El relativisme lingüístic segons Benjamin Lee Whorf

El relativisme lingüístic o «hipòtesi de Sapir-Whorf» és aquella controvertida tesi que afirma que la nostra percepció de la realitat depèn de les categories que estableix la llengua que parlem. Fins ara havia conegut aquestes argumentacions a través de fonts secundàries, però per fi he llegit Language, Thought and Reality (1956), un recull d'articles que Benjamin Lee Whorf va escriure entre 1927 i 1941 i en què va donar forma a aquesta teoria.

Benjamin Lee Whorf era un agent d'assegurances especialitzat en la prevenció d'incendis en plantes industrials, pel que la lingüística era en realitat tan sols una absorbent afició. En el seu temps lliure va anar adquirint un notable coneixement de les llengües asteca i maia, i la seva passió el va decidir a inscriure's al curs de llengues ameríndies que Edward Sapir impartia a Yale. El seu talent va fer que Sapir es fixés en ell i l'animés a reorientar l'objecte del seu estudi vers els indis hopi d'Arizona. Ben aviat Whorf es va convèncer de que el contingut del pensament influencia el procés amb què pensem, i que les diferències entre continguts i processos cognitius podien ser posades de manifest mitjançant la comparació de les estructures de les diferents llengües. Els primers testimonis d'aquestes idees es poden trobar en manuscrits i articles dels vols de 1936, com An American Indian model of the universe i A linguistic consideration of thinking in primitive communities. En el primer Whorf sosté que la llengua hopi no conté cap referència al concepte de temps, ni explícita ni implícita, pel que considera gratuït assumir que el seu pensament posseeixi aquesta noció. Atès que la llengua hopi és capaç de donar compte i descriure satisfactòriament tots els fenòmens observables, s'ha de concloure que és possible que existeixin concepcions de l'univers en què els nostres conceptes d'espai i temps —aparentment tan «intuïtius»— no hi siguin presents. La mateixa hipòtesi la trobem en la contribució que Whorf va fer per al volum Language, culture, and personality (1941) en memòria d'Edward Sapir. El seu assaig, The relation of habitual thought and behavior to language, escrit el 1939, s'obre amb una llarga cita del seu mestre en què ja s'avança l'estreta connexió entre pensament i llenguatge:

It is quite an illusion to imagine that one adjusts to reality essentially without the use of language and that language is merely an incidental means of solving specific problems of communication or reflection. The fact of the matter is that the "real world" is to a large extent unconsciously built up on the language habits of the group [...] We see and hear and otherwise experience very largely as we do because the language habits of our community predispose certain choices of interpretation.

Sapir va escriure això el 1929 a l'article The Status of Linguistics as a Science, que es reproduïa al mateix volum. En el seu Whorf manté que la forma de denominar diferents situacions afecta al nostre comportament i, després d'exposar moltes de les característiques de la llengua hopi, insisteix en les conseqüències que necessàriament ha de tenir per als indis americans la inexistència de conceptes d'espai i temps com els «occidentals».

El principi del relativisme lingüístic tal i com l'entèn Whorf el trobem més explícitament formulat en la sèrie de quatre articles que va escriure per a Technology Review a principis dels quaranta: Science and Linguistics (1940), Linguistics as an exact science (1940), Languages and Logic (1941) i Language, mind, and reality (1941). En el primer d'ells afirma (èmfasi seu):

We dissect nature along lines laid down by our native languages. The categories and types that we isolate from the world of phenomena we do not find there because they stare every observer in the face; on the contrary, the world is presented in a kaleidoscopic flux of impressions which has to be organized by our minds —and this means largely by the linguistic systems in our minds. We cut nature up, organize it into concepts, and ascribe significances as we do, largely because we are parties to an agreement to organize it in this way —an agreement that holds throughout our speech community and is codified in the patterns of our language. The agreement is, of course, an implicit and unstated one, but its terms are absolutely obligatory; we cannot talk at all except by subscribing to the organization and classification of data which the agreement decrees.

I segueix:

We are thus introduced to a new principle of relativity, which holds that all observers are not led by the same physical evidence to the same picture of the universe, unless their linguistic backgrounds are similar, or can in some way be calibrated.

A la introducció se'ns adverteix, però, de que «in truth, the validity of the linguistic relativity has thus far not been sufficiently demonstrated; neither has it been flatly refuted». La veritat és que amb el pas del temps la versió forta de la hipòtesi de Sapir-Whorf —la que afirma que el pensament és llenguatge, o que el llenguatge determina el pensament— ha estat força desacreditada. Les primeres (i molt dures) crítiques van provenir del psicòleg Eric Lenneberg el 1953, que va posar de manifest la circularitat i el caràcter tautològic de la hipòtesi, pel fet de que les úniques manifestacions de diferències en les cosmovisions serien precisament les lingüístiques. Lenneberg criticava que no es provés la correlació entre llenguatge i pensament, sinó que simplement s'assumís. El cert és que llegint els treballs de Whorf un es troba amb un bon grapat de non sequitur i alguns problemes addicionals, com el de la paradoxa que suposa afirmar que els hopi posseeixen concepcions diferents d'algunes magnituds fonamentals, però ser capaç d'explicar-les als lectors de parla anglesa (i per tant, de traduir-les i contradir així la pròpia tesi), quelcom també criticat per Lenneberg.

