L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (i II)

El capítol més controvertit del llibre és l'epíleg, on Sánchez-Cuenca, un cop analitzades les estratègies d'ETA al llarg de la seva trajectòria, proposa un model de resolució del conflicte basat també en la teoria de jocs. I és polèmic perquè la solució a la que arriba no va complaure a molta gent. El punt de partida és el canvi d'estratègia d'ETA després de la constatació de la derrota en la guerra de desgast: l'aliança amb la resta de nacionalistes per a assolir els seus objectius per altres vies. L'autor s'atreveix a plantejar el contrafàctic de si ETA hauria desaparegut de no haver trobat el suport del PNB, i creu que sí. L'aliança del PNB amb ETA, rubricada en el Pacte d'Estella i la creació de pseudo-institucions al marge de les constitucionalment reconegudes (com ara l'associació municipal Udalbiltza) és considerada per l'autor com un resultat lògic de les alternatives que es presenten al PNB un cop es confronten les seves possibles estratègies i les de l'Estat respecte d'aquest afer. En aquell diagrama (p. 237) Sánchez-Cuenca contraposa dues estratègies per a l'Estat («flexible» vs. «intransigent»; és a dir, que prima o no la derrota d'ETA per damunt de la unitat de l'Estat) i del PNB («moderat» vs. «radical»; que prima o no la derrota d'ETA per damunt de les seves reivindicacions nacionalistes). En aquest joc, faci el que faci l'Estat al PNB li convé adoptar una posició radical (pp. 230-42), així que l'autor considera que és l'Estat qui ha de moure fitxa i oferir al PNB garanties de l'acceptació d'un referèndum per a l'autodeterminació del País Basc sota unes condicions molt clares: 1) que la violència hagi efectivament acabat i ETA hagi desaparegut, 2) que la formulació de la pregunta sigui clara, i 3) que els resultats siguin clars en favor de la independència, amb una majoria superior al 50% (suggereix una de dos terços) per a que sigui acceptada. Sánchez-Cuenca considera que això incentivaria al PNB a lluitar activament contra ETA. Deixant de banda la immoralitat que suposa que un partit que es denomina a si mateix democràtic no trobi motius entre els seus principis ideològics per a col·laborar activament en la derrota d'una banda terrorista, el model de Sánchez-Cuenca —que com ell mateix explica, neix de la voluntat de superar «el actual statu quo, en el que ETA no se rinde, el PNV no colabora adecuadamente en la lucha antiterrorista, y el Gobierno no accede a las demandas de independencia» (p. 240)— presenta alguns problemes que convé posar de manifest. El primer, seguint un cop més la crítica de David Teira, la incongruència que suposa fer que «el Estado deje de operar como un agente autointeresado y empiece a razonar en términos exclusivamente democráticos. Parece, en efecto, que el pacto se proponga para resolver un problema de credibilidad unilateral (la desconfianza del PNV ante el Estado), y no bilateral». D'altra banda, s'ha de demostrar que la fi de la violència és un objectiu molt més important per a l'Estat que no pas la defensa de la unitat territorial (o simplement, de la legalitat vigent). Aquesta qüestió no és cap fotesa: com afirma en una altra part del llibre, «Si ETA no consiguiera nunca matar a más de dos o tres personas al año y no tuviera expectativa de mejorar su capacidad destructiva, el Estado podría estar mejor resistiendo los ataques de ETA hasta el final de los tiempos que retirándose de la guerra de desgaste» (p. 89, nota al peu), tal i com ha succeït amb els GRAPO. Pel suport popular que lamentablement encara gaudeix ETA és difícil imaginar-se una grapització de la banda, però també es pot argüir que part d'aquest suport prové de la tibiesa amb què ha estat tractada pels poders públics del País Basc. És per això que m'agradaria saber com podria influir en l'anàlisi el fet de que al País Basc els nacionalistes hagin estat desallotjats del poder, el que evidentment afecta al paper del PNB en el conflicte. En relació amb això, cal preguntar-se si l'Estat té alguna estratègia que pugui fer canviar la posició del PNB, el plantejament d'un joc en què el que estigui en disputa no sigui la fi d'ETA vs. la sobirania sinó quelcom de diferent. Si en aquell moment potser tenia poc sentit, ara que el PNB ha perdut el poder potser sí que torna a cobrar rellevància.


ETA contra el Estado fou publicat l'any 2001, així que em va semblar interessant esbrinar com analitzava Sánchez-Cuenca els esdeveniments posteriors i molt especialment la treva d’ETA de 2006 i la negociació amb el govern Zapatero. Sánchez-Cuenca escriu regularment al diari El País, així que vaig acudir a l'hemeroteca. Llegint els seus articles d'aquest període, crida l'atenció com la seva postura difereix radicalment amb el que sosté en el llibre, sense que quedi justificat perquè la nova situació invalida les conclusions a què arribava en el seu estudi. Dóna la impressió que la seva afinitat ideològica al PSOE i una antipatia —per dir-ho suaument— vers el Partit Popular esbiaixen la seva anàlisi.

En primer lloc, no hi ha un rebuig en considerar de nou a ETA un interlocutor d'igual a igual amb l'Estat; ans al contrari: «el Estado no se debilitaba ni legitimaba a ETA accediendo a sentarse con los terroristas». Al llibre ell mateix explicava com aquesta estratègia reafirmava als terroristes en la seva: «más allá de lo oportunistas o miopes que sean que sean los intereses del Gobierno a la hora de buscar encuentros con ETA, esta organización terrorista interpreta dichos encuentros como una señal de que el Estado ha dado el primer paso en un proceso que se inicia con meras conversaciones y desemboca en lo que ETA llama una negociación política en toda regla. […] Los efectos de los contactos resultan negativos en la lucha contra el terrorismo: en el mejor de los casos la guerra de desgaste sigue igual y en el peor se genera un aumento en el corto plazo del nivel de atentados. Visto en términos del problema de información incompleta, los contactos pueden alargar la duración de la guerra de desgaste» (pp. 115-7). El sociòleg argüeix que el 2006 ja no ens trobàvem en una guerra de desgast, però en vista de les actuacions d'ETA durant la treva, em sembla que la tesi anterior seguia essent vàlida. Més xocant resulta veure com a mesura que passa el temps els termes sobre els que ha de tenir lloc la negociació van relaxant-se: així, en un primer moment, el diàleg seria només per a permetre «alguna suerte de arreglo de paz por presos mediante medidas de inserción», més endavant a la magnanimitat respecte de la reinserció de terroristes se li hauria d’afegir «una reforma del Estatuto de Gernika que, por lo demás, demanda una mayoría de los vascos» per acabar acceptant que aquesta reforma no tingui lloc en les institucions legítimes sinó en una Mesa de Partits. En cap moment Sánchez-Cuenca es pregunta si la informació de què disposa el Govern sobre la voluntat dels terroristes de deixar les armes s'adiu amb els fets que va coneixent l'opinió pública o és un pur wishful thinking (ja vaig escriure detalladament sobre aquest punt). Quan les converses semblen entrar en punt mort, Sánchez-Cuenca es lamenta de que sigui el sector dur el que estigui guanyant la batalla en el si d'ETA («Parecía que los moderados llevaban la voz cantante, pero durante el desarrollo del proceso de paz ha habido signos de que la correlación de fuerzas cambiaba en el seno de ETA, de que los spoilers ganaban posiciones frente a los moderados»). Però com és que precisament ell se sorpren d'això? En el seu estudi, en tractar la psicologia organitzativa d'aquesta mena d'organitzacions, explica clarament com sempre prevalen els més durs, degut a la perversa estructura d'incentius que existeix: «Para que un modelo de organización tan centralizado funcione, es preciso que la dirección tenga la capacidad de suprimir posibles críticas internas. El aislamiento de una organización clandestina como ETAm se produce sobre todo a través de un curioso mecanismo de selección de dirigentes: sólo llegan a la cúpula aquellos que están de acuerdo con el mantenimiento de la guerra de desgaste, es decir, los que consideran que ETA no debe retirarse. Son los duros, los que tienen un alto umbral de resistencia, los que sistemáticamente tienen la responsabilidad de elegir entre retirarse o no retirarse, dado que los blandos, los que tienen un umbral bajo de resistencia, o se salen de la organización, o se callan sabiendo que su protesta será reprimida por la dirección. […] La perversión del modelo organizativo de ETA es que garantiza la permanencia de los duros al frente de la organización» (p. 163). Aquesta era una possibilitat molt plausible amb què s'hauria d'haver comptat d’entrada. L'atemptat de la T-4 cerca forçar concessions de l'Estat «presionando del modo que mejor conoce, mediante un bombazo» (tot i que possiblement en aquest cas no es buscaven víctimes mortals), una tàctica ja utilitzada en altres ocasions. Un cop evidenciada la impossibilitat de continuar les negociacions per causa de les dues víctimes, Sánchez-Cuenca acaba reclamant una secessió dins la organització: «Puesto que el Estado no puede considerar una reedición del proceso de paz con la ETA actual, la única salida que les queda a quienes disienten de la vuelta al asesinato es el abandono de la organización terrorista». Però aquest voluntarisme casa poc amb una anàlisi realista: tornant al seu estudi, allà vèiem com les organitzacions terroristes es caracteritzen per «el intento de supersión simultánea de la voz y de la salida. Se silencian las protestas y se castiga al traidor que abandona. Hay multitud de ejemplos que muestran que ETAm no admite la crítica interna» (p. 170). Un cop el procés està definitivament trencat i ETA torna als assassinats, l'autor considera la ruptura de la treva com la prova de que el Govern no va negociar políticament, però això és un non sequitur inacceptable: l'únic que es pot afirmar amb seguretat és que el Govern no va concedir tot el que els terroristes reclamaven. Sánchez-Cuenca no entén quina mena d'interpretació va poder fer ETA del pas donat per l'Estat: «Debido a la ausencia de asesinatos durante varios años, ETA no tenían motivos para entender que el ofrecimiento del Estado era fruto de la presión terrorista». No dóna cap explicació de les causes d'aquest fracàs («Las cosas no han salido bien, por motivos que quizá sea demasiado prematuro precisar ahora»), però jo segueixo pensant que la resposta es pot trobar al seu llibre, i que és la particular psicologia dels etarres i la seva manera d'analitzar els senyals que li arriben de l'exterior. O potser es deu a que la situació en la que es troba ETA ara és la que caracteritza al joc de la subhasta d'un dòlar —un joc emparentat amb la guerra de desgast, però dominat per la irracionalitat i en el que lamentablement no existeix cap equilibri— i ha arribat un punt en el que ha anat massa lluny per a poder retirar-se. En qualsevol cas si, com creu Sánchez-Cuenca, «cuando las fuerzas políticas vuelvan a unirse, incluyendo a los nacionalistas, ETA lo tendrá todo perdido», no tenim més remei que preguntar-nos qui va abandonar aquesta estratègia i què n'hem tret, tots plegats.

Malgrat les objeccions que se'n puguin fer, no deixa de ser una anàlisi molt valuosa.

