De periodistes i culpables

El jove periodista Braulio García Jaén està escrivint un llibre sobre el cas d'Abderrazak Mounib i Ahmed Tommouhi, dos marroquins que van ser condemnats el 1991 a Barcelona per diverses violacions després de que vàries víctimes els identifiquessin. El 1995, les víctimes d'una altra sèrie de violacions els van tornar a inculpar, però ells feia quatre anys que estaven a la presó. La detenció d'Antonio García Carbonell —violador reincident i de gran semblança física amb Tommouhi— va motivar una nova investigació. L'anàlisi de l'ADN trobat en un dels crims va exculpar Mounib i Tommouhi i aquella sentència va ser revocada, però això no va servir per a que prosperessin els recursos per als altres casos (per als que no existien restes de material genètic) i tots dos van seguir empresonats. Mounib va morir a la presó de Can Brians l'any 2000 i Tommouhi va poder sortir en llibertat condicional el setembre de 2006. L'abril de 2008 el Govern espanyol va denegar l'indult que havia sol·licitat el 1999 el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena. Es pot trobar molta més informació a la web de Manuel Borraz i a l'interessantíssim blog La doble hélice del mateix García Jaén sobre el procés d'investigació i escriptura del llibre, que confesso que he seguit amb menys regularitat de la que es mereix. El dia 24 de gener de 2008 el periodista va escriure un post que reproduïa una carta que havia enviat a Antonio García Carbonell sol·licitant-li una entrevista a fi de conèixer la seva versió del judici. Aquell post tenia un primer comentari de l'Arcadi Espada, per a iniciats, que deia simplement: «¿Firma Joe McGinniss?».


Joe McGinniss és un periodista nord-americà que va ser contractat per Jeffrey MacDonald per a escriure un llibre sobre el seu cas. MacDonald, un jove metge de l'exèrcit, havia estat acusat de l'assassinat de la seva dona i les seves dues filles, i malgrat haver estat declarat innocent en un primer judici davant un tribunal militar, noves proves havien reobert el cas. McGinniss va ser incorporat a l'equip de la defensa i va tenir ple accés a tota la documentació del cas, a l'estratègia i les deliberacions dels advocats i fil directe amb l'acusat, amb qui semblava que l'unia una sincera amistat. El segon tribunal va declarar MacDonald culpable dels crims, i McGinniss va seguir en contacte amb MacDonald des de la presó per a escriure el relat que l'hauria d'exonerar davant l'opinió pública. Quan el llibre, Fatal Vision, va aparèixer publicat, l'escriptor presentava a MacDonald com un psicòpata i el considerava culpable dels assassinats. El metge es va considerar traït i va demandar al periodista, plet que va guanyar. Janet Malcolm, en un extraordinari treball titulat El periodista y el asesino (The Journalist and the Murderer, 1990), exposa el conflicte ètic que suposa que el periodista enganyi deliberadament al seu entrevistat per a obtenir informació. L'opinió de Malcolm queda diàfanament clara en la provocadora frase que obre l'assaig: «Todo periodista que no sea tan estúpido o engreído como para no ver la realidad sabe que lo que hace es moralmente indefendible».

El to i el contingut de les cartes que McGinniss va escriure a MacDonald quan aquest estava a la presó donen a entendre clarament que el periodista creia en la innocència del reu i que estava afligit pel calvari que estava passant, tot i que en aquell moment ja estava convençut del contrari. Aquesta és la recriminació que Espada feia a García Jaén, que en la seva lletra a García Carbonell se li adreçava amb una calculada amabilitat, quan en el seu fur intern el considerava el verdader culpable dels crims pels que estaven pagant Mounib i Tommouhi. García Jaén va encaixar la crítica i en el següent post admetia la impostura de la missiva en un acte que l'honora. No cal patir: el rigor i l'exigència ètica de l'autor es palesen al llarg del blog i no tinc cap dubte de que quan aparegui el llibre serà un reportatge excel·lent.