El curador de l'edició, John B. Carroll, lingüista i vell amic de Whorf, és ell mateix un defensor de la versió forta del relativisme lingüístic, que va intentar provar empíricament en un treball escrit conjuntament amb J.B. Casagrande: The Function of Language Classifications in Behavior (1958). Com explica Aníbal Puente Ferreras a Los orígenes del lenguaje, els dos autors van comparar un grup de nens de la mateixa edat que parlaven navajo amb un altre angloparlant i amb un altre bilingüe. Els investigadors van observar que els nens monolingües en navajo reconeixien millor la forma dels objectes que qualsevol dels altres grups, el que consideraven una prova de que el llenguatge determina la forma en que pensem. Altres estudis posteriors, però, han qüestionat els resultats. Avui dia s'accepta, amb reserves, una forma feble de la teoria, que considera que el llenguatge pot exercir alguna influència en aspectes com la memorització o la categorització. Ja ens hi vam referir quan vam parlar del mite de la riquesa lèxica dels esquimals.

A la introducció, Carroll es pregunta: «One wonders, indeed, what makes the notion of linguistic relativity so fascinating even to the nonspecialist». Em sembla a mi que una part de l'interès prové simplement de l'atractiu i simplicitat de la tesi i també de la curiositat que suscita tot el relacionat amb els processos cognitius. Una altra part prové de la interessada apropiació per a fins polítics: la hipòtesi de Sapir-Whorf va ser utilitzada pels nacionalismes de tota mena com a corroboració científica —«coartada», en diu Xabier Zabaltza— d'aquelles velles especulacions de Humboldt i els romàntics alemanys sobre la Weltanschauung. Recordem: «La llengua és [...] la manifestació externa de l'esperit dels pobles; la seva llengua és el seu esperit i el seu esperit és la seva llengua, no es pot pensar en ambdós més que com a idèntics»; i recordem també com aquest discurs encara és sostingut en indrets no molt llunyans. Val a dir, però, que Whorf és molt cautelós amb l'abast de la seva tesi, i la circumscriu a llengües que no provenen de la gran família indoeuropea:

This rather startling conclusion [la del relativisme lingüístic] is not so apparent if we compare only our modern European languages, with perhaps Latin and Greek thrown in for good measure. Among these tongues there is a unanimity of major pattern which at first seems to bear out natural logic. But this unanimity exists only because these tongues are all Indo-European dialects cut to the same basic plan, being historically transmitted from what was long ago one speech community; because the modern languages have long shared in building up a common culture; and because much of this culture, on the more intellectual side, is derived from the linguistic backgrounds of Latin and Greek.

Una prova de que el debat no acaba de donar-se per tancat és que el passat dotze de juny la revista Edge va publicar un article de Lera Boroditsky, How does our language shape the way we think?, que torna sobre el mateix tema i al meu modest entendre, repeteix els mateixos errors que criticava Lenneberg i sense aportar-hi gran cosa d'original.

Els esquimals, la neu, la llengua i les mitges veritats (i II)

Moltes teories científiques i especulacions filosòfiques acostumen a popularitzar-se d'una manera deformada i un tant grotesca. Les teories de la Weltanschauung de Humboldt i sobretot la versió moderna de Sapir-Whorf han quallat en el gran públic a través d'un conjunt d'exemples fal·laços o que, com a mínim, requereixen de matisacions.

El primer d'ells es refereix a la versió més extrema del relativisme lingüístic: el determinisme. Aquest iguala pensament i llenguatge: el pensament és llenguatge i la nostra concepció del món està completament determinada per les categories que el llenguatge ens proporciona. Aquesta afirmació —il·lustrada enginyosament amb la metàfora de l'ictiòleg, formulada per Arthur Eddington— té una particular variant en la creença popular de que es pensa en una llengua. Tanmateix, els estudis amb afàsics i amb sords demostren que el pensament pot existir amb independència del llenguatge, i el mateix succeeix amb altres habilitats: aquesta setmana s'ha fet públic un estudi que prova que el llenguatge no seria imprescindible per a desenvolupar la capacitat del càlcul. Nens de comunitats indígenes australianes que tenen un idioma en el que no hi ha paraules per a representar els nombres van ser capaços de demostrar habilitats matemàtiques basades en conceptes quantitatius i espacials, i d'una forma comparable als nens de parla anglesa.

Un altre exemple seria la influència del gènere gramatical (o la seva inexistència) en la forma de copsar la realitat referenciada pels mots. Així, que la lluna i el sol tinguin gèneres diferents en català i en alemany (o que no en tinguin, en anglès) tindria conseqüències en la imatge mental que els parlants es creen d'aquests astres. Un altre cas molt notori és el pretès efecte que tindria l'estructura sintàctica d'un idioma en el caràcter dels seus parlants. L'exemple que es posa habitualment és el de la llengua alemanya, que per a determinats temps verbals situa el verb al final de la frase. Això obligaria als oients a escoltar la frase sencera per a copsar el seu sentit, evitaria de retruc desagradables interrupcions en l'exposició d'una idea i, en conseqüència, farien de l'alemany un poble més educat i reflexiu que d'altres. Aquestes peregrines idees no tenen cap suport empíric i no val la pena dedicar-hi cap atenció.

Però si hi ha un exemple que apareix repetidament, aquest és el de la suposada riquesa lèxica dels esquimals. El primer en parlar d'això fou l'antropòleg Franz Boas, que a l'introducció a The Handbook of North American Indians (1911) mencionava que els inuit tenien quatre paraules per a designar la neu, mentre que la llengua anglesa només en tenia una. La idea va ser recuperada per Benjamin Lee Whorf, que va augmentar la llista fins a set mots i va argüir que aquest fet modificava la visió del món dels esquimals i els disposava a una forma d'existència diferent a la dels parlants d'una altra llengua. Curiosament, al llarg del temps el nombre de paraules que els esquimals presumptament utilitzen ha anat creixent: quatre, set, nou, quinze, una cinquantena... fins arribar a un article del New York Times que sense cap pudor parlava d'un centenar (!).

