Dues visions sobre el sis d'octubre. II. Josep Dencàs

II. Josep Dencàs

L'altre visió dels fets que vull presentar és la de Josep Dencàs, conseller de Governació de la Generalitat durant els fets del sis d'octubre. Líder d'Estat Català, partit coalitzat a Esquerra Republicana, l'extremisme de Dencàs era ben conegut (Hurtado el qualifica a ell i al seu partit directament de «nazis» al seu dietari en diverses ocasions). Si bé alguns historiadors seriosos com Stanley Payne (I, II) opinen que no es pot qualificar Dencàs o al seu partit de verdaderament feixistes, el cert és que les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) comptaven amb una milícia pròpia, els escamots, d'estructura jerarquitzada i indumentària (camisa militar verda, pantalons foscos, corretjams de cuir i sabates ferrades) clarament inspirada en els moviments feixistes europeus. La desfilada de milers dels seus membres a Montjuïc el 22 d'octubre de 1933, sota la presidència de Francesc Macià, no té res que envejar, al menys estèticament, a les dels camises negres italians o els SA alemanys.



Els escamots van prendre part en «accions de xoc» rebentant vagues cenetistes i boicotejant mítings de partits rivals, i es veieren fortament desacreditats després de destruir la impremta de la revista satírica El Be Negre, que els havia criticat. La percepció de que els escamots eren una organització de tipus feixista va generalitzar-se (Joan Lluhí els va qualificar així en un discurs al Parlament, i ja hem citat l'opinió d'Hurtado) i els partits moderats aliats amb Esquerra Republicana van amenaçar de trencar la coalició si els escamots no es dissolien. Així ho van fer (però només formalment) el dia de Nadal de 1933. Quan Dencàs fou anomenat conseller de Governació (primer interinament per la greu malaltia del seu titular, Joan Selves, i quan aquest va morir a finals de juny de 1934, de manera oficial) va passar a ser responsable dels quatre mil homes que formaven el Sometent i les JEREC. Dencàs i Miquel Badia (cap dels serveis d'ordre públic de la Generalitat) desarmaren el Sometent, que no consideraven de confiança, i van impulsar la recuperació de les milícies armades. Hurtado ho explica així (p. 150):

El senyor Dencàs i altres personalitats de l'Esquerra, han cridat els representants dels partits coalicionistes per a tractar de mantenir amb caràcter permanent les forces dels partits que s'han coalitzat. Es constituïria una espècie de milícia d'unes seixanta companyies, amb armes i uniforme, en conjunt uns sis mil homes, que donarien servei permanent d'instrucció i de maniobra com a força disponible per al cas que fos atacada la llibertat de Catalunya.

Aquesta gravíssima extralimitació de les facultats dels partits de govern comptà amb l'aprovació d'Hurtado. La seva argumentació —que a mi personalment em sembla desconcertant i molt feble— era que «amb l'adhesió d'ara ajornem la nostra desfeta i correm la contingència que no es faci res, almenys per ara, i quedem com uns valents». Com és ben sabut, el pronunciament del sis d'octubre no va comptar amb cap pla d'acció i va ser avortat per les forces del general Batet amb rapidesa, amb molt poques baixes. Dencàs va romandre al Palau de Governació i quan el govern va capitular, va escapar a través de la xarxa de clavegueram de Barcelona. Els dirigents de la Generalitat foren detinguts, empresonats, jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, mentre que Dencàs va aconseguir fugir a França.

Dencàs fou el boc expiatori del desastre: se'l culpà en exclusiva de la desfeta i la seva fugida fou objecte de burla. Des del seu exili va escriure El 6 d'octubre des del Palau de Governació (1935), un llibre que és un acte de desgreuge: Dencàs pretén presentar la seva versió dels fets i restaurar el seu honor. El convenciment de Dencàs de que l'alçament fou justificat no ha variat ni un milímetre (així, sovintegen les lloances al «coratge» i l'«heroisme» dels que van participar en l'acció), i el seu relat se centra, en primer lloc, en explicar la preparació del moviment revolucionari (tot revelant —ja que fins aquell moment no era de domini públic— la connivència de tots els partits en la formació de la nova força armada; com hem vist, fins i tot dels més moderats, com Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya); i en segon lloc, en evidenciar el contradictori paper jugat per Lluís Companys, que d'una banda atià la confrontació i per una altra posà traves al rearmament de les milícies. Dencàs explica les gestions del seu departament per a entrenar i armar les milícies (arriba a fer un recompte dels magres efectius de què disposaven el sis d'octubre) i dóna a conèixer que els socialistes d'Indalecio Prieto varen oferir-los un carregament d'armes provinent de l'ajut a l'oposició democràtica portuguesa que finalment havia hagut de restar al país, però Companys va negar l'ajut econòmic necessari. Segons el conseller de Governació, el fantasiós pla de Companys —sabedor de que les milícies no podrien, ni per dotació, ni per formació ni per equipament, enfrontar-se amb garanties d'èxit contra un exèrcit regular— passava per que la revolució obrera paralitzés al govern espanyol i aquest es veiés obligat a negociar amb la Generalitat. Al llibre Dencàs relata els esdeveniments hora per hora, afegint-hi acotacions en què critica moltes de les decisions de Presidència. Per exemple, Dencàs desaprova la negociació que Companys va entaular amb el general Batet, capità general de Catalunya: l'hora de temps que li concedí Companys per a que acceptés posar-se a les seves ordres fou aprofitada per a declarar l'estat de guerra i prendre la iniciativa; el que, a ulls de Dencàs, fou decisiu per a la derrota dels sollevats.

La victòria de les esquerres el febrer de 1936 va comportar el restabliment del govern de la Generalitat i l'alliberament de tots els empresonats pels fets del sis d'octubre en virtut d'una amnistia. Dencàs va poder retornar de l'exili i participar en un debat sobre el sis d'octubre que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936. Allà es repetí la culpabilització en exclusiva de Dencàs, que intentà defensar-se amb els arguments exposats al seu llibre. Quina versió d'aquells fets hauria sedimentat en l'opinió pública catalana no ho sabrem mai; tot quedà truncat per quelcom molt més terrible: la rebel·lió militar del 18 de juliol.

Dues visions sobre el sis d'octubre. I. Amadeu Hurtado

Fa temps vaig dedicar una entrada a l'article que havia escrit Gaziel a propòsit dels fets del sis d'octubre. És aquest un episodi especialment esperpèntic en la història de la Segona República, un disbarat que desestabilitzà el ja dèbil règim i que va tenir conseqüències dramàtiques. M'agradaria ara presentar dues altres visions sobre els mateixos fets, per part de sengles protagonistes de la política catalana d'aleshores.

I. Amadeu Hurtado

Amadeu Hurtado fou enviat per la Generalitat a defensar la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya davant el Tribunal de Garanties Constitucionals a causa del recurs que el govern espanyol havia presentat contra ella. Molt recentment ha estat descobert el dietari que aquest advocat va dur entre maig i setembre de 1934. El llibre ha rebut la merescuda atenció de tots els mitjans periodístics catalans (per exemple: I, II, III, IV i V) no només per la informació que aporta sobre la cuina del procés, sinó també pels sucosos judicis d'Hurtado sobre la situació i la classe política catalanes. La faixa promocional del llibre no s'està de fer paral·lelismes entre allò que Hurtado retrata i el que s'ha viscut a Catalunya els darrers anys. Jo miraré d'estalviar-me'ls, però sí que vull incidir en el que tenen de valuós les apreciacions d'Hurtado, precisament per haver estat escrites en un dietari mentre els fets tenien lloc (sense saber-ne, per tant, les conseqüències futures) i per no haver patit revisions posteriors. Aquest post serà poc més que una selecció de cites del dietari, que espero que donin una idea del que els lectors interessats trobaran al llibre.

