dimarts, d’agost 28, 2007

Celtas cortos

Si és que no guanyem per disgustos... Després de la raça basca, ara n'arriba una altra, hereva de la «raça superior celta». Extret d'una web oficial de la Xunta, tot glossant la figura de Manuel Murguía:

Optando polo rigor documentalista, a apelación a textos escritos e o uso dunha bibliografía solvente, ofrece xa, segundo as concepcións orgánico-historicistas, unha sólida teoría nacional: Galicia é unha nación natural e espontánea, herdeira da raza superior celta, falante dun idioma propio, habitante dun territorio definido, e posuidora duns costumes, unha mitoloxía, unhas institucións e un folclore senlleiros.

Naturalment, les teories d'aquest historiador no han de coincidir necessàriament amb les dels responsables polítics gallecs, però si qualifiquen aquestes idees de «sòlida teoria nacional» i encara es prenen seriosament les «concepcions orgànico-historicistes» sobre la nació, és per fer-s'ho mirar. Hasta los suevos, que deia l'altre.

Jo ja no entenc res, la veritat; coses de ser un ignorant i un imbècil.

diumenge, d’agost 26, 2007

Job a Amèrica

Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals?


El llibre de Job és un dels que presenta més dificultats teològiques de l'Antic Testament. Ens parla de que el patiment i la desgràcia no sempre són conseqüències del pecat, sinó que poden ser també dures proves de fe. Job, virtuós, ha d'acceptar resignat els designis divins sense entendre les raons, però la seva fe flaqueja i el duu a blasmar Déu i a preguntar-se si val la pena no pecar en vida si la torna és el càstig injust.

La història de Job va servir de base a la novel·la que va consagrar Joseph Roth com un dels grans escriptors del seu temps: Hiob. Roman eines einfachen Mannes (1930). Mendel Singer, un jueu centreeuropeu que malviu com a mestre, veu com la seva pietat és recompensada per Déu amb un seguit de desgràcies. L'emigració a Amèrica, deixant enrera un fill malalt, no millorarà la seva situació. Com al relat bíblic, també la fe de Mendel Singer és assaltada pels dubtes, i també la seva veritat és admesa al final i pot passar la fi dels seus dies en pau amb si mateix i amb Déu. No recuperarà res d'allò que ha perdut (la seva esposa morta, la seva filla embogida, els seus fills desapareguts a la guerra) excepte el fill que abandonaren a Rússia, Menuchim, ara sa i pròsper, redemptor dels infortunis dels Singer. Alexandra Délano Alonso ha escrit una notable recensió del llibre a la revista Casa del Tiempo.


Roth ens mostra les dues cares del seu temps: la vida dels jueus a Amèrica, on viuen en l'estretor però tenen l'oportunitat de prosperar sense la discriminació que patien a Europa; i la que és l'obsessió personal de l'autor i la dels escriptors de la seva generació (Zweig, Musil, Broch): la d'un ordre que semblava immutable però que desapareix d'un dia per l'altre («En Rusia ya no reinaba ningún zar. Bueno, que no reinara»; «Quiero volver a casa, a Zuchnow. Ya no es Rusia. El mundo ha cambiado»). Mendel Singer no ho pot acceptar, no pot adaptar-se a un món que no és el seu («Que otros recorran el mundo. El mío está muerto»). Tota la literatura de Roth –de qui Guillermo Cabrera Infante va fer una admirable semblança a Letras Libres gira al voltant d'aquest món d'ahir, de la pèrdua de la identitat que donava sentit a la seva vida: «Mi experiencia más inolvidable fue la guerra y el fin de mi patria, la única que tuve: la monarquía Austrohúngara».


