dels temps de l'Ordre Hospitalària ara escantellats, els autobusos desmarxats, el toc xaró de la il·luminació de les façanes de les esglésies i l'omnipresència de gats dropejant són un contrast xocant pels que venim de la impol·luta Alemanya. La ciutat explota el turisme de sol i platja, però també és conscient del seu passat històric i n'intenta treure profit. La resistència heroica dels maltesos als dos setges més famosos, el de 1565 davant els turcs de Solimà I el Magnífic i el de 1940-1943 davant les forces de l'Eix, són recordats en museus i espectacles. Tanmateix, l'objecte de la meva atenció —i que constitueix el gruix de la bibliografia que m'acompanya al viatge— és un episodi històric menys conegut però important per al destí de la Mediterrània: la batalla de Malta de 1283 entre la flota de Carles d'Anjou i la catalanoaragonesa de Pere el Gran.

El context històric

A mitjans del segle XIII es vivia a Europa una lluita pel poder entre el Papat i el Sacre Imperi Romano-Germànic, enfrontats amb llurs faccions aliades, güelfs i gibel·lins, no només al centre del continent, sinó també a Itàlia. Els güelfs donaven suport a l'Església mentre que els gibel·lins defensaven el casal dels Hohenstaufen, que tingué en Frederic Barba-roja el primer rei d'Alemanya (1152-1190) i sacre emperador romà (1155-1192) de la dinastia. El regne de Sicília va pertànyer als Hohenstaufen des de 1194, però amb l'oposició papal, que va rebutjar el casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI després de que aquest es negués a retre-li vassallatge. El legítim hereu dels Hohenstaufen era Conradí, que per la seva joventut no podia regnar i el 1254 va cedir la regència al seu oncle Manfred. Manfred va afiançar la seva possessió de l'illa i de part de la península italiana amb ajuda dels gibel·lins, i va fer córrer el rumor que Conradí havia mort (en aquell moment estava a Alemanya, sota la tutela del seu oncle Lluís II de Baviera) per fer-se coronar rei el 1258. Manfred es negà a lliurar Sicília al Papa Urbà IV, i l'odi del summe pontífex contra els Hohenstaufen el va dur (a ell i al seu successor Climent IV) a buscar un aliat que el desposseís del regne per la força. Després del fracassat intent amb Edmund d'Anglaterra, l'escollit fou Carles d'Anjou, germà de Sant Lluís, rei de França.

La dominació angevina

Carles d'Anjou va arribar a Roma el 1265 i anà avançant cap al sud. L'enfrontament decisiu va tenir lloc el 26 de febrer de 1266 a Benevento, en la que l'exèrcit dels Hohenstaufen va ser derrotat i es donà mort a Manfred. Els angevins van prendre possessió dels territoris de Manfred gairebé sense resistència i Carles va ser magnànim amb l'enemic. Conradí, que aleshores tenia quinze anys, va veure en la mort del seu oncle l'oportunitat de reclamar el tron, i va reclutar un exèrcit de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes per enfrontar-se a Carles. L'exèrcit de Conradí fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo i ell mateix capturat quan fugia. Carles aquest cop no va tenir pietat i va ordenar decapitar-lo. Amb la mort de Conradí s'acabà la línia successòria directa dels Hohenstaufen.

Carles expandí el seu control sobre la península italiana i hi establí una administració eficient, però àvidament recaptadora, formada per personal francès de la seva confiança. L'afany expansionista de Manfred el va fer fixar-se en Constantinoble, i signà el tractat de Viterbo (1267) amb l'emperador llatí derrocat Balduí II, pel que es comprometia a ajudar-lo a recuperar el tron, en mans bizantines, a canvi de la sobirania sobre el principat d'Acaia. El Papa, aleshores Gregori X, li prohibí terminantment atacar Constantinoble perquè cercava la reconciliació entre l'església catòlica i l'ortodoxa per a assolir una fita major: una gran croada contra l'infidel a Terra Santa. Miquel VIII Paleòleg, emperador de Constantinoble, va jugar molt bé les seves cartes: sabedor de la seva inferioritat davant l'exèrcit de Carles, va intentar evitar l'atac, o al menys dilatar-lo, amb gestos conciliadors envers el Papa. Al Concili de Lió de 1274 es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Papa, boicotejada pel clergat i el poble grecs.