Com han notat alguns crítics (I, II), Hurtado escriu molt bé: s'expressa sense artificiositat i exposa amb claredat problemes tècnics complexos. Però sobretot, és un observador molt lúcid i una personalitat que posseeix aquell seny del que a tants els agrada vanar-se i que tant escasseja en realitat. El que Hurtado ens regala és una crítica duríssima a una manera de fer totalment irresponsable, que comença en els màxims dirigents polítics catalans. Els seus retrats dels presidents de la Generalitat són despietats. Així és com descriu a Francesc Macià (p. 96):

Vegi per exemple el cas Macià. No sabia res de res i feia basarda sentir-lo parlar de problemes de Govern perquè no en tenia ni la noció més elemental; però l'art de fer agitació i d'amenaçar fins al límit just per a poder recular a temps, el coneixia tan bé com Cambó i com els d'ara. [...] A la guerra de Prats de Molló, per exemple, no va mancar-li cap detall per ésser una de les aventures més còmiques en la història de qualsevol poble conegut.

I així a Lluís Companys (p. 75):

El nostre president, l'exponent del nostre esperit, ha d'ésser per dret propi el senyor Companys. Aquest home de més de cinquanta anys, que sembla tot just arribat als quaranta, té aquella força de simpatia atractiva del bohemi, sense inquietuds espirituals, que s'engresca i desengresca segons el corrent de l'hora, que no coneix ni entén a fons cap problema de Govern però de tots ells en copsa el que tenen d'assequible per a la multitud, i que entre exaltacions i depressions excessives, s'ha sentit a darrera hora catalanista després que l'experiència una mica vexant del seu pas pel Ministeri de la República, li ha donat la sensació que fora del nostre ambient no tindria cap paper a jugar.

I és que la política catalana del moment està en mans de persones que actuen amb una gran irresponsabilitat, ja sigui per incapacitat o per interès (p. 59):

Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.

Polítics que anteposen l'instint a la raó i que tenen vocació (fatalment acomplerta!) d'herois i màrtirs (p. 59, parla Companys):

Jo no tindré arguments ni paraules per a dir-vos el que passa i el que pot passar; però ho ensumo, i tinc la seguretat que el poble es pot abrandar com mai. Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva.

Polítics habituats als mítings incendiaris, a les grans proclames i als elevats conceptes abstractes, a apel·lar al cor de les masses enfervorides, però que se senten fora de lloc quan han de batallar amb els prosaics problemes de la gestió diària (p. 64):

Aquesta és la veritable explicació del que passa. El Consell de la Generalitat deixa de banda un problema jurídic que no veu prou clar i es defensa amb una agitació política que està més al seu abast. És el mateix que va succeir moltes vegades durant la discussió de l'Estatut. A cada dos per tres, quan es presentava als homes de l'Esquerra un problema que no entenien sobre algun punt concret de l'Autonomia, el primer impuls era el de deixar-ho córrer i anar a Catalunya per encarregar a l'agitació de la massa la solució que no sabien trobar.

Una classe política que ha adquirit els pitjors hàbits i que comença a prendre una deriva inquietant (p. 152):

És ben curiós [...] que a mesura que van creixent en força els extremismes del catalanisme, va sortint a la superfície tot el pòsit que ha deixat en el nostre poble la influència castellana o madrilenya. [...] El burocratisme, que ens era desconegut (sens dubte perquè no teníem govern propi) fa tants d'estralls com a Madrid a desgrat del poc temps de la nostra autonomia. El cabdillatge ve a ésser l'única expressió política que s'adiu amb l'educació del poble. I ara resulta que el poder troba a mancar l'exèrcit que li serveixi de suport com en la vella política espanyola, i la preocupació més viva dels catalanistes és crear una força armada que supleixi l'exèrcit i amb la qual s'haurà de comptar sempre en els nostres problemes polítics.

Quan Martí Esteve, company de partit, afirma que «La política exigeix, per a ésser eficaç, aquestes agitacions», Hurtado replica, taxatiu (p. 167):

No. Si em dieu que els nostres partits necessiten aquestes agitacions perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa, teniu raó; però suposar que els polítics han de suplir la seva ineptitud amb freqüents apel·lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflictes imaginaris, és equivocat i funest.

Un tarannà que acaba contagiant a la ciutadania, confortablement instal·lada en el greuge i el victimisme. Després de conversar amb un senyor Mas, veí de Vallvidrera, a propòsit de un incident amb uns pagesos que han estat apedregats a Madrid, escriu Hurtado (p. 210):

El senyor Mas ha trobat l'explicació, i és que els pagesos eren catalans i per aquest concepte, tant els obrers com el públic de Madrid els tenen el mateix odi, i els uns es complaïen a apedregar-los i els altres a veure com els apedregaven. L'opinió del senyor Mas té importància perquè reflexa amb ingenuïtat el pensament d'una gran massa catalana. A l'hora que nosaltres rebíem amb sorpresa la notícia inesperada que a Madrid hi havia hagut morts i ferits per un moviment popular en defensa de la llibertat legislativa de Catalunya, la malícia congènita del bon català mitjà posava al fet el seu comentari sobre l'odi tradicional que ens tenen els castellans. [...] Sota cobert d'una lluita entre dretes i esquerres, el gust de poder apedregar uns catalans mereixia l'acord i la simpatia de tothom. I aquest pensament del senyor Mas és el que plana encara damunt de tots.

I podríem seguir citant i citant... Malgrat la gran càrrega irònica que tenen moltes anotacions d'Hurtado, la lectura d'Abans del sis d'octubre entristeix. Entristeix la inconsciència de tots plegats, saber que la gent com Amadeu Hurtado eren tan sols l'honrosa excepció i el pensar que foren molts innocents els que van acabar pagant la irresponsabilitat d'uns pocs.

La censura de premsa al primer franquisme

La continuació de la història de les relacions entre la premsa espanyola i el poder polític ha estat estudiada també per Justino Sinova i publicada a La censura de prensa durante el franquismo (1989). El títol és enganyós, ja que només comprèn el període 1936-1951 i no pas tot el franquisme.

El primer que cal notar és que ara ja no té sentit parlar de les limitacions a la llibertat de premsa. La política de premsa del franquisme no va suposar només un increment quantitatiu de les restriccions a l'exercici de la lliure informació, sinó un canvi qualitatiu de la funció del periodisme. Sinova cita les formulacions teòriques del falangista Maximiano García Venero, que sintetitzen molt bé les bases ideològiques sobre les que s'havia de sustentar la nova política de premsa a Espanya:

El periódico y el periodista servirán al Estado. [...] A un Estado fuerte corresponde una Prensa fuerte. No puede existir fortaleza en la Prensa si esta obedece a otros móviles, políticos o particulares, diferentes a los que inspiran el mismo Estado.

Així doncs, com diu Sinova: «el periodismo será concebido como una actividad de servicio al Estado; el periódico, como un instrumento de acción política; y el periodista, como un trabajador más de la Administración». Es discuteix de vegades si el règim de Franco pot ser qualificat de totalitari, de feixista o si s'assemblà més als règims autoritaris cabdillistes d'Amèrica Llatina; doncs bé, com veurem, pel que fa a la política de premsa no pot haver cap dubte: fou netament totalitari.

