Judici a Danilo Kiš

El mes de juny de 1976 apareixia publicat a Iugoslàvia el llibre Grobnica za Borisa Davidoviča (Una tomba per a Boris Davidovič), de Danilo Kiš. L'autor aconseguí els dos avals preceptius, l'obra fou publicada sense problemes i la recepció inicial fou molt bona: les crítiques de la premsa —inclosa la de Borba, l'òrgan del Partit Comunista— foren molt positives i se'n seguiren diverses edicions.

El llibre consistia en set històries, sis de les quals eren ficcions basades en llibres de denúncia de les atrocitats estalinistes, tals com Estalinisme de Roy Medvedev o 7000 dies a Sibèria de Karl Štajner, mentre que la darrera era un relat sobre la persecució dels jueus per part de la Inquisició francesa al segle XIV. Totes elles mostraven el destí fatal de persones fervorosament compromeses amb una ideologia, engolides pel dogmatisme d'aquesta mateixa ideologia. L'excepció era una història que presentava un poeta mediocre que sobrevivia literàriament a base de mantenir-se al marge de les polèmiques que l'envoltaven.

El mes de juliol van començar a circular rumors de que el llibre era un plagi. La font no estava clara (es parlava d'un emigrant rus, dels autors citats o que serviren d'inspiració…). Finalment, el mes de novembre va aparèixer a la revista Oko un article del periodista Dragoljub Bogulovič titulat Un collaret de perles robades (molt més suau que el que havia de ser el títol original: Una tomba per a Danilo Kiš). L'autor es presentava a si mateix com un defensor de l'interés públic i de la puresa i integritat cultural de la nació, i l'article acusava a Kiš de furtar la «propietat espiritual» de Joyce, Borges, Medvedev, Štajner i altres. Es queixava de que tots els personatges fossin jueus, de que els seus noms fossin inventats i de alguns dels «documents» fossin ficticis. Oko va enviar una còpia de l'article a Kiš abans de que es publiqués i li va permetre respondre en el mateix número. La resposta consistia en una sèrie de dotze paràgrafs curts que començaven amb una cita d'Un collaret i seguien amb una virulenta i àcida rèplica. L'escriptor insinuava que Bogulovič actuava en nom d'algú altre, presumiblement d'algú amb prestigi literari i influències polítiques. La polèmica a Oko es va saldar amb una altra rèplica-contrarèplica entre els dos contendents, en la que cadascú insistia en els seus arguments, aquest cop menys iradament.

L'afer podria haver-se acabat aquí de no ser per un article de Predrag Matvejević, professor de literatura francesa a la Universitat de Zagreb, amic de Kiš, patrocinador de la novel·la i consumat polemista. Matvejević, a més de prendre partit per Kiš i d'atacar Bogulovič, anava més enllà posant noms als suposats intrigants: Branimir Sćepanović, Miodrag Bulatović i, per sobre d'ells, Dragan M. Jeremić. Tots ells eren personatges de l'establishment literari iugoslau, confortablement integrats en el règim (amb un gran talent per adaptar-se als vaivens polítics) i amb un important control sobre les revistes i els premis literaris. Jeremić, professor d'estètica a la Universitat de Belgrad, president de la Unió d'Escriptors Serbis, membre d'innombrables associacions i comitès, president d'incomptables jurats de certàmens literaris, era possiblement la persona més poderosa de la literatura iugoslava. La interpel·lació directa de Matvejević el va forçar a sortir de la seva torre d'ivori i va respondre en un article a Književne novine, revista de la que era editor en cap, el desembre d'aquell any. La invectiva anava tant contra Matvejević com contra Kiš i subscrivia els arguments inicials de Bogulovič. El fet que la diatriba de Matvejević contra Jeremić no tingués més conseqüències que un intercanvi epistolar als mitjans va esperonar altres autors a atacar els popes literaris des de tots els racons de la República, amb l'excusa de defensar Una tomba per a Boris Davidovič, que motivaren sengles respostes de Jeremić.

