[Riba]

Avui es compleixen cinquanta anys de la mort de Carles Riba. En record a la seva immensa obra i al dolor del seu exili rellegeixo aquests versos de les Elegies de Bierville, mil cops citats:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

T.S. Eliot a Munic

Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour.

Les línies que obren aquest post pertanyen al que per a molts és el poema més influent del segle XX: The Waste Land (1922), de Thomas Stearns Eliot. L'havia llegit fa molts anys i l'altre dia, en rellegir-lo, vaig reparar en aquests versos. El llac de Starnberg, l'Starnbergersee, està situat a vint kilòmetres al sud de Munic i duu el nom de la principal ciutat que banyen les seves aigües, lloc de d'estiueig i segona residència de la classe alta bavaresa. El Hofgarten és el jardí del palau de la Residenz, en ple cor de la ciutat de Munic. Totes dues formen part del meu present: una és la ciutat on treballo i l'altra la ciutat on visc. La sorpresa inicial va deixar pas a la curiositat: són aquestes localitzacions mers recursos literaris o les va visitar Eliot realment?

La bibliografia sobre The Waste Land és aclaparadora, així que la resposta no és difícil de trobar. L'octubre de 1910, quan Eliot tenia vint-i-dos anys i era alumne a Harvard, va viatjar a París per a estudiar un any a la Sorbonne. Es va allotjar a la pensió Casaubon, al carrer de Saint-Jacques número 151, va rebre lliçons de literatura francesa d'Alain Fournier, va assistir a les classes d'Henri Bergson i va prendre contacte amb les idees ultraconservadores de Charles Maurras. També va aprofitar el viatge per a visitar Munic i el nord d'Itàlia; és a l'estiu de 1911 quan el poeta visita aquesta regió. A la capital bavaresa Eliot va escriure bona part de The Love Song of J. Alfred Prufrock, que aparegué publicada el 1917, i va mantenir correspondència amb Jean Verdenal, un jove amb qui havia fet amistat a la pensió parisenca. Precisament al Hofgarten va conèixer Marie Louise Elizabeth Mendel, comtessa de Larisch, que havia caigut en desgràcia després del suïcidi del copríncep Otto d'Habsburg a Mayerling, per ser qui havia presentat Otto a la que seria la seva amant, Marie von Vetsera. La comtessa és citada pel seu nom en el poema, i alguns crítics sostenen que alguns del fragments de The Waste Land prenen l'autobiografia Meine Vergangenheit de l'aristòcrata, molt popular aleshores i que Eliot havia llegit, com a subtext. Per exemple, en ella es descriu un sobtat ruixat d'estiu que va sorprendre Marie i l'emperadriu Elizabeth quan muntaven a prop del llac de Starnberg, exactament el que s'explica als primers dos versos que cito. Curiós resulta saber que al manuscrit original Eliot citava el Königsee (el llac a tocar Berchtesgaden, a la frontera austríaca, on es troba el Niu de les Àligues) i no l'Starnbergersee, que fou introduït a la versió final del poema.

Eliot incorpora a The Waste Land encara una altra referència a aquesta regió: el vers Fear Death by Water (per cert, inspiració i títol d'un disc de l'admirat Franz Koglmann), també de la primera part, hi té una connexió. L'anècdota de la tempesta d'estiu de Marie continua amb la jove aixoplugant-se a la cabana d'una anciana que repapieja, que afirma esperar al seu fill pescador, quan en realitat el noi havia mort ofegat al llac set anys abans. Igual que el rei Ludwig II de Baviera, emparentat amb Marie. I un tant enigmàticament, aquestes dues «morts per aigua», la del rei i el pescador, donen nom a la llegenda artúrica que plana sobre tot el text: la del darrer protector del Sant Graal que, ferit en una cama i incapaç de moure's, no pot ocupar-se del seu regne com caldria i acaba per convertir-se en un paratge desolat, en una terra erma.

[...]