El primer investigador que va decidir rastrejar aquesta llegenda urbana fou l'antropòloga Laura Martin, que es va dedicar a recopilar articles on es citaven els termes esquimals per a la neu, la majoria dels quals inflava la xifra sense citar d'on provenia aquell valor. Martin va publicar els seus resultats el 1986 a la revista American Anthropologist, i el seu treball va servir de base al lingüista Geoffrey K. Pullum per a escriure un article molt àcid sobre el tema: The Great Skimo Vocabulary Hoax (1991). Pullum atacava durament el mite i venia a concloure que no era cert que els esquimals posseïssin un vocabulari especialment ric en aquest camp semàntic, o si més no, no més ric que la llengua anglesa.

Es poden fer algunes observacions addicionals a la polèmica: la primera és que caldria aclarir que entenem per «paraula» quan diem que els esquimals en tenen moltes per a designar la neu. Els idiomes esquimals —perquè no n'hi ha només un— són llengües polisintètiques, és a dir, llengües que permeten l'aglutinació de morfemes per a construir paraules, de manera que poden expresar en un sol mot derivat el que en altres llengües caldria una frase sencera. Això no evidencia una major riquesa lèxica, sinó simplement una diferent tipologia morfològica. La segona és que, tinguda en compte aquesta apreciació, sí que podríem dir que les llengües esquimals tenen un lèxic variat per a referir-se a la neu, el glaç i similars, segurament major que altres llengües (però sense arribar a les absurdes xifres que es manegen). La tercera matisació —en la que Pullum incideix— és que això no ens ha de sorprendre en absolut: qualsevol grup de persones que treballen en un camp determinat o comparteixen un conjunt de condicions desenvolupen un vocabulari especialitzat per a descriure les seves experiències quotidianes, el que es coneix com a cultural específic. Els esquimals no són diferents en aquest aspecte a qualsevol altre col·lectiu, i el seu cas és absolutament anàleg al de, per exemple, els pescadors respecte de la mar o dels seus estris de treball. Dit això, no hi ha cap evidència que justifiqui les conclusions que Whorf deriva de l'observació dels inuit, al menys en la versió forta. Sí que és cert que aquesta circumstància té conseqüències en la memorització de determinats fets, però no són diferents a les que tenen, recuperant l'exemple, els pescadors respecte dels llecs pel que fa a l'objecte del seu treball. Altres paràmetres en els que sembla que la llengua podria tenir influència són l'orientació espacial (aquest experiment afirma que la concepció del temps en els occidentals és horitzontal mentre que en els xinesos és vertical), la categorització i l'autopercepció, però hi ha científics que posen en dubte les conclusions d'aquests treballs. Steven Pinker posa l'exemple d'Alfred Bloom, que al seu llibre The Linguistic Shaping of Thought presentava el cas d'un estudi amb parlants anglesos i xinesos. La llengua xinesa no té mode subjuntiu, el que impedeix la construcció d'enunciats contrafactuals (ells els expressen mitjançant circumloquis). L'estudi de Bloom comparava les respostes a preguntes sobre textos que contenien seqüències d'implicacions derivades de premises contrafactuals, i concloïa que l'estructura de la llengua xinesa incapacitava als seus parlants per a concebre mons que només existeixen hipotèticament. Poc després els resultats foren refutats degut a errors greus en el disseny de l'experiment. Aquest, un cop refet, no mostrava diferències entre els dos grups analitzats.

Si les teories de Sapir i Whorf s'han demostrat poc fonamentades en casos de llengües tan diferents a les indoeuropees com les dels esquimals o les dels indis americans, què hem de pensar de les diferents cosmovisions que suposadament determinarien llengües de la mateixa família lingüística? Quina credibilitat hem d'atorgar a l'existència d'una «manera catalana de veure el món»? Si ja és difícil arrencar una falsa creença quan ha arrelat entre la gent, més ho és quan aquesta serveix per apuntalar interessos polítics.

Els esquimals, la neu, la llengua i les mitges veritats (I)

És ben sabut que els nacionalismes ètnics (ara se'n fan dir identitaris) tenen en els filòsofs romàntics alemanys, i especialment en Wilhelm von Humboldt, Johann Gotfried Herder i Johann Gottlieb Fichte, un referent teòric. La relació entre llengua i nació que sostenen encara avui molts nacionalistes (sense anar més lluny, els catalans) prové directament de les formulacions d'aquests pensadors de finals del XVIII i principis del XIX. Humboldt, per exemple, afirmava: «La llengua és [...] la manifestació externa de l'esperit dels pobles; la seva llengua és el seu esperit i el seu esperit és la seva llengua, no es pot pensar en ambdós més que com a idèntics». Per a ell, la llengua apareix com «un alè de la humanitat de temps obscurs, desconeguts», com la «respiració» creadora de vida, com aquella manifestació de l'esperit que viu i existeix «només en la nacionalitat» i com «vida espiritual nacional convertida en cos». En síntesi, una llengua determina una manera de copsar el món, és una cosmovisió (Weltanschauung), una idea que ja havia anticipat d'una forma menys precisa Johann Georg Hamann (teòleg, deixeble de Kant, mentor de Herder i pioner en la crítica als principis de la Il·lustració). Herder, introductor del concepte de l'esperit del poble (Volksgeist), considerava que «en cada un d'ells [dels idiomes] està marcada la intel·ligència d'un poble i el seu caràcter [...] el geni d'un poble [no es manifesta] en cap part millor que en la fisiognomia de la parla». És Herder qui estableix el contrast entre el caràcter natural de la nació i l'artificial de l'Estat, i qui elabora el concepte organicista de la nació a partir d'aquest símil naturalista (arribarà a parlar de l'«animal nacional», de la «fisiologia del grup nacional» i, com ja hem dit, de l'«ànima» i l'«esperit» de la nació). Fichte, en els seus Discursos a la nació alemanya, sostenia que «els primers, originals i verdaderament naturals límits dels estats són, més enllà de qualsevol dubte, els seus límites interns [que es corresponen amb el fet de] parlar la mateixa llengua». Com ja vam veure (I, II), d'aquests principis filosòfics es deriven uns principis polítics antiil·lustrats i antirracionalistes, contraposats a la nació de ciutadans sorgida dels ideals de la Revolució Francesa.