Malcolm tracta en el seu llibre altres temes sobre els que val la pena incidir. Un d'ells és la imperiosa necessitat que té el periodisme de proporcionar un perquè, la imprudent fast truth sobre la que tant ha insistit Espada i altres periodistes, com Elena Urzúe («allí donde no alcanza la vista, el periodista pone un porqué»: I, II, III). McGinniss creia haver trobat l'«explicació» a la conducta de MacDonald: el metge «había asesinado a su mujer y a sus hijas en un acceso de furia contra el sexo femenino, aversión que experimentaba represivamente desde la primera infancia y que la droga [MacDonald havia estat prenent Eskatrol, una amfetamina combinada amb un sedant] le había permitido por fin desahogar». Malcolm fa notar que la nomenclatura psiquiàtrica mai pot ser la resposta a l'enigma de la maldat («designar un caso [no es más] que reformular un problema») i alerta del mal que ha fet la idea de que

existe una clase de malhechor llamado psicópata, que de ninguna manera parece anormal o diferente de las otras personas pero que en realidad padece un «grave transtorno psiquiátrico», cuyo síntoma principal la apariencia misma de normalidad con la cual se disimula el horror de su desarreglo. En efecto, detrás de «la máscara de cordura» no existe un ser humano normal, sino que se trata tan sólo de un simulacro de ser humano. [...] El intento de resolver el problema del mal y perpetuar el mito romántico de la bondad innata del hombre mediante la fantástica idea de que quienes cometen actos malos carecen de las habituales dotes humanas —no son seres humanos «reales» en modo alguno, sino que son monstruos sin alma— es un tema habitual de la literatura romántica victoriana.

Aquesta tesi ha sedimentat en l'inconscient col·lectiu: quantes vegades no hem llegit en notícies sobre fets terribles les declaracions de veïns que afirmen que el criminal semblava una persona «completament normal»?

Un altre problema plantejat per Malcolm afecta a la naturalesa d'aquesta mena de reportatges periodístics. MacDonald tenia evidents mancances comunicatives, i McGinniss es va adonar massa tard de que no valia com a material literari. McGinniss no tenia més remei que seguir endavant, i va intentar agullonar-lo per arrencar-li informacions cada cop més sucoses, un joc al que MacDonald es va prestar per por a deixar de ser interessant per a l'escriptor. McGinniss va construir un Jeffrey MacDonald a partir de les descripcions que els psiquiatres feien de narcisistes patològics reals, i el va dotar d'una aura d'atracció fatal que no es derivava de les seves xarones declaracions. La frontera entre periodisme i literatura no s'hauria d'haver difuminat mai, però Truman Capote va obrir la caixa de Pandora amb In Cold Blood, l'obra que va servir de model a McGinniss i a tants altres. Joseph Wambaugh, un escriptor que havia estat cridat a declarar com a testimoni de la defensa, justificava les accions de McGinniss pel procés creatiu de l'escriptura, i es posava a ell mateix com a exemple:

Yo escribo en el estilo de las novelas. Escribo lo que Truman Capote llama «la novela no ficticia». [...] Cuando escribo obras no ficticias evidentemente no he estado en el lugar en que ocurrieron los hechos. Escribo en un estilo dramático, es decir, empleo muchos diálogos para describir sentimientos y describo la manera en que deben haber ocurrido los hechos. Invento probables diálogos o por lo menos posibles diálogos basados en el trabajo de investigación que realizo.

Aquesta sorprenent declaració, que apel·la a una falsa omnisciència del narrador del relat periodístic, duu la llavor de la traïció al gènere, que es regeix per normes ben diferents a les de la literatura. Tals llicències acaben sotmetent els fets a la necessitat de la narració: si ho va fer Capote (com va demostrar Philip K. Tompkins), què no farien els seus epígons? Contra això cal empunyar el cisell i gravar al frontispici aquella elegant equació que no ha de ser mai oblidada: documental + ficció = ficció.

