Stove contra Popper (i la resta) (i III)

Si bé la crítica de Stove és duríssima i justificada, els seus darts tenen més efecte en la filosofia de Lakatos, Kuhn i Feyerabend que en la de Popper, que és molt més moderat en les seves apreciacions. Tanmateix, Stove vol cobrar-se la peça major, i de vegades posa en boca de Popper afirmacions que ell desaprovaria.

Popper rescatà les objeccions de Hume envers la lògica inductiva i les hi dóna una solució: la formulació de que la ciència no procedeix inductivament, sinó mitjançant la formulació de conjectures (teories), que són contrastades per l'experiència. Tanmateix, aquest contrast només pot ser negatiu; és a dir, l'observació repetida d'un fet no podrà mai confirmar una teoria (perquè seria operar inductivament), però l'observació d'un sol cas contrari és suficient per a falsar-la. Aquest mecanisme introdueix també un criteri de demarcació entre teories científiques i pseudocientífiques: per a que una teoria pugui ser considerada científica cal que pugui predir resultats no observats que serveixin de prova per a la seva falsació. Aquest criteri tan estricte va permetre descobrir la falla de teories com el psicoanàlisi, que per la seva particular estructura interna eren immunes a la falsació. D'aquesta manera, la inexpugnabilitat d'una teoria no és una virtut, sinó el seu pitjor defecte.

La filosofia de Popper va obrir el camí als altres epistemòlegs. A grans trets, Imre Lakatos presentà un falsacionisme sofisticat (front el falsacionisme ingenu del seu mestre) pel qual una teoria mai és abandonada per tenir un experiment en contra, sinó quan es posseeix una teoria rival millor que la pugui substituir. Mentre tant, el nucli central de la teoria (o com ell ho anomena, del programa d'investigació científica) roman intacte i les anomalies intenten ser superades mitjançant hipòtesis auxiliars ad hoc. Thomas Kuhn va considerar que la ciència consta d'una fase normal en la que els científics actuen dins d'un paradigma resolent problemes amb les eines que disposen. Quan l'acumulació d'observacions problemàtiques fan que el paradigma no pugui ser sostingut per més temps, es produeix una revolució científica que reemplaça el vell paradigma per un de nou. Tanmateix, degut a que els paradigmes parteixen de diferents problemes i supòsits, no existeix una forma de comparar-los (són incommensurables) i per tant Kuhn parla de canvi científic més que de progrés o avenç. Feyerabend, el més radical dels tres, nega que existeixi tal cosa com un «mètode científic» i que en la pràctica, les teories s'imposen no tant per la seva capacitat explicativa com per causes tan peregrines com la propaganda, la ideologia o el pressió del poder. Com li agradava dir, per a imposar una teoria científica, tot s'hi val («anything goes»). Abans de que la seva visió sigui rebutjada sense major reflexió, val la pena notar que és més incisiva del que sembla aparentment. A tall d'exemple, la publicació de la correspondència entre Galileu i Kepler va revelar que Kepler va adoptar la teoria copernicana front la ptolemaica únicament per qüestions ideològiques i estètiques.

Sobre l'augment de coneixement, afirma Stove:

La reciente filosofía de la ciencia irracionalista debe ser adscrita, al menos en lo que concierne a sus causas intelectuales, al deductivismo. [...] Tal creencia resulta decisiva para su conclusión de que no puede haber ninguna creencia razonable en una teoría científica y, a fortiori, que no ha habido ninguna acumulación del conocimiento en los últimos siglos.

Tanmateix, res d'això és afirmat per Popper en les seves obres. Les conclusions de Stove són massa radicals, tot i que ell consideri que són les úniques possibles sota una lògica purament deductiva. Quan Stove afirma que el deductivisme comporta que no pot haver cap creença raonable en una teoria científica, Popper replicaria que el que la seva filosofia implica és que no poguem afirmar que cap teoria és certa, malgrat no tenir (encara) cap experiment que la refuti, ja que res no garanteix que en un futur no en pugui aparèixer un. Mentre que Stove considera que aquest fal·libilisme condueix necessàriament a la negació del progrés científic, per a Popper –tot i que no per als seus successors– això no és cert: es pot definir una teoria lògica de la preferència, per la qual una teoria és preferible a una altra si la seva capacitat predictiva és major i si és major també la seva capacitat de ser contrastada, i per tant, eventualment falsada. Això és el que succeeí amb la física relativista: reproduïa els resultats de la física newtoniana quan les velocitats relatives són molt menors que la velocitat de la llum, i va formular una sèrie de prediccions (sobre el red shift gravitacional de la llum, la deflexió dels raigs de llum pel Sol i la precessió de l'òrbita de Mercuri, entre d'altres) que l'exposaven a ser refutada. Tots aquests experiments van aportar resultats que s'adeien amb les prediccions de la teoria relativista d'Einstein i no amb la física de Newton.

