L'Europa de Susan Sontag

Cuestión de énfasis (Where the stress falls, 2001) recull alguns dels textos sobre literatura, cinema, dansa, art i fotografia de Susan Sontag. L'erudició i la intel·ligència de Sontag són formidables, i de les seves reflexions el lector sempre n'extreu valuosos ensenyaments. Si a això sumem una coincidència en els gustos literaris (Kiš, Sebald, Gombrowicz, Walser, Zagajewski, Rulfo i Borges són alguns dels autors escrutats per l'escriptora), el llibre té en principi tots els ingredients per a una joiosa lectura. La realitat, però, és que els escrits continguts en aquesta compilació són molt desiguals, i alguns poden no estar a l'alçada del que el lector espera de Sontag. Però per altres, com la història de la representació de Waiting for Godot a l'assetjada Sarajevo, paga la pena de llegir el llibre.

Entre els articles, un mirada sobre Europa que té l'interés d'estar feta per una intel·lectual que semblava sentir-se més còmoda al nostre continent que al seu propi país. La idea de Europa (otra elegía más) és un text menor, l'inici d'una conferència que Sontag va pronunciar a Berlin el maig de 1988 en ocasió d'un simposi sobre Europa. És, doncs, un text singularment marcat pel context històric, atès que el Teló d'Acer seguia en peu en aquelles dates. En aquestes pàgines s'expressa la visió romàntica, idealitzada d'una Europa que encara manté una certa autonomia cultural respecte dels Estats Units, i on el saber gaudeix de prestigi entre la població (Sontag diu que Europa representa un «alliberament del que als Estats Units passa per cultura»). Això és música celestial per a les nostres oïdes, tan pagades de si mateixes i tan desitjoses d'acollir amb els braços oberts a tots aquells nord-americans crítics amb el seu país.

Sontag pensa que són els intel·lectuals de l'Europa de l'est –en aquell moment encara sota el jou socialista– els que tenen l'oportunitat de mantenir vius els atributs que caracteritzen la cultura europea («diversitat, serietat, exigència, densitat») davant d'una Europa occidental que ja ha adoptat completament els pitjors vicis nord-americans («la supressió i anul·lació de les diferències culturals, i la concentració i increment del poder de l'Estat»), de vegades amb l'excusa de la unificació política. Per a l'escriptora, la identitat europea del futur dependrà de com es resolgui la seva integració, i cita expressament el debat que encetà Milan Kundera sobre la identitat de l'Europa Central. En un primer moment, veient l'elecció de Václav Havel a Txecoslovàquia o el rol d'Adam Michnik a Polònia, per exemple, hom podia pensar que Sontag tenia bona part de raó en les seves apreciacions sobre l'autoritat moral dels intel·lectuals dissidents en aquells països. La perspectiva dels anys, emperò, semblen indicar que la ràpida americanització (tot i que jo no l'anomenaria així) ha estat la pauta per a molts d'ells. Això ha estat un repte per als intel·lectuals també, que d'una banda han vist que la seva influència decreixia entre la població, i per una altra, més positiva, que deixaven de ser escoltats únicament pel valor del seu testimoni en el context de la guerra freda.

Seria injust que, mirant què és Europa avui, penséssim que els pitjors auguris s'han complert. La realitat, crec, és que Sontag ja errava quan va escriure aquestes línies. No és del tot cert que Europa no mantingui encara diferències clares de model amb els Estats Units (en alguns casos, m'atreviria a dir que dissortadament); però d'altra banda, tampoc és cert que als Estats Units només hagi sobreviscut una cultura frívola, superficial i purament d'entreteniment. No només Sontag n'és la prova contrària: l'examen del que ha estat la contribució nord-americana al pensament, la literatura, les arts plàstiques, la música i la ciència en la segona meitat de segle passat deixa un balanç envejable. És cert que aquesta alta qualitat conviu amb una cultura popular amb els trets dels que Sontag es lamenta, però aquest dualisme no és necessàriament nefand. El descrèdit dels intel·lectuals a occident actualment és innegable, però en la nostra reflexió –a més de protestar, un cop més, per la desvaloració del coneixement i l'estudi– potser hauríem de preguntar-nos si en molts casos no ha estat ben merescut.