La llei que regí durant tot el primer franquisme fou redactada el 23 d'abril de 1938 —durant la guerra i per tant, en unes circumstàncies extraordinàries— per José Antonio Giménez Arnau per encàrrec de Ramón Serrano Súñer, aleshores ministre de Governació, i, tot i que fou dictada amb caràcter provisional, va estar vigent fins la «Llei Fraga» de 1966. Amb tals patrocinadors, no és d'estranyar que el redactat seguís les passes de la legislació de Mussolini i Goebbels. El seu article segon deixava ben clar les cinc funcions que corresponien a l'Estat per a dur a terme la seva «facultat ordenadora» sobre la Premsa:

1. La regulació del número i extensió de les publicacions periòdiques
2. La intervenció en la designació del personal directiu
3. La reglamentació de la professió del periodista
4. La vigilància de l'activitat de la Premsa
5. La censura

Com observa Sinova, «el Estado se convertirá en el dueño de toda la actividad informativa: el que decidía cuántos periódicos podían ser publicados, el que señalaba lo que se podía decir y cómo, el que ordenaba lo que había que difundir en determinados momentos, el que ponía el límite a la labor de crítica, el que facultaba a las personas para ejercer el periodismo, el que sancionaba, en fin, cualquier mínima desviación de la norma impuesta». Les empreses periodístiques van continuar essent privades, però amb un director imposat pel Règim, el que de vegades originà penosos incidents amb els amos del diari (casos Pradera a Ya, Losada a ABC, Galinsoga a La Vanguardia...). Els periodistes foren depurats —la majoria dels que havien exercit al bàndol republicà durant la guerra foren condemnats a mort o a cadena perpètua— i s'examinà la seva conducta en relació amb el Moviment Nacional.

El Règim exercia la seva facultat de control de la informació principalment a través de consignes diàries d'obligat compliment sota pena de dures sancions i a través també d'una rigorosíssima censura. Sinova distingeix quatre etapes diferents, connectades amb els diferents titulars del ministeri de Governació. La primera, durant la primera meitat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936 a 31 de gener de 1938), va estar caracteritzada per l'autoritat militar: els organismes dedicats a controlar la premsa (pura propaganda de guerra en aquells moments) pertanyien a l'exèrcit i exercien les seves tasques al costat del quarter general de Franco. A aquesta etapa la seguí una (31 de gener de 1938 a 20 de maig de 1941) d'aproximació al nazisme i al feixisme comandada per Serrano Súñer, en la que es promulgà la llei d'abril de 1938 a la que ens hem referit. A la tercera etapa (20 de maig de 1941 a 27 de juliol de 1945) fou la Falange la que controlà la premsa i concedí alguns privilegis als seus òrgans de difusió. A la darrera etapa (27 de juliol de 1945 a 19 de juliol de 1951), tàcticament iniciada veient el rumb que prenia la Segona Guerra Mundial, el Règim intentà mostrar una imatge allunyada del totalitarisme i apropar-se a les democràcies occidentals, així que foren els sectors catòlics els que es feren càrrec del control de la informació.

La censura era d'una meticulositat aclaparadora i donava indicacions fins a extrems grotescos: temes i arguments sobre els que s'havia d'informar obligatòriament i sobre els que estava prohibit, discursos i notícies que havien de dur un comentari i els que no, paraules que havien de sortir en el titular i en el cos de la notícia, to general de l'escrit, ubicació de la notícia al diari o a la pàgina, columnat, tipus de lletra i si s'havien d'inserir fotografies... L'exaltació i adulació contínua de Franco fou una obsessió per al Règim, que farcia els diaris de ridículs ditirambes en el més pur culte a la personalitat estalinista, i que pel contrari suprimia qualsevol referència als ministres i a altres autoritats, no fos cas que poguessin fer-li ombra. Per a fer efectiu aquest control, les Delegacions Provincials elaboraven cada dia uns Fulls d'Inspecció en els que donaven compte al ministeri del compliment de les consignes per part del diaris sota llurs jurisdiccions.

En els dos posts anteriors vam veure les limitacions que va viure la premsa espanyola durant la Segona República, desconegudes per molts i que cal denunciar. Però malgrat les mancances i arbitrarietats que es patiren, no hi ha comparació possible: la situació durant la dictadura franquista fou infinitament pitjor i no té parió amb cap altre període anterior. El Règim s'apoderà completament dels mitjans de comunicació, convertint-los en instruments de propaganda durant dècades i sense deixar-los ni una escletxa de llibertat. Acabo citant Sinova: «Increíble o no, lo que se cuenta aquí sucedió. Y es bueno conocerlo. Sobre todo, para que no se repita».

La llibertat de premsa a la Segona República. II. El segon bienni i el Govern del Front Popular

És unànimement acceptat pels historiadors que la victòria de les dretes en les eleccions de novembre de 1933 —les primeres amb sufragi femení— no va ser mai acceptada per les esquerres, que s'identificaven amb el règim i es consideraven les úniques legitimades per a governar. Els resultats eren, però, inapel·lables: 259 diputats de dreta, 119 de centre i 95 d'esquerra. L'entrada al govern de tres ministres de la CEDA el primer d'octubre de 1934 —d'altra banda, la força política més votada, amb 115 escons— fou el motiu al·legat per a l'inici d'una revolució a Astúries i a Catalunya, que s'estengué per tota la península i es va saldar amb més de quatre mil morts. No és el moment d'entrar en detall en aquest episodi, però vull traslladar l'anàlisi de Santos Juliá que cita l'autor:

Las primeras manifestaciones de dirigentes socialistas sobre la necesidad de adueñarse de todo el poder o de conquistarlo por los medios que fuese, lo que no excluía naturalmente el empleo de la violencia, no guardan relación alguna con un presunto temor a a amenaza del fascismo. Los socialistas comenzaron a elaborar el discurso de la conquista del poder inmediatamente que fueron excluidos del Gobierno y ante la perspectiva de que fuesen los radicales quienes se hicieran con la Presidencia.

En els turbulents temps en que governà la dreta —sis ministres de Governació en dos anys— la norma foren els estats d'excepció en una o altra part del territori, i conseqüentment, la suspensió dels drets individuals d'acord amb la llei d'Ordre Públic amb què s'havia dotat la República. Quant a la llibertat de premsa, la novetat més destacable era que la suspensió arbitrària de diaris va ser reemplaçada per la censura prèvia, i que les tornes canviaren i aquest cop foren els diaris d'esquerra els perseguits. La batuda que sofriren els diaris d'esquerra fou tan indiscriminada com la que patiren els de dretes arran de la sanjurjada: no només els que secundaren la vaga general revolucionària i atiaren el conflicte armat foren suspesos, sinó també molts altres en raó únicament de la seva ideologia.

La reinstauració de la censura prèvia fou un cop dur per a la premsa, que a més tenia prohibit deixar a la vista les esmenes dels censors en forma d'espais en blanc o de línies il·legibles, i havia de limitar-se a inserir el rètol de «visado por la censura» a primera plana. Les autoritats buscaven limitar l'impacte de notícies relacionades amb la seguretat ciutadana i resguardar-se de les crítiques a la seva gestió, però el seu zel arribava a extrems absurds, com el de suprimir textos del Diario de Sesiones o declaracions dels mateixos ministres (!).

Per a substituir la llei d'Impremta de 1883, el Govern conservador va enviar a Corts un nou text, impulsat per José María Gil Robles, el líder de la CEDA. La llei tenia molt presents els fets de 1934 i en la seva concepció hi bategava la limitació dels «excessos periodístics». Malgrat alguns aspectes liberals, el text estava plantejat a la defensiva i facultava al Govern per a establir la censura prèvia sota unes condicions difuses que obrien la porta a l'arbitrarietat. Com a mostra, aquest paràgraf de l'article 18è:

Los que publicaran hechos falsos, de los que pueda resultar algún peligro para el orden público o dañen los intereses o al crédito del Estado o de sus organismos, o reprodujeren documentos oficiales sin la debida autorización, comprometiendo la seguridad o el prestigio del Estado o los intereses de la economía nacional [...] serán castigados con la pena de prisión menor en su grado medio y prisión mayor en un grado mínimo y multa de 2.500 a 10.000 pesetas.

De nou quedava el Govern encarregat de decidir què era un «fet fals», què podia resultar perillós per a l'ordre públic, que danyava el crèdit de l'Estat i què comprometia el seu prestigi. El projecte va topar-se amb el rebuig unànime d'una premsa escarmentada, tipa de viure permanentment sota vigilància i en un estat d'excepcionalitat, i va arribar al Congrés sense convençuts defensors. Després de vàries sessions parlamentàries el projecte va quedar aparcat sense arribar mai a ser aprovat.