L'al·lusió al nacionalisme català no és gratuïta, els seus discursos estan farcits de referències d'aquest tenor. Una de les que ha fet fortuna és el símil genètic («el català és l'ADN de Catalunya»), que va introduir Pasqual Maragall i al que aviat s'hi van sumar entusiastes Jordi Pujol, Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas («L'idioma és la columna vertebral, l'ADN de la nostra cultura, de la nostra forma de ser i de la nostra realitat com a pobles»). Maragall també va fer seu el principi humboldtià de la Weltanschauung en un debat parlamentari amb Josep Piqué, en defensar que existia «una forma catalana de veure el món». Aquest lligam entre llengua i persona —entre llengua i comunitat— i l'atorgament d'un rol que transcendeix la mera funció comunicativa per a situar-la en el cor de la identitat es veu molt clar en aquest exemple: la Plataforma per la Llengua va editar en una guia on aconsella com actuar en diferents situacions on l'interlocutor no entén el català i intenta esvair els dubtes que pugui tenir el catalanoparlant: «Davant de qualsevol situació no hi hem de veure pas el conflicte, sinó la gran satisfacció que sentirem per l'aportació positiva que ens fem a nosaltres mateixos i a la nostra llengua en tant que part integrant de la nostra identitat i, per tant, del nostre sentiment com a persona». I és que de vegades «s'arriba als extrems que, intentant justificar aquesta manca d'autoestima, sovint es recorre a arguments verbals totalment ficticis i mancats de sentit, com ara pretendre que la llengua és només un instrument de comunicació».

Aquestes teories van sortir de l'àmbit estrictament especulatiu en trobar suport en la lingüística moderna. Els dos principals impulsors de l'anomenat relativisme lingüístic foren Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que van plantejar el que es coneix com a «hipòtesi de Sapir-Whorf», que estableix —en la seva forma forta— que la llengua determina el pensament del parlant. Avui dia aquesta hipòtesi està totalment desacreditada i només s'accepten, i amb matisos, alguns elements de la versió feble (que afirma que la llengua té certa influència en la forma de conceptualitzar i memoritzar la realitat). Un altre pensador que ha sostingut tesis afins és Willard Van Orman Quine, qui va introduir el concepte d'indeterminació de la traducció.

Però jo volia parlar d'esquimals i ja m'he estès massa; ho deixo pel proper post.


(cont.)

Guerra i llenguatge

Per la gran estima que tinc a l'autor, escric aquestes línies amb remordiments. Guerra y lenguaje (2007), d'Adan Kovacsics, m'ha produït una certa decepció. Un títol tan prometedor... i un llibre que sembla quedar-se a mitges. Kovacsics dóna moltes pinzellades, però es queda en l'esbós de la composició; obre moltes portes, però no acaba de travessar-ne el llindar. Un cop acabada la lectura, encara no sé ben bé què volia oferir-nos.

En aquesta obra inclassificable, a cavall de gèneres, hi desfilen tots els que en un moment històric molt determinat van intuir la crisi del llenguatge: Hofmannsthal, Musil, Benjamin, Mauthner, Wittgenstein, Rilke, Celan, Ingeborg Bachmann... i per sobre de tots, majestuós, Karl Kraus. I si bé l'editor de Die Fackel és la referència ineludible quant a la relació entre llenguatge i guerra —o entre llenguatge i poder, que ve a ser el mateix—, hom hi troba a faltar Klemperer, l'estudiós de la llengua del Tercer Reich. Per contra, hi descobreixo alguns enigmàtics autors que caldrà rastrejar: Heimrad Bäcker i les seves Nachschriften (no traduïdes i descatalogades fins i tot en llengua alemanya), i Oswald Wiener i la seva novel·la Die Verbesserung von Mitteleuropa. La crisi del llenguatge, juntament amb la del subjecte i la de l'art, marquen l'inici de la modernitat, que Kovacsics data el 18 d'octubre de 1902 amb la publicació de la Carta de Lord Chandos de Hofmannsthal. Tot i que l'autor abordi principalment els anys que van de l'ocàs dels Habsburg fins a la segona postguerra, el cert és que aquesta preocupació pel llenguatge i els seus límits serà una constant durant tot el segle XX, i constitueix el principal interès de bona part de la filosofia moderna i d'altres humanitats, en allò que s'ha donat en anomenar el «gir lingüístic».

I nogensmenys em sembla que a Kovacsics li manca aquella ambició que tenia Josep Casals en les seves Afinidades vienesas, per citar un assaig amb què comparteix alguns trets. Malgrat tenir-lo acorralat, no acaba de rematar la feina, no acaba d'«engrapar el segle pel coll», com deia Canetti.

Un model per a l'estructura de la realitat social

A La construcción de la realidad social (The construction of social reality, 1995; obra completa aquí), el filòsof John R. Searle presenta una teoria sobre l'ontologia de la realitat institucional. Segons la teoria proposada, els fets institucionals tals com els diners, el matrimoni, la propietat, el govern, l'estat, etc. comparteixen una estructura lògica comuna, fonamentada en tres principis bàsics: l'assignació de funció, la intencionalitat col·lectiva i les regles constitutives.

