Cap deus ex machina: Damasio i la neurologia dels sentiments

El treball d'Eric R. Kandel –Premi Nobel de Medicina l'any 2000– sobre el funcionament cerebral de la memòria, explicat al llibre de Lauren Slater, em desperta la curiositat sobre l'estat actual de la recerca en el camp de la neurologia. Òbviament, el tema és prou ampli i complex com per acostar-s'hi sense precaucions, així que em decideixo per un llibre de divulgació que té el cervell i la seva relació amb les emocions i els sentiments com a tema central: Looking for Spinoza: joy, sorrow and the feeling brain (2003), d'Antonio Damasio. Existeix traducció al castellà.

Damasio no és un pensador ocurrent, sinó un reputat científic, líder d'un dels grups capdavanters en neurobiologia. Les seves publicacions són de primeríssim nivell, i entre els guardons que posseeix hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Investigació Científica i Tècnica de l'any 2005. El llibre està fonamentat en una sòlida recerca, i Damasio no dubta en recolzar-se a les notes en la bibliografia especialitzada. El seu mèrit és doble, doncs: investigar i divulgar, tasca aquesta última per a la que també té notables qualitats.

Com succeïa en el cas de la recerca sobre la base cognitiva del llenguatge, una font molt important d'informació prové de persones amb lesions cerebrals que els han alterat alguna funció rellevant de l'organisme. A aquesta cal afegir-li les modernes tècniques d'escaneig cerebral (com la tomografia per emissió de positrons), que permet identificar la regió del cervell l'activitat de la qual varia en dur a terme una tasca determinada, i les sofisticades experiències amb estímuls elèctrics en regions cerebrals ben localitzades. Damasio ofereix els resultats més recents sobre la base neuronal de les emocions [emotions] i sentiments [feelings], la seva connexió amb els mapes neurals i com la seva aparició podria haver suposat un avantatge evolutiu: «When we try to reverse the engineering of evolution and discover the origins of feelings, it is legitimate to wonder if bearing witness to life within our minds is the reason feelings prevailed as a prominent feature of complex living beings».

Hi ha a Looking for Spinoza una gran atenció sobre el problema ment-cos. Damasio sosté un reduccionisme naturalista que comparteixo: no hi ha ment separada del cos, i els processos mentals, inclosa la consciència, poden reduir-se a processos neurològics, biològics i químics, sense menysteniment del que entenem per lliure albir (que potser en el futur caldrà matisar o redefinir). L'anterior llibre de Damasio, Descartes' Error, ja feia referència a la creença del filòsof en una ánima immortal separada d'un cos mortal. Cap deus ex machina (ghost in the machine, diuen els anglesos), doncs. Això xoca amb el que comunment es creu, però ja se sap que reemplaçar el creure pel saber és una guerra que no compta amb gaires tropes al front.

També resulta interessant la connexió entre aquests descobriments i la filosofia de Baruch Spinoza. Damasio presenta Spinoza com un precursor del monisme cos-ment, a diferència del seu contemporani Descartes. Tot i que algunes interpretacions dels obscurs passatges del filòsof holandès semblen un pèl forçades, d'altres no deixen marge al dubte. Damasio compta amb l'aval del fisiòleg Johannes Müller, qui ja el 1880 va considerar que Spinoza havia arribat a enfocar «psychological questions through physiology», o en altres paraules, a anticipar en certa manera la moderna visió biologista de la condició humana. Aquesta lectura enriqueix el llegat de Spinoza, de qui habitualment se'n destaca la seva contribució a l'ètica i la seva oposició al poder eclesiàstic establert, que li va costar l'excomunió. Dissortadament, Spinoza és un autor poc llegit i ni tan sols formava part del pla d'estudis del batxillerat quan jo estudiava.

Els progressos en el coneixement del funcionament del cervell aportaran molts elements per entendre la verdadera naturalesa humana, i hauran d'aportar també les claus per elucidar molts problemes filosòfics. Els filòsofs no poden ignorar el que la ciència ens diu, i és responsabilitat dels mitjans de comunicació no restar absents dels debats que es produeixen al si de la comunitat científica. Malauradament, la ciència –el coneixement– no rep l'atenció pública que mereix. Amb honroses excepcions, naturalment: recentment, El País es feia ressò d'una notícia en la línia de les tesis exposades per Damasio; i fa escassament una setmana ressenyaven el seu darrer article a Nature. Creuem els dits.