La convocatòria d'eleccions generals el 7 de gener de 1936 per al següent 16 de febrer porta acompanyat l'aixecament l'estat d'excepció a tota Espanya a fi de que es pugui celebrar la campanya electoral amb normalitat democràtica. Per primer cop des de la instauració de la República la premsa gaudirà de totes les garanties que la Constitució els ofereix (tot i que, incongruentment, els partits polítics no podien utilitzar la ràdio per a fer propaganda i els cartells havien de sotmetre's a l'autorització governamental). Poc va durar l'alegria: el dia després de les eleccions, en les que el Front Popular va resultar vencedor, el Govern en funcions va declarar l'estat d'alarma, pressionat per la cúpula militar i temorós d'eventuals accions violentes. Havent dimitit Portela Valladares i format un nou Govern sota la presidència de Manuel Azaña, l'estat d'alarma no fou revocat i es mantingué ininterrompudament fins l'esclat de la guerra civil. La censura prèvia que portava associat l'estat d'alarma va fer que els diaris es veiessin impedits d'informar sobre els nombrosos casos de violència política que van tenir lloc en aquelles jornades. Els diaris denunciaven una diferent vara de medir segons si es tractés d'un mitjà afí o crític al Govern, i potser el cas més esperpèntic d'aquesta darrera etapa foren les instruccions que la censura va imposar a la premsa per al tractament de dos sonats atemptats: l'assassinat del tinent d'Assalt José Castillo i del cap de l'oposició José Calvo Sotelo. El Ministeri de Governació va prohibir als diaris publicar més que una simple referència a la «mort» (que no «assassinat», paraula censurada) del polític monàrquic, i el director general de Seguretat Alonso Mallol elogiava la militància comunista del tinent Castillo i el qualificava de «nuevo mártir de la República», mentre que instruïa d'aquesta manera als periodistes sobre l'altre cas (parla Benjamín Bentura, un dels periodistes presents): «Él lamentaba lo ocurrido, pero si había de ser sincero, tenía que decir que sentía enormemente la muerte del teniente Castillo. [...] [Nos dijo] que no nos molestáramos en hacer la información sobre el asesinato de Calvo Sotelo. Era criterio del Gobierno que no se diese más que la noticia de la muerte del político monárquico». Per a molts historiadors, l'assassinat del cap de l'oposició, executat per membres de la Guàrdia d'Assalt i de la Guàrdia Civil, fou el detonant que desencadenà la rebel·lió militar que duria a la guerra civil.

L'assaig de Sinova no deixa marge al dubte: la llibertat de premsa durant la Segona República espanyola no passaria cap filtre democràtic sota els nostres estàndards actuals. Si bé les lleis de Premsa que promulgaren els successius Governs tingueren una certa contestació parlamentària (Sinova exposa les crítiques del monàrquic Ossorio i del liberal Royo Villanova), el cert és que, com assenyala l'autor, «la represión gubernamental contra la Prensa ejercida muchas veces a espaldas de la opinión pública representa una página oscura que no es ético desconocer y que califica muy negativamente a los políticos responsables de la República y al sistema mismo».

La llibertat de premsa a la Segona República. I. El primer bienni

Per als interessats en les conflictives relacions entre premsa i poder a l'Espanya del segle XX resulta inevitable recalar en els treballs de Justino Sinova, professor de Teoria de la Comunicació, periodista i autor de diversos llibres de política i comunicació. Entre les seves publicacions cal destacar un estudi sobre la llibertat de premsa a la Segona República i un sobre la censura durant el primer franquisme (premi Espasa d'assaig).

Dels dos, potser el més interessant a priori és el dedicat a la Segona República, ja que aquest període gaudeix actualment d'una reconstrucció idíl·lica que ha acabat per persuadir a molts de que fou una època de llibertat, justícia i prosperitat sense parió. Doncs bé, Sinova ens mostra com, al menys quant es refereix a la llibertat de premsa —un dels pilars de qualsevol sistema que vulgui dir-se democràtic, no ho oblidem—, això no fou així ni de bon tros. Val la pena fer un recorregut cronològic pels cinc anys escassos que durà el règim i palesar l'evolució de la legislació i de l'aplicació executiva al respecte.

El nou règim s'inicià amb la posada en vigor de la Llei d'Impremta de 1883, elaborada durant la Restauració. La llei era prou liberal en el seu contingut (per exemple, limitava l'arbitrarietat política en requerir d'una sentència judicial per a dur a terme el tancament d'un diari) i no va trobar contestació quan s'establí com a mesura provisional. El problema és que aquesta llei convivia amb una altra que la podia eventualment buidar de contingut: l'Estatut Jurídic del que es dotà el Govern republicà mentre no es promulgués la nova Constitució, que tenia com a darrera disposició l'autorització per a sotmetre la llibertat personal i els drets ciutadans a un «règim de fiscalització governativa» sota determinades condicions:

El Gobierno provisional, a virtud de las razones que justifican la plenitud de su poder, incurriría en verdadero delito si abandonase la República naciente a quienes desde fuertes posiciones seculares y prevalidos de sus medios, pueden dificultar su consolidación. En consecuencia, el Gobierno provisional podrá someter temporalmente los derechos del párrafo cuarto a un régimen de fiscalización gubernativa, de cuyo uso dará asimismo cuenta circunstanciada a las Cortes Constituyentes.

Tot i que el nou règim s'enfrontava a grans reptes, resultava clar que la disposició sisena tenia un redactat prou ambigu com per a permetre l'arbitrarietat del Govern sense que fos possible el sotmetiment real i efectiu a la llei o al Parlament. I Sinova mostra amb nombrosos exemples com així fou: durant el primer bienni, les suspensions i les fortes multes als diaris —principalment els de dreta, però també els d'extrema esquerra— se succeïren sense pausa (i sense intervenció judicial). Aquestes suspensions s'executaven en molts casos sense exposar els motius i sense especificar la durada, el que deixava a les empreses periodístiques en una total indefensió, a la mercè del caprici de l'autoritat competent (el Govern per a la premsa nacional, els governadors civils per a la provincial). El concepte de llibertat de premsa queda retratat molt clarament en aquestes declaracions de Miguel Maura, primer ministre de Governació:

Éste es un régimen de libertad, pero [...] las informaciones tendenciosas o las noticias tergiversadas tendrán una sanción fulminante, porque todo régimen político que nace hay que respetarlo para que se consolide en bien del país.

Jutge i part, el Govern decidia què era «tendenciós», què «tergiversat» i no s'estava de confondre interessadament la legítima crítica al Govern —sovint molt dura— amb l'atac al règim.

El gravíssim problema de la violència, que desbordava el Govern, va convèncer Azaña de que calia una nova norma que els dotés de més mitjans repressius. Així, Azaña va dictar en quaranta-vuit hores la que seria la Llei de Defensa de la República, una llei d'excepció que va ser tramitada d'urgència per evitar el debat amb l'oposició, que no va conèixer el seu contingut fins que es presentà a la cambra per a ser votada el 21 d'octubre de 1931. La llei considerava «actes d'agressió a la República», per exemple, «la difusión de noticias que puedan quebrantar el crédito [del govern, se suposa] o perturbar la paz o el orden público» i també «la apología del régimen monárquico» (és a dir, la seva defensa o lloança pública!), i facultava al Govern, de nou constituït en l'única instància decisòria, per a suspendre els diaris o multar-los durament si la incomplien. Azaña, com Maura, es justificava distingint entre «la verdadera Prensa» —l'afí— i «esos reptiles que circulan por la sombra» —la crítica.

La Constitució republicana, promulgada el 9 de desembre de 1931, reconeixia la llibertat d'expressió d'aquesta manera (article 34):

Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.
En ningún caso podrá recogerse la edición de libros y periódicos sino en virtud de mandamiento de juez competente.
No podrá decretarse la suspensión de ningún periódico, sino por sentencia firme.