L'assignació de funció comença per l'observació de la capacitat dels agents conscients per a crear fets socials mitjançant funcions. Per a Searle, l'assignació de funció és sempre relativa a l'observador, mai intrínseca a l'objecte. Sovint el llenguatge corrent sembla indicar el contrari (per exemple, quan es diu que «La funció del cor és bombejar sang»), però és tracta d'un enganyatall, ja que disposa els fets objectius en relació a un sistema de valors. Searle presenta un sofisticat aparell terminològic, que distingeix entre funcions agentives (la funció assigna l'ús que intencionalment reservem als objectes) i no agentives (independents de les intencions pràctiques dels agents humans). Una de les categories especials dins les funcions agentives és la de significar (és a dir: simbolitzar, representar, valer per).

La intencionalitat col·lectiva en Searle és més que la simple suma d'intencionalitats individuals. Searle sosté que la defensa de l'individualisme metodològic no ha de comportar necessàriament la reducció de la intencionalitat col·lectiva a la suma de les individuals. L'autor la defineix amb cura per no caure en un «esperit del món» hegelià o en una fantasmagòrica consciència col·lectiva. La intencionalitat col·lectiva és imprescindible per a la creació i manteniment dels fets institucionals, ja que les funcions assignades només tindran sentit per un acord –explícit o tàcit, conscient o no– entre els membres de la comunitat on tenen lloc.

Finalment, Searle distingeix entre regles regulatives i regles constitutives. Les regles regulatives simplement regulen una activitat preexistent, mentre que les regles constitutives creen la possibilitat mateixa per a una activitat. Els fets institucionals segueixen regles constitutives amb la forma «X compta com a Y en el context C».

En assignar col·lectivament una funció, estem atorgant a certs fenòmens o objectes un estatus que no posseïen abans. Per exemple, en considerar que «El paper imprès pel Banc Central Europeu (sota unes determinades condicions) compta com a diner en els països pertanyents a la Unió Econòmica i Monetària», fem que aquests trossos de paper puguin ser utilitzats en l'intercanvi de béns o com a provisió de valor, característiques que abans no posseïen. És per això que els fets institucionals, que segueixen l'estructura formal citada, es creen mitjançant funcions d'estatus, un subconjunt de les funcions agentives. A la regla constitutiva «X compta com a Y en el context C», el terme Y va més enllà de ser una simple etiqueta, ja que té associat un nou estatus i conseqüentment, noves funcions que no poden ser acomplertes per la mera estructura física dels objectes. Per la seva banda, l'element X de la regla és un objecte o fenomen que posseeix una existència real, un fet brut independent de les nostres categoritzacions, o, en cas d'iteració, un altre fet institucional. En aquest cas es podria anar descomposant l'expressió fins arribar al fet brut original. En conseqüència, tota realitat social descansa en última instància en la realitat objectiva.

Searle va assolir notorietat com a filòsof del llenguatge amb la seva teoria dels «actes de parla» [speech acts], que estenia les idees de John L. Austin. No és estrany, doncs, que l'autor dediqui molta atenció a establir la relació entre els fets institucionals i els fets lingüístics. La tesi de Searle és que no és possible tenir estructures institucionals sense que hi hagi alguna forma de llenguatge, ja que aquest és parcialment constitutiu d'aquelles, en tant que és la funció simbolitzadora del llenguatge la que permet que els fets bruts adquireixin propietats deòntiques. Si bé és cert que alguns objectes físics podrien constituir-se en símbols sense necessitat de ser paraules, per a Searle aquests objectes són de fet signes lingüístics, atès que satisfan les tres condicions de tot signe lingüístic: simbolitzen quelcom més enllà de si mateixos, ho fan per convenció i són públics. Anant més enllà, determinades expressions performatives permeten crear alguns fets institucionals (per exemple, l'acte de parla «se suspèn la sessió» executat per un jutge en unes determinades circumstàncies té l'efecte de suspendre la sessió del judici). Aquestes idees es contraposen tant a la visió convencionalista i contractualista del llenguatge defensada per Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel com a l'anticontractualista de Pierre Bourdieu i Peter Winch.

L'assaig de Searle està centrat en l'ontologia de la realitat social i no aborda el problema de per què determinats fets institucionals i no d'altres de possibles són acceptats per les comunitats humanes, com aquests es propaguen i per què alguns perduren en el temps i d'altres no. Una breu referència al final del capítol 5 sembla indicar que Searle comparteix una visió evolucionista de la realitat social («la creación de hechos institucionales es, típicamente, un asunto de evolución natural que no requiere imposiciones explícitas y conscientes de función», p. 136). És una llàstima que aquest aspecte no sigui desenvolupat al llibre, perquè ens permetria connectar-lo amb les teories sobre l'evolució cultural de Cavalli-Sforza i Blackmore, per exemple.

Searle dedica els tres capítols finals a erigir-se en ferm defensor del realisme extern i de la teoria de la veritat com a correspondència. Té cura en distingir una cosa de l'altra, ja que no són equivalents: mentre que la teoria de la correspondència presuposa l'existència d'una realitat objectiva externa, aquesta pot ser defensada sense que calgui admetre la primera. Searle observa amb encert com molts atacs al realisme s'embolquen en un deliberat obscurantisme a fi de no semblar ridículs, i presta atenció als atacs més sòlids: l'argument de la relativitat conceptual, el del verificacionisme i el problema de la «cosa-en-sí» [Ding an sich], dels que elucida els non sequitur lògics. Searle considera el realisme extern com una condició per a la intel·ligibilitat dels enunciats, i no sobre les condicions de coneixement. Com es pot apreciar, una postura molt diferent a la que havíem comentat de Rorty.

L'assaig de Searle va encetar un debat filosòfic que ha generat reflexions i crítiques al seu model, recollides a l'obra John Searle's Ideas about Social Reality: Extensions, Criticisms, and Reconstructions.