Satan Smiting Job with Sore Boils, de William Blake (ca. 1826). Tate Gallery, London


La història personal de Joseph Roth és representativa de la dels jueus orientals, que visqueren l'exili, la desaparició de la pàtria i finalment l'anihilació a mans dels nazis. És la història dels únics habitants de l'Imperi que no trobaren acomodament en aquelles petites noves pàtries que sorgiren després de la caiguda dels Habsburg, i que hagueren d'emprendre un segon èxode, fent bona una vegada més la imatge del jueu errant, desarrelat i que abraça l'assimilació com una fuga. Aquest tema constitueix l'eix d'un assaig de Claudio Magris del que es pot trobar una interessant ressenya aquí.

divendres, d’agost 17, 2007

Benítez contra Gámez: notes a una sentència

Potser haurà passat desapercebut en alguns dels grans mitjans de comunicació, però entre els bloggers s'ha parlat –i molt– de la sentència del Jutjat de Primera Instància no. 5 de Getxo que condemna a Luis Alfonso Gámez, periodista d'El Correo i autor del blog Magonia a pagar una indemnització de 6,000€ per proferir expressions que sobrepassen «el derecho a la sana crítica» i són «atentatorias para la honorabilidad» de Juan José Benítez.

L.A. Gámez va publicar en el seu blog diversos articles on criticava durament el programa de TVE Planeta Encantado, del qual J.J. Benítez n'era responsable. En aquest programa, que no era presentat com de ficció, s'afirmaven barbaritats com que l'home va conviure amb els dinosaures, que les estàtues de l'illa de Pasqua varen ser transportades usant poders màgics, que éssers vinguts d'Orion van erigir les piràmides d'Egipte, que Jesús va seure al coliseu romà (anys abans de que aquest fós construït), etc., etc., etc.

No cal dir que Gámez té tot el meu suport i que el seu blog –que vaig recomanar fa temps– fa un gran servei al coneixement científic i a la raó crítica. Però passada la indignació inicial, la veritat és que un cop llegida la sentència, tot i que discutible, sembla ajustar-se a dret. El jutge no entra a valorar la veracitat de les afirmacions de Benítez, sinó que simplement es limita a considerar que les qualificacions de Gámez excedien l'àmbit de la crítica (i, essent honestos, algunes ho feien). Per a mi, la clau a tot el procés la dóna Tsevanrabtan al seu blog, i és el problema de l'aplicació real del concepte jurídic d'estafa. Quan el jutge considera que «estafador, [...] que basa su negocio en la mentira, el engaño público y la tergiversación» són expressions sense justificació, és quan la ciutadania ha d'aturar-se en sec i protestar. Ja és hora que la Justícia es prengui seriosament el fet que la llibertat d'expressió no empara l'engany deliberat amb ànim de lucre, i comenci a marcar el terreny a ufòlegs, futuròlegs i curanderos. Els que creiem que cal lluitar activament en defensa de la raó i contra tota mena de supersticions ho agraïrem, i la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant. No sóc cap ingenu i sé que feta la llei, feta la trampa, i que els afectats afinaran l'ambigüitat del seu llenguatge per escapolir-se de la llei, però al menys sentirem que les seves falòrnies estan essent vigilades i són susceptibles de tenir conseqüències legals.

Com acostuma a passar, les anècdotes, per més indignants que siguin, són símptomes d'un mal més greu. En aquest cas és la d'un mal entès respecte a la pluralitat d'opinions i que no és res més que menyspreu a la veritat, que sembla haver-se convertit en una simple possibilitat més a tenir en compte. La consideració dels fets com a meres opinions, al capdavall. Quan és la pròpia administració la que es contagia d'aquest discurs (com va fer la Generalitat de Catalunya amb el decret per a la regulació de les teràpies naturals), aleshores sí que hem de preocupar-nos.

dissabte, d’agost 11, 2007

Nádas

Péter Nádas és indiscutiblement un dels grans autors de la literatura europea actual, però no sembla gaire ben tractat per les editorials espanyoles. Love (Szerelem, 1979) és un relat que no ha estat traduït al castellà, però del que es pot trobar una versió en anglès per Imre Goldstein.

Love és una obra menor, un exercici de virtuosisme narratiu, pura pirotècnia. En ella l'autor s'afanya a descriure estats extrems de la consciència, els de dos joves amants sota els efectes de les drogues. La prosa intenta afaiçonar les sensacions confuses del cos, la dificultat per distingir la realitat d'allò imaginat, la vertiginosa mal·leabilitat del temps... Aquest és un tema recorrent a la seva obra –que apunta a Proust, Joyce i Faulkner–, i té molts punts en comú amb el relat La propia muerte.

Però no és aquest el Nádas que més admiro, sinó el prodigiós arquitecte que basteix les novel·les amb sofisticades estructures, el de l'extraordinari Libro del recuerdo o El final de una saga. I també el Nádas cronista de la història contemporània d'Hongria, el de la vida sota el règim de Mátyás Rákosi, la revolució del 56 i el tímid aperturisme de János Kádár. I és que la vida de l'escriptor està estretament lligada a la història política del seu país: els seus pares eren membres del Partit Comunista durant la Segona Guerra Mundial (quan Hongria, sota el govern de Ferenc Szálasi, era aliada de Hitler) i exerciren càrrecs a l'administració comunista després de la guerra. La seva mare va morir quan Nádas tenia tretze anys i el 1958 el seu pare, que era cap de departament en un dels ministeris, fou acusat calumniosament de malversació. Tot i que el tribunal l'exonerà de tots els càrrecs, la pressió el va dur a suïcidar-se: Nádas quedà orfe als setze anys.

Jo no perdo l'esperança i espero veure traduïda Párhuzamos történetek (Històries paral.leles), la seva darrera novel.la: més de 2,000 pàgines en tres volums que li han costat 18 anys de treball. A Hongria s'acaba de publicar també un recull d'assaigs (Hátországi napló) sobre temes diversos.

dimecres, d’agost 08, 2007

Sí, he llegit Bove

Mis amigos (Mes amis, 1924) està considerada una obra mestra i el seu autor, Emmanuel Bove, «el més gran dels autors francesos desconeguts», segons Samuel Beckett. El doctor Pasavento –bon mestre de lectures– me la va descobrir.

Recórrer els suburbis parisencs amb Victor Bâton i compartir les seves peripècies és una experiència agredolça. Bâton és l'antiheroi per excel·lència i és impossible que els personatges de Walser no vinguin a la ment a cada frase. Un Walser, però, més cru i descarnat, endurit per la Primera Guerra Mundial, ferit i malvivint en la misèria. Una vida dissortada, com una successió de fets sense connexió ni sentit, d'un home desvalgut que no governa el seu destí però que, malgrat tot, sembla saber gaudir de cada petita espurna de la vida. Difícil no encaterinar-se d'algú que es lamenta: «¡Son tan raros los que me quieren un poco y me comprenden!».

L'escriptura de Bove es fonamenta en la cura del detall, l'austeritat i la senzillesa, contraposada –com assenyala Laura Freixas en la seva recensió a Letras Libres– a l'exuberància dels seus contemporanis Proust, Céline i Gide. Fabienne Bradu definia així l'estil de Bove: «Su escritura rehuye la espectacularidad y se asemeja al registro de un escolar a quien le hubiesen impuesto la tarea de describir el mundo por primera vez». L'escriptor francès ha comptat amb l'admiració declarada d'altres literats, com Peter Handke (que l'ha traduït a l'alemany) i Rainer Maria Rilke, que va insistir en conèixer-lo en una visita a París, i que va escriure d'ell aquest bell elogi: «En mi juventud, se solía hacer los guantes a la medida. Abandonar la mano al guantero era una sensación muy peculiar. Al leer el más reciente libro de Bove, tuve el recuerdo de esta sensación, hasta el sentimiento físico de los dedos expuestos a los cálculos del guantero».

La recuperació de Bove es va produir als anys vuitanta, gràcies a Raymond Couse i la seva editorial Flamarion. Es van editar les obres completes, es potenciaren les traduccions i el 1977 Paul Morelle preguntava a primera pàgina de Le Monde des Livres, el suplement literari de Le Monde: «Avez-vous lu Bove?». Ara puc respondre: sí, he llegit Bove.

diumenge, d’agost 05, 2007

Pavese

El retorn per explicar-nos a nosaltres mateixos, pensant que el passat tindrà la clau del present. Potser, però mai no es torna al mateix lloc que un va deixar. No només el que es retroba ha canviat, sinó que un mateix també és distint. No dic res de nou: ποταμοις τοις αυτοις εμβαινομεν τε και ουκ εμβαινομεν, ειμεν τε και ουκ ειμεν τε. Heràclit.

La humiliació de la misèria i la injustícia que obliga a l'emigració, al desarrelament. I el retorn, essent un altre. Nuto, baula de la cadena que el lliga al passat; Cinto, mirall de si mateix i de tot allò que va deixar enrera; les cendres de Santina, que deixaren una senyal «como el cerco que deja una hoguera», símbol de la tragèdia d'una arcàdia condemnada per la història; i els morts que apareixen sota les regues remogudes pels pagesos, males herbes que creixen entre les vinyes del Piamonte (Ítaca!), com si la guerra ronsegés a l'hora d'abandonar la vila.

Le dije que me había ido no tanto por América como por la rabia de no ser nadie, por el afán, más que de marcharme, de regresar un buen día, cuando todos pensaran ya que había muerto de hambre. En el pueblo no habría sido más que un criado toda mi vida, [...] así que nada se perdía por probar, por matar el gusanillo y, ya puestos a cruzar el Bormida, por qué no cruzar también el mar.
– No es tan sencillo embarcarse –dijo Nuto–. Le echaste redaños.
No fue valor, le dije, sino la necesidad de huir.

Pavese, sí, però jo penso en Montaigne: «je sais bien ce que je fuis, et non pas ce que je cherche».

divendres, d’agost 03, 2007

[...]

YouTube té joies amagades: tafanejant he trobat un parell de videos sobre Richard Rorty. Intervencions seves i d'altres filòsofs, entre ells, Hilary Putnam.



dimecres, d’agost 01, 2007

Lost in translation: Estats Units i el pensament forà

El coneixement de Susan Sontag de la literatura mundial és una excepció als Estats Units, on pocs escriptors cerquen referents fora del seu propi país i menys entre els seus contemporanis. La manca d'interès en el pensament forà ha comportat la conseqüent reducció de la disponibilitat d'obres escrites per autors estrangers. Les estadístiques al respecte són inapel·lables: la National Endowment for the Arts (NEA) va dur a terme un estudi el 1999 en el que posava de manifest que només el 3% de tots els llibres editats als Estats Units eren traduccions. Per a donar una dada comparativa, a Espanya les traduccions d'obres estrangeres representen el 25% del total de títols editats, i França i Alemanya estan molt per sobre (entre el 40 i el 50%). Cal notar que a l'estadística no està desglossada la tipologia dels llibres –inclouen des de manuals tècnics fins a llibres de cuina–, pel que s'ha d'entendre que les traduccions de literatura seran una fracció d'aquest.

Evidentment, aquest fet no va passar per alt, i Cliff Becker, el que era cap del departament de literatura de la NEA quan es va fer l'estudi, va qualificar-lo de verdadera «crisi nacional». Becker va lluitar fins el dia de la seva prematura mort als 41 anys contra l'empobriment intel·lectual que suposa no tenir accés més que a la pròpia cultura i a una única visió del món; i ho expressava així: «I am a citizen of the most powerful country the world has known, a country that asks me to be part of its decision-making process on a whole range of things. If I'm not able to experience other cultures, not even from a place that is as easy to reach as the printed page, that is outright dangerous». Això és el que K.A. Dilday ha anomenat «the narrowing of the American mind».