L'elecció de Martí IV com a summe pontífex va destarotar completament aquests fràgils equilibris. Martí IV era obertament profrancès, desconfiava del rei germànic Rudolph i dels italians i tenia en ment aixecar un gran imperi francès amb Carles al capdavant. Aquest Papa va trencar relacions amb Miquel Paleòleg —l'excomunicà— i això obrí la porta a l'atac de Carles a Constantinoble.

La gestació d'una revolta

A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276, Pere el Gran fou coronat rei de Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume heretà el regne de Mallorca. Pere estava casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, el que la convertia en possible reclamant de les antigues possessions dels Hohenstaufen. Pere va necessitar quatre anys per assegurar les seves fronteres interiors, amenaçades pels musulmans al sud i per la rebel·lia del seu germà Jaume, abans de poder pensar en una expansió del seu regne. L'interés de Pere en Sicília es devia al fet que els seus veïns eren regnes més poderosos que el seu: el musulmà al sud, el castellà a l'est i el francès al nord.

A la seva cort s'hi trobava Joan de Pròixida, metge de Manfred, que havia recalat a Barcelona després de les desfetes de Benevento i Tagliacozzo. La confiança en ell el va dur a nomenar-lo canceller d'Aragó, igual que nomenaria canceller de València a un altre italià, Roger de Llúria, fill d'una dama d'honor de la reina Constança i d'un lleial servidor del rei Manfred mort a Benevento. Pere va deixar Joan de Pròixida i els seus emissaris preparar el terreny per a una revolta popular a Sicília. Els sicilians estaven molt descontents amb Manfred, que visitava molt poc l'illa i els sotmetia amb una administració estrangera despòtica. Els aliats naturals de Pere contra Carles d'Anjou eren els genovesos (ja en guerra contra els angevins i que no volien perdre el seu domini comercial sobre el Mar Negre) i Miquel Paleòleg, amenaçat pel previsible atac contra Constantinoble.


(cont.)

Apunts de l'oest de Bohèmia

(Klatovy. Domažlice. Horšovský Týn. Kladruby. Mariánské Lázně. Teplá. Cheb. Františkovy Lázně. Loket. Karlovy Vary)

Tots els camins s'assemblen: pronunciats revolts, perillosos canvis de rasant, vorals inexistents, ametllers florits i extensos prats de dents de lleó. El temps és esplèndid.

***

A la ciutat de Domažlice trobem un mapa de les rodalies. Un seguit de punts vermells propers a la frontera assenyalen pobles que en el passat havien estat majoritàriament habitats per alemanys, abandonats a corre-cuita quan va canviar el signe de la guerra. Avui dia són pobles fantasma, no han estat repoblats i les carreteres han deixat d'arribar-hi (només són accessibles a peu o en bicicleta). Cadascun d'aquests punts vermells és una cicatriu que no acaba d'esborrar-se.

***

Només l'abadia d'Strahov, a les afores de Praga, supera en antiguitat i té una biblioteca més gran que el monestir premostratense de Teplá. Com altres joies del patrimoni txec, dista molt d'estar en òptimes condicions. En aquest cas la situació està agreujada pel fet que el monestir va servir de caserna fins el 1968. La biblioteca resta intacta —ordres estrictes de la superioritat—, però al refectori falten quadres i els frescs estan molt deteriorats. La guia ens treu de dubtes: aquesta era la sala on els soldats jugaven a futbol.

***

La petita reserva natural de Soos, al nord de Františkovy Lázně, és una zona pantanosa amb deus naturals d'aigua calenta. El visitant camina per sobre d'una passarel·la de fusta des d'on pot fruir de grans llacs de sals minerals cristal·litzades, tolls recoberts d'una espuma ocre (microorganismes anaerobis) o verda (diatomees), mofettas (solcs produïts per les emanacions del diòxid de carboni de les capes més subterrànies, emès per l'activitat volcànica, que malda per obrir-se pas a la superfície per entre les escletxes del subsòl), fètids olors sulfurosos i vegetació atípica a la regió, pròpia de zones molt salines.