Connexions

L'aprovació per part del Parlament de Catalunya del decret que regula l'exercici de determinades teràpies naturals i la seva relació amb el relativisme cognitiu m'han fet sentir-me obligat a tornar al tema de la veritat i les seves implicacions en la gestió pública. En aquell post ja advertia que molts debats que semblen purament intel·lectuals tenen un reflex en la filosofia que impregna les decisions polítiques. El llenguatge dels responsables polítics no és innocent, i fins i tot involuntàriament deixa entreveure els principis en els que s'inspira. Quan Zapatero afirma que «las palabras y los términos deben estar al servicio de la política y no la política al servicio de las palabras», evidencia l'ús instrumental que fa de la veritat (o pitjor encara, l'absoluta indiferència al respecte). Quan Artur Mas diu que «la inexactitud històrica [de les llegendes sobre el naixement de la nació catalana] no les fa menys valuoses o menys certes, tot el contrari», està expressant quelcom similar. El llenguatge no pot deslligar-se de la moral.

La majoria de temes que m'interessen tenen una connexió entre si. Alguns d'aquests vincles són molt evidents i d'altres no tant, però el cert és que he anat descobrint les matèries precisament per les relacions existents entre elles, mogut per la curiositat, i penso que és bo no perdre aquesta visió de conjunt. En el cas de la filosofia del llenguatge, la ciència del coneixement, l'epistemologia científica, les teories sobre el concepte de veritat, etc. les relacions més òbvies poden sintetitzar-se com segueix:

Les teories de la veritat pròpiament dites poden ser molt abstractes i complexes, i moltes d'elles estan fonamentades en la lògica i també en la filosofia del llenguatge. S'ha investigat molt profundament al respecte durant el segle XX: Peirce, James, Blanshard, Russell, Tarski, Bradley, Davidson, Dummett, Kripke, Strawson, Putnam, Ramsey i Horwich són alguns dels pensadors que han fet aportacions molt rellevants. Tard o d'hora hauré d'entrar-hi per a tenir una visió més acurada; Richard L. Kirkham té una bona introducció a la matèria, i també s'han editat algunes compil·lacions de textos històrics. En castellà hi ha el llibre de Nicolás i Frapolli. Tanmateix, el lector no especialitzat pot començar per obres on s'exposen les conseqüències pràctiques de les diferents perspectives per a la política i l'ètica. Això és el que vaig cercar a On bullshit i On truth de Harry Frankfurt, i sobre el que he volgut insistir a La importancia de la verdad, de Michael P. Lynch, de la que parlaré en el proper post.

La filosofia del llenguatge a través de la història

Definir i delimitar l'àmbit de la filosofia del llenguatge no és una tasca senzilla, perquè aquesta pot abordar-se des de diferents òptiques. Per a Luis M. Valdés Villanueva, compilador d'una monografia de textos clàssics: «La filosofía del lenguaje no es lingüística. [...] La filosofía del lenguaje no es tampoco, como se ha afirmado a veces, filosofía de la lingüística. Esta última es una rama de la filosofía de la ciencia, paralela a la filosofía de la matemática o a la filosofía de la física, mientras que la filosofía del lenguaje es un área substantiva de la investigación filosófica. [...] Finalmente, la filosofía del lenguaje no es filosofía lingüística». Discutible. La seva caracterització és la de l'anomenat «gir lingüístic»: «Los problemas filosóficos son problemas esencialmente lingüísticos y su solución (o disolución) requiere bien una reforma del lenguaje o una elucidación más adecuada de su funcionamiento».

En un altre post havia parlat de les teories del llenguatge des del punt de vista cognitiu arran de la lectura de Los orígenes del lenguaje. Ara intento fer-me una idea des del punt de vista de la filosofia. Abans d'enfrontar-me directament amb els autors essencials prefereixo assentar les idees acudint a la Historia de la filosofía del lenguaje del professor Mauricio Beuchot, autor també d'una història de la semiòtica i d'una tractat sobre hermenèutica.

Malgrat que les fonts secundàries haurien de ser en principi més accessibles, el llibre de Beuchot és una obra per a iniciats. Suposa al lector un coneixement dels problemes de la filosofia del llenguatge, i aleshores li presenta un panorama històric de les diferents respostes al llarg de la història. Les pretensions del llibre (resumir en 327 pàgines les idees sobre el llenguatge des dels presocràtics fins al present) són massa ambicioses, i el preu a pagar és una inevitable manca de pedagogia en les explicacions. La profusa bibliografia converteix el text en una bona referència de consulta, una porta d'accés a obres més especialitzades on el lector interessat podrà aprofundir en qualssevol d'aquests autors o períodes.

Afortunadament, l'autor entra en més detall en les teories contemporànies, i dedica més esforços a explicar els conceptes principals de la teoria estructuralista de Saussure, de l'atomisme lògic de Russell, de les dues etapes de Wittgenstein i de l'enfocament pragmatista, per exemple. De tota manera, això no és suficient per a que el llec pugui trobar en aquesta obra una bona iniciació a la matèria.

Searle sobre Chomsky

Llegit en l'esgrogueït opuscle de John R. Searle La revolución de Chomsky en lingüística (1972):

«Pero está claro que gran parte de la visión general chomskyana del lenguaje depende de la conclusión que se dé a la cuestión de si existe algo como la estructura sintáctica profunda. Chomsky argumenta que si la estructura profunda no existiese, la lingüística como estudio sería mucho menos interesante, porque en ese caso no se podría deducir a partir de la sintaxis la estructura de la mente humana, lo que para Chomsky constituye el interés principal de la lingüística. Yo creo, en cambio, que si los semantistas generativistas tienen razón (y está absolutamente claro que la tienen) en que no existe frontera entre la sintaxis y la semántica y, por tanto, tampoco existen estructuras sintácticas profundas, la lingüística sería, si acaso, más interesante incluso, porque entonces podríamos comenzar la investigación sistemática del modo en que forma y función se influyen mutuamente, de cómo se influencian mutuamente el uso y la estructura, en lugar de suponer arbitrariamente que no lo hacen, como Chomsky ha tendido a suponer tantas veces.»

