Modus operandi
Una de les principals objeccions que es fa a la moderna psicologia evolucionista és la de presentar especulacions i conjectures com a fets provats. Els crítics qüestionen un poc prudent modus operandi.
En molts casos –i com sempre, caldria diferenciar entre autors– el procediment deductiu segueix un camí que parteix d'una situació actual constatable, i aleshores es cerca una explicació (sovint ad hoc) que la vincula amb alguna conducta ancenstral que hagués pogut afavorir la supervivència de la nostra espècie i, conseqüentment, hagués perdurat en el patrimoni gènic. Així, es presenta qualsevol tret social com a resultat de l'evolució biològica per selecció natural. Aquestes hipòtesis, que val la pena analitzar individualment, no poden tenir més recolzament que la plausabilitat (difusa variable, d'altra banda).
Una altra objecció és que, de la manera com estan construïdes, aquestes teories només poden donar compte de com són les coses actualment, però difícilment poden fer prediccions de com seran les coses en el futur o de com serien si les condicions inicials haguessin estat d'una altra manera. Sembla difícil resistir-se a creure que juguen amb les cartes marcades, ja que, en partir de les conclusions, només han de trobar un conjunt de premises que facin (semblar) legítim el salt històric. Quan aquesta circumstància es dóna, la teoria no pot ser falsada i és just parlar de pseudociència.
Com afirma irònicament el filòsof Simon Blackburn a la seva ressenya sobre The Blank Slate de Pinker: «The building blocks of this addition to science are well-known. At its simplest, we find some allegedly common human trait, and we explain why we have it by imagining how a propensity towards it might have been beneficial in the Flintstone world, or in the Pleistocene conditions in which apes evolved into humans». No cal dir que explicacions d'aquesta mena han proliferat en els darrers anys a la literatura de divulgació.
Quelcom d'això vam veure en el treball de Kingsley Browne sobre la divisió del treball, per exemple. Pot semblar raonable pensar que alguns dels patrons en la distribució de feines per sexes tingui una base biològica (sigui en certa manera «natural», diran altres, si és que això significa alguna cosa), atès que tal repartiment de rols fou una de les claus de l'èxit de la supervivència dels nostres avantpassats. Però a la vegada és molt difícil excloure explicacions alternatives, com les que poguessin atribuir les causes a una rígida estructura patriarcal (que, a la seva vegada, també poden ser interpretades sota l'òptica evolucionista, en una espiral sense fi). Els indicis en una o una altra direcció no són prou ferms com per poder-se decantar de forma fiable, i les hipòtesis resten en bona mesura infalsables, el que no ajuda –a ulls d'alguns epistemòlegs– a prendre-les seriosament com a veritables teories científiques.
Seria injust posar en el mateix sac tots els treballs en aquesta matèria, alguns dels quals són realment d'una gran vàlua científica i la llavor d'una disciplina que encara ha de madurar. El que sí que és important no perdre de vista és que, de vegades, allò que sembla raonable però que no podem provar, amaga un prejudici inconscient que pot haver esdevingut una crosta en el nostre enteniment.
En molts casos –i com sempre, caldria diferenciar entre autors– el procediment deductiu segueix un camí que parteix d'una situació actual constatable, i aleshores es cerca una explicació (sovint ad hoc) que la vincula amb alguna conducta ancenstral que hagués pogut afavorir la supervivència de la nostra espècie i, conseqüentment, hagués perdurat en el patrimoni gènic. Així, es presenta qualsevol tret social com a resultat de l'evolució biològica per selecció natural. Aquestes hipòtesis, que val la pena analitzar individualment, no poden tenir més recolzament que la plausabilitat (difusa variable, d'altra banda).
Una altra objecció és que, de la manera com estan construïdes, aquestes teories només poden donar compte de com són les coses actualment, però difícilment poden fer prediccions de com seran les coses en el futur o de com serien si les condicions inicials haguessin estat d'una altra manera. Sembla difícil resistir-se a creure que juguen amb les cartes marcades, ja que, en partir de les conclusions, només han de trobar un conjunt de premises que facin (semblar) legítim el salt històric. Quan aquesta circumstància es dóna, la teoria no pot ser falsada i és just parlar de pseudociència.
Com afirma irònicament el filòsof Simon Blackburn a la seva ressenya sobre The Blank Slate de Pinker: «The building blocks of this addition to science are well-known. At its simplest, we find some allegedly common human trait, and we explain why we have it by imagining how a propensity towards it might have been beneficial in the Flintstone world, or in the Pleistocene conditions in which apes evolved into humans». No cal dir que explicacions d'aquesta mena han proliferat en els darrers anys a la literatura de divulgació.
Quelcom d'això vam veure en el treball de Kingsley Browne sobre la divisió del treball, per exemple. Pot semblar raonable pensar que alguns dels patrons en la distribució de feines per sexes tingui una base biològica (sigui en certa manera «natural», diran altres, si és que això significa alguna cosa), atès que tal repartiment de rols fou una de les claus de l'èxit de la supervivència dels nostres avantpassats. Però a la vegada és molt difícil excloure explicacions alternatives, com les que poguessin atribuir les causes a una rígida estructura patriarcal (que, a la seva vegada, també poden ser interpretades sota l'òptica evolucionista, en una espiral sense fi). Els indicis en una o una altra direcció no són prou ferms com per poder-se decantar de forma fiable, i les hipòtesis resten en bona mesura infalsables, el que no ajuda –a ulls d'alguns epistemòlegs– a prendre-les seriosament com a veritables teories científiques.
Seria injust posar en el mateix sac tots els treballs en aquesta matèria, alguns dels quals són realment d'una gran vàlua científica i la llavor d'una disciplina que encara ha de madurar. El que sí que és important no perdre de vista és que, de vegades, allò que sembla raonable però que no podem provar, amaga un prejudici inconscient que pot haver esdevingut una crosta en el nostre enteniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada