Sobre la naturalesa humana

Qui segueixi aquest blog sabrà que hi ha un grapat de temes que es repeteixen sovint, que reapareixen cada cop que una nova lectura afí s'afegeix al cabàs. Un d'aquests temes és el de la naturalesa humana, que té ramificacions en el debat sobre la filosofia del llenguatge o en el de la relació entre les ciències socials i naturals, per exemple.

Aquest cop he volgut anar a una de les referències clàssiques sobre el tema: l'obra Sobre la naturaleza humana (On human nature, 1978), d'Edward Osborne Wilson. Les credencials de Wilson són imponents: guanyador del premi Crafoord (el màxim guardó en ecologia, concedit per la Reial Acadèmia Sueca), dos cops guanyador del premi Pulitzer (un d'ells precisament per aquest llibre), National Medal of Science, 27 doctorats honorífics... El 1995 fou considerat una de les 25 personalitats més influents d'Amèrica, i el 1996 una enquesta internacional l'escollí un dels 100 científics més influents de tota la història.

Wilson és el creador d'una disciplina científica anomenada sociobiologia, que en paraules del propi Wilson consisteix en l'«estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social». L'obra seminal d'aquesta àrea és la monumental Sociobiología: la nueva síntesis (1975). La recepció del llibre fou molt positiva, excepte pel darrer capítol, on s'intentaven aplicar a les societats humanes els principis exposats. La pretensió de tractar la conducta social humana com una espècie social més va topar amb una radical oposició, no només entre els antropòlegs, sinó també entre molts científics, que es negaven a abandonar els postulats conductistes i la confiança cega en una il·limitada mal·leabilitat de la ment humana a través de l'educació i l'entorn. Introduir un cert determinisme genètic –per matisat que fós– tenia no només implicacions científiques, sinó també polítiques. No és estrany, doncs, que els intel·lectuals que simpatitzaven amb el marxisme, com Richard Lewontin o Stephen Jay Gould, fossin els més agressius contra les teories de Wilson. Ja ens hem ocupat abans d'aquesta polèmica.

El pròleg de Jesús Mosterín, a més de glossar la biografia científica de Wilson, situa el llibre en el mapa de la controvèrsia nature vs. nurture, que de fet Wilson va reactivar. Tan interessant com els problemes filosòfics en sí, ho és la seva història: durant la primera meitat del segle XX, el conductisme de B.F. Skinner i J.B. Watson fou la teoria predominant. El conductisme es basava, entre d'altres, en el concepte de tabula rasa, segons el qual l'home (i la resta d'espècies) vindrien al món sense cap coneixement preprogramat i únicament l'aprenentatge determinaria la seva conducta posterior. L'estudi del comportament animal va prendre una nova direcció amb el desenvolupament de l'etologia per part de Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Per als etòlegs, la major part del comportament animal està predeterminat, és fruit d'una programació del cervell dels animals (transmesa hereditàriament), i es manifesta com a reacció als estímuls que reben de l'entorn. Wilson va partir precisament de l'etologia per ampliar-la als animals que presenten un comportament social, tals com les formigues, les abelles, els primats i sí, els éssers humans. La biologia de poblacions –de la que n'és un expert– fou l'altre pilar de la seva construcció. La síntesi que proposava Wilson tenia en compte també els treballs de científics com John Maynard Smith, William Hamilton, Robert Trivers i George Williams. Actualment la sociobiologia no ha adquirit l'expansió i el reconeixement que esperava el seu creador, però ha estat una de les llavors que han germinat en el nou darwinisme i en la psicologia evolutiva. Dawkins, per exemple, parla en termes molt elogiosos del treball de Wilson a El gen egoísta, considerant-lo una de les seves fonts d'inspiració.

C.P. Snow, a la cèlebre conferència de 1956 sobre les «dues cultures», denunciava l'esvoranc que separava la ciència de les humanitats. Sovint s'ha interpretat el seu discurs com un clam per a una major comunicació entre científics i humanistes, oblidant quelcom de més important: la certesa de que no es poden construir teories satisfactòries en les ciències socials sense tenir en compte els descobriments de les ciències naturals; la constatació de que (sacrilegi!) l'home, al capdavall, no és quelcom essencialment diferent a la resta d'espècies que poblen la terra, i que cinc milions d'anys d'evolució han de tenir un pes en el nostre comportament social tant o més rellevant que els cinc mil anys de cultura.