Aquesta redacció moderna i liberal, impecable, va quedar en no-res perquè el Govern va aconseguir la pròrroga de la Llei de Defensa de la República, un instrument de poder al que no volien renunciar i que els permetia suspendre els drets individuals sense necessitat de resolució judicial. Azaña va haver de convèncer al seu Consell de la urgència del cas, ja que un cop aprovada la Constitució la Llei de Defensa de la República esdevindria automàticament anticonstitucional, i en una altra ràpida maniobra va aconseguir incloure-la com a llei transitòria de la Constitució un dia abans de la seva aprovació. Casares Quiroga, nou ministre de Governació després de la dimissió de Miguel Maura en desacord pel, al seu entendre, caràcter anticatòlic de la nova Constitució, fou l'encarregat d'aplicar la llei. D'entre les actuacions contra la premsa en aquest període, la més sonada va tenir lloc després de la sanjurjada, quan es van suspendre cent vint-i-set diaris i revistes de dretes als que el Govern no va dubtar en atribuir connivència amb l'intent de cop d'Estat.

Més endavant el Govern elaborà dues lleis que tindrien molta influència en la situació de la premsa: una que suprimia la premsa militar, aquella que deia representar l'opinió de l'exèrcit, i una nova llei d'Ordre Públic. Aquesta darrera començava per considerar que entre els actes que afectaven a l'ordre públic s'havien de comptar els realitzats d'acord amb l'article 34 de la Constitució, és a dir, els teòricament emparats per la llibertat d'expressió. Preveia tres estats d'excepció (de prevenció, d'alarma i de guerra) i per a cadascun establia mesures diferents sobre l'activitat dels diaris, que incloïen l'obligatorietat de presentar en el Ministeri de Governació tres exemplars de l'edició del dia una hora abans de la distribució, el dret a sotmetre a censura prèvia tots els impresos i a la seva recollida i suspensió, a més de severes multes. Com veurem en el proper post, aquesta llei aprovada per l'esquerra fou utilitzada per la dreta contra els mitjans d'esquerra durant el bienni radical-cedista.

Acabo aquestes notes amb una reflexió sobre el protagonista màxim d'aquest bienni. Sinova no oculta la seva antipatia per Manuel Azaña, a qui descriu com un egòlatra superb, demagog i de tics cabdillistes i autoritaris. Val la pena contrastar aquesta imatge amb la de l'audaç home d'estat que ens oferia una obra de la que vam parlar en el passat. Si en l'assaig d'Eduardo García de Enterría Azaña era un liberal reformista que establí el principi fonamental del valor normatiu de la Constitució, Sinova ens mostra com el mateix polític convertí en paper mullat la lletra de la Carta Magna pel que fa a la llibertat de premsa en mantenir vigent la Llei de Defensa de la República, radicalment incompatible en esperit. Dos retrats ben diferents que ajuden a entendre millor a aquest polièdric personatge i el moment històric en que governà.

(cont.)

Azaña i l'actuació del govern català a la guerra civil

El catedràtic de dret Eduardo García de Enterría ha recollit en un volum els escrits més rellevants de Manuel Azaña referents a la gestació de l'autonomia catalana a la Segona República i al paper del govern català durant els primers mesos de la guerra civil. El llibre no aporta cap tesi original ni presenta documentació inèdita, però facilita la tasca al diletant, que no ha de moure's per la ingent producció del polític castellà –set volums que es reeditaran en breu– per a trobar els textos relatius a aquest tema.

El projecte reformista d'Azaña tenia com un dels punts essencials la resolució del «problema català», que ell entenia que havia de fer-se a través de la concessió d'una àmplia autonomia que satisfés les aspiracions catalanes. Des del seu discurs a Barcelona el 27 de març de 1930, quan només era un intel·lectual sense responsabilitats de govern, la visió d'Azaña queda fixada amb claredat. El projecte d'Estatut d'autonomia discutit a les corts espanyoles serà impulsat i defensat amb valentia per Azaña, i les seves brillants intervencions parlamentàries –fou l'orador més insigne que ha conegut Espanya, segons Madariaga– intentaran vèncer l'oposició dels altres grups de la cambra. Els discursos recollits en aquest volum, singularment el del 22 d'octubre de 1931, ens presenten un estadista avançat al seu temps, que aborda l'encaix de Catalunya en Espanya d'una forma molt audaç. García de Enterría fa notar a la introducció que Azaña basa la seva postura en dos principis fonamentals de gran rellevància: el valor normatiu de la Constitució (és a dir, la Constitució com a «llei de lleis», infranquejable) i el fet de que aquesta ha d'interpretar-se en el seu conjunt, i no només en els limitats preceptes que es refereixen a l'autonomia regional. Això era quelcom inèdit a l'ordenament jurídic espanyol i fou recuperat pels ponents constitucionals del 78.

Azaña, emperò, seguí un viacrucis de successives decepcions amb els nacionalistes catalans. Com per a Gaziel, el punt d'inflexió foren els fets del sis d'octubre del 34. Azaña, que no fou innocent en el procés revolucionari que es donà a tot el país (participà activament en la deslegitimació de la victòria electoral de la dreta en les eleccions de 1933, en una mostra de sectarisme antidemocràtic que tingué una gran transcendència pel futur de la República), sí que deplorà el caire que prengueren els esdeveniments a Catalunya. García de Enterría ens furta les observacions d'Azaña sobre aquest particular (hi ha un incomprensible salt en els textos, que passen de 1932 a 1937, ja en plena guerra), però en anotacions posteriors trobem alguns comentaris («la más desatinada aventura que se puede imaginar») que no deixen marge al dubte.

Però serà l'actuació del Govern català durant els primers mesos de la guerra civil la que determinarà el radical canvi de posició d'Azaña. El desgavell a la reraguarda catalana és tal, que tan bon punt es forma el govern Negrín Azaña li encomana restaurar l'autoritat de la República a Catalunya. En una anotació del 31 de maig de 1937 al conegut com a Cuaderno de la Pobleta, Azaña no estalvia qualificatius duríssims a les accions dels dirigents catalans («abusos», «insubordinaciones»,
«insolidaridad», «hostilidad», «chantajismo»...) i descriu la situació imperant a Catalunya en aquests termes:

Que todo este sistema ha sido destruido: Parlamento, partidos, libertad de opinión, no existen o no funcionan. Tampoco los organismos administrativos, judiciales, etcétera, creados por el Estatuto y sus complementos. Que no puede admitirse que la autonomía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys, y en realidad por grupos irresponsables que se sirven de él. Que al desaparecer el sistema autonómico, no puede admitirse que surja una dictadura mediante la absorción de los poderes atribuidos a la democracia, y la usurpación de otros que no le correspondían, y se mantenga un despotismo a pretexto de que Cataluña era o debe ser autónoma.

El primer i únic encàrrec a Negrín era el de consolidar l'autoritat de l'Estat a Catalunya en matèria d'ordre públic i de guerra. Molt interessants són també les notes recollides el 19 de setembre de 1937 al Cuaderno de la Pobleta, després d'entrevistar-se Azaña amb Carles Pi i Sunyer, en aquells moments Conseller de Cultura de la Generalitat i emissari del govern Companys. La conversa evidencia la desconfiança entre els dos governs. El Govern de la Generalitat, per boca de Pi i Sunyer, tem que el Govern de la República tingui intenció d'acabar amb l'autonomia catalana. Azaña recull tots els seus arguments i després dóna la rèplica, un veritable memorial de greuges:

Su deber [el de Companys] más estricto, moral y legal, de lealtad política, e incluso personal, era haber conservado para el Estado desde julio acá, los servicios, instalaciones y bienes que le pertenecían en Cataluña. Se ha hecho lo contrario. Desde usurparme (y al Gobierno de la República, con el que lo comparto) el derecho de indulto, para abajo, no se han privado de ninguna transgresión, de ninguna invasión de funciones. Asaltaron la frontera, las aduanas, el Banco de España, Montjuïch, los cuarteles, el parque, la Telefónica, la Campsa, el puerto, las minas de potasa... [...] Crearon la Consejería de Defensa, se pusieron a dirigir su guerra, que fue un modo de impedirla, quisieron conquistar Aragón, decretaron la insensata expedición a Baleares, para construir la gran Cataluña, de Prat de la Riba... [...] Ustedes, la Generalidad, no han proclamado una revolución nacionalista o separatista. Querían hacerla pasar a favor del río revuelto. [...] La Generalidad, cuyo Presidente, como recuerda ahora Companys, es representante del Estado, ha vivido no solamente en desobediencia, sino en franca rebelión e insubordinación. [...] Delegaciones de la Generalidad en el extranjero. Eje Bilbao-Barcelona. La Generalidad emite billetes [...] sin consultar ni prevenir siquiera al Gobierno, y la prensa dice: «se ha creado la moneda catalana.» Se publica el decreto de movilización incumplido, por cierto, y la prensa dice: «Ha sido creado el ejército catalán».