***

No descobreixo res si dic que hom pot fer-se una idea aproximada de la prosperitat d'un país només mirant un mapa de la seva xarxa viària. Però la presència de l'Estat no només pot medir-se pels quilòmetres d'autovia o per l'estat del ferm; coses tan elementals com el disseny de les cruïlles i dels carrils d'incorporació o la senyalització urbana i interurbana també en són una mostra, i mancances d'aquesta mena són més difícils de justificar amb excuses pressupostàries. Doncs bé, en aquest sentit, la República Txeca encara està molt lluny de ser un país de primera.

***

Péter Esterházy: «We are East Europeans: our nerves are ragged, our toilet paper is rough». De la segona consideració en puc donar fe.

Buchenwald

Condueixo per la carretera que porta al camp –rosta, flanquejada d'arbres esfullats pel fred hivernal, fantasmagòricament solitària– amb un estremiment a l'espinada. Els escassos dos kilòmetres de trajecte em semblen una eternitat. La reixa de l'entrada està afaiçonada amb una macabra inscripció de benvinguda: Jedem das Seine, «a cadascú el que és seu». Som a Buchenwald.

Després de recórrer el Lager en silenci i de tenir un record per les víctimes –Améry, Kertész, Antelme, Semprún i les desenes de milers anònimes–, m'adono que només dues hores abans dinàvem a Weimar. Weimar, la ciutat de Schiller i Goethe («vet aquí un home», penso, ara que venim d'Erfurt). Mil vegades dit, ho sé: humanisme i barbàrie, tan a prop.

[...]

Aquesta és l'església en la que m'he sentit més a gust.


Està a Maastricht, i és la llibreria més bella en la que he estat mai.

Venècia

La otra Venecia, [...] lúcida, real, quebradiza como el vidrio, no en vano salida de los sueños. Esta Venecia querida en la nada sobre bosques hundidos en el fondo, creada por fuerza, y por fin llegada a este grado de existencia.

Rainer Maria Rilke, Los cuadernos de Malte Laurids Brigge

És sovint un esforç eixorc intentar dir quelcom original sobre el que ja s'ha escrit abastament. Venècia –«santuari de la religió de la bellesa», li'n va dir Proust– és una d'aquelles ciutats esclava de les seves representacions, una realitat que cal rescatar de totes aquelles velles descripcions que han acabat per esclafar-la. Tots tenim Venècia al cap: la Venècia mil vegades vista en fotografies i pintures; la Venècia de Tiepolo, Veronese, Tiziano, Tintoretto, Carpaccio, Canaletto (sobretot Canaletto!); la Venècia de Visconti. Què hi podria afegir jo, que no hagi estat dit ja, i molt millor?

Sempre cal viatjar amb llibres, i en aquest viatge m'acompanyo de La otra Venecia (Druga Venecija, 2004), de Predrag Matvejević. No és una nova mirada a allò mil vegades vist, sinó una aturada poètica, sensible, en el detall. Una Venècia de puntals que assenyalen l'accés a la Laguna; de plantes silvestres que trepen per les làpides del cementiri jueu abandonat del Lido; de fantàstiques històries narrades per l'ancià Vida al Sotoportego del Banco giro; dels cocci, restes dels tallers on es fabricava la ceràmica veneciana; dels jardins ocults al costat dels palaus; de les múltiples varietats de pa fornejades a les fleques centenàries; de les osteries i les desaparegudes fritoins; de l'enfonsada illa de San Marco in Boccalama... Una Venècia inèdita, invisible als ulls dels viatgers que passegen embadalits entre les meravelles que la ciutat ofereix:

«Venecia y la otra Venecia, pese a todo, perduran una al lado de la otra, una en la otra, aunque sólo sea en la memoria o en la fantasía. A la primera, todos la miran y todos la desean. A la segunda, pocos prestan atención y casi nadie se lamenta por ella. Pero una sin la otra no existiría y no sobreviviría».

Post-scriptum:

De casualitat m'assabento que Massimo Cacciari, un literat de qui tinc un parell d'assaigs sobre literatura austríaca (Hombres póstumos i Paraíso y naufragio) és el batlle de la ciutat. Qui hagués imaginat Kraus, Musil i Broch units a Venècia? De vegades la literatura sembla una teranyina que tot ho atrapa.

[...]