L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (I)

A Evolution and the Theory of Games (1982), llibre al que ens vam referir de passada en un antic post, el genetista John Maynard-Smith presentava diverses situacions que es donen a la natura com a solucions òptimes de jocs, justificant així com haurien pogut evolucionar per selecció natural. Entre elles tractava el joc de la guerra de desgast [war of attrition], pel qual dos contendents competeixen per un recurs (un territori, per exemple) enfrontant-se repetidament. En el moment que un dels dos es retira, l'altre obté el recurs en disputa, mentre que cada cop que s'enfronten sense que cap dels dos es retiri, ambdós han d'assumir un cost. En aquest joc, la solució —l'equilibri de Nash o, utilitzant el terme encunyat per Maynard-Smith, l'«estratègia evolutivament estable»— és una estratègia mixta que pot enunciar-se així: «si el teu adversari no s'ha retirat en la jugada anterior, retira't amb una probabilitat p», on p és una funció del guany (v) i dels costos (–c): c/(v+c) (els detalls matemàtics s'expliquen en aquesta didàctica classe del professor Ben Polack de Yale).

Si bé la teoria de jocs gaudeix d'una gran popularitat i s'utilitza extensament en moltes àrees, el seu ús per analitzar problemes socials i polítics en l'àmbit espanyol és molt escàs. És per això que són tan importants treballs com ETA contra el Estado. Las estrategias del terrorismo (2001), del sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, on precisament tracta les diferents estratègies que ha seguit la banda terrorista al llarg de la seva història en termes de la teoria de jocs, i en particular l'estratègia seguida entre 1978-1998 en termes d'una guerra de desgast amb informació incompleta contra l'Estat.

El primer que ha de fer Sánchez-Cuenca és convèncer al lector de que ETA és un actor racional; és a dir, que actua mogut per uns objectius (la independència del País Basc) i que la seva estratègia s'encamina a assolir-los. Això difereix d'altres hipòtesis, com les que sostenen que no són més que un grup de psicòpates sanguinaris sense fites reals, o els que pensen que potser inicialment actuaven instrumentalment, però que ara és la mera supervivència com a grup la que els guia. Al meu entendre, i malgrat que de vegades ETA ha comès assassinats «de consum intern» (macabre sintagma) —que el mateix autor reconeix— les proves en favor de la seva tesi em semblen concloents.

Per a Sánchez-Cuenca, les variables del model de guerra de desgast són les següents: el que està en disputa (el guany, per tant) seria el monopoli de la violència en el territori, i els costos serien les víctimes del terrorisme per part de l'Estat i els etarres detinguts o morts en accions policials per part d'ETA (p. 84 i ss.). El joc és d'informació incompleta perquè cap dels contendents té prou elements per saber quan es retirarà el contrari, ja que ignora com valora el guany i els costos (en termes de teoria de jocs, quins valors assigna a v i c en la matriu de resultats). Com el mateix autor admet, «podría parecer, dada la experiencia de ETA en España, que la organización terrorista siempre tiene las de perder en una guerra de desgaste. […] Es evidente que el Estado tendrá un umbral de resistencia más alto que el de ETA» (p. 87). Per a Sánchez-Cuenca, és la deformada percepció de la realitat dels etarres el que fa que mantinguin esperances de vèncer. L'adonar-se de que era impossible doblegar l'Estat amb accions contra les forces de seguretat explicaria el canvi d'objectius d'ETA a mitjans dels noranta, l'anomenada «socialització del sofriment», que va posar els polítics en el punt de mira. Cal assenyalar una observació sobre l'enfocament de l'assaig que es troba en una sòlida crítica al treball: «El espíritu del análisis [es] decididamente hermenéutico: no se trata tanto de analizar el desarrollo del conflicto estableciendo controles estadísticos sobre las variables previstas en el modelo, como de estimar en qué medida los actores enfrentados —particularmente, los dirigentes etarras— aprecian los costes del contrario —más que los propios— a partir de documentación ya publicada». Aquesta mateixa ressenya alerta sobre la simplificació excessiva del model, simplificació que pot eventualment desvirtuar els resultats. En particular, qüestiona com modelar altres motivacions espúries (per exemple, la situació dels seus militants) diferents a l'objectiu central de la banda (la independència). David Teira fa veure, per exemple, que si l'Estat oferís a ETA el dret a la secessió a canvi de que tots els seus militants fossin jutjats pels seus crims i complissin íntegrament les penes que se'ls imposessin, aquests (probablement) no acceptarien el tracte. Sánchez-Cuenca diu al respecte que «es bastante probable que los etarras estén convencidos de que si ETA decidiera dejar de existir, podría intercambiar esa decisión por el compromiso por parte del Estado de dejar salir en un período muy breve a todos los terroristas presos» (p. 90). Tanmateix, per al sociòleg aquest és un escenari en el que ETA s'ha retirat i no a la inversa. Com conjugar els interessos personals amb els objectius últims afecta naturalment al model i a les conclusions que se'n puguin derivar.

Entendre que l'estratègia que va seguir ETA durant aquest llarg període s'ajusta a aquest model teòric ajuda a entendre perquè van fracassar tots els intents de negociació amb la banda. Dins el marc de la guerra de desgast, les converses poden veure's com un intent de transmissió entre les dues parts per a intentar esbrinar el llindar de resistència del seu oponent (pp. 111-2). Tanmateix, cada renúncia de l'Estat (como ara amb la central de Lemoiz o amb l'autovia de Leitzaran) o intent de negociació és percebut per la banda —que recordem, opera amb informació incompleta— com la prova de que el llindar de resistència del seu oponent ha estat superat i que, per tant, la claudicació de l'Estat està pròxima (pp. 115-6). Sánchez-Cuenca examina detingudament les converses d'Alger i mostra com les posicions del Govern van reforçar involuntàriament als terroristes (pp. 124-35). Juntament amb això, el fet de mantenir obert un canal de comunicació amb ETA —només interromput durant el breu pas d'Antoni Asunción pel Ministeri de l'Interior i després amb els Governs del Partit Popular—era percebut per aquesta com la confirmació de les seves tesis. Aquest autisme de la banda i la seva incapacitat per a analitzar correctament els inputs que li arriben de l'exterior és una característica pròpia de la vida en la clandestinitat i fins i tot una condició necessària per a la seva supervivència, a més d'un avantatge en els jocs de negociació (p. 144). Tot i que l'estudi aborda molts aspectes del conflicte entre ETA i l'Estat, es troba a faltar una anàlisi més detallada del paper estratègic que van jugar els GAL en la guerra de desgast (no és cinisme, les consideracions morals es donen per descomptades), al que Sánchez-Cuenca es refereix molt de passada: «El efecto de los GAL combinado con una actitud más colaboradora del gobierno francés rompe con la impunidad con la que ETA creía poder actuar contra España desde Francia» (p. 121).

Sempre segons Sánchez-Cuenca, després de la caiguda de la cúpula a Bidart el 1992 i els successius cops policials, ETA acaba per acceptar la seva derrota en la guerra de desgast i assumeix que no serà capaç d'aconseguir que l'Estat es rendeixi i accepti les seves demandes. El canvi d'estratègia no es produeix, però, fins el 1998, quan ETA conclou que l'única opció viable per a assolir els seus objectius és a través d'una aliança amb la resta de partits nacionalistes que avanci cap a la independència fins un punt en què a l'Estat no li quedi més remei que acceptar els fets consumats. Després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco i les multitudinàries manifestacions de repulsa, els nacionalistes senten que el moviment ciutadà podria no només acabar amb ETA, sinó també amb el paper de lideratge del nacionalisme en la vida basca, i accepten sumar-se a l'estratègia dels terroristes a canvi de que aquests declarin una treva indefinida.

(cont.)

[...]

Lliçó d'ètica: Aurelio Arteta a El País (20.08.2009) sobre la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la Llei de Partits.

Lliçó d'economia: un interessant article al New York Times (18.08.2009) sobre els efectes dels incentius a l'energia solar del Govern espanyol.

[...]

Joan Solà, filòleg i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entrevistat al Quadern de El País el passat 18 de juny:

He conclòs que les comunitats humanes sòn essencialment rivals. Aqui hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totaliària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos. [...]

El poble, l'individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.

Sento insistir, però el nacionalisme és exactament això.

Lord Acton sobre el nacionalisme

A l'epíleg de l'interessant assaig La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX (2003), l'historiador Juan Pablo Fusi cita un clarivident article de lord Acton publicat en una data tan primerenca com l'any 1862, en el que el gran liberal anglès, en un moment en el que el nacionalisme era una força alliberadora i democràtica i gaudia de les simpaties de molts, ja va saber adonar-se d'on raïa el conflicte que hauria d'aflorar en el futur. Extracto:

In proclaiming the supremacy of the rights of nationality, the system of democratic equality goes beyond its own extreme boundary, and falls into contradiction with itself. [...] Nationality does not aim either at liberty or prosperity, both of which it sacrifices to the imperative necessity of making the nation the mould and measure of the State. Its course will be marked with material as well as moral ruin, in order that a new invention may prevail over the works of God and the interests of mankind. There is no principle of change, no phase of political speculation conceivable, more comprehensive, more subversive, or more arbitrary than this. It is a confutation of democracy, because it sets limits to the exercise of the popular will, and substitutes for it a higher principle.

Lord Acton, Nationality, Home and Foreign Review (juliol de 1862)

Tensions amb els nacionalistes (hongaresos) (i II)

Hongria, per la seva part, estava en mans d'una aristocràcia reaccionària decidida a mantenir els seus privilegis i a impedir que les reformes liberals que havien començat a Àustria penetressin al seu territori. Mantenien un ferri control de la premsa i un règim quasi feudal que explotava els camperols sense miraments. El «Compromís», per tant, va reforçar el poder de la noblesa governant, a despit de les figures liberals que també aparegueren entre els magiars (Iván Széchenyi, Lajos Kossuth o Gyula Andrassy, per exemple), que uniren sempre les seves crides de major llibertat a la reivindicació nacional. L'actuació directa de l'Emperador fou decisiva per a que els hongaresos aconseguissin moltes de les seves demandes; Franz Joseph, decidit a mantenir la pau al preu que fos, ignorà el Parlament de Viena i tractà personalment amb les delegacions hongareses. Només la ferma voluntat de les autoritats austríaques d'introduir el sufragi universal a Hongria (que ja existia a Àustria però al que els governants hongaresos sempre s'havien negat, per por a una alteració de l'statu quo) va aconseguir que aquests cedissin en alguns dels punts més conflictius.

El que resulta significatiu és que l'exigència de respecte a la particularitat hongaresa per part de Viena no es corresponia amb el tracte que Budapest exercia sobre les minories no magiars del seu territori, sotmeses a un despotisme centralista molt pitjor que el que ells denunciaven. Un sistema censitari i electoral esbiaixat atorgava 405 escons als magiars (54% de la població), mentre que el 46% restant havia de conformar-se amb 5 escons els romanesos i 3 els eslovacs. Malgrat ser la meitat de la població del territori, acaparaven la totalitat de l'administració pública: 96% de funcionaris, 92% de mestres i 93% de professors universitaris. De les tres minories presents en terres hongareses, només els croates —que eren considerats una part annexa de la Corona hongaresa— aconseguiren una certa autonomia, limitada i controlada pels hongaresos. Es va dissenyar un «Compromís» específic croato-magiar, no exempt de tensions, i el moviment autonomista-nacionalista croata (esperonat per Viena com a estratègia per a afeblir als hongaresos) fou reprimit amb duresa. Els eslovacs, pel contrari, foren maltractats: la Corona austríaca inicialment els protegí, però el «Compromís» va deixar les mans lliures als hongaresos. Txèquia es convertí en terra d'asil per a molts eslovacs, que aprofundiren en una unitat política que dugué després de la Gran Guerra a la creació de l'Estat Txecoslovac. Quant als romanesos, van córrer una sort similar: els hongaresos s'annexionaren Transilvània després de 1848 i atiaren els romanesos contra Viena. Aquests s'hi oposaren i demanaren protecció a la Corona austríaca, que els ignorà. La venjança va venir després del «Compromís», que deixà als transilvans totalment sota poder magiar: des d'aquell moment foren perseguits i vexats, se'ls castigà molt durament i els partits autonomistes foren prohibits i els seus líders empresonats. Quan al final de la Gran Guerra, el regne d'Hongria fou trossejat i perdé dos terços del seu territori en virtut del Tractat de Trianon, als magiars que passaren a ser ciutadans —ara minoritaris— dels nous Estats sorgits de la partició (Txecoslovàquia, Romania, etc.), se'ls pagà amb la mateixa moneda, i els hi foren negats els seus drets nacionals.