L'experiment de Milgram

L'experiment que Stanley Milgram va dur a terme l'estiu de 1962 és un dels més interessants dels que s'expliquen al llibre de Lauren Slater. Aquesta no és la millor font per aprofundir-hi, però sí un bon punt d'arrencada.

Aquí pot trobar-se una bona explicació de l'experiment i aquest és l'article científic original de Milgram de 1963 on exposava els seus resultats. Onze anys després reuniria les conclusions dels seus treballs en forma de llibre. A grans trets, una sèrie de voluntaris es prestaven a participar en un assaig sobre «l'estudi de la memòria i l'aprenentatge», tot i que en realitat el que Milgram pretenia estudiar era l'obediència a l'autoritat. El voluntari es trobava en un local amb l'investigador i un altre voluntari, que en realitat era un actor. Els voluntaris triaven un paper a l'atzar que determinava el seu rol a l'experiment: mestre o alumne. Al voluntari sempre li era assignat el rol de mestre. L'alumne era enviat a una altra sala on se'l lligava a una cadira i se li connectaven electrodes al cos. El mestre havia de fer una sèrie de preguntes a l'alumne i si aquest fallava la resposta, aplicar-li una descàrrega elèctrica de voltatge creixent entre 15 i 450 volts. Abans de començar se li subministrava al mestre una descàrrega de 45 volts (una sensació desagradable) per a que comprovés el dolor del càstig infligit. A mesura que les descàrregues eren més potents, l'actor que feia d'alumne simulava dolors cada cop més intensos, i implorava que l'experiment finalitzés i que el deixessin sortir d'allà. El que Milgram va observar és que els voluntaris, davant els dubtes que tenien en ser conscients del patiment que estaven provocant a altri, acceptaven la fèrria autoritat de l'investigador, que els comminava a prosseguir. Cap es va negar rotundament a continuar abans d'arribar als 300 volts, i el 65% dels participants van aplicar la intensitat màxima de 450 volts.

Thomas Blass va publicar el 1999 una compil·lació de tots els experiments d'aquest tipus publicats fins aleshores, concloent que els percentatges d'obediència estricta es repetien independentment de l'any i la localització dels estudis. Blass és autor de molts altres articles relacionats amb Milgram, així com d'una biografia sobre el psiquiatra. També manté una web sobre la seva figura.

L'experiment es va dur a terme el 1962, un any després de que Adolf Eichmann fós jutjat i condemnat per la seva responsabilitat en l'Holocaust, amb una opinió pública mundial molt sensibilitzada i que demanava respostes, que volia entendre. Com el mateix Milgram afirma a la introducció del seu article, una de les seves pretensions era comprendre com aquelles atrocitats van ser possibles: «Gas chambers were built, death camps were guarded, daily quotas of corpses were produced with the same efficiency as the manufacter of appliances. These inhumane policies my have originated in the mind of a single person, but they could only be carried out on a massive scale if a very large number of persons obeyed orders». En un informe enviat a la National Science Foundation poc temps després d'haver iniciat els experiments, Milgram confessa que «me pregunté si un gobierno despiadado encontraría suficientes imbéciles morales en el conjunto de los Estados Unidos para cubrir las necesidades de un sistema nacional de campos de la muerte del estilo de los que mantuvo Alemania. Ahora empiezo a pensar que no será necesario moverse de New Haven para reclutar la dotación completa». Amb tota seguretat l'experiment de Milgram no esgota l'anàlisi del col·laboracionisme més submís, però introdueix un element de reflexió molt més realista –la dependència de la conducta més de la situació que de la personalitat– que la simple covardia davant les eventuals represàlies d'un poder autoritari, quelcom que també apuntava Hannah Arendt al seu reportatge (i que Milgram reconeix al seu llibre: «I must conclude that Arendt's conception of banality of evil comes closer to the truth than one might imagine»). Daniel Joah Goldhagen, autor de Los verdugos voluntarios de Hitler, afegeix unes encertades matisacions: en l'experiment de Milgram hi ha un factor que juga en contra dels participants, el poc temps de reflexió sobre els propis actes, fet que sota el règim nazi no es donava. Blass també ha aprofundit en aquest problema sense limitar-se a les conclusions de Milgram. En qualsevol cas, la psicologia de masses i la psicologia situacional són d'una importància capital per entendre els moviments totalitaris del segle passat. Malgrat això, les monografies sobre el tema no abunden i les més famoses, com la de Freud, Le Bon, Reich i Ortega, estan desfassades. La de Canetti fou una aproximació molt original, que escapava de les teories en voga.

