Venècia

La otra Venecia, [...] lúcida, real, quebradiza como el vidrio, no en vano salida de los sueños. Esta Venecia querida en la nada sobre bosques hundidos en el fondo, creada por fuerza, y por fin llegada a este grado de existencia.

Rainer Maria Rilke, Los cuadernos de Malte Laurids Brigge

És sovint un esforç eixorc intentar dir quelcom original sobre el que ja s'ha escrit abastament. Venècia –«santuari de la religió de la bellesa», li'n va dir Proust– és una d'aquelles ciutats esclava de les seves representacions, una realitat que cal rescatar de totes aquelles velles descripcions que han acabat per esclafar-la. Tots tenim Venècia al cap: la Venècia mil vegades vista en fotografies i pintures; la Venècia de Tiepolo, Veronese, Tiziano, Tintoretto, Carpaccio, Canaletto (sobretot Canaletto!); la Venècia de Visconti. Què hi podria afegir jo, que no hagi estat dit ja, i molt millor?

Sempre cal viatjar amb llibres, i en aquest viatge m'acompanyo de La otra Venecia (Druga Venecija, 2004), de Predrag Matvejević. No és una nova mirada a allò mil vegades vist, sinó una aturada poètica, sensible, en el detall. Una Venècia de puntals que assenyalen l'accés a la Laguna; de plantes silvestres que trepen per les làpides del cementiri jueu abandonat del Lido; de fantàstiques històries narrades per l'ancià Vida al Sotoportego del Banco giro; dels cocci, restes dels tallers on es fabricava la ceràmica veneciana; dels jardins ocults al costat dels palaus; de les múltiples varietats de pa fornejades a les fleques centenàries; de les osteries i les desaparegudes fritoins; de l'enfonsada illa de San Marco in Boccalama... Una Venècia inèdita, invisible als ulls dels viatgers que passegen embadalits entre les meravelles que la ciutat ofereix:

«Venecia y la otra Venecia, pese a todo, perduran una al lado de la otra, una en la otra, aunque sólo sea en la memoria o en la fantasía. A la primera, todos la miran y todos la desean. A la segunda, pocos prestan atención y casi nadie se lamenta por ella. Pero una sin la otra no existiría y no sobreviviría».

Post-scriptum:

De casualitat m'assabento que Massimo Cacciari, un literat de qui tinc un parell d'assaigs sobre literatura austríaca (Hombres póstumos i Paraíso y naufragio) és el batlle de la ciutat. Qui hagués imaginat Kraus, Musil i Broch units a Venècia? De vegades la literatura sembla una teranyina que tot ho atrapa.

La Mediterrània i Europa

A El Mediterráneo y Europa (2006), Predrag Matvejević torna a abordar els seus dos temes d'estudi: la Mediterrània, com havia fet a Breviario Mediterráneo, i la identitat europea, eix central d'Entre asilo y exilio: Epistolario oriental. Dos interessos que no sembla que hagin de poder deslligar-se fàcilment.

Matvejević és un escriptor d'una erudició i sensibilitat fora del comú. Aquest recull de lliçons impartides al Col·legi de França té dues parts ben diferenciades, que es corresponen amb aquestes dues temàtiques. En passar d'una part a l'altra no tan sols els motius de les reflexions canvien, sinó també l'estil de la seva escriptura: d'una prosa poètica molt suggeridora virem a un discurs ètic d'idees clares expressades sense embuts, centrat especialment en l'«Altra Europa», expressió manllevada a Czeslaw Milosz. Tot aquest bloc d'articles té en el punt de mira la complexa reconstrucció política, econòmica, social i àdhuc geogràfica i identitària dels països balcànics, amb la caiguda del Mur de Berlin i les guerres de Bòsnia i Kosovo com a teló de fons. Especialment brillants són els capítols Sobre Europa Central i Sobre las culturas nacionales en Europa. A causa de les seves intervencions crítiques exercides des de l'interior del règim socialista iugoslau, Predrag Matvejević s'ha guanyat un merescut respecte entre les esquerres i les dretes europees menys dogmàtiques.

Cito un breu passatge corresponent al capítol Mares:

«Ver el Mediterráneo a partir sólo de su pasado sigue siendo un hábito muy arraigado, tanto en el litoral como en el interior del país. La «patria de los mitos» ha tenido que soportar mitologías que ella misma ha engendrado o que otros han alimentado. El espacio rico en historia ha sido víctima de toda clase de historicismos. La tendencia a confundir la representación de la realidad con la realidad misma se perpetúa: la imagen del Mediterráneo y el Mediterráneo mismo rara vez son idénticos. Aquí, como en todas partes, una identidad del ser, difícil de definir, eclipsa o rechaza una identidad del hacer, mal definida. La retrospectiva continúa prevaleciendo sobre la prospectiva. La reflexión misma permanece prisionera de estereotipos.»

Bez-iazykost

De vegades ens retrobem inesperadament amb les nostres inquietuds.

A l'epistolari de Predrag Matvejević l'autor cita a Osip Mandelstam, que demana que "la filologia es converteixi en un concepte moral". I cita el pròleg de Tvardovski a les obres completes de Bunin, de les que diu que ens serveixen per guarir-nos de la "llengua buida" (bez-iazykost).

I aleshores penso en el que tenim: un govern autonòmic de sinècdoques, un govern central de quiasmes i insensates adversatives i una oposició d'hipèrboles. I una premsa que ha esdevingut literària i merament opinativa sense enrojolar-se.

Durno pajmut miortye slova ("Nauseabund és l'olor de les paraules mortes"), digué Gumiliov en vigílies de la seva mort.