La llengua va ser un factor de conflicte polític permanent. Un cop descobert el seu poder pel nacionalisme —seguint les doctrines romàntiques de Herder i Humboldt, i les idealistes de Fichte—, es convertí en una arma a utilitzar contra l'Imperi. En la Constitució austríaca nascuda del «Compromís» s'introduí un article que obriria la caixa dels trons: la prohibició d'imposar l'aprenentatge d'una llengua habitual en un Land als parlants d'una altra llengua. Aquesta aparent tolerància comportava la renúncia a establir una llengua comú a tot el territori (on es parlaven una dotzena de llengües, de diferents famílies lingüístiques) i la conseqüent consolidació dels illots lingüístics escampats arreu. Però mentre això succeïa a Àustria, a Hongria s'imposava l'hongarès com a llengua oficial i única de l'administració. D'aquest article es derivarien inacabables disputes (algunes grotesques) a l'àmbit escolar, judicial, administratiu, a la toponímia, etc. que acabarien per paralitzar l'acció política de l'Imperi (Ernest von Koerber, Primer Ministre de l'Emperador, escrivia el 1900: «La lluita lingüística és la causa del bloqueig existent en tots els àmbits públics, ja que els pobles de la monarquia a aquesta qüestió fins i tot els seus interessos més importants»). El nacionalisme acabà per impregnar-ho tot, i tots els habitants de l'Imperi (que fins aleshores havien viscut al marge de conflictes identitaris), atiats per polítics, intel·lectuals, periodistes i agitadors, es veieren compel·lits a escollir una nacionalitat d'entre les que s'oferien —i a fer-ne professió de fe—, cosa que evidentment afectà a la cohesió social. Posteriorment Hongria modificaria la Llei de Nacionalitats per imposar l'assignatura d'hongarès a totes les escoles i l'obligatorietat de dominar l'hongarès per a poder exercir com a mestre. A l'altra banda de la frontera, l'Àustria germànica també es mobilitzà per evitar una eslavització en aquells territoris on eren minoria. I naturalment, el mateix van fer els txecs i altres pobles.



Si algú, després de llegir aquests dos posts, ha trobat algun paral·lelisme entre la situació política a les darreries de l'Imperi dels Habsburg i l'actual a Espanya, segurament l'interessarà la segona part de l'assaig de Sosa Wagner.

Tensions amb els nacionalistes (hongaresos) (I)

L'Imperi Austro-hongarès ha estat posat per molts nacionalistes com a exemple de règim polític en el que convivien harmònicament diferents nacionalitats amb gran autonomia unides poc més que pel pacte amb la Corona. L'harmonia en la convivència, però, no fou tal, i l'anàlisi de les tensions que originaren les contínues demandes de les minories de l'Imperi —principalment els hongaresos, però també els txecs, eslovacs, eslovens...— és el punt d'arrancada de El Estado fragmentado. Modelo austro-húngaro y brote de naciones en España (2006) de Francisco Sosa Wagner i el seu fill Igor Sosa Mayor. Com es desprèn del subtítol, el llibre pretén també trobar analogies amb la situació espanyola actual. L'autor sap del que es parla: catedràtic de Dret i assagista, fou membre de la Comissió d'Experts que va dissenyar el model autonòmic espanyol i redactor de l'Estatut d'Autonomia d'Astúries, a més d'exercir càrrecs d'alt nivell durant els primers governs socialistes. El seu desencís per unes reformes que, al seu entendre, traeixen l'esperit original del model autonòmic i afebleixen l'Estat i la igualtat dels ciutadans en tot el territori, té una peculiar nota al marge: Sosa Wagner fou membre del tribunal que va avaluar el treball de final de carrera de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta motivació personal potser és el que llasta la darrera part del llibre, menys penetrant que la primera, on es cau en un cert tremendisme i es fan algunes propostes d'impossible aplicació. Però és a la primera part de l'assaig al que em vull referir, redactada a mitges entre pare i fill i centrada en la història dels conflictes al si de l'Imperi Austro-Hongarès per l'existència de diversos nacionalismes en pugna.


L'empenta de la Revolució Francesa troba als territoris germànics molta resistència, i la victòria a les guerres napoleòniques presentaran l’Imperi Austríac com a abanderat de la causa absolutista. El retorn a l’Antic Règim se sella al Congrés de Viena de 1815, i la política austríaca serà guiada per Metternich, primer sota el regnat de Franz II, però especialment quan Ferdinand I, discapacitat mental, accedeix al tro. Metternich seguirà unes directrius netament despòtiques, amb censura de premsa i lluita aferrissada contra el liberalisme i el nacionalisme.

Malgrat el retorn al règim de monarquia absoluta, els vents de canvi portats pels ideals de la Revolució Francesa, l'incipient desenvolupament industrial i l'impacte del pensament nacionalista duran a un progressiu augment de les demandes liberalitzadores per part de la nova classe en auge, la burgesia. Aquest descontent cristal·litzarà en les revolucions de 1848 («la Primavera dels Pobles»), que tot i que foren sufocades, deixaran una empremta decisiva en la història posterior. Aquell any Franz Joseph I accedí al tro de l'Imperi austríac. El territori sobre el que governa és un mosaic de llengües i nacionalitats, que començaran a reivindicar un tracte diferenciat dins l'organització de l’Imperi.

La cerca de la unitat entre alemanys imposarà unes condicions ètniques que l'Emperador austríac no podrà acceptar, perquè rebaixaria la seva autoritat sobre les minories no alemanyes. Aquest fet impedirà la fundació d'una gran associació alemanya i de retruc farà néixer un sentiment nacionalista entre els austríacs alemanys, que fins aquell moment —per ser la majoria dominant— no en tenien. Paral·lelament, aquell any va tenir lloc un Congrés Eslau que discutiria la situació d'aquests pobles a la Monarquia, on s'apostà per un federalisme fonamentat en bases històriques o ètniques. La renovada força de la causa absolutista frustrà aquestes expectatives federalistes, però la derrota contra Prússia el 1866 forçà l'Emperador a cedir en les demandes de la minoria més reivindicativa, l'hongaresa, a fi de frenar les tendències centrífugues i mantenir l'estabilitat política en els seus dominis. Així, el 1867 se signa el «Compromís Austro-hongarès» (Ausgleich) que reconeixia al Regne d'Hongria com una entitat autònoma dins de l'Imperi Austríac i l'equiparava políticament a Àustria. Franz Joseph fou coronat Rei d'Hongria aquell any i l'Imperi passà a anomenar-se «Austro-Hongarès».

Les decisions de transcendència històrica no s'acaben amb el «Compromís»: aquell any també es promulga a Àustria una Constitució liberal que reconeix teòricament el dret dels pobles a la defensa i conservació de la seva nacionalitat i llengua. Aquesta constitució marcarà l'inici de l'era liberal, on la implantació del capitalisme serà essencial. Els partits austríacs apareguts des d'aleshores seran germanòfils i coincidents amb el model territorial de l'Emperador.

Val a dir que aquest tracte de favor a Hongria va tenir efectes en els altres pobles de l'Imperi, que se sentiren discriminats respecte dels magiars. Tampoc no va calmar els ànims d'Hongria, que se sentiren legitimats en les seves demandes i provocaren moltes tensions amb Àustria, a causa de la gelosa vigilància que exerciren sobre les seves competències (que anaren estenent fins a gairebé fer desaparèixer els afers comuns entre els dos Länder) i també per una freqüent deslleialtat envers la Corona. Als hongaresos els interessava la debilitat austríaca i van tensar la corda tot el possible. Les contínues concessions d'Àustria no van aplacar als hongaresos, que les consideraven drets adquirits i es creixien a cada nova petició, fins el punt que el 1905 fou el partit independentista hongarès el vencedor a les eleccions, amb la conseqüent radicalització de les seves postures.



(cont.)

D'un temps, d'un país (amarga postdata)

Aquest «patriota català» a qui se li ha dedicat un carrer a Santa Coloma de Cervelló fou condemnat pel Tribunal Suprem a dotze anys de presó com inductor dels assassinats de José M. Bultó i Marquès i Joaquim Viola i Sauret, als que em vaig referir en un post anterior.

L'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) s'ha querellat contra el consistori per un delicte d'enaltiment del terrorisme. Ho podrien fer també amb aquest individu. Ara que alguns consideren que «en este país todo el mundo ha sido terrorista», jo invoco Fest.

(via Criterio.es. Val la pena també llegir l'article que va dedicar-li Arcadi Espada a El Mundo)

D'un temps, d'un país

Contra Catalunya (1997), d'Arcadi Espada, és la crònica de la decepció d'un sector de catalans, progressistes i no nacionalistes, després de tres lustres d'hegemonia pujolista. El desencís i la impotència tenen unes coordenades repetides mil cops i sobre les que no hi entraré. Tanmateix, sí que vull referir-me a un parell d'aspectes que em semblen especialment interessants. El primer és que hi ha, segons ell, un moment clau, un punt de no retorn en el triomf del nacionalisme: la manifestació de desgreuge que es convocà a l'entrada del Parlament quan el fiscal general de l'Estat, Luis Burón Barba, presentà una querella criminal contra Jordi Pujol per l'afer Banca Catalana. Allà es definí el «contra Catalunya» que dóna títol al llibre: el considerar qualsevol crítica al poder com un atac al país i a les institucions, encarnades en el seu president. Creu Espada que «res del que el PSC va fer, res del que va fer Obiols a partir d'aquella tarda va tenir cap més objecte que el de posar les bases de conducta necessàries perquè es produís el reingrés a la congregació com abans millor i era igual en quines condicions humiliants».

Falta en aquest llibre un epíleg amb data d'avui, el caire del qual el lector pot imaginar si coneix la trajectòria de l'autor. Seria aquest un epíleg encara més pessimista, perquè es veuria obligat a confirmar els pitjors temors: que l'alternança democràtica a Catalunya –i precisament de la mà de Pasqual Maragall, artífex de la transformació de Barcelona que Espada tant admira– no va portar una rebel·lió contra els principis nacionalistes que havien regit la vida de Catalunya els vint-i-tres anys anteriors, ans l'assumpció tàcita de que ja no és possible fer política a Catalunya fora dels paràmetres i dels esquemes que Pujol va implantar. Aquesta ha estat la darrera victòria de l'expresident, la que tant mal ha fet a la gent que pensava com l'autor.