Cal insistir en que no s'està afirmant en cap moment que l'home no actuï inductivament; i de fet sembla clar que la inducció forma part no només del raonament ordinari humà sinó també dels instints animals, ja que afavoriria la supervivència (per exemple, assimilant la resposta adequada davant d'un perill real com el del foc o potencial com un soroll d'origen desconegut). De fet, el propi Popper a la seva obra Objective Knowledge separa el problema de la inducció en dos: un de lògic i un de psicològic.

Una crítica més de fons a Popper és que no resulta trivial rebutjar una teoria quan un experiment sembla falsar-la. Habitualment, una teoria anirà acompanyada d'un conjunt d'hipòtesis auxiliars. Fins i tot excloent la possibilitat de que l'experiment refutador no sigui fiable i que la relació deductiva sigui falsa, encara resta la decisió de decidir entre considerar falsada la teoria científica o una o més hipòtesis auxiliars. Això és el que es coneix pel problema de Duhem (també com a tesi de Duhem-Quine o holisme confirmacional). El que el problema de Duhem indica és que l'aplicació del modus tollendo tollens dins el procés deductiu no està exempt de decisions no justificades per les regles de la lògica. Per exemple, la física newtoniana podia defensar-se d'observacions en contra (com la precessió del periheli de Mercuri) al·legant que existien variables ocultes que no s'estaven tenint en compte (per exemple, l'existència d'un planeta desconegut que afectava a la seva órbita). El mateix Popper va admetre que les modificacions ad hoc contínues d'una teoria proporcionen un mitjà per evitar la seva falsació. Més enllà, i paradoxalment, sembla haver quelcom d'inductiu en tot el procediment hipotètico-deductiu de Popper: el propi procés de falsació ho és, de fet, ja que assumeix que si una teoria ha estat falsada un cop (o N) per una observació, ho serà neccessàriament sempre. O més generalment, que N teories s'hagin pogut falsar N cops no implica necessàriament que totes les teories científiques siguin falsables.

De vegades sembla que les posicions antagòniques accepten a contracor part de les raons del contrari. Així, la importància que Popper atribueix al fet que no poguem afirmar mai que una teoria és verdadera, és despatxat per Stove amb l'acceptació del fal·libilisme de la inducció. Pel contrari, la inferència probabilística de Carnap (el fet de que N observacions sí que constitueixen una raó per creure en la conclusió) és acceptada en certa manera per Popper en el concepte de corroboració, que té cura de distingir del de confirmació:

Conviene observar que una decisión positiva puede apoyar a la teoría examinada solo temporalmente, pues otras decisiones negativas subsiguientes pueden siempre derrocarla. Durante el tiempo en que una teoría resiste contrastaciones exigentes y minuciosas, y en que no la deja anticuada otra teoría en la evolución del progreso científico, podemos decir que ha «demostrado su temple» o que está «corroborada» por la experiencia.

Subtil, sí.

Stove contra Popper (i la resta) (II)

En la segona part del llibre, Stove analitza la base de l'irracionalisme en la filosofia de Popper i la resta d'epistemòlegs. Stove la identifica en l'assumpció de l'escepticisme en la inducció postulat originalment per David Hume a mitjans del segle XVIII.

La postura escèptica envers la inducció consisteix en la tesi de que cap proposició sobre l'observat proporciona una raó per creure en qualsevol proposició contingent sobre allò que no ha estat observat. En paraules de Hume:

No contamos con ningún argumento que nos convenza de que los objetos que han estado con frecuencia conjuntados en nuestra experiencia de forma semejante, estarán conjuntados de la misma manera en otras instancias.