Cal seguir el blog de Xavier Farré, ho he dit en alguna altra ocasió. Ahir ens oferia la seva traducció del poema Antiga fortalesa, del polonès Tomasz Różycki, de qui ja havia n'traduït alguns altres. És un poema francament molt bo, us recomano entrar-hi i legir-lo, no goso reproduir-lo aquí. Tant de bo algun editor s'animi a publicar una antologia de nova poesia centreeuropea, només amb els versos que Farré ha traduït i publicat al seu blog n'hi hauria prou per fer un volum excel·lent.

Aquest Nadal m'he fet la promesa de començar a pal·liar les meves escasses lectures de poesia. Duc al sarró una llarga llista d'autors dels que encara no he llegit res —imperdonable!— i als que espero apropar-me aviat: Montale, Ungaretti, Pound, Yeats, Stevens, Auden, Michaux, Cummings... No dono l'abast.

[Incís. Un poeta]

La notícia de la concessió del Premi Nacional de Literatura a Joan Margarit em sorprèn llegint precisament Els primers freds. Poesia 1975-1995, la tria personal de poemes que Proa edità el 2004. Premi merescudíssim, Margarit és un dels grans.

Poesia allunyada dels artificis de la llengua, de sentiments i emocions sinceres («La dificultat és per a mi d'una altra índole: mostrar-me sense compadir-me de mi mateix»), poesia d'amor i de jazz, poesia de cicatrius per la mort de la seva filla i de l'enfrontament de l'home amb el temps:

La vellesa ha entrat en la meva vida, i per tant en la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de demà, que ha estat substituïda per la d'un estricte present. La vellesa és, abans que res, aquest present sense futur que és fet de pèrdua, soledat i un confortable desinterès pel que té la pretensió de ser nou o exòtic, retornant a la divisa de Diderot: «La mediocritat, la caracteritza el seu gust per l'extraordinari.»

I cloc aquest incís transcrivint un emotiu poema del llibre guardonat, Casa de misericòrdia, que manllevo de l'excel·lent blog de Jordi Cervera:

S’ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d’un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Felicitats.

Poesia (tan propera)

Albert Lázaro, impulsor de Casa de l'Est, fou qui em parlà per primer cop de Xavier Farré, professor a la Universitat Jagiellonski de Cracòvia. Després vaig adonar-me que ja tenia algunes de les seves traduccions, les de Milosz i Zagajewski. Paga la pena sovintejar el seu blog per gaudir de les versions de poetes centreeuropeus, molts dels quals dissortadament serà difícil veure publicats a casa nostra.

Ara acudeixo per primer cop a la seva poesia, a través del volum La disfressa dels arbres, el seu darrer poemari, i descobreixo que m'és molt propera: Farré té unes vivències que no em són alienes i escriu sobre sensacions que jo també experimento.

La seva és una poesia on la natura hi juga un paper molt especial, i segurament la vista de Cracòvia no difereix massa de la que jo frueixo als Alps bavaresos. En aquestes terres l'existència està quarterada, determinada pels «paisatges que m'engavanyaran / amb força cada nou canvi d'estació». Un hivern que porta un «fred que glaçarà aviat tots els sons», una primavera d'«una verdor tan intensa que fa mal als ulls» i un estiu on «lluu un sol / que no escalfa».




Sé també quina és l'agredolça experiència de tornar a casa; el canvi d'allò que ens envolta («He d'obligar als ulls, emperesits al nord, / perquè s'habituïn a aquests tons torrats.», el pas «de muntanyes rocoses / a camps mustis, i el regnant silenci del sol») i l'alleugeriment en retrobar-nos amb la pròpia llengua («Puc recuperar els sons, la ment descansa, / no ha de fer cap esforç buscant l'ajut / de la vista. És innecessari llegir els llavis. / [...] / I es fa estrany veure com altres signes malden / per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.»). I és que el que sent el poeta en la llunyania no és nostàlgia, sinó estranyament pel desconegut; i de retruc, estranyament també pel que fins aleshores sempre havia tingut per propi. La certesa de que l'exili és sempre personal, l'assumpció de tot allò que comporta («L'exili s'ateny en un mateix. Convertir-se / en absent arreu, com la boira de l'hivern. / Visible a la llunyania. Intocable de prop») i la difícil decisió de perpetuar-lo («desitjos contaminats de pors»). Jo, per si serveix d'alguna cosa, m'aferro a Montaigne: «Sé bé del que fujo, però ignoro el que busco».

A Farré també m'uneix l'amor per la Mitteleuropa, per les seves lletres i per la seva fesomia: cabalosos rius, espessos boscos, turons, castells, esglésies barroques, teulades inclinades, carrers tortuosos, tramvies, cafès («Les converses / només aquí són possibles»)... L'amor pel fènix: per l'imperi anorreat i pels nous mons que sorgiren de les seves cendres. Geografies ocultes, desaparegudes; recórrer-les seria un periple sense fi, i tampoc no sabríem com fer-ho. Potser la clau ens és donada en aquesta intensa imatge que vull que serveixi de cloenda:

Si agafes un mapa dels països inexistents
veuràs com aquí la forma és l'espiral.
Una línia que circumda en si mateixa
per arribar a un centre imaginari. Així
és com s'han de recórrer les ciutats.
El vertigen del mareig en perdre els punts
de principi i final. Saber que el centre
significa una nova corba. Per omplir el buit.

L'olor de les paraules mortes

Ja havia citat aquest vers de Nikolai Gumiliov en un altre post. Ara retrobo el poema en un opuscle de Mandelstam:

No hemos olvidado de que sólo la palabra
Brillaba radiante sobre la tierra atribulada,
Y que en el evangelio de San Juan
Está escrito que el verbo es Dios.
Pero hemos circunscrito su alcance
A los angostos límites de este mundo,
Y como las abejas muertas en una colmena vacía
Las palabras muertas exhalan un olor nauseabundo.

I m'he de topar amb ell precisament quan llegeixo que «parece que puede quedar claro que la acción de la banda terrorista ETA pretendía comprometer la vida de una persona». Parece, puede, comprometer la vida. L'olor nauseabund de les paraules mortes.

La terra sota els nostres peus

Ha esdevingut una tradició. Quan visitem algun país del que la seva literatura no està prou difosa internacionalment, entrem en alguna llibreria i comprem algunes traduccions a l'anglès: reculls de relats d'autors contemporanis, poemaris, alguna novel·la. Ho hem fet a Hongria, a Eslovènia, a Croàcia, a Eslovàquia...

Un no troba mai el moment de llegir aquests llibres, que s'amunteguen a les lleixes de l'estanteria esperant torn. Ara, tot intentant fugir del batibull de dades de l'atles sobre els Balcans –incomptables noms de reis, ciutats, batalles, tractats... impossibles de pair en una primera lectura–, faig una cura de desintoxicació amb la selecció de poemes The ground beneath our feet (1996), de l'eslovac Miroslav Válek, que vaig comprar per recomanació d'un amic, Pavel Kubalec.

El pròleg corre a càrrec de Miroslav Holub, un poeta de qui sí es pot llegir quelcom en castellà. En ell ens introdueix la figura de Válek: personalitat de la lírica eslovaca dels anys seixanta i ministre de Cultura des de 1969, fou un dels alliberadors, juntament amb Milan Rúfus, del jou que el règim comunista imposava a l'art en general i a la poesia en particular. La seva és una poesia de relacions humanes, de contactes fallits, de vulnerabilitat, de resignació, del regust amarg de la decepció. Poesia de ciutats grises –paisatge amb fàbrica–, de cambres austerament moblades, del rescat de l'individu d'entremig de la massa anònima.

Trio una estrofa de Blinding:

Now the moment

has come when you lie

where the diagonals of the room intersect,

you are that point,

that tremor above the cornfields,

you see everything while hiding

and rattle the posts of the horizontal world in pointless anger.

The surface does not tilt, you won't see the sun in it,

nor the rain,

nor yourself.

Stagnant water, stagnant,

the fish on its bottom is burning.