I l'altra observació d'Espada que vull destacar és la següent:

El nou règim havia dissolt tots els franquistes catalans. En realitat, havia fet com si aquests homes no existissin i, cosa que té més mèrit, com si no haguessin existit mai. He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer del mapa perquè ningú els passés comptes i per reaparèixer, si de cas, blindats per l'oblit, uns anys després. Per l'altre cantó, al catalanisme emergent li calia representar la imatge d'un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació: així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d'esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns episodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En el fons, no van deixar de complir amb el seu deure de fills, de nebots o de néts: és veritat que de vegades d'aquestes escombraries en sobresortia algun parent. Fos per deure filial o militant –la militància sol comportar viure en un món on l'altre no compta– el cert és que més de vint anys després del final de la dictadura no hi ha explicacions versemblants sobre què va ser el franquisme a Catalunya, qui va ser la seva gent o quins els seus cafès; quina l'ambició, el límit o la lògica; quins els seus bards: no hi ha llibres que en portin el pus o la noblesa.

Deu anys després de la publicació de Contra Catalunya, la cosa no ha millorat substancialment. De biografies de franquistes catalans n'hi ha tres de mal comptades: la de Joan Antoni Samaranch (escrita pel propi Espada i Jaume Boix), la de Josep Maria de Porcioles i la de José María Fontana i Tarrats. Joan Maria Thomàs ha estudiat la formació de la Falange a Barcelona, Borja de Riquer el paper de Cambó i la Lliga en el suport a la rebel·lió militar i potser el d'Ignasi Riera és el treball que més s'ajusta al que Espada reclamava, tot i que n'ignoro l'enfocament. Però continua l'ombra generalitzada sobre gent com Ferran Valls i Taberner, Joan Ventosa i Calvell, Miquel Mateu i Pla, Eduard Aunós i Pérez, Enric Fontana i Codina, Pere Gual i Villalbí, Josep Lluís Villar i Palasí, Eduardo Tarragona... Més terrible em sembla el calaix on s'han desat alguns dels episodis més negres dels primers anys de la transició política a Catalunya, els dels brutals assassinats de l'industrial José M. Bultó i Marquès i de l'ex-alcalde de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, ambdós a mans de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Saber per entendre.

La invenció de la tradició

La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany, és un llibre desmitificador. El seu anàlisi dels orígens del nacionalisme català com a moviment polític, centrat en el període comprès entre els anys 1886 i 1906, és demolidor. Les seves tesis no ens haurien de semblar tan rupturistes, al capdavall només sosté (demostra, diria jo, a la vista de la profusa documentació que aporta, d'arxius i publicacions de l'època) que el catalanisme sostingué els mateixos principis i seguí les mateixes passes que els nacionalismes contemporanis de la resta d'Europa. En un país en el que la història té un paper tan preponderant, car pretén justificar el discurs del poder, la posició de Marfany està en franca minoria, i entre els historiadors catalans que sostenen tesis similars només conec el cas d'Enric Ucelay-Da Cal. L'extensa bibliografia emprada per Marfany m'ha permès descobrir altres treballs sobre el mateix període –tot i que des de postulats diferents– que de ben segur són de gran interès, com els de Jordi Llorens i Vila o els de Josep Termes.

Marfany, professor de la Universitat de Liverpool, es declara en el pròleg admirador del corrent marxista d'anàlisi del nacionalisme, el de Maxime Rodinson i Eric Hobsbawm. Això pot explicar un determinat enfocament d'alguns temes, com per exemple l'interès en demostrar que el catalanisme polític en els seus inicis fou un moviment de caràcter petitburgès, al que li costà molt incidir en ambients obrers. L'autor demostra que hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia. Per a Marfany, la idea d'un nacionalisme d'esquerres –al menys en el seu estadi inicial– és simplement un mite, i coincideix amb la visió que Jordi Solé-Tura exposà a Catalanisme i revolució burgesa. Aquesta tesi ha estat qüestionada per l'historiador Josep Termes.

Personalment trobo molt més interessant la segona part del llibre, on analitza les teories sobre la nació catalana i allò que Eric Hobsbawm anomenà la «invenció de la tradició». És il·lustratiu adonar-se que el catalanisme de finals del XIX, quan passà de ser un mer regionalisme a acceptar els principis ideològics nacionalistes, no concebia la història com a justificadora de les seves reivindicacions. Així, per a aquests primers nacionalistes el dret de Catalunya a ser una nació independent (o autònoma) no prové d'haver-ho estat en el passat, sinó que sembla ser «un dret consubstancial a l'existència mateixa de Catalunya. Catalunya és». A la pregunta de què és el que fa que Catalunya sigui, els nacionalistes catalans respondran freqüentment amb l'argument típic de l'època: el racista. D'acord amb aquesta visió, la història –contingent i canviant per definició– no pot ser el que formi la nació –essencial i immutable–, sinó que com a molt pot aportar elements enriquidors o –en èpoques de dominació– empobridors. Com deia Prat de la Riba: «[la castellanització és] una crosta sobreposada, que es clivella y salta, deixant sortir intacta, inmaculada, la pedra indestructible de la rassa». Per això esmerçaran molts esforços a distingir entre la nació (una entitat natural, que no ha de justificar la seva existència) i l'Estat (un artifici polític, administratiu), idea que encara perdura. La següent cita de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1929) sintetitza prou bé aquests principis:

La nació és una entitat natural; l'Estat una concepció política. L'home, segons el seu desig, pot canviar d'Estat, però és impotent per a canviar de Nació; les seves característiques nacionals les té per sobre la seva voluntat i, fins i tot, contra la seva voluntat; canviarà d'Estat, però no canviarà d'ànima.

És la terra, doncs, la que ha fet els catalans com són i diferents a totes les altres nacions: «[La pàtria catalana] és aquest tros de terra que la Naturalesa ha posat sota d'un mateix cel y vora d'un mateix mar, que fa parlar als seus fills una mateixa llengua, que'ls fa viurer ab unes mateixas costúms y'ls fa trevallar ab el mateix afany». Cal insistir en que aquest essencialisme organicista que atribueix a la terra unes propietats demiúrgiques no és cosa del passat, sinó que continua ben vigent; no hi ha diferència de fons entre la frase que acabem de citar i aquesta del preàmbul de la proposta de nou Estatut aprovada pel Parlament: «Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge». D'altra banda, les teoritzacions de la nació catalana no poden entrar en la concreció sense caure en la circularitat. Com apunta Marfany amb sornegueria: «Hi ha catalans perquè hi ha Catalunya, però Catalunya, què és? El territori que ocupen els catalans. I qui són els catalans? Els qui han nascut i viuen a Catalunya. La terra fa a la nació i la nació defineix la terra».

Marfany analitza molts dels elements de la simbologia catalanista per a mostrar la voluntat per part dels primers nacionalistes d'inventar una tradició «nacional». L'excursionisme, el cant coral, les cançons populars, la sardana, l'himne dels Segadors, etc. són activitats que tenen per objectiu reforçar la cohesió del moviment nacionalista i dotar-lo d'un seguit de representacions mítiques que uneixin els catalans entre si i els diferenciïn de la resta de nacions. La fita és tan important per a ells que no dubtaran a manipular la història quan els convingui. El cas de la sardana és paradigmàtic en aquest sentit: ball originalment circumscrit a l'àmbit local (empordanès), desconegut a la resta del territori, és convertit en dansa nacional en pocs anys, amb la conseqüent aparició d'esbarts, cobles i composicions arreu del país. La veritat és deliberadament oblidada i en la mentalitat nacionalista es presenta com una recuperació el que no fou més que una implantació. Quelcom de semblant passa amb l'himne dels Segadors. Cal deixar clar que el que Marfany anomena «invenció de la tradició» és el fet de presentar com a nacional el que era simplement local, i ancestral el que havia estat creat o adaptat contemporàniament. És per això que no comparteixo les crítiques de Manuela Narváez Ferri a Marfany en la seva tesi doctoral sobre l'Orfeó Català, on considera que «si bé és cert que [la sardana] es ballava en pocs indrets de Catalunya al segle XIX, i que el moviment catalanista la va estendre arreu del Principat, no per això constitueix una "tradició inventada", donat que ja existia». És evident que Narváez no ha volgut entendre el que Marfany planteja. Hi ha altres elements rituals –cas de l'orfeonisme o de l'excursionisme– en els que més que parlar de tradició inventada, seria més acurat fer-ho d'apropiació nacionalista, fins el punt que la ideologia ha acabat per semblar indestriable de la simple pràctica de l'activitat. És evident que l'excursionisme té una gran càrrega simbòlica, perquè permet apuntalar les elucubracions teòriques –de difícil justificació purament lògica– amb una experiència intuïtiva, immediata, reveladora: la vivència (gairebé extàtica, de vegades, en vista de com ho narraven) de pujar una muntanya i contemplar «la terra», Catalunya, des de la cúspide. Tant és així que els nacionalistes actuals encara en fan ús: recordem, per exemple, que Jordi Pujol va anunciar la data de les eleccions de 1999 al cim de l'Aneto.

Esment a part em mereix el cas de la llengua catalana. Marfany la inclou entre les tradicions inventades, però no la tracta en profunditat perquè el procés fou molt llarg i culminà molt temps després del període que l'ocupa. De nou cal matisar la posició de l'autor per no donar lloc a malentesos. El que Marfany denuncia és l'apropiació de la llengua per part dels nacionalistes, que es materialitzà en una febre filològica que els dugué a sentir-se legitimats per emprendre la tasca de salvar («purificar», n'arribaven a dir) la llengua de la perniciosa influència del castellà, fins i tot si no es tenia ni la més rudimentària formació científica, com era el cas de la majoria. La reforma fabriana ha estat criticada en ocasions per inclinar-se per una deliberada diferenciació respecte del castellà i per determinades solucions proposades (no totes foren acceptades, de fet), però suposo que és impossible que una empresa d'aquesta envergadura estigui exempta d'objeccions. Així i tot, seria injust al meu entendre equiparar la llengua a la resta d'elements comentats al paràgraf anterior. El cert és que la llengua ha estat elevada a tret definitori de la nació catalana, de vegades a costa d'adequar els fets històrics al discurs nacionalista; es pot acudir al treball del mateix Marfany sobre la convivència entre el català i el castellà al llarg de la història, però és que la mateixa Renaixença, bressol de la recuperació de la consciència catalanista, no fou en els seus inicis un moviment de resistència lingüística i els seus fundadors «no es plantejaren seriosament revertir el procés d'implantació del castellà a Catalunya, i tampoc no impulsaren la modernització de la llengua literària ni la creació d'una narrativa en català. [...] Per a aquests escriptors el català era únicament la "llengua afectiva": una llengua apta per a efusions líriques, però inhàbil per a la resta de funcions culturals» (Josep Grau, La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1923), pp. 16-17). Els nacionalistes no només reivindicaren l'estatus de llengua culta per al català –que per la seva història sens dubte mereix–, sinó que també li atribuïren aquest caràcter mític que abans posseïa només la terra. Aquest discurs és segurament el que s'ha mantingut més inalterable: la llengua catalana és «l'ánima del nostre [poble]», diu J.M. Roca en un míting a Girona el gener de 1903, i «la llengua, el català, és l'ànima mateixa de la nostra nació», afirma Joan Oliver a l'Avui el 10 de desembre de 2007. Per cert que Oliver té molt clar a qui s'adreça el nacionalisme: «Els humans som éssers [...] racionals només fins a cert punt. Els sentiments juguen un paper essencial a la nostra vida i voler-ho ignorar és no entendre res de res».