Aquesta proposició no esgota l'escepticisme de Hume, que s'estén a tot allò no observat:

No tenemos ninguna razón para realizar inferencias con respecto a objetos más allá de aquellos de los que hemos tenido experiencia.

De forma molt planera: el fet que sempre haguem vist corbs negres no ens permet afirmar que tots els corbs siguin negres. Fer-ho és actuar inductivament (passar de N casos particulars a una llei general), però això no està justificat per la lògica. Bertrand Russell ho explicava d'una manera molt graciosa: el gall dindi creu que el seu amo el seguirà alimentant en el futur perquè així ho ha estat fent fins ara, fins que arriba la nit de Nadal i el seu raonament inductiu se'n va en orris.

Per a abordar l'escepticisme en la inducció, Stove examina les tesis de Hume cercant les premises implícites al seu raonament. El seu raonament lògic és impecable i està prou detallat com per a cap lector es perdi. La clau de la seva elaboració és fer adonar de l'error de Hume en el punt del seu raonament on considera que del fet que la inducció sigui invàlida es deriva necessàriament que no és raonable. Això comporta la inclusió de la premisa implícita de que «tota inferència racional és deductiva». Així, deductivisme i escepticisme sobre la inducció són tesis independents, que no es deriven l'una de l'altra (de fet, John Stuart Mill sostenia un deductivisme sense escepticisme en la inducció, al menys en economia).

La postura sostinguda per Stove no és nova: representa la del «probabilisme inductiu» defensat per Carnap, Neurath i altres membres del Cercle de Viena (de fet, el llibre de Popper tenia coma objectiu rebatre la metodologia que Carnap presentà a Logical Foundations of Probability). És a dir, la dels que assumint que la lògica inductiva no és vàlida, pensa al mateix temps que determinats raonaments inductius són raonables, i que les seves premises constitueixen una raó per creure en les conclusions. La raonabilitat de determinats arguments inductius és una característica lògica intrínseca dels mateixos, car no tota inferència racional és necessàriament deductiva.

Malgrat l'hegemonia del popperianisme en la filosofia de la ciència del segle XX, la lògica probabilística hereva del neopositivisme ha seguit un camí silenciós reservat als matemàtics, als lògics i als estadístics, que ha cristal·litzat en la teoria Bayesiana de la confirmació científica.

(cont.)

Stove contra Popper (i la resta) (I)

Les darreres lectures sobre els conceptes de veritat i objectivitat m'animen a tornar sobre un tema al que fa anys li vaig dedicar una certa atenció: la filosofia de la ciència. En el seu moment em vaig apropar als quatre autors de referència de l'epistemologia científica del segle XX: Karl R. Popper, Thomas Kuhn, Imre Lakatos i Paul Feyerabend. Recentment he afegit altres autors a la meva bibliografia (Laudan, Duhem, Hempel, Van Fraassen, Bloor, Woolgar) a fi de tenir una visió més completa dels problemes i les propostes. Altres (Barnes, Latour, Godfrey-Smith, Balashov...) esperen el seu torn. Per a refrescar les idees llegeixo una obra polèmica i poc citada: Popper y después. Cuatro irracionalistas contemporáneos (Popper and After. Four Modern Irrationalists, 1982), del filòsof australià David C. Stove.

La tesi central del llibre és fàcil de resumir: Stove sosté que en els darrers quatre-cents anys els nostres coneixements han augmentat. Aquest és un fet àmpliament conegut, inqüestionable, i qualsevol persona que el posés en dubte seria qualificat immediatament d'irracional. Doncs bé: els quatre principals filòsofs de la ciència del segle XX, Popper, Kuhn, Lakatos i Feyerabend, sostenen teories que –tot i que diferents entre si– condueixen irremeiablement a aquesta conclusió. Si l'irracionalisme (o antirracionalisme) de les teories de Kuhn i Lakatos, per no parlar de Feyerabend, podria ser admès (amb matisos) pels mateixos autors, més xocant resulta l'observació respecte Popper, a qui s'ha considerat sempre un racionalista (crític) i per a qui el seu model hipotètico-deductiu permetia salvar precisament la racionalitat del mètode científic. Per a Stove, això només es deu a una incorrecta interpretació de les seves teories; i tant Kuhn, Lakatos com Feyerabend, tot i l'aparent distància que els separa de Popper, no serien sinó deixebles més honestos amb les conseqüències que es deriven del model popperià. La distinció entre Popper i la resta és inevitable perquè els altres tres autors confonen contínuament –com molt bé veu Stove– les dimensions descriptiva i prescriptiva de la ciència; és a dir, es neguen a separar la història i la sociologia de la ciència de la lògica i la filosofia inherents. Igual que Popper obrí el camí a Kuhn, Lakatos i Feyerabend, aquests van obrir la porta a tesis encara més radicals, les dels pensadors provinents del post-estructuralisme pels quals la ciència només és sociologia, gent com Barnes, Bloor, Woolgar i Latour, els creadors del Programa Fort de la Sociologia de les Ciències. Val a dir que tant Kuhn com Feyerabend van distanciar-s'hi clarament (Kuhn: «estoy entre aquellos que han hallado absurdas las pretensiones del programa fuerte»; Feyerabend: «ambos [Kuhn y yo] nos oponemos al programa fuerte en sociología de la ciencia»).