Pi i Sunyer es justifica dient que es tractava de «un momento revolucionario». Per al president espanyol no hi ha dubte de que els nacionalistes catalans han aprofitat la crisi originada per la rebel·lió militar per a violar els límits constitucionals i legals, ignorar les funcions i competències de l'Estat dins el sistema autonòmic i operar de facto com un estat independent. Azaña li recorda les paraules del ministre Joan Lluhí després de l'«alzamiento»: «cada cual procuraría ocupar posiciones para ser el más fuerte el día de la paz». Tant és així que el propi Pi i Sunyer admet amb total descaradura: «Si la paz se hubiese restablecido, a los tres meses, todo eso habrían sido otros tantos triunfos en su mano [la de la Generalitat]».

Naturalment, aquests fets han tingut altres lectures. La revista L'Avenç va dedicar un número a aquests fets, i l'historiador Ricard Vinyes defensava una visió alternativa en un article a El País:

Lo que había hecho la Generalidad desde el primer día de la rebelión, por encima de todo, era salvar el Estado en Cataluña. El Estado había desaparecido o estaba en riesgo de desaparecer rápidamente por la forma en que se desarrollaban los acontecimientos. La contribución del Gobierno catalán fue encuadrar un poderoso movimiento social revolucionario –no desarticularlo– en las instituciones ya existentes con contenidos adecuados a la nueva situación y creando otras que el gobierno y las nuevas fuerzas políticas y sociales creían pertinentes. Ello, naturalmente, reclamaba una redistribución del poder. Consolidar la Generalidad era consolidar el Estado.

No acabo de veure com es poden integrar forces revolucionàries en les institucions democràtiques sense desnaturalitzar-les, crear unilateralment noves institucions sense ser deslleial, i atorgar-se una sobirania que no té més aval que el dels fets consumats sense conculcar les lleis que s'havien jurat guardar i fer guardar.

Els dos darrers textos estan extrets de la sèrie d'articles que Azaña va escriure a l'exili entre 1939 i 1940 i que es recolliren pòstumament en un volum titulat Causas de la guerra de España. En ells retrobem la mateixa visió del conflicte i de la deslleialtat del govern català envers la República (molts passatges estan transcrits directament dels seus quaderns).

Gaziel i els fets del sis d'octubre

El degoteig de notícies de les darreres setmanes em sumeix en el tedi i la malenconia. La sensació de que tots els límits poden ser ultrapassats. El dic trencat.

No sóc amic de les analogies, acostumen a ser exagerades, cobren vida pròpia i acaben per tenir l'efecte oposat a l'esperat. Els moments històrics no són ni remotament comparables, vagi per endavant, però de tot se'n poden treure lliçons. Llegeixo les columnes periodístiques que Agustí Calvet, Gaziel, va escriure a La Vanguardia –n'era el director– i a Ahora durant la Segona República. Gaziel fou un catalanista reformista, que estava convençut de que el primer problema d'Espanya era el «problema catalán», i creia que la consecució de l'autonomia per a Catalunya (plasmada en el seu Estatut) fundaria una Espanya nova que satisfaria les reivindicacions dels catalans d'una vegada per totes. Gaziel, admirador com tants altres col·legues del sistema parlamentari anglès, implorava diàriament a la classe política espanyola que bastís el nou règim sobre el republicanisme cívic que l'enfortiria i el podria salvar tant de la revolució com de la reacció.

Llegides de carrera, les cròniques de Gaziel resulten desoladores. Al lector l'envaeix una sensació de profunda tristesa en veure com les advertències del periodista no troben oïdes prou audaces per tenir-les en consideració, i com la inèpcia i la insensatesa de la classe dirigent van minant la República dia rera dia. I així arribem als fets del sis d'octubre. Gaziel passa el dia davant la ràdio, sense donar crèdit al que escolta i prenent unes notes que publicarà una setmana més tard sota el títol d'Apuntes de una noche inolvidable (La Vanguardia, 11-X-1934):

Conectan con el propio balcón de la Generalidad. La silenciosa estancia donde yo escucho se inunda de un bronco rumor, como de hervidero humano. Es el gentío apiñado en la Plaza de la República. Miro el paisaje, aguardando. La masa de la ciudad lejana aparece inmóvil, serena, bajo la noche en calma. Parece mentira que de aquel fondo plácido pueda brotar ese rumor de marejada ardiente. Se oyen pasos. Alguien se acerca al balcón. Es él: el Presidente. Es Companys. Una estrepitosa ovación saluda su presencia ante el pueblo. Alguien le habla al lado, en voz baja, en tono vivo, como si le azuzara. Y la voz característica del Presidente, con su acento leridano, se alza en medio de un silencio imponente: Catalans!... Habla fuerte, habla tan claro, tan firme, que seguramente está leyendo lo que dice. Y sus palabras son como otros tantos relámpagos. Proclama el Estado Catalán dentro de la República Federal Española, ofrece asilo al Gobierno provisional que se forme y, finalmente, rompe las relaciones con el Gobierno de Madrid.

Es algo formidable. Mientras escucho me parece como si estuviera soñando. Eso es, ni más ni menos, una declaración de guerra. ¡Y una declaración de guerra –que equivale a jugárselo todo, audazmente, temerariamente– en el preciso instante en que Cataluña, tras largos siglos de sumisión había logrado, sin riesgo alguno, gracias a la República y a la Autonomía, una posición incomparable dentro de España, hasta erigirse en verdadero árbitro, hasta el punto de poder jugar con sus gobiernos como le daba la gana! En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada... Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.

En un article publicat una setmana després (La gran interrogación, La Vanguardia 19-X-1934), Gaziel és conscient de l'estocada mortal que aquella irresponsabilitat havia donat a la República, i escriu premonitòriament:

Ahora, esto ha terminado. Quiero decir que se ha terminado la República del 14 de abril. Los que la trajeron están descartados, aniquilados. Los que no la querían son dueños de ella. Y se da el caso portentoso –¡otra cosa de España!– de que la Constitución ha sido desgarrada y pisoteada por los mismos que la votaron, y los encargados ahora de custodiarla son aquellos que la combatieron. En estas condiciones, volvemos a entrar en un período de interinidad, en un período incalculable. La hora presente es un compás de espera. Una espera en la que se dibuja por momentos una gran interrogación: ¿vendrá una república de otra clase... o vendrá otra cosa?

Faltaven encara vint-i-un mesos per al començament de la Guerra Civil.

Orwell lluitant (per la veritat) a Espanya

La primera baixa en una guerra és la veritat

Hiram W. Johnson

Tusquets va fer una gran tasca traduint tots els textos que George Orwell va escriure en relació amb la guerra civil espanyola. La pedra angular de Orwell en España és l'Homenatge a Catalunya, al que se sumen cartes i escrits diversos seguint l'edició de les obres completes en vint volums preparades per Peter Davidson.