També em resulta especialment interessant el desenvolupament d'un llenguatge propi del moviment nacionalista. Hi ha una sèrie de mots que s'utilitzaran repetidament: «ferm», «germanor», «avant», «la terra», la metàfora de «despertar als adormits» i termes del camp semàntic de la pagesia: «llavor», «sembra», «sega» i naturalment, «segadors». Molts d'ells encara formen part del vocabulari dels catalanistes. Nogensmenys, cal diferenciar-lo del llenguatge del nacionalisme basc, que encunyà una terminologia completament nova i d'aplicació estrictament nacionalista (ikurriña, ikastola, gudari, lehendakari...), com ha mostrat, entre d'altres, Santiago González.

Com era d'esperar, les tesis de Marfany no han estat ben rebudes per tothom. A tall d'exemple, l'historiador Toni Strubell desqualifica el treball de Marfany d'una forma subtil, considerant que la seva posició és «apriorista» i que «pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui». Atribueix les seves tesis «a una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder» i acaba amb una paternalista petició a no donar munició a l'enemic: «tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconsegui[re]m a costa de laminar la catalanitat». Crítiques, val a dir, força menys barroeres que les de Jordi Solé i Camardons, del grup Cercle XXI, que qualifica Marfany directament de «negacionista» i de practicar l'«autoodi».

[...]

Josune Aritzondo, secretària de l'Euskadi Buru Batzar, abans d'ahir:

Sabino [Arana] inventó y recreó la tradición, sirviéndose de la fuerza legitimadora que ello le confería a la hora de fundar la identidad nacional. Bebió de las fuentes de la mitología, la leyenda histórica y de la historiografía foralista y romántica, para después interpretarlas ideológicamente. En ese sentido, Bizkaia/Euskeria/Euskadi vivió en libertad a lo largo de la historia, hasta su sometimiento en el siglo XIX, fruto del ataque del estado liberal español. En consecuencia, tiene todo el derecho de recuperar el estatus original de libertad arrebatado por España, ya que ésta es la única vía de salvación de la nación vasca. Así pues, Sabino legitima su proyecto político a partir de esta lógica histórica.

Espanta la sinceritat amb què parlen alguns: inventó, recreó, fundar la identidad*, mitología, leyenda, historiografía romántica, interpretar ideológicamente, salvación de la nación... El que no acabo de tenir clar és què té a veure tot això amb la «lógica histórica».





(*) No ens posem hermenèutics, però donem una ullada només a la primera frase: què és aquest «ello» que confereix força legitimadora? Reordenem l'oració: «Sabino, a la hora de fundar la identidad nacional, se sirvió de la fuerza legitimadora que le confería inventarse y recrear la tradición». Si és que no entenen ni el que diuen.

Paraula de basc

El blog de Santiago González és el primer que llegeixo cada matí, s'ha convertit en un hàbit del que no puc prescindir. Ara per fi he aconseguit un exemplar del seu llibre Palabra de vasco. La parla imprecisa del soberanismo (2004), on es recrea en el que és el seu principal interès: l'anàlisi del llenguatge del nacionalisme basc.

L'assaig, malgrat la serietat del tema, està escrit des de l'ironia més esmolada. González es capbussa en les hemeroteques i n'extracta un reguitzell de cites que posen els pèls de punta pel seu essencialisme etnicista i pel seu caràcter excloent, centrat en la contraposició dicotòmica nosaltres/ells (Arzalluz: «Yo me siento más cerca de Idígoras que de Madrid. Al fin y al cabo, él es de aquí»), així com per una gens subtil ambigüitat respecte de la violència, tant per part del nacionalisme més radical com d'aquell que encara és qualificat de moderat. El periodista denuncia la invenció d'un llenguatge estrictament nacionalista i s'aplica a consciència a mostrar les trampes del llenguatge en discursos aparentment innocents però que juguen amb el significat de les paraules d'una manera fraudulenta. Un esment a part mereix la premsa propera al PNB, servil fins a la nàusea, que no té empatx en publicar unes hagiografies més pròpies del NO-DO o d'una república bananera que d'un país democràtic. Un exemple que fa enrojolar (Deia, 19-IX-1998):

No abundan los políticos con talla de estadistas como para que el mundo se permita el lujo de que alguno no cuente siquiera con Estado propio. La ley física impedirá saber nunca qué hubiera sido de Xabier Arzalluz de haber nacido en Estados Unidos, Alemania o Japón. O, por quedarnos más cerca, de haberlo hecho del Ebro para abajo. Ha nacido, sin embargo, en Azkoitia y tiene vocación y hace ostentación de vasco.

No és un fet aïllat, un fidel seguidor el descrivia així en una carta a Gara (20-XII-1999):

Intelectual vasco de singular dimensión doctrinal y probado valor como estadista, ha sido contemplado a menudo por los impacientes con el devenir vasco con la sensación de no volcar su auténtico poder e influencia en un órdago a la grande al Estado español, siendo en el firmamento vasco el hombre más capacitado para hacerlo. [...]
Su aparición reiterada en los medios informativos del Estado, explicando a los españoles las pretensiones vascas, nos ha hecho sentirnos agrupados en la misma causa, obstinados en el mismo empeño y abrazados al conjuro de una misma fantasía. Gracias por tu actitud, que no por tardía para algunos, deja de tener una significación histórica insertable en las páginas del proceso de este pueblo.
Es grandioso y poderoso jabalí azkoitiarra, sentirte a nuestro lado como a la vez lo es sabernos junto a ti. ¡Salve Ave Fénix del proceso nacional!

Això no serien més que curiositats més o menys divertides si no fós per l'existència del terrorisme. És en relació amb la violència quan el llenguatge es metamorfosa més interessadament: es recorre a eufemismes i metàfores i s'empra un lèxic que atenua la gravetat dels fets. És especialment feridor el fenomen de la inversió, pel qual l'agressor es presenta com a víctima i distorsiona el llenguatge fins capgirar els qualificatius que dispensa a les accions perpetrades i a les sofertes. González recull aquest significatiu exemple d'un editorial d'Egin sobre les reaccions dels partits democràtics després de l'assassinat del sargent de la Ertzaintza i militant del PNB Joseba Goikoetxea Asla el 23 de novembre de 1993:

Las baterías del Pacto de Ajuria Enea volvieron a cañonear contra Egin, contra la democracia, contra la libertad de prensa, contra la libertad de expresión y contra la inteligencia. Volvieron a disparar en defensa del silencio, de la omisión, del ocultamiento de la ponzoña y de la corrupción.

El mateix editorial tractava d'aquesta manera l'atemptat:

Una acción armada encuadrada en la situación de violencia que se registra en Euskal Herria, que ayer escribía un nuevo capítulo al materializarse en el ataque contra Joseba Goikoetxea.

«Baterías», «cañonear», «disparar» per a referir-se a les crítiques i «acción armada», «escribir [un capítulo]», «materializarse [en un ataque]» per al tiroteig a boca de canó. Jutgin vostès mateixos.

La comunitat de ciutadans. Apunts (i II)

La confusión de los términos en la vida social –naciones, etnias, nacionalismos– rara vez es fruto del azar. Como se ha dicho, las palabras son tanto el objeto como el instrumento de los conflictos ideológicos y políticos. Ésta es la razón por la que, voluntaria o involuntariamente, son utilizadas de manera equívoca. En la vida social y política, desde el siglo XIX, se designa a la etnia con el término «pueblo». Denominar etnia –concepto científico– al pueblo –término político– es, implícita o explícitamente, otorgarle el derecho a reivindicar la independencia política, el derecho a convertirse en nación-unidad política. Si incluso en la literatura científica se confunde a la nación con la etnia, en la era de los nacionalismos toda etnia puede reivindicar, en nombre del derecho de los pueblos a disponer de sí mismos, ser reconocida como nación-unidad política [...]. Si a menudo se asimila la nación al Estado es que todo Estado pretende ser expresión de una nación democrática. La ambigüedad del término «nación» en la vida social obedece a que está vinculado de manera necesaria al principio moderno de la legitimidad política y al fundamento del vínculo social.

Dominique Schnapper, La comunidad de los ciudadanos. Acerca de la idea moderna de nación (pp. 36, 37)

En aquest paràgraf queda palesa la trampa lògica del nacionalisme ètnic i identitari: la confusió entre ètnia i poble, la posterior igualació entre poble i nació (cultural, à là Herder), per a acabar fent correspondre nació cultural i nació política. Vet aquí el salt il·legítim que, per la insistència amb la que s'ha plantejat, ha acabat per acceptar-se com quelcom raonable. A això replica Schnapper (p. 135):

La diversidad cultural como tal no impide la creación de una nación. La superación de los enraizamientos particulares mediante una sociedad política, abstracta e impersonal no implica la supresión de estos enraizamientos; no cabe duda de que ello no es ni posible ni deseable. La ciudadanía, a diferencia de la identidad étnica, no se fundamenta en la identidad cultural. [...] La diversidad objetiva, ya sea de lenguas, religiones o culturas, no es en principio incompatible con la creación de un espacio político común. [...] La existencia de las naciones depende de la capacidad del proyecto político para resolver las rivalidades y los conflictos entre grupos sociales, religiosos, regionales o étnicos según las reglas reconocidas como legítimas.

I com es poden resoldre els conflictes entre els diferents grups existents en el si d'una societat i garantir l'existència d'una nació ciutadana? Doncs fonamentant la nació en dues exigències (p. 136):

Es preciso que los individuos admitan que existe una esfera pública unificada, independiente, al menos en sus principios, de los lazos y solidaridades religiosos, de clan y familiares y que respeten las reglas de su funcionamiento. Es preciso, además, que la igualdad de la dignidad de cada cual, que fundamenta la lógica de la nación democrática, no entre en contradicción con desigualdades de estatus en los demás dominios de la vida social, especialmente en el derecho privado.

El segon punt, que està formulat una mica enrevessadament, vol dir simplement que no totes les tradicions culturals són compatibles amb el respecte per l'Estat de dret. Això és especialment sensible en aquelles creences religioses que xoquen directament amb la filosofia de l'individu com a «ciutadà de ple dret» que inspira el principi d'igualtat política (per exemple, en sostenir una desigualtat d'estatus entre homes i dones).

Com és ben sabut, el problema sorgeix per anomenar amb el mateix terme dues concepcions de nació ben diferents, que històricament s'han associat amb el model francès, fill de la Revolució Francesa i que justificà les invasions napoleòniques, i el model alemany, sorgit de Fichte, desenvolupat pel Romanticisme i que auspicià l'expansionisme de Bismarck. Hans Kohn resumia les diferències dient que «para los alemanes la libertad estaba fundada en la historia y el particularismo y no, como en Francia, en la razón y la igualdad»; i Eric Weil qualificava al primer de «político, preocupado por la liberación del individuo, de intenciones cosmopolitas, que afirma la pluralidad de los valores aunque subordinada a la libertad de pensamiento y expresión, con raíces en una sociedad evolucionada y que vive bajo una ley libremente aceptada (al menos en principio)», mentre que el segon seria una «expresión de un sentimiento de inferioridad de grupos lingüísticos que no poseen una organización política propia, formado en el mito de un valor natural, en una prehistoria idealizante, en una "conciencia de sí" que no comporta más que derechos (siempre desconocidos por los demás), en una ideología que no está destinada a justificar una realidad sino a transformar aquella ante la que se encuentran». Duríssima –i adequada– distinció.

