Mesures humanes. II. El quocient d'intel·ligència

Gould prossegueix el recorregut històric pel concepte del quocient d'intel·ligència (QI). Tot i que les mesures del segle anterior començaven a presentar problemes ineludibles per als investigadors, les idees subjacents (les desigualtats congènites entre races i altres grups humans) es mantenien intactes.

Alfred Binet, decebut pels resultats que obtenia dels experiments craniològics, va ser el primer en plantejar, entre 1905 i 1908, una mesura quantitativa de la intel·ligència humana mitjançant diversos tests. Binet va tenir molt clar des del principi la interpretació i les limitacions que presentava el seu indicador: les puntuacions obtingudes en els tests no definien res innat o permanent; l'escala era una guia aproximada i empírica per identificar nens amb problemes d'aprenentatge, i no podia ser usada per establir una jerarquia entre nens normals; els resultats no indicaven el motiu de les dificultats dels nens, i fossin les que fossin, aquests haurien d'utilitzar-se com a base d'un programa especial de reforç. Binet encara va fer un altre servei a la metodologia científica: en un article de 1900 alertava del risc que suposaven els prejudicis inconscients del científic a l'hora de planificar els experiments, fer les mesures i analitzar els resultats.

Malgrat les cauteles de Binet, ben aviat els seus successors van desvirtuar totalment els seus conceptes. H.H. Goddard, que introduí als Estats Units l'escala de Binet, no només cosificà el concepte d'intel·ligència i introduí el concepte d'edat mental, sinó que l'atribuí una naturalesa genètica. Promogué restriccions a la immigració, el confinament i mesures eugenèsiques d'esterilització dels que ell anomenava dèbils mentals. Lewis M. Terman fou el popularitzador del QI, anomenat des d'aleshores escala d'Stanford-Binet i normalitzada al voltant de la centena. Terman, que posseïa els mateixos prejudicis que els seus predecessors, era partidari de simplificar els tests i de fer-los passar a tots els nens americans. Una simple prova de trenta minuts podia estigmatitzar a un nen per a la resta de la seva vida, ja que Terman pretenia utilitzar els resultats per a cercar l'ocupació òptima per a les capacitats intel·lectuals de cadascú. La manca de rigor científic de Terman també es posa de manifest pel forassenyat projecte de calcular retrospectivament el QI de grans personalitats del passat. Robert M. Yerkes, en el context de la Primera Guerra Mundial, va aconseguir la complicitat dels cercles governamentals per aplicar els tests mentals a 1.750.000 reclutes de l'exèrcit dels Estats Units. La monografia de Yerkes sobre aquest programa és tan detallada que permet detectar els greus defectes procedimentals de les proves. De nou s'intentaven donar explicacions tortuoses a aquells fenòmens que no encaixaven amb la teoria: per exemple, en les proves realitzades a immigrants s'observà una correlació entre el QI i el temps d'estada al país. En lloc de preguntar-se si els tests no estarien esbiaixats pel grau de coneixement de la llengua anglesa i dels costums del país d'acollida, Yerkes pel contrari afirmava que això evidenciava que els immigrants que arribaven en les successives onades migratòries eren cada cop més estúpids. C.C. Brigham va publicar el 1923 un llibre on sintetitzava els resultats de Yerkes, molt utilitzat pels propagandistes del racisme científic. Cal dir en descàrrec de Goddard, Terman i Brigham que amb el pas del temps es retractaren públicament de moltes de les seves idees inicials, o al menys les silenciaren.

El context històric va recloure aquestes idees en un oblidat bagul durant força temps; només es podria citar com a rellevant l'estudi Bias in mental testing (1979) d'Arthur Jensen. L'any 1994, però, van experimentar una revifalla arran de la publicació de The Bell Curve, de Richard J. Herrnstein i Charles Murray. Gould aprofita la revisió de l'edició del seu llibre per incloure un capítol nou on dóna resposta a aquesta obra, que per altra banda no aportava cap novetat ni en els principis en els que es basava ni en les conclusions a les que arribava.

(cont.)