El museu d'Unterlinden a Colmar allotja veritables meravelles, com una esplèndida col·lecció d'art gòtic dels segles XV i XVI, d'entre la que destaquen la sèrie de gravats de la Petita Passió d'Albrecht Dürer, una variació sobre la seva Melanconia per Lucas Cranach i les obres de l'artista local Martin Schöngauer. Tanmateix, res és comparable amb el Retaule d'Isenheim, l'obra mestra absoluta de Matthias Grünewald, amb la que per fi em trobo cara a cara. Excepcional, és clar, però l'eixam de turistes distreu, i un excés de llum a la cambra priva del recolliment que seria convenient per a admirar un obra com aquesta.

En sortir compro unes quantes postals amb reproduccions de detalls de la crucifixió: les mans gegantines, llarguerudes, anormalment corbades; els peus llagats i sagnants, amb els dits garratibats; el tors grisós, cobert de petites ferides d'on sobresurten les espines dels assots; el rostre abatut pel dolor, que sembla acabar d'expirar un segon abans de ser immortalitzat per l'artista. Elias Canetti tenia a la seva cambra fotogravats semblants mentre escrivia la seva única novel·la, Auto de fe.

* * *

Som a Donaueschingen, al parc dels Fürstenberg, on s'assegura que neix el Danubi de la confluència del Breg i el Brigach. La font que ho commemora està coronada per l'estàtua de la Mare Baar explicant-li a la seva filla, la jove Donau, el camí a seguir, i la paraula Donauquelle («font del Danubi») gravada. 2840 kilòmetres –i la història de tot un continent– la separen del Mar Negre. Claudio Magris explica la pugna latent entre Donaueschingen i Furtwangen per la paternitat del riu, i la divertida hipòtesi d'Amedeo, per la qual el Danubi naixeria d'una aixeta a una font del Breg. Péter Esterházy, en la genial rèplica magiar, arriba a afirmar que el Danubi no existeix, que només existeixen el Breg i el Brigach!

Per a nosaltres és una etapa més en aquest recorregut que anem fent, desordenadament i pacient, per la medul·la espinal d'Europa. Donaueschingen se suma a Ulm, Ingolstadt, Regensburg, Passau, Linz, Melk, Viena, Bratislava i Budapest. El tram final del recorregut –Croàcia, Sèrbia, Romania– espera.

«Hier entspringt die Donau»

[...]

(Vetllada klezmer a Bamberg)

Plorava. Amb el dors de la mà s'eixugava les llàgrimes que li relliscaven per les galtes. El violí i el clarinet unien les veus proferint vertiginoses escales frígies, sobre les que s'alçaven melodies cantades en yiddish. Més tard balancejà el cap i les espatlles al ritme de les síncopes, i s'abraçà dolçament al seu marit, que semblava un xic avergonyit. Aquella dama de cabells d'argent, que a l'entreacte s'havia girat per preguntar-nos en quina llengua parlàvem entre nosaltres, tenia prou edat per haver viscut fets horribles. Aquella nit res hagués volgut més que entrar en el seu cap i veure quins records adormits despertava la música.

A Dresde

No crec que sigui possible passejar per Dresde sense tenir la ment al 1945. Tots hem vist les desoladores imatges de les runes, aquella famosa fotografia presa des del darrera d'una estàtua de l'ajuntament. I tots hem escoltat Shostakovich. I hem vist Rossellini, filmant un Berlin que no devia diferir gaire de la capital saxona. Però avui dia... un fènix. La ciutat renascuda es debat entre la necessària memòria, requisit primer per al perdó i la reconciliació, i el desitjable oblit, que intenta convèncer-se debades de que allò mai succeí, a través de la recuperació de l'antic esplendor, ara un tant insincer. Però les reflexions que pugui fer l'intel·lecte sempre queden trepitjades per la imperiosa necessitat de mirar endavant, i el cas és que després de la reconstrucció de la Frauenkirche, ja hi resten poques cicatrius d'aquell horrible episodi. Així sia.

* * *

Tinc al davant una postal amb la reproducció de la vista de Dresde des de la riba dreta de l'Elba, més avall de l'Augustbrücke, pintada per Canaletto el 1748. Canaletto ens ha llegat el perfil que coneixem de Venècia, tant el real com l'imaginari. Però també va pintar Dresde durant els anys que hi va viure, fent honor al sobrenom de «la Florència del nord». La gegantina bastida en la Hofkirche mostra un moment molt especial en la vida de la ciutat: la polèmica construcció d'una catedral catòlica en el cor d'una ciutat protestant, mercès a la conversió religiosa del rei August el Fort (necessària per a poder ser rei de Polònia) i al secret que va envoltar tot el projecte. Avui l'skyline religiós es completa, a l'esquerra, amb els cubs de la moderna sinagoga, construïda en el lloc on estava ubicada l'antiga Sinagoga Semper, datada el 1838 i destruïda cent anys després pel Tercer Reich. L'harmonia restablerta.