També vull referir-me a la menció que fa Schnapper a l'anomenat dret d'autodeterminació dels pobles, un argument que ha estat esgrimit en moltes ocasions pels nacionalistes com a fonament legal a les seves pretensions de sobirania política. Sobre aquest punt, només cal acudir a la lletra de les resolucions de Nacions Unides. Hi ha únicament tres resolucions que aborden el dret d'autodeterminació: la 1514(XV), la 1541(XV) i la 2625(XXV). La primera, del 14 de desembre de 1960, ja delimitava des del títol («Declaración sobre la concesión de la independencia a los países y pueblos coloniales») el seu abast. El seu punt segon és el que s'acostuma a invocar: «Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación; en virtud de este derecho, determinan libremente su condición política y persiguen libremente su desarrollo económico, social y cultural». El que no és tan freqüent trobar és una referència al punt sisè, que no deixa marge al dubte: «Todo intento encaminado a quebrantar total o parcialmente la unidad nacional y la integridad territorial de un país es incompatible con los propósitos y principios de la Carta de las Naciones Unidas». Les posteriors resolucions de Nacions Unides no van modificar aquesta posició. Així, la tercera resolució, del 24 d'octubre de 1970, en el seu apartat «El principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos», afirmava: «Ninguna de las disposiciones de los párrafos precedentes se entenderá en el sentido de que autoriza o fomenta acción alguna encaminada a quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos e independientes que se conduzcan de conformidad con el principio de igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos antes descrito y estén, por tanto, dotados de un gobierno que represente a la totalidad del pueblo perteneciente al territorio, sin distinción por motivos de raza, credo o color». Diàfan.

I per concloure, notar quelcom al que ja m'he referit infinitat de vegades: la importància del llenguatge en el debat polític i com aquest no és utilitzat de forma innocent. No vull repetir-me; qualsevol interessat pot acudir als anàlisis sobre el llenguatge dels nacionalistes catalans i bascos.

La comunitat de ciutadans. Apunts (I)

Ubi bene, ibi patria
Marc Tul·li Ciceró

La sociedad «multiétnica» o «multicultural» no es un invento de la democracia norteamericana, ni una característica reciente de las naciones de Europa occidental, como afirmaban los teóricos de la nueva ciudadanía, sino que está inscrita en la definición misma de la nación. Esta última no ha suprimido a las etnias, pero ha tenido como efecto la reinterpretación de las demás pertenencias, consideradas naturales –incluso si son, al igual que las naciones, el producto de un construcción histórica– en tanto que «étnicas». El multiculturalismo de la vida social es un hecho: por definición, toda nación se compone de poblaciones diversas por su cultura, su medio social, su religión de práctica o referencia, su origen regional o nacional. [...]

Si nos atenemos a la sola lógica de funcionamiento de la nación cívica, la respuesta a la pregunta acerca de lo que puede o debe ser el multiculturalismo es simple. Si las especificidades culturales de los grupos particulares son compatibles con las exigencias de la vida común, los ciudadanos y los extranjeros establemente instalados en el territorio nacional tienen derecho de cultivar sus particularidades tanto en su vida personal como en la vida social, a condición de respetar las reglas de orden público. Este derecho está inscrito en los propios principios del Estado de derecho y de la democracia moderna. Las libertades públicas aseguran la libertad de asociación, el derecho a practicar libremente la propia religión o a utilizar la propia lengua. Pero, al mismo tiempo, estas especificidades no deben constituir una identidad política particular, reconocida en cuanto tal en el seno del espacio público.

Dominique Schnapper. La comunidad de los ciudadanos. Acerca de la idea moderna de nación (pp. 96, 97)

Dominique Schnapper, membre del Conseil constitutionnel francès i directora d'estudis de l'École des hautes études en sciences sociales de París, exposa amb claredat en aquest paràgraf un dels problemes més greus amb el que s'enfronten les nacions actuals. Aquesta reflexió sobre el multiculturalisme entronca amb les d'Alain Finkielkraut, que les connectava amb el debat ideològic sorgit arran del procés de descolonització.

Dins aquest nou paradigma, la pertinença a una col·lectivitat (ètnica, cultural, religiosa, sexual) sembla ser una raó suficient (aviat serà necessària) per a constituir-se en comunitat política, però la substitució de la nació com a comunitat d'individus lliures i iguals per una societat estamental és un retorn als principis polítics de l'Ancien Régime. La tendència arreu, però, sembla anar per aquest camí: la història recent d'Europa sembla assumir la impossibilitat de que ètnies i minories culturals o religioses diverses puguin viure en concòrdia sota un mateix espai nacional sense sentir-se lesionades en els seus drets. Les tensions amb els nacionalismes dins de nacions democràtiques i plurals com l'espanyola són un altre exemple. Sóc molt pessimista al respecte –l'evolució de la política espanyola els darrers anys ha estat un excel·lent aprenentatge de la decepció–: aquesta em sembla una batalla perduda a mig termini perquè no se senten gaires veus de pes que argumentin en favor de la comunitat de ciutadans, i el resistencialisme a les forces centrífugues sovint invoca un essencialisme anàleg al dels nacionalistes, el que evidentment acaba per legitimar-los. El mateix Estat sembla haver desertat d'aquesta missió: en una declaració del Consell d'Europa a propòsit de l'any 2005 com a «Any europeu de la ciutadania a través de l'educació», s'afirmava: «La escuela pública, hija del proceso de formación de los Estados nacionales modernos, ha tenido como misión fundamental la integración y socialización política de los individuos en una comunidad de ciudadanos. Si este proyecto deba ser reafirmado hoy, al tiempo se ve necesitado de reformulación para integrar las reivindicaciones identitarias y las demandas de reconocimiento cultural». Aquest discurs, tan agradable a l'oïda i tan políticament correcte, significa la mort de la nació cívica, perquè cap reformulació que integri les reivindicacions identitàries podrà fer-se sense desnaturalitzar els pilars de la comunitat d'individus lliures i iguals.

Una possible sortida a aquest laberint la va proposar, a compte del cas alemany, Jürgen Habermas (pp. 75, 76):

Jürgen Habermas ha elaborado el concepto de «patriotismo constitucional» que, frente a la «forma convencional de identidad nacional», no se refiere ya «a la totalidad concreta de una nación, sino, por el contrario, a procesos y principios abstractos». Al disociar el orden de la ciudadanía y el del patriotismo, el Estado, «ámbito de la ley», de la nación, «ámbito de la afectividad», la participación cívica o política de la identidad nacional, el «patriotismo constitucional» podría volver a fundamentar la identidad alemana sobre un examen y una reapropiación esencialmente críticos de todo su pasado. El sentimiento patriótico ya no estaría relacionado con Alemania, en tanto que nación cultural e histórica particular, sino con el principio mismo del Estado de derecho.

Malauradament, la realitat sembla ensenyar-nos que els asèptics principis abstractes no són tan eficaços per a mobilitzar les masses com l'apel·lació sentimental que fan els nacionalismes d'inspiració romàntica. L'alternativa política que s'està articulant al voltant de Savater, Díez i Gorriarán està basada precisament en la idea de nació de ciutadans (de fet, va més enllà: pretén liderar una regeneració democràtica i donar veu a aquella tercera Espanya que no se sent representada ni pels partits majoritaris ni pels nacionalistes), però és aviat per saber la incidència real que tindrà en el panorama polític espanyol.

I així ens trobem, en una cruïlla entre una reformulació de l'Estat-nació que deixa caure la ciutadania en favor de la particularitat ètnica o cultural, i un procés de construcció europea que marxa en alguns aspectes en la direcció contrària, obrint espais a una supranacionalitat que es fonamenta simplement en la condició d'individus lliures i iguals que comparteixen valors comuns. Quan em pregunten què és el millor del procés d'integració europea, no en tinc cap dubte: el dret de lliure circulació i residència. Aquest no és un principi abstracte i genèric, sinó un dret concret i palpable que, de fet, exerceixo diàriament. Però cal notar que és la filosofia de la nació cívica la que subjau en la legislació comunitària: la constatació de que és el gruix de valors compartits entre els europeus (per sobre de particularitats ètniques, religioses o culturals) el que possibilita que els fluxs migratoris no afectaran la cohesió social de les nacions existents. Malgrat que la lliure residència no pugui comparar-se amb l'adquisició de la nacionalitat, pels que seguim la màxima de Ciceró que encapçala aquest post, pot ser-ne suficient. Marxar (fugir?), establir-se en un altre país i sentir-se còmode –sentir que tots els meus drets fonamentals són respectats– és la prova que les tesis de Schnapper són possibles, i al meu parer, molt més desitjables.

[...]

I tu em preguntes què és adoctrinament? Adoctrinament és això.

Celtas cortos

Si és que no guanyem per disgustos... Després de la raça basca, ara n'arriba una altra, hereva de la «raça superior celta». Extret d'una web oficial de la Xunta, tot glossant la figura de Manuel Murguía:

Optando polo rigor documentalista, a apelación a textos escritos e o uso dunha bibliografía solvente, ofrece xa, segundo as concepcións orgánico-historicistas, unha sólida teoría nacional: Galicia é unha nación natural e espontánea, herdeira da raza superior celta, falante dun idioma propio, habitante dun territorio definido, e posuidora duns costumes, unha mitoloxía, unhas institucións e un folclore senlleiros.

Naturalment, les teories d'aquest historiador no han de coincidir necessàriament amb les dels responsables polítics gallecs, però si qualifiquen aquestes idees de «sòlida teoria nacional» i encara es prenen seriosament les «concepcions orgànico-historicistes» sobre la nació, és per fer-s'ho mirar. Hasta los suevos, que deia l'altre.

Jo ja no entenc res, la veritat; coses de ser un ignorant i un imbècil.

[...]

Patriotism is the last refuge of a scoundrel
Samuel Johnson

Un paràgraf de l'article de David González a l'Avui de diumenge:

Xavier Vendrell és un patriota de pedra picada que als anys 80 [...] va fer el salt a ERC des de l'independentisme de carrer al Baix Llobregat (MDT, Catalunya Lliure) sense renunciar a res.

L'Avui, sempre tan condescendent amb les ovelles esgarriades.

Xavier Vendrell i Segura, actual vicesecretari general de Coordinació Interna i Acció Electoral d'ERC i ex-conseller de Governació i Administracions Públiques, va cometre dos atemptats amb explosius: el primer, el 8 de setembre de 1989, contra l'oficina de l'INEM de l'Hospitalet de Llobregat; el segon, el 7 d'abril de 1990, contra la companyia Hidroeléctricas del Segre a Olesa de Montserrat. La renúncia a la violència per aconseguir objectius polítics sempre és benvinguda, però qualificar d'«independentisme de carrer» el que era terrorisme és un eufemisme indecent que embrut a qui l'utilitza.

«Patriota de pedra picada», diu... Misèries catalanes que fan venir basques.

