Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garton Ash. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garton Ash. Mostrar tots els missatges

diumenge, de juliol 26, 2009

Addenda: el reenterrament d’Imre Nagy

Un afegitó al post anterior. Quan Timothy Garton Ash narra el seu pas per Budapest el mes de juny de 1989, assenyala el reenterrament d'Imre Nagy com el punt d'inflexió en l'evolució del país, símbol de la pacífica transició política a Hongria. Imre Nagy era el Primer Ministre d'Hongria quan va tenir lloc la Revolució de 1956. Després de que l'exèrcit soviètic l'esclafés i Khrusxov imposés un govern titella, Nagy fou traït pels seus antics col·laboradors i condemnat a mort en un judici sumaríssim l'any 1958. El seu cos fou enterrat anònimament en una remota cantonada d'un cementiri de les afores de la capital, i qualsevol acte commemoratiu fou terminantment prohibit. El principal responsable de la seva execució fou el seu successor en el càrrec, János Kádar, qui li havia expedit un salconduit que no va ser respectat pels soviètics i que va declarar en contra seva davant el tribunal que el va jutjar. Un cop apartat Kádar del poder el 1988, després de trenta-dos anys en el càrrec, i passat el breu interludi continuïsta de Károly Grósz, el nou Primer Ministre Miklós Németh va iniciar un decidit procés de reformes: el febrer de 1988 s'havia autoritzat la tinença privada de dòlars, a l'estiu s'havia format un Comitè per a la Justícia Històrica per a reparar les injustícies comeses en les farses judicials estalinistes, a la tardor s'havien aixecat les restriccions per a viatjar a l'estranger, el 12 de gener de 1989 s'havia aprovat el dret de reunió, el 28 d'aquell mes un ministre havia qualificat per primer cop d'«alçament popular» els fets de 1956 (que fins aleshores no havien estat res més que una «contrarrevolució»), el 22 de març començaren les taules rodones entre govern i oposició (seguint l'exemple de Polònia), a l'abril va iniciar-se la retirada de les tropes soviètiques, etc., etc., etc. Les mesures preses pel govern Németh als darrers mesos van obrir la porta a la rehabilitació d'Imre Nagy. Finalment, el govern autoritzà, «a fi de satisfer les demandes de deure i humanitat, i amb vista a la reconciliació social», la celebració el 16 de juny de 1989 d'un enterrament públic en el 31è aniversari de la seva execució. La cerimònia va tenir lloc a la Plaça dels Herois amb l'exposició pública de sis fèretres, que contenien les restes mortals dels cinc condemnats al judici de 1958, més un taüt buit en honor als més de 300 morts en la repressió de la revolta. L'acte va durar cinc hores i es diu que pel cap baix 250,000 persones van passar per la plaça a presentar els seus respectes. La cerimònia fou aprofitada per l'oposició per a intensificar les seves demandes de democratització i va comptar amb diversos parlaments, entre els que destacà el to reivindicatiu de Viktor Orbán, líder dels Joves Demòcrates (que en aquells moments tenia 26 anys d'edat i que el 1998 fou escollit Primer Ministre).

Ara que es compleixen vint anys de l'efemèride,
The Hungarian Quarterly, la publicació en llengua anglesa més important sobre cultura i història hongaresa, ha dedicat una sèrie de dos articles (I, II) als esdeveniments de 1989 en forma d'àlbum fotogràfic. Si la narració de Garton Ash ja era emocionant, no deixin de llegir aquests articles (dels que he extret bona part de la informació per a aquest post) i, sobretot, de veure aquestes fotografies; són un document històric.




Postdata: Coincidències que té la vida. El malvat d'aquesta història, János Kádar, va morir pels vols d'aquelles dates: el 6 de juliol de 1989. El seu funeral va ser organitzat pel Partit Comunista, que exposà el seu fèretre al hall de la seu del partit. Una dada per a tots aquells que veuen el món en blanc i negre: desenes de milers de persones van acudir a retre-li homenatge, per a sorpresa dels seus propis companys d'armes. L'any de la seva mort un 75% dels enquestats el consideraven «una de les grans figures de la política hongaresa» i deu anys després un 42% l'escollia com el seu polític hongarès preferit del segle XX. Només el 17% va triar Imre Nagy.

dissabte, de juliol 25, 2009

Garton Ash a les revolucions del 89

La lectura de Konwicki m'ha despertat la curiositat per saber més sobre dos temes: un, el rol de la dissidència en la caiguda dels règims comunistes de l'Europa Central, i dos, el debat que a mitjans dels anys vuitanta va tenir lloc entre els intel·lectuals per a (re)definir —o reinventar— la identitat centreeuropea. Mentre espero que arribi una comanda de llibres sobre aquests punts i miro de trobar el temps que es mereixen, vaig obrint boca amb un llibret que l'historiador anglès Timothy Garton Ash va escriure de resultes de la seva experiència personal durant els mesos que van sacsejar els governs comunistes de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i l'Alemanya de l'Est: The Magic Lantern: The Revolution of '89 Witnessed in Warsaw, Budapest, Berlin and Prague. El títol prové del teatre praguenc Laterna Magika en el que es reunien Havel, Klaus, Komárek i la resta de membres del Fòrum Cívic txec.

Timothy Garton Ash és un dels historiadors que més va fer per traslladar a l'opinió pública europea i americana els moviments socials que es produïen al si dels règims comunistes de l'Europa Central i la importància que tenia donar suport a la dissidència democràtica. Col·laborador habitual de The New York Review of Books i articulista sindicat a alguns dels millors diaris mundials, el seu paper no va ser el de simple cronista, sinó que s'involucrà en els debats i hi contribuí d'una manera destacada. The Magic Lantern és un llibre d'ambicions modestes: no pretén passar per un estudi exhaustiu de la història de la fi del comunisme, ni tan sols de la història de la dissidència centreeuropea, sinó relatar sobre el terreny uns esdeveniments que va tenir la fortuna de viure en primera persona. Naturalment Garton Ash no pot ser a tot arreu al mateix temps ni tenir coneixement de tot el que passa entre bastidors. Situats en el moment d'escriptura del llibre, aquesta només pot ser una tasca per al futur, quan es conegui el desenllaç de totes aquestes revolucions («refolucions» les anomena l'autor, per trobar-se a mig camí entre la reforma i la revolució), es tingui una visió més global dels esdeveniments i més informació dels detalls. Malgrat les limitacions de l'obra, Garton Ash és un espectador privilegiat —és a Varsòvia i Gdańsk durant les primeres eleccions (parcialment) lliures, a Budapest en el reenterrament d'Imre Nagy, a Berlin quan cau el mur i a Praga quan s'inicien els contactes entre govern i oposició— i contagia al lector l'emoció d'estar assistint a canvis històrics. Traça perfils molt precisos dels líders de la dissidència i, sense amagar la simpatia per la seva causa, no dubta en alertar de les ombres que cauran necessàriament sobre tots aquests herois cívics en el cas de que triomfin i es vegin abocats a fer de gestors polítics, a enfrontar-se amb els problemes reals i inevitablement a defraudar part de les expectatives que sobre ells es dipositen.