Una placa

Passejant per Bayreuth, tombant per Maximillianstraße, topo amb una placa que anuncia la casa natal de Max Stirner. Ignorava que fós d'allà. Penso en si un precursor de l'anarquisme, de l'individualisme més radical i fins i tot d'algunes teories atribuïdes a Nietzsche apreciaria aquest reconeixement de l'administració local.

Esquetxos de Viena (i IV)

Paradoxalment, la capital de l'anomenada monarquia danubiana és una ciutat feta d'esquenes al riu. A diferència de Budapest, on el Danubi és una artèria que imprimeix caràcter i traça la divisòria entre passat i present, el centre de Viena ni tan sols veu el riu de prop. El llindar nord de la innerstadt, l'arc que hauria de cloure el Ring, és una desviació artificial del Danubi: el Donaukanal. Més Potemkin, doncs.

* * *

La catarsi austríaca. O la manca de catarsi, segons es miri. La complicada acceptació del propi passat. Els austríacs no foren víctimes de la bàrbarie nazi, sinó majoritàriament còmplices entusiastes, com acrediten els menys de dos mil vots contraris a l'anschluss –tot i que, com apunta Claudio Magris, la taxa de suïcidis d'aquell any augmentés espectacularment– i la massiva manifestacio d'acollida a Hitler a la Heldenplatz, que veig per primer cop en una fotografia a la casa de Sigmund Freud. Ignorar la història ajuda a que es torni a repetir, i és per això que els austríacs van escollir com a president els anys 80 a un ex-nazi com Kurt Waldheim o han atorgat un significatiu poder regional a un personatge com Jörg Haider sense massa problemes de consciència. La Viena dels darrers seixanta anys ha estat un monumental palimpsest, però imperfecte, ja que hi ha hagut una duríssima lluita ètica per a posar al descobert la veritable història del país, molt menys complaent i victimista que la versió oficial. Aquesta lluita ha provingut principalment dels literats, tant dels assagistes (Riedl), com dels escriptors (Bernhard, Handke, Jelinek, Winkler), que cultivaren una antiheimat-Roman d'una virulència sense parió. Ells han estat la consciència ètica d'Àustria, els que han permès a la gent de bé poder-se mirar al mirall tots aquests anys sense haver de fer una ganyota de fàstic.

Viena, 19 d'agost de 2006

Esquetxos de Viena (III)

Klimt i Schiele, Schiele i Klimt. Visita a la col·lecció del Leopold Museum. L'erotisme elegant i estàtic contra la nuesa crua i angoixant. La dona majestuosa, font de vida, contra els cossos ossuts i contorsionats. Els vestits daurats, de treballades cenefes que es confonen amb el paisatge, contra els pedaços de roba trencats i esparracats sobre un fons incolor. Dues generacions, dues revolucions en l'art vienès i europeu. La realitat dóna la raó a Schiele, és clar: la vida és molt més bruta de com la pinta Klimt.

* * *

Viena com a ciutat Potemkin. On són els vienesos? Ring endins la ciutat és un fortí per als turistes, que no veuran mai com és la vida diària, real, dels habitants de la ciutat. Viena serà una successió d'edificis històrics, a cada carreró trobarà una placa («una ciutat es presenta», eine Stadt stellt sich vor) informant-lo de la importància d'aquella construcció, però ni rastre de l'activitat normal en una gran capital europea. Només quan el visitant pren un tramvia i s'allunya del centre –cap a l'oest o cap al sud, en direcció al cementiri central– troba una altra Viena: la dels blocs de pisos grisos i monòtons, la dels comerços petits de barri, la de la immigració de biografia antagònica a la dels fastuosos Habsburg.

Viena, 18 d'agost de 2006

Esquetxos de Viena (II)

Dia especial per a la meva particular mitomania. Ens desviem de la nostra ruta pel Ring per veure la casa on Elias i Veza Canetti visqueren després de casar-se, abans de mudar-se a Grinzing. La casa era la dels pares de Veza, on ella va viure prop de quaranta anys. Avui dia cap placa recorda els antics inquilins, i els veïns del barri ens miren estranyats quan ens veuen fotografiar una façana bruta i esquerdada tan allunyada del centre.