El procés de pau: fets i decisions

La clase política se ha dedicado a acallar el pesimismo de la inteligencia sin más instrumento que el optimismo de su voluntad.
Santiago González (parafrasejant Antonio Gramsci)

¿Qué es hacer política en Euskadi? Exponerte a que un energúmeno te pegue un tiro por la espalda, un imbécil lo justifique diciendo que sus fines son legítimos y un idiota diga que esto se arregla dialogando.
Mario Onaindia

No vull entrar aquí a fer un judici moral sobre el que suposa establir negociacions polítiques amb terroristes. Tampoc a parlar de criteris d'oportunitat, ni de la idoneïtat d'emprendre una acció d'aquestes característiques sense comptar amb el concurs del primer partit de l'oposició. Però, ara que l'anomenat procés de pau sembla haver acabat, sí que vull parlar de fets, i preguntar-me la manera com s'han pres decisions que afecten institucions fonamentals en qualsevol estat de dret en base a ells. Recapitulo a través d'algunes preguntes clau:

Com s'inicia el procés de pau?

El 17.05.2005 el Govern presenta en el Congrés una resolució en els següents termes: «Si se producen las condiciones adecuadas para un final dialogado de la violencia, fundamentadas en una clara voluntad de poner fin a la misma y en actitudes inequívocas que puedan conducir a esa convicción, apoyamos procesos de diálogo entre los poderes competentes del estado y quienes decidan abandonar la violencia». El 22.03.2006, ETA emet un comunicat on declara «un alto el fuego permanente» per a «impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden» (el diari Gara afirma que el comunicat fou pactat amb el Govern (Gara, 20.06.2007)). Per a ETA, doncs, el procés és essencialment polític.

Què al·lega el Govern per a iniciar el procés de negociació amb ETA?

El Govern considera que després del comunicat d'ETA es donen les condicions establertes pel Congrés per a iniciar el diàleg. La «clara voluntad de poner fin a la violencia» sembla quedar acreditada per l'alto el foc, que serà verificat per les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat (fan arribar al Govern tres informes: I, II, III), així com per infomació privilegiada que posseeix el Govern (com afirma Zapatero en roda de premsa el 10.02.2006; s'ha parlat també d'una carta enviada per ETA al president l'estiu de 2004). Temps més tard, Zapatero citarà els tres anys sense atemptats mortals: «El Gobierno mantiene sus planes, [porque] la expectativa del fin de la violencia sigue en los mismos parámetros que el día en que ETA decretó el alto el fuego permanente [y está] fundada en razones objetivas: más de tres años sin víctimas mortales y un alto el fuego permanente desde hace seis meses» (intervenció al Congrés dels Diputats, 27.09.2006).

Els tres anys sense atemptats mortals poden considerar-se com una evidència de la voluntat d'ETA d'abandonar les armes?

No, la realitat és que ETA va intentar atemptar diverses vegades, sense èxit:

Un etarra detingut a Basauri «había recibido la orden de cometer un asesinato y ya disponía de información sobre dos cargos públicos del PP y uno del PSE-PSOE» (La Moncloa, 15.02.2005).

El febrer de 2005 es detingueren a València dos etarres que pretenien atemptar contra vàries persones, entre elles «un cargo de una comisaría del Cuerpo Nacional de Policía, bajo cuyo coche iban a situar una bomba lapa» (El País, 19.02.2005).

L'octubre de 2006 l'Audiència Nacional va condemnar Javier Pérez Aldunate per planejar un atemptat contra el Rei durant la Setmana Santa de 2004, així com per elaborar informacions sobre diverses persones amb finalitats terroristes.

Garikoitz Aspiazu 'Txeroki', un dels líders d'ETA, exigia el gener de 2005: «Tenemos que poner muertos encima de la mesa cuanto antes. Teniendo en cuenta la situación política, las hostias que nos han dado y que íbamos a hacer un año sin tirar [matar] a nadie, una ekintza [atentado] vendría mejor que bien. Tendréis que poner patas arriba a un enemigo uniformado. En esta situación quedará de la hostia y nos dará mucha fuerza». La direcció d'ETA havia ordenat la recopilació d'informació sobre possibles objectius (El Mundo, 17.02.2005).

El setembre de 2003 Aspiazu havia ordenat assassinar als membres d'una patrulla de la Ertzaintza, atemptat en el que va morir l'etarra Arkaitz Otazua (El Correo, 27.03.2006).

El març de 2005, en desarticular-se el «comando Donosti», es va saber que el febrer de 2004 dos terroristes d'aquella cèl·lula havien rebut ordres de matar a un subdirector de la presó de Martutene i a un ertzaina (La Vanguardia, 30.05.2005).

El gener de 2005 ETA va fer estallar un cotxe bomba a una zona residencial de Getxo; un atemptat que el conseller d'Interior del Govern Basc va qualificar d'«indiscriminado» i que «buscaba causar víctimas» (El País, 19.01.2005).

El primer de juliol de 2003 ETA havia intentat assassinar a una patrulla de la Ertzaintza amb una bomba trampa col·locada en una central elèctrica de Bilbao (El Mundo, 02.07.2003).

La Nit de Nadal de 2003 la Policia Nacional va impedir que esclatessin els 50 kg d'explosius col·locats per ETA a l'Intercity Irun-Madrid (El Mundo, 25.12.2003).

La decisió d'ETA, prové únicament d'una reflexió interna o hi ha una comunicació amb membres del PSOE? Si n'hi hagueren, quan s'iniciaren les converses entre interlocutors d'ETA/Batasuna i membres del PSOE?

Zapatero afirma que no hi ha hagut contactes: «En absoluto. El partido socialista no ha mantenido ninguna relación con personas que puedan representar a la extinta Batasuna. No ha habido ni hay relación alguna, ningún diálogo» (entrevista a El País, 24.04.2005, citada a la web del PSOE); «Es radical y absolutamente falso que en la legislatura pasada, cuando gobernaba el Partido Popular y teníamos el Pacto por las libertades y contra el terrorismo, el Partido Socialista tuviera ningún diálogo ni ninguna negociación [con Batasuna]» (intervenció al Senat, 20.09.2006). Tanmateix, segons el diari El País: «El origen del proceso que ha conducido a la declaración del alto el fuego se remonta al año 2002, cuando el presidente del Partido Socialista de Euskadi, Jesús Eguiguren, inició conversaciones con el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi» (El País, 23.03.2006); «A estos sectores [els més radicals d'ETA] les falta la pedagogía de un proceso que tuvo una larga gestación en el ámbito de la dirección de Batasuna, con los contactos que mantuvo con el PSE desde 2002, primero» (El País, 24.09.2006). El diari Gara també sosté el mateix (Gara, 15.01.2007).

Oficialment, la primera reunió entre el Govern i ETA es va produir a principis de desembre de 2006 (El Correo, 20.12.2006).

Quina era la situació de la lluita contra ETA en aquell moment?

L'Acord per les llibertats i contra el terrorisme fou signat el 08.12.2000. La LLei de Partits (Llei Orgànica 6/2002) fou aprovada a la Comisió Constitucional del Congrés el 30.05.2002 i aparegué al BOE el 27.06.2002. Abans (el 13.01.2000), la Llei del Menor (Llei Orgànica 5/2000) contemplà un enduriment de les penes en casos de kale borroka i condemnava als pares a respondre econòmicament dels danys que causessin els seus fills menors d'edat. L'activitat d'ETA i la kale borroka es reduïren a la meitat el 2002 (Memòria de la Fiscalia General de l'Estat, 2003, citada aquí). La cúpula d'ETA, inclòs el seu cap 'Mikel Antza', fou detinguda a França (El Mundo, 04.10.2004).

En aquesta negociació Govern-ETA, es plantegen contrapartides polítiques?

Zapatero afirma taxatiu que «con ETA no se hablará de política: primero la paz, luego la política» (20 Minutos, 17.04.2006). I després: «[dialogar] no sólo no es pagar un precio político, es hacer política para la paz» (El Mundo, 12.06.2006). Tanmateix, poc després del comunicat de l'alto al foc s'anuncia la creació d'un organ extraparlamentari, la mesa de partits, que abordarà la «normalització política» al País Basc (El País, 24.03.2006). Les informacions filtrades donen a entendre que la treva es va trencar no perquè no existís negociació política, sinó perquè en aquestes negociacions no es va arribar a un acord (Gara, 24.06.2007).

S'oferirà algun altre tipus de contrapartides (beneficis penitenciaris, acostament de presos, amnisties, reincorporació de Batasuna a les institucions, etc.)?

No sembla clar, perquè el Govern no fa públic el contingut de les trobades ni tampoc deixa clar quins seran els límits inviolables per part de l'Estat (les famoses «líneas rojas»).

Sí que hi ha una cessió molt clara en forma de perversió del llenguatge per part de membres del Govern i del PSE/PSOE, que en alguns casos arriba a la infàmia: «El País Vasco hay que definirlo entre todos, no unos contra otros, y eso implica entender parte de las razones del adversario y buscar un denominador común» (Patxi López, entrevistat a El Correo el 15.10.2006); «Es muy dificil conjugar dos mundos que han estado tan apartados y en el que unos han sido víctimas y otros básicamente verdugos» (José Antonio Pastor, entrevistat a Gara el 05.02.2006); o el comentari de Zapatero comparant les fotografies Rosa Díez i Pilar Elías amb la de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia (entrevista a El Mundo, 17.04.2006); o l'apreciació del Fiscal General de l'Estat: «En la legislatura anterior hubo doscientos cincuenta muertos por terrorismo y, sin embargo, cuando se manifiesta la sociedad o un grupo político es precisamente cuando ya prácticamente no hay víctimas del terrorismo» (ABC, 10.03.2007; en aquest adverbi s'escorren dues vides).

En algun moment hi ha alguna declaració d'ETA en el sentit que s'acceptarà un diàleg que no impliqui mesures polítiques? Es desprèn de les declaracions d'ETA que esperen algun tipus de mesura política?

Ja hem dit que en el comunicat d'alto el foc ETA parlava d'un procés polític. En tots els comunicats des d'aquell (I (21.06.2006), II (17.08.2006), III (04.11.2006), IV (10.07.2006), V (08.04.2007)), els terroristes fan referència a «compromisos» adquirits pel Govern. El diari Gara explica que ETA va queixar-se al Govern sobre els incompliments de les «garanties» acordades (Gara, 22.06.2007).

Hi ha algun fet que pugui posar en dubte la voluntat d'ETA d'abandonar la violència?