Orwell, que comptava aleshores amb 33 anys d'edat, va allistar-se voluntari per a lluitar en favor de la República espanyola contra la rebel·lió de Franco. Orwell, a través de l'Independent Labour Party britànic, va ingressar en les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i fou destinat a Barcelona i al front d'Aragó, on participà en alguns combats i va ser ferit de bala al coll. Durant la seva estada (del 26 de desembre de 1936 fins el 23 de juny de 1937), Orwell és testimoni dels enfrontaments a la reraguarda de les files republicanes, i com la premsa, tant la espanyola com l'estrangera, menteix deliberadament al respecte. És el seu compromís amb la veritat el que l'impulsa a escriure Hommage to Catalonia, que apareixerà publicat el 25 d'abril de 1938. El llibre fou un fracàs editorial (en el moment de llançar la segona edició, el 1951, només s'havien venut 900 exemplars de la primera), i fou rescatat quan Orwell es convertí en un escriptor consagrat gràcies a l'èxit de les seves novel·les Animal Farm i Nineteen Eighty-Four.

Orwell simpatitza amb la causa anarquista i del POUM –tot i que admet que tàcticament poden ser contraproduents–, als que veu capaços de dur a terme la revolució igualitarista que desitja. Per contra, tant el govern republicà com el Partit Comunista (el PSUC, a Catalunya) semblen voler afogar les col·lectivitzacions i les milícies partidistes a fi de tenir un control major de la situació. L'escriptor retrata el creixent poder del comunisme al govern republicà, i l'obediència deguda a Stalin, que es traduirà en l'adopció de mesures «antirevolucionàries» i en la persecució i esclafament del POUM, que arribà fins l'assassinat del seu líder, Andreu Nin. Els carrers de Barcelona són l'escenari d'una guerra dins la guerra, on la por, la sospita, les calúmnies, l'odi, la traïció, la censura, la indefensió, les detencions indiscriminades, els judicis sumaríssims i les lluites entre faccions són les notes dominants. Orwell s'adona que «un miliciano era un soldado que luchaba contra Franco, pero también un peón en la titánica lucha que se estaba librando entre dos teorías políticas», i ha d'acabar escapant d'Espanya per a no ser detingut acusat de «trotskista» i córrer la sort de molts dels seus companys.

A Recordando la guerra civil española (1942), inclòs també en aquesta edició, Orwell reflexiona sobre la informació convertida en arma de propaganda en temps de guerra, que en aquell conflicte assoliria fites inèdites:

«Lo que es característico de nuestro tiempo es la renuncia a la idea de que la historia podría escribirse con veracidad [...] El objetivo tácito de esta argumentación es un mundo de pesadilla en el que el Jefe o la camarilla gobernante controla no sólo el futuro sino también el pasado. Si el Jefe dice de tal o cual acontecimiento que no ha ocurrido, pues no ha ocurrido, si dice que dos y dos son cinco, pues dos y dos serán cinco. [...] En España vi por primera vez noticias de prensa que no tenían ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que se presupone en una mentira corriente. Vi informar sobre grandiosas batallas cuando apenas se había producido una refriega y silencio absoluto donde habían caído cientos de hombres. Vi que se calificaba de cobardes y traidores a soldados que habían combatido con valentía, mientras que a otros que no habían visto disparar un fusil en su vida se los tenía por héroes de victorias inexistentes; y en Londres vi periódicos que repetían estas mentiras e intelectuales entusiastas que articulaban superestructuras sentimentales alrededor de acontecimientos que jamás habían tenido lugar.»

Dues perles de la premsa estrangera: el Daily Mail publicà que «els rojos crucifiquen monges», al que el New Statesman replicà que «els feixistes aixequen barricades amb nens vius». Resulta clara la influència que tindria la seva experiència a Espanya a l'hora d'escriure 1984. Tot i que Homenatge a Catalunya no és l'obra d'un historiador, sinó la d'un testimoni, i malgrat el declarat compromís polític de l'escriptor, el lector té la certesa d'estar davant els fets tal i com succeïren (una altra cosa són les seves opinions polítiques, sobre les que no puc estar més en desacord).

En llegir-lo, no sorprèn que el text d'Orwell sigui encara avui una patata calenta. El llibre no és gens complaent amb la situació a les files republicanes, i transmet una imatge de la contesa que no s'adiu amb la reconstrucció embellida que s'intenta fer des d'alguns sectors polítics. No cal dir que l'any 1938, quan aparegué el llibre, encara era molt més arriscat expressar opinions com aquelles:

«En cuanto a los tópicos periodísticos de que aquello era una «guerra por la democracia», no eran sino simples patrañas. Nadie en sus cabales imaginaba que la democracia tuviera ninguna posibilidad, ni siquiera como se entendía en Inglaterra o en Francia, en un país tan dividido y agotado como lo estaría España cuando finalizase la contienda. Había una dictadura, y saltaba a la vista que las condiciones para implantar una dictadura del proletariado ya no existían, de modo que en términos generales se orientaría hacia alguna forma de fascismo. Un fascismo con otro nombre, indudablemente, más humano y menos eficaz que las variantes alemana e italiana, porque aquello era España. Las otras alternativas eran una dictadura de Franco, que sería infinitamente peor, y (siempre cabía la posibilidad) que la guerra concluyese con una España dividida o por fronteras auténticas o en zonas económicas.»

La trajectòria d'Orwell no pot ser desacreditada fàcilment, i menys des d'una esquerra que no vulgui passar per totalitària, així que desar el llibre en el calaix de l'oblit sembla haver estat la solució triada. El prologuista deixa constància que han hagut de passar 65 anys des de la primera edició i 28 des de la mort de Franco per a poder tenir la primera edició en castellà sense les supressions i canvis imposats per la censura franquista, tota una vergonya per al món editorial espanyol.

És aquest jove Orwell un idealista convençut de que la lluita contra l'expansió del feixisme és absolutament necessària i requereix d'una clara implicació personal. Tanmateix, hi ha en molts fragments una constant deshumanització de l'enemic, que sembla imprescindible per a exercir la violència (sobretot en la guerra i el terrorisme), però que no pot més que entristir-nos i deixar al descobert la barbàrie:

«Al incorporame a las milicias me había hecho la promesa de matar a un fascista [...], y aún no había acabado con ninguno, ya que apenas me habían dado la oportunidad.»

Hi ha altres fragments com aquest («Dicen que matar a un hombre cuesta mil balas, y a aquel paso yo iba a tardar veinte años en matar a un fascista.», p. 100; «También pensé en el hombre que me había disparado [...]. No le guardaba ningún rencor. Me dije que, dado que era un fascista, lo habría matado yo a él si hubiera podido.», p. 170), on sembla que l'objectiu no s'esgoti en aturar el feixisme, sinó en el gaudi de l'eliminació física de l'enemic.

Temps terribles, aquells.

Un déjà vu a propòsit de Camba

Ara que sembla que alguns volen guanyar una guerra en els despatxos i gairebé setanta anys deprés de que acabés, llegeixo al gran Julio Camba (Haciendo de República, 1934), que ens ensenya que aquest és un mal endèmic a Espanya. Quina ploma, quina ironia més esmolada! M'he sorprès en descobrir-me fent sonores riallades mentre llegia aquest i altres articles del llibre.


«Se me olvidaba una de las más famosas sesiones de las Cortes constituyentes, la histórica sesión donde el ex rey don Alfonso fue acusado, defendido, juzgado y condenado con la mayor solemnidad, y digo histórica, no porque una vez celebrada haya tenido aquella sesión la menor influencia en el curso de nuestra Historia, sino porque, al organizarla, no había, en realidad, más propósito que el de hacer una sesión de carácter histórico y porque con este objetivo se la anunció profusamente.

[...]