La nostra travessia literària prossegueix al carrer Rasumofsky, on Robert Musil visqué entre 1921 i 1938, abans d'exiliar-se a Ginebra, on moriria quatre anys més tard. En aquella casa ompliria milers de folis d'aquella gran novel·la, inacabada i inacabable, que és L'home sense qualitats.

Al carrer paral·lel, Kundmanngaße, hi ha l'edifici que Ludwig Wittgenstein va projectar, amb ajuda de Paul Engelmann, per a la seva germana. Un prodigi de simplicitat, sobrietat i bellesa quasi matemàtica, com la seva filosofia.

Però tot això és xavalla comparat amb la satisfacció de veure un somni acomplert: adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar de Die Fackel de Karl Kraus. Compro una llibreta (heft) original corresponent a abril de 1917, en plena Primera Guerra Mundial, quan Kraus es significà com a antibel·licista i ferotgement crític amb la premsa patriotera i sectària de Viena.

* * *

«– Qui ets? Qui vol entrar aquí?
– Sóc sa majestat l'emperador d'Àustria, rei d'Hongria.
– No el conec. Qui demana entrar aquí?
– Sóc l'emperador Franz Joseph, rei apostòlic d'Hongria, rei de Bohèmia, rei de Jerusalem, gran príncep de Transilvània, gran duc de Toscana i de Cracòvia, duc de Lorena...
– No el conec. Qui demana entrar aquí?
– Sóc Franz Joseph, pobre pecador, i imploro la misericòrdia de Déu.
– Pots entrar, doncs.»

Aquesta litúrgia era repetida cada cop que un emperador, emperadriu o arxiduc moria i les seves restes eren traslladades a la Cripta dels Caputxins per a ser enterrades allà.

La temperatura en entrar a la cripta descendeix força graus, i un no sap ben bé si el calfred que li recorre l'espinada és per aquest motiu o bé pel fet de trobar-se davant les despulles d'aquells que guiaren els destins de l'imperi austro-hongarès –i per tant, de mitja Europa– durant tants segles. El visitant desfila en silenci al costat dels fèretres, en una sala freda i austera que contrasta amb el fastuós estil imperial que cobreix la ciutat uns metres més amunt.

Al final de la cripta es troba la tomba de Franz Joseph I. Amb ell acabà una època, un món. Joseph Roth, en la novel·la que duu per títol l'escenari que estem descrivint, trasllada al protagonista la inseguretat, la desubicació d'aquell que és forçat a entrar en una nova era sense esperar-ho ni voler-ho.

* * *

Escric aquestes línies en el Cafè Central, el que fou punt de trobada d'aquells vienesos genials del tombant de segle. El cafè està ubicat al bellíssim palau Ferstel, i l'interior, amb grans columnes i arcades, és imponent. L'estàtua de Peter Altenberg, un dels habituals del cafè, dóna la benvinguda al visitant, que se sent per uns segons transportat a una altra època. Les melodies del piano m'acompanyen mentre escric això, i sento que podria passar-me hores aquí, somiant despert.

Viena, 16 d'agost de 2006

Esquetxos de Viena (I)

Kakania, per fi.

* * *

Després de recórrer l'extrem nord-oest del Ring visitem la casa-museu de Sigmund Freud, al número 19 de la Berggaße. Freud hi va tenir allà la casa i la consulta des de 1891 fins el 1938, quan va haver d'exiliar-se a causa de l'anschluss. La casa conserva ben poc del seu mobiliari original, tan sols el rebedor i la sala d'espera. A la resta de cambres hi ha instal·lada una exposició permanent de fotografies i de primeres edicions dels seus llibres i articles.

Karl Popper em va immunitzar de ben jovenet contra tota mena de presumpcions pseudocientífiques, i el seu criteri de demarcació –exposat a la Logik der Forschung– fou un far que em guiava a bon port. És per això que sempre m'he mirat Freud amb recel, malgrat l'admiració que despertà en molts dels seus contemporanis. Aquesta cautela es veié confirmada quan vaig llegir a Richard Webster, que desmitificava la seva figura i demolia el seu mètode de treball. Malgrat això, és innegable que Sigmund Freud i les seves teories són una part ineludible del pensament del segle XX (entenent pensament en un sentit ampli, que abasta no tant la ciència com la filosofia especulativa i la literatura). Visitar el lloc on sorgí i es desenvolupà aquesta cosmovisió durant prop de cinquanta anys és una modesta forma de retre homenatge a una de les ments més creatives que donà la Viena finisecular.