Kiš, que s'havia mantingut en un segon pla des de la seva confrontació inicial amb Bogulovič, no s'havia quedat de braços creuats: havia estat preparant un assaig titulat Lliçó d'anatomia. El llibre va veure la llum la primavera de 1978 enmig d'un gran secretisme per por a un possible boicot. La resposta literària de Kiš era un atac en tota regla contra la burocràcia literària del cercle de Jeremić, a més d'un erudit tractat literari i un lúcid anàlisi de la seva pròpia obra. En ell implicava també Jean Descat, el seu traductor al francès, a qui havia confiat les fonts emprades a Una tomba, i qui, després d'algunes desavinences, hauria subministrat la informació als seus atacants. Lliçó d'anatomia va ser un èxit immediat i les crítiques foren immillorables. La primera resposta dels afectats va venir de la mà de Bulatović, que amenaçava Dragoljub Gavarić, l'editor del llibre, de dur-lo a judici. Tot i que Jeremić i els seus col·legues van intentar forçar el govern a intervenir en la polèmica, aquest es va mantenir al marge, i no van tenir més remei que utilitzar el darrer recurs al seu abast: els tribunals de justícia. Aquesta opció la va materialitzar Bogulovič el 18 d'agost de 1978 en presentar una querella criminal contra Danilo Kiš per les acusacions formulades a Lliçó d'anatomia, així com una altra contra Predrag Matvejević per danyar la seva reputació. Ambdós van presentar refutacions, que foren ponderades pels jutges. La premsa va cobrir extensament tot el procés, posicionant-se en favor dels demandats. Finalment, totes dues causes van ser desestimades i l'escriptor fou declarat innocent dels càrrecs que se li imputaven. La resolució judicial va tancar el cas —no sense conseqüències en la valoració pública de Kiš i en la influència política dels perdedors— i amb ell la polèmica va acabar per llanguir.

[La informació d'aquest post està extreta de l'article Košava in a Coffee Pot de Serge Shishkoff (Cross Currents 6, 1987, 341-371)]

L'enciclopèdia dels morts

El relat –inquietantment borgià– que intitula el llibre La enciclopedia de los muertos de Danilo Kiš narra la història d'una dona que descobreix una incommensurable enciclopèdia redactada per una misteriosa secta religiosa on es recullen les dades de totes les persones difuntes, a fi de preparar-se pel Judici Final. Una nota final de l'autor ens informa que el mateix mes de la publicació del llibre (maig de 1981), el diari iugoslau Duga reportava l'existència real d'un registre necrològic similar. De vegades la realitat s'acosta sorprenentment a la ficció.

A Salt Lake City (Utah), la Church of Jesus Christ of Latter-day Saints, una important congregació mormona, va erigir el segle passat la major biblioteca genealògica del món, la Family History Library. Les dades d'aquesta institució causen vertigen: un edifici de cinc plantes (13,200 m) que emmagatzema, en condicions òptimes d'humitat, temperatura i llum, més 2,4 milions de microfilms i altres fonts en les que hi ha registrats 725 milions de noms de persones mortes, extrets de partides de naixement o matrimonials d'arreu del món. La societat ha fet una ingent tasca d'investigació, relacionant més de 80 milions de noms en famílies. Qualsevol persona interessada pot accedir lliurement al fons documental de la biblioteca, ja sigui presencialment o a través d'un servei web. Val a dir que Espanya no figura entre els països pels que s'han creat índexs de cerca. La Family History Library té l'origen en la Genealogical Society of Utah, fundada el 1894, i ha comptat amb diverses seus, que van haver d'anar abandonant-se a mesura que el fons documental augmentava. Els registres microfilmats originals es guarden en una càmera cuirassada a Granite Mountain, Little Cottonwood Canyon, en una instal·lació de túnels creada el 1963 perforant literalment la muntanya.

Més curiós resulta esbrinar la motivació per a tal descomunal tasca. La genealogia té una importància capital per als mormons degut a la profecia de Malaquies: «Ell farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills, i els fills amb els pares. Així, quan jo vindré, no hauré de consagrar el país a l'extermini» (Ml 3,24). Cada mormó, gràcies a aquest arxiu, pot retrocedir en el temps ascendint pel seu arbre genealògic i batejar pòstumament tots els seus avantpassats que no tingueren coneixença de la revelació mormona. Aquesta pràctica ja ha comportat alguna agra polèmica amb la comunitat jueva, que retreu que les víctimes de l'Holocaust nazi hagin format part d'aquest ritus baptismal mormó sense el consentiment de llurs descendents.

Els interessats poden obtenir més informació a l'obra de James B. Allen, Jessie L. Embry i Kahlile B. Mehr Hearts Turned to the Fathers: A History of the Genealogical Society of Utah, 1894-1994 (BYU Studies, Brigham Young University, Provo, Utah 1995).

El rellotge de sorra de Danilo Kiš

«En lo que a esta carta se refiere (señora), el caballero que se la escribió (y nos consta que suena muy extraño), ¡este caballero está embarazado! El análisis de orina lo muestra claramente. Tan claramente como también revela que se trata de un hombre. Eso es todo. Puesto que ha dicho usted que es su hermano, aconséjele que se prepare. Está encinto, señora. Lleva dentro de él la semilla de la muerte. Mi más sentido pésame, querida señora.»