Exposada amb claredat, una de les idees-força de l'escola dels «actes lingüístics». La del segon Wittgenstein (el de les Philosophical investigations, 1953), d'Austin (Cómo hacer cosas con palabras, 1962) i del propi Searle.

René Magritte, La trahison des images (1929)

Teories sobre el llenguatge (i II)

Una altra pregunta apassionant és la relació entre llenguatge i cognició. Lev S. Vygotsky creu que llenguatge i pensament es desenvolupen de forma independent, al menys en les primeres etapes de la vida: els nens pensen abans d'haver adquirit un llenguatge. La diferència amb el psicòleg constructivista Jean Piaget resideix en que aquest sosté que el llenguatge és un reflex del desenvolupament de la intel·ligència infantil, mentre que Vygotsky planteja que el llenguatge té arrels en les interaccions socials i el pensament en les accions del nen sobre el medi. Radicalment oposades a aquestes teories són les d'Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que afirmen que el pensament depèn del llenguatge. Per a ells, en aprendre una llengua s'aprèn també una determinada visió del món. Aquest relativisme lingüístic està avui dia força desacreditat. També existeix un debat obert entre els innatistes i els cognitivistes: Dan I. Slobin creu que la ment dels nens està predeterminada per a processar les estructures que caracteritzen el llenguatge humà. La diferència amb Chomsky, doncs, no és l'acceptació d'un grau d'innatisme, sinó l'èmfasi posat en el procés (capacitat per a resoldre problemes, inclosos els lingüístics) més que en el contingut (els universals lingüístics). Les proves experimentals evidencien que el desenvolupament lingüístic i el cognitiu poden presentar-se desacoblats, amb vies d'evolució independents. De forma similar cal distingir entre intel·ligència i capacitat lingüística, perquè no sempre van plegades. Existeixen casos de gran desigualtat entre una i altra, manifestades quan existeixen lesions. Els casos dels autistes i dels hiperlèxics afàsics reforcen aquesta idea.

L'home es diferencia dels seus parents més propers, les mones antropomorfes, en tres característiques biològiques: la mida del cervell, la locomoció bípeda erecta i la remodelació de l'aparell mandibular. Existeixen diverses teories per intentar explicar el creixement cerebral: la bipedestació, la fabricació d'eines, la cerca d'aliment, la complexitat social... Harry Jerison, però, arriba a la conclusió que és el llenguatge la causa determinant de l'augment de la mida del cervell durant l'evolució. La major capacitat lingüística ha estat el resultat de la nostra necessitat de construir models mentals i no només un mitjà per a comunicar-nos millor.

Un altre tema que ha interessat als científics durant dècades és el grau de capacitat lingüística dels animals, tant pel que fa al llenguatge parlat, de signes o escrit. Al capítol El mono gramático –títol manllevat d'Octavio Paz– es repassen moltes investigacions dutes a terme amb ximpanzès, mandrils i goril·les. Els resultats dels experiments de vegades s'han exagerat i ha calgut revisar moltes conclusions donades per vàlides en el passat, però sembla acceptar-se que molts animals tenen vertaders processos de pensament i alguna forma (molt limitada) de consciència. Alguns animals posseeixen representacions abstractes d'objectes, números i espais, així com relacions socials. Tanmateix, s'és molt escèptic amb el fet que aquesta comunicació pugui estar sostinguda per una sintaxi. Quan a la teoria de la ment, s'accepta que alguns animals poden elaborar mapes mentals i que poden tenir consciència de sí mateixos. També s'ha observat que poden construir estris molt rudimentaris i utilitzar-los en el seu profit. En algunes espècies amb relacions socials complexes s'aprecien aliances duradores i el fenomen de l'engany tàctic, fets que es coneixen com «intel·ligència maquiavèl·lica».

Tanmateix, la diferència principal entre el protollenguatge dels primats i el llenguatge humà no és tant d'estructura sintàctica com d'habilitat lèxica, i és que s'ha observat una forta correlació entre el número de paraules conegudes i l'adquisició de regles d'estructuració. Aquesta perspectiva relaxaria els rígids requeriments d'innatesa, i ha estat modelada teòricament pel propi Chomsky en la seva teoria minimalista, així com per la gramàtica constructivista de William C. Stokoe.

L'autor conclou el llibre fent una crida als lingüistes formals a no tancar-se en una torre d'ivori i a acceptar que moltes de les respostes a les preguntes que es formulen vindran necessàriament de la Biologia. Conèixer millor l'estructura i el funcionament del cervell, així com la naturalesa del sistema lingüístic, ens conduirà a la comprensió del llenguatge i el pensament humans.

Teories sobre el llenguatge (I)

Los orígenes del lenguaje (2006), del professor Aníbal Puente Ferreras, exposa l'estat de la qüestió de les diferents teories que aborden l'origen, evolució i estructura del llenguatge. El llibre és molt recomanable: conté una gran quantitat d'informació, és molt rigorós, no peca de sectari i està redactat pensant en el profà en la matèria. Potser el més desafortunat és el títol, perquè no reflecteix l'abast real del contingut, que sobrepassa amb molt l'enunciat.

Del primer que cal adonar-nos és que la facultat del llenguatge és quelcom absolutament excepcional. Encara que altres espècies animals també tenen formes de comunicació, el llenguatge humà té una sèrie de característiques que manquen en la resta de sistemes comunicatius: doble articulació, productivitat, arbitrarietat, desplaçament, renegociació de significats, traductibilitat... El llenguatge és una capacitat que ens diferencia radicalment de la resta d'espècies i que determina, juntament amb la cognició i la consciència, la superioritat evolutiva de l'Homo Sapiens.

