30 anys d'El gen egoista

El passat 16 de març es commemorà a Londres el trentè aniversari de la publicació d'El gen egoista (The Selfish Gene), de Richard Dawkins.

L'acte va comptar amb la presència de l'autor, així com d'altres científics que han seguit el seu solc i han posat el neodarwinisme a la palestra: Daniel C. Dennett o Matt Ridley, per exemple. El 4 de març un altre deixeble, Steven Pinker, escrivia un article a The Times titulat Yes, genes can be selfish; i quatre dies abans de la reunió a l'Old Theatre el propi Dawkins escrivia al mateix diari que It's all in the genes. Encara més recentment, The Times Literary Supplement publicava un article de Jerry A. Coyne sobre el tema, proves fefaents de la importància que en àmbits no estrictament científics es confereix al llibre –del que ja s'han venut prop d'un milió d'exemplars a tot el món– i a la teoria que en ell s'enuncia.

Com honestament testimonien les notes al peu que va afegir l'autor en edicions posteriors de l'obra, algunes de les afirmacions que hi feia han estat desmentides pels fets o han requerit una major precisió en l'explicació, però és innegable que El gen egoista ha exercit una enorme influència en una generació de científics, malgrat les simplificacions i les malinterpretacions interessades. És impossible resumir aquí la gran quantitat de conceptes que apareixen al llibre, uns de novedosos (el pas de la base de la selecció natural de l'espècie o l'individu al gen, les màquines de supervivència, el fenotip estès, els «memes») o d'altres reinterpretats sota el nou prisma (el rol de la teoria de jocs a les estratègies evolutives estables, determinades observacions atribuïdes fins aleshores a la selecció de grup); només us puc recomanar encaridament la seva lectura.

Coincidint amb l'efemèride, Alan Grafen ha coordinat un llibre titulat significativament: Richard Dawkins. How a scientist changed the way we think, on científics, escriptors i filòsofs reflexionen al voltant de les implicacions ontològiques de la teoria de Dawkins.

Resulta impensable pretendre trobar alguna resposta satisfactòria a la pregunta de «qui som» sense tenir en compte la ciència. Dawkins és un bon punt d'arrencada.