D'un temps, d'un país

Contra Catalunya (1997), d'Arcadi Espada, és la crònica de la decepció d'un sector de catalans, progressistes i no nacionalistes, després de tres lustres d'hegemonia pujolista. El desencís i la impotència tenen unes coordenades repetides mil cops i sobre les que no hi entraré. Tanmateix, sí que vull referir-me a un parell d'aspectes que em semblen especialment interessants. El primer és que hi ha, segons ell, un moment clau, un punt de no retorn en el triomf del nacionalisme: la manifestació de desgreuge que es convocà a l'entrada del Parlament quan el fiscal general de l'Estat, Luis Burón Barba, presentà una querella criminal contra Jordi Pujol per l'afer Banca Catalana. Allà es definí el «contra Catalunya» que dóna títol al llibre: el considerar qualsevol crítica al poder com un atac al país i a les institucions, encarnades en el seu president. Creu Espada que «res del que el PSC va fer, res del que va fer Obiols a partir d'aquella tarda va tenir cap més objecte que el de posar les bases de conducta necessàries perquè es produís el reingrés a la congregació com abans millor i era igual en quines condicions humiliants».

Falta en aquest llibre un epíleg amb data d'avui, el caire del qual el lector pot imaginar si coneix la trajectòria de l'autor. Seria aquest un epíleg encara més pessimista, perquè es veuria obligat a confirmar els pitjors temors: que l'alternança democràtica a Catalunya –i precisament de la mà de Pasqual Maragall, artífex de la transformació de Barcelona que Espada tant admira– no va portar una rebel·lió contra els principis nacionalistes que havien regit la vida de Catalunya els vint-i-tres anys anteriors, ans l'assumpció tàcita de que ja no és possible fer política a Catalunya fora dels paràmetres i dels esquemes que Pujol va implantar. Aquesta ha estat la darrera victòria de l'expresident, la que tant mal ha fet a la gent que pensava com l'autor.

I l'altra observació d'Espada que vull destacar és la següent:

El nou règim havia dissolt tots els franquistes catalans. En realitat, havia fet com si aquests homes no existissin i, cosa que té més mèrit, com si no haguessin existit mai. He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer del mapa perquè ningú els passés comptes i per reaparèixer, si de cas, blindats per l'oblit, uns anys després. Per l'altre cantó, al catalanisme emergent li calia representar la imatge d'un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació: així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d'esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns episodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En el fons, no van deixar de complir amb el seu deure de fills, de nebots o de néts: és veritat que de vegades d'aquestes escombraries en sobresortia algun parent. Fos per deure filial o militant –la militància sol comportar viure en un món on l'altre no compta– el cert és que més de vint anys després del final de la dictadura no hi ha explicacions versemblants sobre què va ser el franquisme a Catalunya, qui va ser la seva gent o quins els seus cafès; quina l'ambició, el límit o la lògica; quins els seus bards: no hi ha llibres que en portin el pus o la noblesa.

Deu anys després de la publicació de Contra Catalunya, la cosa no ha millorat substancialment. De biografies de franquistes catalans n'hi ha tres de mal comptades: la de Joan Antoni Samaranch (escrita pel propi Espada i Jaume Boix), la de Josep Maria de Porcioles i la de José María Fontana i Tarrats. Joan Maria Thomàs ha estudiat la formació de la Falange a Barcelona, Borja de Riquer el paper de Cambó i la Lliga en el suport a la rebel·lió militar i potser el d'Ignasi Riera és el treball que més s'ajusta al que Espada reclamava, tot i que n'ignoro l'enfocament. Però continua l'ombra generalitzada sobre gent com Ferran Valls i Taberner, Joan Ventosa i Calvell, Miquel Mateu i Pla, Eduard Aunós i Pérez, Enric Fontana i Codina, Pere Gual i Villalbí, Josep Lluís Villar i Palasí, Eduardo Tarragona... Més terrible em sembla el calaix on s'han desat alguns dels episodis més negres dels primers anys de la transició política a Catalunya, els dels brutals assassinats de l'industrial José M. Bultó i Marquès i de l'ex-alcalde de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, ambdós a mans de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Saber per entendre.