Viena, 14 i 15 d'agost de 2006

Zentrum Paul Klee

L'art no reprodueix allò que és visible, sinó que fa visible

Paul Klee

Abans de reprendre la marxa de tornada a Penzberg decidim allargar l'estada a Berna per visitar el Zentrum Paul Klee.

El projecte del ZPK té el seu origen després de la mort de Felix Klee, el fill de l'artista, el 1990. La fundació Paul-Klee-Stiftung, que fins aleshores havia cedit la col·lecció al Kunstmuseum de Berna, va concentrar els seus esforços en crear un espai dedicat exclusivament a Paul Klee. Un cop encarrilat el projecte, a l'inventari de la Paul-Klee-Stiftung (més de 2,600 obres) se li sumà el patrimoni d'Alexander Klee, Livia Klee i altres donacions privades. El museu obrí les seves portes el 20 de juny de 2005.

El nou museu està ubicat a l'est del centre històric de Berna, a l'àrea de Schöngrün. El modern edifici projectat per Renzo Piano, en forma d'ones sinoidals, és formidable, i fa bona la sentència de l'arquitecte: «Klee no es mereix un museu, sinó un paisatge».

El fons de la col·lecció és inigualable: 4,000 obres entre olis, aquarel·les i dibuixos de totes les èpoques de la seva carrera, a més d'objectes personals, fotografies i els quaderns de les seves classes a la Bauhaus. La nau central del museu exposa actualment una selecció de 200 d'aquestes obres. Però la missió del ZPK no acaba amb la simple exposició: també s'ha tingut cura d'estendre la seva oferta amb un centre de recerca, una editorial d'obres artístiques divulgatives i tècniques (que continuarà la ingent tasca del Catalogue Raisonné, que llista, reprodueix i descriu més de 9,800 obres de Klee), un espai per acostar l'art de Klee als més petits (el Kindermuseum Creaviva) i un auditori on un grup estable (l'Ensemble Paul Klee) interpreta regularment música clàssica.

De l'exposició permanent, el que potser resulta més interessant, perquè no és gens freqüent de veure en exposicions temporals en altres museus, és la col·lecció de titelles. Entre 1916 i 1925, Paul Klee va elaborar una sèrie de titelles per al seu fill Felix. Amb elles el nen feia representacions davant de la seva família i amics en un teatre que també havia dissenyat el seu pare. Klee va fer les primeres titelles per al novè aniversari del seu fill. D'aquesta primera sèrie de sis titelles, totes excepte una foren destruïdes en el bombardeig sobre Würzburg el 1945. El petit teatre, així com els diferents escenaris i decoracions, van quedar oblidats al pis de Weimar quan els Klee abandonaren la ciutat.

Els materials utilitzats per Klee per a confeccionar les titelles eren del més variat: ossos de xai, closques de nou, pèl de conill, flocs de cabell, llumins i fins i tot un endoll. Els vestits, cosits per Sasha von Sinner, empraven cotó, lli, seda, vellut, corda, pell, etc. L'alçada dels ninots és de 35 cm i els noms dels personatges són molt peculiars: «Senyor Mort», «Kasperl», «Gretl, la seva muller», «Sepperl, el seu millor amic», «el Dimoni», «el Policia», «Senyor Ànec», «el Pagès Rus», «el Bandit», «el Pallasso d'orelles amples», «el Fantasma de l'endoll»...

Paul Klee arribà a fer més de cinquanta d'aquestes titelles, de les que han sobreviscut trenta, totes elles en possessió del ZPK. El museu ha editat un llibre específic sobre aquesta temàtica, que sortirà a la venda a finals de mes.

Rijeka

Les darreres hores del viatge les passem a Rijeka. Hem deixat enrera Istria i aquí comença el golf de Kvarner.