D'aquesta forma tan desconcertant introdueix Danilo Kiš el fatal destí del protagonista d'El reloj de arena (Peščanik, 1972). Aquesta obra tanca la trilogia que s'inicià amb Penas precoces i Jardín, cenizas. E.S., el protagonista, és un transsumpte del pare del propi Kiš, i la història narrada té l'origen en la seva biografia.

La novel·la comença en una habitació mal il·luminada, amb E.S. intentant escriure una carta abans de que l'escàs oli de la làmpada s'acabi. El lector viatjarà poc a poc, al llarg de tot el llibre, des de la penombra inicial a la claredat final. L'escena que obre el llibre, perfecta, està plena de suggestiva simbologia: des del mite de la caverna platònic fins al miracle de Hannukah, el canelobre que, d'acord amb la tradició jueva, va cremar durant vuit dies amb una exigua quantitat d'oli.

E.S., un funcionari dels ferrocarrils hongaresos de 53 anys d'edat, ens introdueix en la seva vida quotidiana: les disputes amb la seva germana Netty i el seu nebot Georges, la preocupació per la reducció de la seva pensió, l'estrany incendi de casa seva, la vida en l'estretor, els interrogatoris a la comisaria, les condicions brutals del batalló de treball del que formà part... Fins a la constatació de que un dels trens al que finalment pujarà, aquells trens als que havia dedicat tota la seva vida, serà un dels que condueixen a Auschwitz.

Kiš presenta tots aquest fets d'una manera curosament trenada, agrupant els capítols per contingut i forma: Cuadros de viaje, escrits en tercera persona, on es relaten situacions com la mudança o les experiències al camp de treball; Notas de un loco (títol de reminiscències gogolianes), que agrupa les anotacions i esborranys d'E.S., reflexions en primera persona de temàtica variada; Instrucción, que utilitza la tècnica del «catecisme» introduïda per Joyce a l'Ulysses, en la que una tercera persona (el lector? l'autor?) interroga E.S. sobre la seva pròpia existència; i Audiencia de un testigo, també amb una estructura de pregunta/resposta, però aquest cop com a diàleg real entre E.S. i els inquisidors funcionaris de l'estat. El reloj de arena es tanca amb una carta que fa d'índex i que dóna sentit a la novel·la. Aquesta carta verídica, escrita pel pare de Danilo Kiš a la seva germana Olga, amarga i plena de retrets, li serveix a l'escriptor com a motiu fonamental del relat. Kiš pren les frases que el seu pare escrigué a la seva germana i desenvolupa a partir d'elles una «història possible», elaborant materials ficticis a partir de referències reals. D'aquesta manera, Kiš rendeix comptes amb la seva pròpia història familiar («Tal vez sea mi hijo el que un día publique mis notas», posa en boca del protagonista) i converteix la figura d'E.S. en representativa de l'excepcional destí dels jueus centreeuropeus.

Kiš és un estilista brillant, de prosa bellíssima i precisa. L'arquitectura d'El reloj de arena és deutora de Joyce (el propi E.S. té molts trets de Leopold Bloom, el protagonista de l'Ulysses), però també de les teories de Queneau. És impossible entendre el significat últim d'aquest novel·la sense acudir a la pròpia biografia de Kiš: a la massacre de la Vojvodina, que va presenciar quan era un nen i de la que es va salvar gràcies a documents com els que E.S. busca a la novel·la; a la mort del seu pare a Auschwitz el 1944; a la custòdia de documents familiars durant la guerra amb el propòsit d'utilitzar-los com a material literari...

La polifonia, l'ús d'una veu interna (però no interior) i d'una veu externa (però no omniscient), la intertextualitat, els salts temporals, els jocs de miralls, la introspecció i els elements onírics, l'anteposició de les variacions al tema, etc. són recursos estilístics enlluernadors que estan al servei d'un contingut profund i amb sentit per si mateix. Kiš aconsegueix conciliar ètica i estètica, un problema que l'obsessiona. Contràriament al que sostenen les teories post-modernes, el llengutatge literari, precisament per ser distant a nosaltres, elusiu i al·lusiu, pot, utilitzat amb mestria, reflectir fidelment la més complexa realitat. I és per això que la literatura ens commou.

Acabo amb la postdata que tanca la carta –i la novel·la–, que conté en la seva simplicitat el veritable tema d'El reloj de arena:

«P.S.: Más vale estar entre los perseguidos que entre los perseguidores.»