L'experiment de Milgram ha estat acompanyat d'una gran controvèrsia des que va ser concebut, també pel conflicte ètic que plantejava el seu disseny. S'han fet moltes repeticions des d'aleshores i algunes variacions igualment interessants. A finals de l'any passat el Sundance Channel va emetre un documental d'Alex Gibney sobre el mateix tema. Aquest extracte conté imatges dels experiments originals de 1962, declaracions del propi Milgram i també de Blass:

Hi ha dos experiments que també m'han cridat l'atenció i que en certa manera poden relacionar-se amb les qüestions que es plantejava Milgram. Un és l'experiment de Darley i Latané sobre l'efecte espectador (o difusió de la responsabilitat). Els dos investigadors observaren que la probabilitat de que un individu prestés auxili en una situació de crisi (o més generalment, de que assumís la seva responsabilitat personal) estava en relació (inversa) a la mida del grup en el que s'integrava. L'altre és el fenòmen de la dissonància cognitiva, proposat per Leon Festinger, pel qual la tensió que s'origina per l'oposició d'idees irreconciliables en un individu fa que aquest tendeixi a reduir-la reajustant les creences per adaptar-les a la conducta, en lloc de canviar la conducta per a que s'adigui amb les creences.

Misteris de la ment humana

Acabo de llegir Cuerdos entre locos. Grandes experimentos psicológicos del siglo XX (Opening Skinner's Box: Great Psychological Experiments of the Twentieth Century, 2004), de la psicòloga nord-americana Lauren Slater. El llibre descriu deu experiments rellevants de la psicologia moderna, que van intentar aportar llum (o noves preguntes) als misteris de la ment humana. A les pàgines de Cuerdos entre locos trobem l'experiment de B.F. Skinner sobre la conducta basada en l'estímul i el reforç; el de Stanley Milgram sobre l'obediència (del que parlaré amb més detall en un proper post); els falsos pacients de David Rosenhan; la difusió de la responsabilitat de Darley i Latané; la dissonància cognitiva de Leon Festinger; els experiments de Harry Harlow sobre la importància del contacte; els de Bruce Alexander sobre l'addicció; els records falsos d'Elizabeth Loftus; els experiments d'Eric Kandel sobre la memòria i els desenvolupaments en psicocirurgia, tals com la lobotomia i la cingolotomia.

Sota el meu punt de vista, aquells assaigs relacionats amb el comportament individual sota la pressió del grup o del poder són els que revesteixen més interés. Els moviments de masses del segle XX han determinat el rumb de la història contemporània; entendre'ls suposa en bona mesura comprendre com actuen les persones sota determinades condicions ambientals: com ens comportem davant diverses formes d'autoritat, davant una opinió sostinguda per una aclaparadora majoria, davant una injustícia passivament acceptada pel nostre entorn... A l'obra de Slater es recullen alguns experiments en aquesta línia, que si bé no responen completament a aquests interrogants, sí que contribueixen significativament a llur anàlisi.

Com passava amb el llibre de Shentalinski sobre els arxius literaris del KGB, el gran defecte de Cuerdos entre locos és l'estil. Slater esguerra un bon tema per no saber trobar el to adequat. Subestima al lector, de qui sembla pensar que no serà capaç de llegir un assaig científic si no s'edulcora el contingut amb innecessàries anècdotes personals i una prosa cursi de batxiller (sembla ser que no sóc l'únic que pensa així). Un cop separat el gra de la palla, al lector no li queden més que una minsa descripció de l'experiment i algunes dades històriques. Slater tampoc encerta en plantejar les preguntes adequades, ni té respostes per a les poques que formula. No sembla dominar el tema sobre el que escriu, i moltes reflexions són d'una superficialitat decebedora. Els detalls tècnics brillen per la seva absència, i el llibre acaba per tenir interés només com un primer contacte amb aquest camp –desconegut per a mi–, del que caldrà buscar monografies més especialitzades.