La Rijeka habsbúrgica es convertí al segle XVIII en el contrapès a l'amenaçador poder de Venècia a la regió. Si a Trieste s'ha erosionat amb el pas dels anys tota empremta multinacional del seu caràcter (no de la seva fesomia), Rijeka sembla mantenir una certa ambigüitat sobre la seva identitat.

La croata Rijeka, anomenada Fiume pels italians, fou terra de disputes entre aquests dos països després de les dues guerres mundials. En la seva història està el forassenyat i esperpèntic episodi de l'ocupació durant setze mesos (1919-1920) per les tropes comandades per Gabriele d'Annunzio, novel·lista, poeta, dramaturg i feixista avant la lettre.

Rijeka és un record dolorós pels italians. De la ciutat sortiren la major part dels tres-cents mil italians que s'exiliaren quan Istria passà a mans croates, temerosos de que la nova administració no respectés els seus drets. Aquestes famílies visqueren durant molts anys una vida miserable i precària en camps de refugiats. D'aquest èxode ens parla emotivament Marisa Madieri, nascuda aquí, en el seu llibre Verde agua: «Entre 1947 y 1948 a los italianos que estaban todavía en Fiume se les exigió que eligieran: debían decidir entre adoptar la ciudadanía yugoslava o abandonar el país. Mi familia optó por Italia y sufrió un año de marginación y persecuciones. Fuimos desalojados de nuestro piso y obligados a vivir en una habitación con nuestras cosas amontonadas. Se vendieron casi todos los muebles en previsión del éxodo. Papá perdió su puesto de trabajo y, poco antes de partir, fue encarcelado».

Passegem pel Korzo, l'ampla avinguda per a vianants paral·lela al moll. El dia és xafogós. Ens endinsem pels carrerons del centre per donar una ullada a alguns dels edificis històrics. Una pintada en la façana d'una església qualifica Ante Gotovina d'«heroi», el que em mou a pensar que hi ha ferides que trigaran a cicatritzar. Els odis tribals, els que atien tots els nacionalismes, són els més difícils d'esborrar.

Rijeka, 28 de maig de 2006

Istria

Creuar Istria en cotxe és retrobar-se amb un entorn familiar: boscos d'alzines i pins, camps de vinyes, prats de roselles, matolls que creixen silvestres als marges i terra rogenca d'aparença àrida.

Recorrem la costa oest de la península, aturant-nos breument a Piran, Poreč i Rovinj. Les tres poblacions costaneres tenen molt en comú: petits ports pesquers, places típicament mediterrànies amb antiquíssimes restes romanes, esglésies d'altes torres que coronen el cim de petits pujols i carrers estretíssims, empedrats, costeruts, amb cases que sembla que s'han d'ensorrar de velles d'un moment a un altre. Ara viuen del turisme, principalment italià i alemany, i el visitant es veu assetjat per un eixam que li ofereix dinar, una volta en vaixell, quadres d'artistes locals o quincalla diversa. Malgrat tot, la fesomia dels poblets encara no ha estat grotescament desfigurada, i podem acceptar que l'eslògan que promociona el país als canals de televisió internacionals («Mediterranean as it once was») és en bona mesura just i escaient.

* * *

A mitja tarda arribem a Pula, «que Itàlia tanca i els seus confins banya», com diu Dante Alighieri a la Divina Comèdia. Pula és una ciutat més gran, la capital d'Istria si en tingués, i com a tal té poc a veure amb els poblets que hem visitat pel matí. El perfil de Pula està inseparablement unit al de l'amfiteatre romà, un dels més grans que encara continuen en peu. Hi ha altres runes romanes monumentals inserides al paisatge urbà, que semblen invisibles per als habitants de la ciutat. El plànol que tenim no té índex de carrers i no aconsegueixo esbrinar si existeix realment una plaça de Dante com la que dóna títol a la novel·la de Dragan Velikić. Els vianants que transiten pels carrers del centre són majoritàriament joves eixelebrats i cridaners. Mentre passegem ens creuem amb una comitiva nupcial. Els convidats, encapçalats per un noi fornit que oneja una enorme bandera croata, desfilen envoltant els nuvis, i tanca la corrua un acordionista que omple el carrer amb les infeccioses melodies dels Balcans. Tota aquesta joia, aquestes ganes de viure, em fan pensar que Joyce va ser molt injust quan qualificà Pula, en una carta al seu germà Stanislaus, de «seaside Siberia».

Pula, 27 de maig de 2006