Se le acusaba, además, de crímenes nefandos, de negocios sucios y de delitos vulgares; pero, a pesar de ello, se le dejó salir de España como si no hubiera habido nunca el menor cargo contra él, y todo se redujese en el fondo a ensayar un nuevo sistema político que, teóricamente y tras haberlo demostrado unas cuantas veces en la pizarra, nos hubiera parecido preferible al antiguo.

[...]

Lo lógico hubiera sido llevar al ex rey al Juzgado de guardia y meterlo en un calabozo mientras se le formaba proceso; pero esto podía originar complicaciones, y el Gobierno provisional ya tenía bastantes con la provisión de altos cargos y los cambios de nombres a las calles.

[...]

Fue lo mejor, pero, si no habíamos querido juzgar al ex rey cuando lo teníamos a mano y podíamos imponerle la debida sanción, ¿a qué venía eso de juzgarlo luego, cuando no le podíamos imponer sanción alguna?

[...]

La sesión fue nocturna, como las becerradas cómicas, y aquella noche no creo que ningún teatro de Madrid llegase a cubrir gastos. Todo el mundo se había agenciado pases para el Congreso, que era donde se representaba la mejor comedia. Las tribunas, incluso las de prensa, estaban materialmente cuajadas. Había muchas señoras republicanas, algunas, por cierto, de bastante buen ver, a las que fascinaba el anuncio de una sesión en la que iban a salir todos los chismes de Palacio. Y naturalmente, el ex rey quedó hecho migas, lo que se dice migas, aunque tan sólo unas migas imaginarias. Quedó hecho migas en el Congreso; pero siguió con toda su corteza en Fontainebleau. Se le puso fuera de la ley y quizá haya llegado hasta a ejecutársele, pero nada más que moralmente.

Al fin y al cabo, señores, no en balde España es un país famoso por su capacidad de imaginación.»

L'adveniment de la República, segons Pla

El Consejo de Ministros ha terminado. Los ministros saludan al Rey, que durante toda la reunión ha permanecido en un estado de impávida serenidad. Al despedirse el señor Ventosa, le dice:

– Podría, seguramente, resistir. Pero la fuerza material no puede emplearse cuando no se tiene fuerza moral para ello.

Excelente observación. Es el resúmen de la mayor parte de un reinado. Resulta curioso constatar que, a veces, los hombres empiezan a volverse sensatos cuando lo tienen todo perdido.

* * *

Se empiezan a oír las primeras notas de La Marsellesa. Después, constato que un grupo de ciudadanos comienza a entonar El Himno de Riego. El pueblo ignora ambas canciones. Desafinan. El conocimiento de la letra es escaso. Cantan mal. Da igual. Ya lo harán mejor más adelante.

* * *

Madrid, cuya única razón de existir durante tantos siglos ha sido, como quien dice, la Monarquía, ha visto hundirse las instituciones, desaparecer sus símbolos, con el alborozo del pueblo desbordado y con la casi indiferencia de las clases altas, y no digamos los funcionarios. Ni la aristocracia –que se lo debe todo a la Monarquía– ni el ejército, que en tantas ocasiones sirvió de excusa a las instituciones reales, han dado por el momento señales de vida. [...] La frivolidad de Madrid –que en las clases altas parece una copia de la de París–, el carácter insondable de esta ciudad, tan pobre y mísera, el cretinismo de las clases cuya única razón de existir ha sido el carnaval de la Monarquía, ha constituido un fenómeno de lo más extraordinario.

* * *

Es curioso, pienso. Mientras Miguel Maura forcejeaba para apoderarse de Gobernación en nombre del Gobierno provisional, su hermano Gabriel escribía la despedida del Rey y preservaba los derechos de la dinastía de forma explícita y clara.

* * *

En general, todos estos libros dicen lo mismo. España, dicen estos papeles, es una cosa inmóvil. La Monarquía es una situación eterna. La duración de esta monarquía está garantizada, primero, por el Ejército y la Marina, que es una llave intocable. Luego, por el latifundismo del sur, de Andalucía y Extremadura. Luego, por la Iglesia católica, apostólica y romana, por la que los españoles sienten una adoración viva, activa, pintoresca e indispensable. Luego, porque el dinero es monárquico. Luego, aún, porque la industrialización es incipiente, porque el orden público es fácil y porque la clase media es rabiosamente monárquica... y gran parte del pueblo, también...

Ahora bien, en el día de hoy, 14 de abril, todas las impresionantes columnas del templo inmóvil se han derrumbado. [...] ¡Cómo han envejecido los observadores de España!

* * *

Impressions del 14 d'abril de 1931 plasmades a Madrid. El advenimiento de la República, el dietari que Josep Pla va escriure entre 1931 i 1932 i que s'inclou a Cuatro historias de la República. Brillant des de l'elecció del substantiu «adveniment» (vinguda, especialment si és esperada i solemne) fins a la darrera observació recollida. Elegant prosista, perspicaç observador i amb la fina ironia dels escèptics. Un dels Grans. Si el treball dels historiadors és essencial per a entendre un període tan controvertit i determinant per a la història contemporània d'Espanya, no ho són menys els reportatges i les cròniques periodístiques de l'època, que si bé –com adverteix Xavier Pla en el pròleg– no poden prendre's com a fonts històriques amb valor documental fidedigne, sí que són part integrant de la pròpia reflexió històrica.

Periodistes d'una altra època

La Segona República Espanyola va comptar amb una generació de periodistes irrepetible. Josep Pla, Julio Camba, Corpus Barga, Manuel Chaves Nogales, Agustí Calvet Gaziel, Eugeni Xammar, Felipe Fernández-Armesto (que signava com Augusto Assía)... són noms propis que constitueixen la fita més alta que probablement hagi assolit el periodisme espanyol. Molts intel·lectuals també participaren, a través de la premsa o de conferències, en l'anàlisi de l'actualitat política d'aquell període –Ortega, Unamuno, Baroja, Azorín, Valle-Inclán i tants altres–, però m'interessa ara referir-me exclusivament a la tasca dels periodistes.

Fa prop d'un any vaig llegir els dos volums de les cròniques alemanyes d'Eugeni Xammar recuperades per Acantilado i vaig quedar encisat per l'estil de la seva prosa. Vaig palpar una ferma voluntat de fidelitat als fets com rarament m'ocorre amb la premsa actual. És una pena que uns moments històricament tan rellevants per Espanya es perdessin una ploma com la de Xammar, corresponsal a l'estranger, però d'altra banda els lectors van tenir oportunitat de conèixer de mà d'una de les ments més lúcides aquells fets –el fracàs de la República de Weimar i l'auge del nacionalsocialisme– que canviarien el rumb de la història d'Europa.

Acudo ara, un xic erràticament, a la compilació que Destino va fer dels articles de Camba, Gaziel, Pla i Chaves Nogales sota el títol de Cuatro historias de la República. L'edició, de més de 1,100 pàgines, està a cura de Xavier Pericay, amb pròlegs d'Arcadi Espada, Xavier Pla, Andrés Trapiello i del propi antòleg. El llibre mereix un temps del que ara mateix no disposo, però no m'estic de llegir articles solts i intentar copsar, més que l'esperit d'una època, l'esperit del periodisme d'una època (si és que ben mirat no és el mateix). Molts textos imprescindibles, que van de la demolidora ironia a l'amarga impotència pel caire que anaven prenent els esdeveniments al país. Assenteixo a l'apreciació d'Assía: «Leerlos es una fiesta de la precisión».

En un moment en que el poder polític s'ha entestat en un eixorc revisionisme històric, les editorials estan redoblant esforços per recuperar l'obra d'aquests cronistes. Així, enguany Destino ha recopilat i traduït al castellà tots els articles de Pla d'aquells anys, en un patracol de més de 1,600 pàgines; Espasa ha rescatat els relats de Chaves Nogales inspirats en situacions reals; i la família Luca de Tena ha reeditat l'obra magna de Camba. Val la pena apropar-s'hi per desidealitzar un projecte col·lectiu amb més ombres que llums.