Una de les primeres teories sobre l'adquisició del llenguatge fou la visió conductista de B.F. Skinner (The Behavior of Organisms: an Experimental Analysis, 1938). Per a Skinner, el comportament és una funció dels canvis en l'ambient que pot expressar-se en lleis. Aquestes lleis incloïen l'associació, el reforç, la correspondència, etc. Aquesta visió es va revelar massa simplista: se li oposava, entre d'altres crítiques, la «paradoxa de Plató»: la pobresa d'estímuls que rep un nen no pot explicar el domini d'una eina tan complexa com és el llenguatge. El 1957 Noam Chomsky va publicar un llibre que revolucionaria l'estudi de la lingüística: Syntactic structures. A grans trets, Chomsky afirma que els éssers humans estan dotats d’una gramàtica universal que permet, mitjançant un número finit d'elements, formar paraules i expressar una il·limitada varietat d'expressions. El llenguatge no és un simple instrument per a transmetre el pensament o el coneixement, sinó que té una entitat pròpia; i l'adquisició lingüística funciona d'una manera diferent a l'adquisició d'altres eines útils, com el càlcul.

Chomsky no creu que l'aparició d'aquesta habilitat innata provingui de la selecció natural. Stephen Jay Gould i Derek Bickerton sostenen que seria més raonable parlar d'una «macromutació genètica» que hauria donat lloc a l'aparició del mòdul cerebral del llenguatge en l'home. Aquesta afirmació s'empara en la «paradoxa de la continuïtat»: si el llenguatge humà només és un mitjà de comunicació més, fruit de l'evolució d'altres sistemes de comunicació més rudimentaris, hauríem de poder trobar els escalons intermitjos. Però les diferències entre el llenguatge humà i la resta de sistemes comunicatius no són de grau, sinó qualitatives. Steve Pinker, per contra, creu que el llenguatge no és diferent a qualsevol altre organ complex i que no hi ha cap motiu per pensar que no ha evolucionat seguint el mateix procés, i hi oposa el cas del desenvolupament de l'ull humà. Tot i que l'innatisme sembla majoritàriament acceptat, recentment ha aparegut un corrent anomenat connexionisme (Jeffrey L. Elman) que torna a posar-lo en dubte basant-se en treballs amb xarxes neuronals. Ray Jackendoff postula una situació intermitja: l'estructura cerebral estaria determinada per l'herència genètica i els processos biològics resultants de l'expressió dels gens, que a la seva vegada es determinen per una combinació de l'estructura inherent i de la influència de l'entorn.

(cont.)

Interès pel llenguatge

La curiositat és laberíntica. Et porta per camins desconeguts, et fa obrir portes, descobrir nous passadissos i canviar de direcció constantment. A mesura que avances trobes més cruïlles, i sents que no podràs sortir mai d'allà dins. El més estrany és que també sents que no vols sortir.

Una de les vies que mereix ser transitada és la de la història i la filosofia del llenguatge. El fet lingüístic por abordar-se desde moltes òptiques, segons el tipus de preguntes a les que s'intenta donar resposta. Moltes d'aquestes qüestions estan encara obertes i són objecte d'aferrissades polèmiques.

Una d'aquestes perspectives podria ser la que estudia l'origen i l'evolució del llenguatge: és el llenguatge una capacitat específicament humana? Són innates certes estructures lingüístiques? Pot la capacitat lingüística ser explicada en termes evolutius ordinaris o suposa una discontinuïtat en l'evolució? Com s'aprèn a parlar? Quan va aparèixer la capacitat lingüística a la història evolutiva? A què va ser degut? Què va aparèixer primer: la capacitat sintàctica, la significació o les estructures fonològiques?

Una altra podria ser la que tracta l'estructura del llenguatge i la seva relació amb la realitat: com està estructurat internament el llenguatge? Quines característiques el fan diferent als altres sistemes comunicatius? Quina relació hi ha entre llenguatge, pensament i realitat? Està condicionada la nostra forma d'accedir a la realitat sensible pel llenguatge?

Cadascun d'aquests enfocaments ha tingut contribucions que val molt la pena conèixer. Per exemple, en el cas de l'estudi de l'origen i l'evolució del llenguatge, a més del suport dels treballs arqueològics amb fòssils d'homínids o els experiments d'aprenentatge amb primats, cal destacar els treballs teòrics de Chomsky, Pinker, Jackendoff†, Bickerton, Skinner o Elman, que presenten diferents alternatives a aquests problemes.

Sobre la lingüística, cal destacar a Saussure i l'escola estructuralista que va fundar: Tesnière, Hjelmslev, Bloomfield, etc., la gramàtica generativa transformacional de Chomsky i el funcionalisme de Dik. Quant a la filosofia del llenguatge, el camp és també molt ampli: des dels treballs seminals de Frege, passant per gent com Mauthner, Wittgenstein, Sapir, Whorf, fins arribar a l'escola de la filosofia analítica i el «gir lingüístic», on sobresurten noms com Austin, Searle, Quine, Putnam, Rorty, etc. També els pensadors postmoderns, com Lévi-Strauss, Foucault, Barthes i d'altres, s'han interessat en bona mesura pel llenguatge i la seva connexió amb la realitat.

El darrer any he comprat llibres d'alguns d'aquests autors, així com literatura secundària, però he anat ajornant la lectura fins ara. He decidit començar per un volum que presenta l'estat de la qüestió del primer dels enfocaments, destinat al lector no expert, i del que parlaré properament. Serveixi aquest post com a exposició de motius.

† Aquest Ray Jackendoff és la mateixa persona que va publicar conjuntament amb Fred Lerdahl un estudi teòric sobre música que vaig citar en un altre post: A generative theory of tonal music, del que existeix una traducció al castellà. Petit que és el món.