Els senyals d'alarma foren recollits per Stephen Kinzer al New York Times, i el PEN Club americà organitzà una xerrada sobre el tema en la que participà precisament Susan Sontag. John O'Brien, de l'editorial Dalkey Archive Press, va publicar una sèrie de cinc articles sobre aquest problema al Center for Book Culture (I, II, III, IV i V). L'anàlisi d'O'Brien donava per assumida la manca d'interès dels seus compatriotes pel que passa al dellà de les seves fronteres (i una cosa que mereixeria un estudi més profund: el fet que la filantropia no es bolqui en les traduccions com ho fa amb altres activitats minoritàries com l'òpera i el ballet), i es centrava únicament en les mesures que s'haurien de prendre per a facilitar les traduccions, entenent que un augment de l'oferta conduirà amb el temps a un augment de la demanda. O'Brien culpava els governs estrangers de no destinar prou recursos a subvencionar traduccions, i que les editorials americanes no podien permetre's inversions en traduccions que després no recuperaven. Posava com exemple positiu la política finlandesa, que patrocina viatges i formació als editors americans i costeja íntegrament les traduccions a l'anglès. Com a contraexemple citava (ai!) l'espanyola, que subsidia indirectament les traduccions amb premis que després no paga.

En el quart article de la sèrie, O'Brien recull els comentaris crítics de M.A. Orthofer, editor de Complete Review, amb els quals m'alineo. Orthofer considera que només les cultures més potents (la francesa, l'alemanya, l'espanyola i poques més) podrien permetre's el luxe de subvencionar a gran escala la traducció dels seus autors i que la resta romandrien desateses. Aquestes literatures, però, ja tenen una presència en el mercat nord-americà independentment de l'eventual ajut que puguin rebre dels seus governs, i introduir les recomanacions d'O'Brien podria resultar contraproduent en obrir la porta a la politització en la tria d'autors i obres. Aquest no és un aspecte sense importància, sobretot en aquells països en els que existeix una activa censura. Orthofer també qüestiona la simple equació de que un augment de l'oferta condueix a un augment de la demanda, i considera que la forma normal d'operar hauria de ser l'inversa, i que el que caldria qüestionar-se és la dificultat per trobar lectors, més que la disponibilitat de títols rellevants.

És precisament aquest el problema de fons que cal abordar: per què la societat americana no està interessada en la literatura –i finalment, en el pensament– forà? És alarmant que en un país de tres-cents milions d'habitants no es puguin trobar quinze mil lectors que facin econòmicament rendible l'edició d'un llibre (un de cada vint mil, el 0.005%!). Davant d'aquesta evidència s'ha de concloure que el problema no rau en les grans capes populars sense l'hàbit de la lectura arrelat (o que només llegeix best-sellers), sinó en que la pràctica totalitat de la ciutadania educada, amb estudis universitaris, tampoc no se sent interessada pels autors estrangers. Stephen Kinzer apunta algunes possibles causes, però al meu parer són insuficients per explicar el comportament de la població amb estudis superiors. Probablement caldria avaluar la influència que pot tenir l'estudi de llengües estrangeres a l'educació bàsica o la inclusió de la literatura universal als plans d'estudi. També es podria incidir en el rol dels mitjans de comunicació (principalment de la premsa de qualitat), i preguntar-se si promocionen obres en funció de la qualitat i l'interès que poden tenir per als seus lectors, o pel contrari, van a remolc dels èxits de vendes del moment. Finalment caldria ponderar el perfil dels editors americans, als que potser els manca l'audàcia i el risc dels europeus, que editen llibres deficitaris que després compensen amb vendes d'altres autors; i on l'edició per part de petits segells prové d'una vocació fruit d'un sincer amor per la literatura. Per a descàrrec dels americans, també cal esmentar que a Europa les traduccions segueixen un patró de proximitat geogràfica i cultural, i que les literatures exòtiques són traduïdes minsament i percebudes com un tot («literatura africana», «asiàtica») sense massa matisos. Per a molts ciutadans dels Estats Units, potser Europa no és més que un poti-poti de nacions i llengües no gaire diferent a com nosaltres percebem l'Àfrica, per exemple.

Per les causes apuntades més amunt, és molt positiu que aquest debat hagi estat plantejat i que els editors i lectors prenguin consciència de les seves implicacions últimes. Jim Kates, codirector de l'editorial Zephyr Press, emprava un encertat símil per a descriure-les: «I think of what we'd do if we had only 10 percent of our vision, we'd run to an eye doctor; we'd want to see more of the world. Literary translation adds to our vision. It's corrective lenses».