La Mediterrània i Europa

A El Mediterráneo y Europa (2006), Predrag Matvejević torna a abordar els seus dos temes d'estudi: la Mediterrània, com havia fet a Breviario Mediterráneo, i la identitat europea, eix central d'Entre asilo y exilio: Epistolario oriental. Dos interessos que no sembla que hagin de poder deslligar-se fàcilment.

Matvejević és un escriptor d'una erudició i sensibilitat fora del comú. Aquest recull de lliçons impartides al Col·legi de França té dues parts ben diferenciades, que es corresponen amb aquestes dues temàtiques. En passar d'una part a l'altra no tan sols els motius de les reflexions canvien, sinó també l'estil de la seva escriptura: d'una prosa poètica molt suggeridora virem a un discurs ètic d'idees clares expressades sense embuts, centrat especialment en l'«Altra Europa», expressió manllevada a Czeslaw Milosz. Tot aquest bloc d'articles té en el punt de mira la complexa reconstrucció política, econòmica, social i àdhuc geogràfica i identitària dels països balcànics, amb la caiguda del Mur de Berlin i les guerres de Bòsnia i Kosovo com a teló de fons. Especialment brillants són els capítols Sobre Europa Central i Sobre las culturas nacionales en Europa. A causa de les seves intervencions crítiques exercides des de l'interior del règim socialista iugoslau, Predrag Matvejević s'ha guanyat un merescut respecte entre les esquerres i les dretes europees menys dogmàtiques.

Cito un breu passatge corresponent al capítol Mares:

«Ver el Mediterráneo a partir sólo de su pasado sigue siendo un hábito muy arraigado, tanto en el litoral como en el interior del país. La «patria de los mitos» ha tenido que soportar mitologías que ella misma ha engendrado o que otros han alimentado. El espacio rico en historia ha sido víctima de toda clase de historicismos. La tendencia a confundir la representación de la realidad con la realidad misma se perpetúa: la imagen del Mediterráneo y el Mediterráneo mismo rara vez son idénticos. Aquí, como en todas partes, una identidad del ser, difícil de definir, eclipsa o rechaza una identidad del hacer, mal definida. La retrospectiva continúa prevaleciendo sobre la prospectiva. La reflexión misma permanece prisionera de estereotipos.»

Pensar Europa

«La meva pàtria, el món» és una ingenuïtat voluntarista que passa per alt les dificultats insalvables a l'hora de conciliar cosmovisions avui per avui radicalment antagòniques. Pel contrari, «La meva pàtria, Occident» és quelcom més ajustat a una comunitat de valors compartits real(ista). Sota el meu punt de vista, reduir més l'escala és caure en l'exacerbació de l'exigu matís diferencial enfront del robust tronc comú. Europa com a bressol d'Occident és, doncs, un interessant tema d'estudi per a comprendre millor qui som («La meva pàtria, els meus valors»).

El meu primer contacte amb la reflexió europea va venir de l'obra Europa después de Sarajevo, de Norbert Bilbeny, ara fa deu anys. En ell l'autor insistia en una idea que sempre he compartit i que malauradament està quedant relegada: la del reforçament de l'asèptic concepte de ciutadania enfront d'altres difuses i perilloses consideracions identitàries.

A partir d'aquesta obra vaig llegir alguns llibres més sobre el tema: Una idea de Europa, de Romano Prodi; Pensar Europa, del sociòleg francès Edgar Morin; La idea d'Europa, de George Steiner, que he citat algun cop en aquest epistolari; i ara acabo de finalitzar Una aventura anomenada Europa, de Zygmunt Bauman (força fluix, per cert).

Evidentment, les contribucions no s'esgoten aquí. Hi ha molts altres intel·lectuals que han reflexionat sobre el vell continent, com Czeslaw Milosz, Predrag Matvejević, Andrzej Stasiuk i Yuri Andrujovich, Jorge Semprún... Si estenem l'àmbit als articles d'opinió a la premsa, la llista és innumerable.

En tots aquests assaigs es pretén donar resposta a preguntes que qualsevol persona inquieta s'haurà fet algun cop: existeix una identitat europea? quins són els trets que la defineixen? qui la posseeix, tal identitat europea? (o en altres paraules: on acaba Europa?) compartim els europeus uns valors comuns? poden aquests valors comuns ser la base per a una ciutadania europea que pugui ser assumida per tothom? una comunió de principis ha de plasmar-se necessàriament en institucions polítiques comunes? si és així, quina és l'orientació que hauria de prendre la construcció política europea?

Pensar Europa. Preguntes que val la pena intentar respondre.