Diversos: les cartes d'extorsió a empresaris (20 Minutos, 13.04.2006; El Correo, 17.03.2007); les declaracions de l'acte del Gudari Eguna a Oiartzun (on els encaputxats van aparèixer armats amb fusells ametralladors sense que cap cos policial intervingués): «Hasta lograr la independencia y el socialismo de Euskal Herria reafirmamos nuestro compromiso de seguir empuñando las armas firmemente» (Deia, 24.09.2006); el robatori de 350 pistoles a França (Cadena SER, 23.10.2006); el recrudiment de la kale borroka (per exemple: 21.01.2007; 15.02.2007; 24.05.2007), en la que un ancià va morir per complicacions respiratòries com a conseqüència d'inhalar el fum provocat per l'incendi d'una sucursal bancària (Diario de Noticias, 06.03.2007); la compra de material electrònic i productes químics per a fer bombes (El Correo, 01.12.2006); la troballa d'armament emmagatzemat en zulos (El Correo, 01.12.2006); els etarres que escapen encanonant a agents de la policia francesa (Libertad Digital, 26.01.2007); la reorganització de comandos dues setmanes abans de l'alto el foc (El País, 08.04.2007), ja advertida per la Policia i la Guàrdia Civil (ABC, 22.01.2007); la detenció de l'etarra Iker Aguirre a Portbou, quan es diposava a recopilar informació per atemptar contra la Copa Amèrica (Diario ADN, 20.01.2007); les ordres al comando Urederra d'atemptar si moria De Juana (Diario Vasco, 07.04.2007); la recopilació d'informació sobre més de 400 objectius (Las Provincias, 08.05.2007); i finalment, l'explosió d'una furgoneta-bomba a l'aparcament de la terminal T-4 de l'aeroport de Barajas que va acabar amb la vida de dues persones (30.12.2006). Aquest atemptat arribà un dia després de que Zapatero afirmés que «hoy estamos mejor que hace un año. Dentro de un año estaremos mejor que hoy» (El País, 29.12.2006).

Com avalua el Govern aquests fets?

Es transmet un discurs ambigu: juntament amb les condemnes habituals s'esmunyen també comentaris on es treu importància i fins i tot es posen en dubte els fets.

Sobre l'enviament de cartes d'extorsió a empresaris, primer el secretari general del PSE-EE de Biscaia, José Antonio Pastor, expressa dubtes sobre la veracitat de les denúncies: «un tanto sorprendente el anuncio hecho, sin mostrar ninguna de las cartas, sin verificar el contenido de las mismas y sin que ninguno de los empresarios supuestamente receptor de esas cartas haya manifestado ninguna denuncia» (Deia, 21.07.2006); i després Zapatero s'escuda en que van ser enviades abans de l'alto el foc (Cadena SER, 18.04.2006).

Quan ETA roba armament a França, el ministre Juan Fernando López Aguilar ho qualifica d'«incidència» (Libertad Digital, 26.10.2006).

Quan la policia francesa afirma en un judici que al seu país hi ha 516 etarres, el ministre de l'interior ho nega (El País, 12.11.2006).

Quan es descobreix un zulo a Amorebieta, Alfredo Pérez Rubalcaba utilitza les següents paraules: «Ya dijo algo el director general [de la Policía y la Guardia Civil] en relación con lo que pensábamos de ese zulo, que no era tal, sino el proyecto de un zulo donde [los etarras] iban a meter una serie de cosas». (El Mundo, 29.12.2006). Uns dies abans, fonts del Govern havien declarat que ETA va fer el zulo per a ser descobert i que la troballa de l'amagatall amb material explosiu no podia interpretar-se com una demostració de que els etarres s'estiguessin rearmant (La Vanguardia, 27.12.2007).

En descobrir-se un artefacte explosiu casolà en el cotxe del militant socialista Joseba Elola, José Blanco, secretari general del PSOE, declara: «No estoy tan seguro de que haya sido un atentado, no sabemos si fue un acto de kale borroka, que es matizadamente diferente» (Libertad Digital, 28.05.2007).

També s'expressa molta contundència verbal, però sense conseqüències:

Rubalcaba, després de l'incendi provocat de la ferreteria de Barañáin, afirma: «Todo parece indicar que se trata de un acto de kale borroka. Si este dato se confirmase, estaríamos ante un acto incompatible con el proceso de paz» (Diario de Noticias, 22.04.2006).

Quan ETA roba les 350 pistoles al sud de França, Juan Fernando López Aguilar diu: «Ayer el presidente del Gobierno lo calificó de grave y ya avisó de que tendría consecuencias por su gravedad» (26.10.2006); i Zapatero, quan Juan José Imaz li demana que verifiqui la voluntat dels terroristes de deixar les armes, respon que «Parece que no van por ahí las cosas» (La Moncloa, 27.10.2006). Un mes més tard sembla retractar-se i afirma que el Govern «extrema lo que representa acreditar la voluntad de ETA para abandonar las armas» (ABC, 25.11.2006). La vicepresidenta també anuncia que el Govern «será exigente a la hora de asegurar la verdadera voluntad de ETA de poner fin definitivo a todo tipo de violencia» (Ministeri de l'Interior, 27.10.2006).

Sobre el recrudiment de la kale borroka, el president diu que és «absolutamente rechazable e inaceptable en un país democrático, de libertades [, y sus responsables] responderán por ello. [...] Con ausencia de violencia avanzará el diálogo, con violencia, nada de nada» (El País, 12.11.2006)

Malgrat totes aquestes advertències, el diàleg no va ser trencat en cap moment.

Com anuncia el Govern que actuarà davant d'un atemptat?

El president del Govern qualifica en vàries ocasions els eventuals atemptats d'«accidents» (Cadena SER, 11.01.2007). Es dóna a entendre que el procés continuarà tot i que n'hi hagi: en una entrevista a El País (26.03.2006), a la pregunta de «En el caso de Irlanda hubo una ruptura violenta de la primera tregua con dos asesinatos en Londres. Se interrumpieron las conversaciones durante meses hasta que el IRA volvió a declarar otra tregua. ¿Cómo se reconstruyó el proceso después de una ruptura tan abrupta?», el president respon: «Porque hubo siempre un hilo de comunicación más allá de lo que podría ser un accidente, en este caso tan grave como lo que ocurrió. Ésa es la reflexión que nos han trasladado. Siempre se mantuvo un hilo de comunicación y de mínima confianza».

Com reacciona davant l'atemptat de la T-4? Es produeix una ruptura del procés?

De nou l'ambigüitat. Front la claredat i contundència del ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba («ETA ha roto el proceso, lo ha liquidado y ha acabado con él»; El País, 02.01.2007), tant el portaveu dels socialistes bascos, Rodolfo Ares («se puede decir que le proceso de paz al menos está suspendido»; Deia, 30.12.2006) com el president del Govern («He ordenado suspender todas las iniciativas para desarrollar el diálogo con ETA»; El País, 30.12.2006) utilitzen el verb suspendre, que té connotacions de temporalitat. La ministra Cristina Narbona és més explícita: «desde el Gobierno lo que deseamos es que éste sea un paréntesis y no sea el final del proceso de paz. [...] Todos los españoles se merecen que se reanude el proceso» (El Mundo, 31.12.2006).

Tampoc sembla clar si les converses es reprengueren. Zapatero nega que hagi hagut cap diàleg amb ETA després de l'atemptat (El País, 21.05.2007), però altres informacions afirmen que es van mantenir contactes a través del Sinn Fein i del Centro Henry Dunant para el Diálogo Humanitario, encarregat de tutelar el diàleg entre el Govern i ETA (El País, 10.06.2007). Les darreres setmanes s'ha produït un degoteig d'informació al diari Gara sobre la història dels contactes entre el Govern i ETA (I (20.06.2007), II (21.06.2007), III (22.06.2007), IV (23.06.2007)), a les que cadascú donarà la credibilitat que estimi oportú.

Pren el Govern alguna mesura que pugui entendre's com a concessió política a l'entorn d'ETA?

Naturalment, depèn de la suspicàcia de cadascú. Hi ha hagut l'adopció d'un llenguatge proper al dels nacionalistes, així com alguns fets que, com a mínim, poden entendre's que buscaven la satisfacció dels radicals: la reunió pública entre el PSE i Batasuna (Telecinco, 06.07.2006); la votació al Parlament Europeu reclamant suport al procés de pau (ABC, 25.10.2006); l'intent de treure a Batasuna de la llista d'organitzacions terroristes de la UE (ABC, 15.02.2007); la calculada indefinició de Zapatero sobre Navarra (Cadena SER, 18.04.2006) i l'ambigüitat sobre el dret a l'autodeterminació, dient que el Govern «se ha comprometido a respetar las decisiones que los ciudadanos vascos adopten libremente» (20 Minutos, 29.06.2006); l'avís a un membre de la xarxa d'extorsió d'ETA de que l'anaven a detenir (Libertad Digital, 20.06.2006); el trasllat de Iñaki De Juana –a qui es qualifica de «partidari del procés» (El Correo, 28.10.2006)– a un hospital del País Basc com a conseqüència de la seva vaga de fam (20 Minutos, 01.03.2007); la retirada de càrrecs a Arnaldo Otegui –de qui Zapatero va dir que havia fet un «discurso por la paz» (La Vanguardia, 30.03.2006)– per part de la fiscalia (El País, 23.03.2007); la presentació d'un recurs parcial respecte de les llistes electorals d'ANV, qüestionada pel propi Tribunal Suprem –sembla que les possibles fòrmules per a permetre a Batasuna presentar-se a les eleccions municipals del 27-M també va ser negociat entre el Govern i ETA, com acredita la documentació incautada a l'etarra Arkaitz Agote (Diario Vasco, 07.05.2007)–, etc.

És especialment lesiu per a un estat de dret la percepció dels ciutadans de que no existeix una veritable separació de poders i que la justícia està sotmesa a la cojuntura política. Això és el que ha propiciat el Govern amb la seva actuació amb Otegui i De Juana, que immediatament després del comunicat d'ETA que donava per finalitzat l'alto al foc, han ingressat a la presó (Diario Vasco, 09.06.2007; ABC, 09.06.2007).

Com es pot interpretar el comunicat d'ETA del passat 05.06.2007?

En primer lloc, no hauria de ser vist com l'anunci del final de l'alto el foc, ja que aquest va ser trencat amb l'atemptat de la T-4 (i de fet, amb tots els actes que acreditaven la manca de voluntat d'abandonar la violència que hem enumerat anteriorment). En qualsevol cas, hem de preguntar-nos per les causes de la ruptura. El mateix fet de que l'alto el foc hagi pogut estar revocat demostra la reversibilitat del procés, i per tant, que ETA esperava algun tipus de mesura per part del Govern, que o bé no s'ha produït, o bé no ho ha fet en la mesura o en els terminis que la banda esperava. Però aleshores, si la decisió d'ETA no era irrevocable, si depenia de concessions, per què es va embarcar el Govern en unes negociacions d'aquestes característiques, i a més sense comptar amb el primer partit de l'oposició? I si se sentien amb el deure d'intentar-ho, per què van ignorar deliberadament totes les evidències de que ETA no pretenia renunciar a la violència sense contrapartides? Per què mentir i adoptar un llenguatge infame, que degrada les institucions i humilia les víctimes? En un exercici de benevolència, aquells que simpatitzin amb aquest Govern hauran de parlar –en el millor dels casos– d'un greu error estratègic derivat d'un exercici de wishful thinking. Jo no puc ser tan magnànim.

Per a un anàlisi més polític i una condemna moral, recomano repassar tot el que han publicat el darrer any Florencio Domínguez, Patxo Unzueta, Antonio Elorza, Álvaro Delgado-Gal, Mikel Azurmendi, Santiago González, Hermann Tertsch, Jon Juaristi, Fernando Savater o Rosa Díez. Les seves opinions són també les meves. Cito només una idea, que comparteixo plenament:

Gracias al «proceso» ETA ha conseguido dinamitar el Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo, ha puesto en entredicho la Ley de Partidos al forzar la vuelta de Batasuna a las instituciones, ha conseguido forzar una negociación política fuera de las instituciones democráticas, aunque no haya habido acuerdo, y ha dividido a los dos grandes partidos españoles de forma irreconciliable. Sólo por eso a ETA le ha merecido la pena la operación.