Hi ha en l'assaig de Stove dues parts diferenciades: una on s'exposen els mecanismes retòrics que permeten a aquests autors no ser presos com irracionalistes i una segona on es fixa en l'escepticisme sobre la inducció de Hume el punt de fractura entre els dos grans corrents epistemòlogics del segle XX (el racionalisme crític de Popper i el positivisme lògic del Cercle de Viena).

La primera part és potser la més original del llibre, i la denúncia de Stove és molt sòlida, fins i tot pel que fa a Popper. Els dos artificis utilitzats per aquests autors per a fer plausible el seu irracionalisme són la neutralització de les paraules d'èxit [success-words] i el sabotatge de les expressions lògiques. Les paraules d'èxit són aquelles que s'associen a una idea de realització positiva: coneixement, descobriment, verificació, explicació, solució (d'un problema)... Aquests filòsofs utilitzen habitualment aquesta terminologia, però en ser inconsistent amb les conclusions a les que arriben, les neutralitzen amb diferents tècniques. La més òbvia és l'ús de les cometes per part de Lakatos, com evidencia aquest fragment sobre l'experiment de Michelson-Morley citat per Stove:

Michelson, que permaneció fiel al éter hasta el final, experimentó la frustración generada por la inconsistencia de los «hechos» a los que arribó con sus medidas extremadamente precisas. Su experimento de 1887 «mostró» que no existía ningún viento de éter en la superficie terrestre.

És evident que el lector no sap si l'experiment mostrava alguna cosa o només la «mostrava», i si el que observà eren fets o tan sols «fets».

D'altra banda, el sabotatge de les expressions lògiques es du a terme mitjançant la seva inserció en un context epistèmic, el que genera –en la terminologia de Stove– «enunciats lògico-fantasmals», que destrueixen les connexions lògiques entre les expressions i són per tant immunes a tota crítica de base lògica. Un exemple esquemàtic d'aquest recurs és l'expressió: «els científics consideren que P implica Q», que res afirma sobre la relació lògica entre P i Q, sinó sobre el que els científics consideren.

Si bé Popper és qui menys abusa d'aquestes camàndules, Stove detecta un passatge a la Logik der Forschung on Popper recorre al sabotatge de les expressions lògiques a fi de sortir-se'n d'un cas que no encaixa bé en el seu model deductiu. El cas és molt interessant, i val la pena explicar-lo. Existeix un tipus de proposició probabilística que, si bé és científica, no pot ser falsada. Es tracta dels enunciats irrestrictes de probabilitat fàctica, els que afirmen coses com «La probabilitat de P és igual a r (on 0 ≤ r ≤ 1)» (per exemple, «la probabilitat de que un nadó sigui de sexe masculí és de 0.9»). És fàcil adonar-se que aquest tipus d'enunciat probabilístic no pot ser falsat per l'experiència, ja que l'observació només pot donar compte de la freqüència relativa de P fins el moment present. Davant d'aquest problema, Popper postula:

[El científico actúa según una] regla o decisión metodológica por la cual [...] (un alto) grado de corroboración cuenta como una falsación.

Podem coincidir amb Popper que els científics actuen d'aquesta manera, però aquest és un fet que cau dins l'àmbit de la sociologia de la ciència, i no pas dins de les relacions lògiques entre les proposicions implicades. És clar que Popper no pot sortir airós de la contradicció, i decideix sabotejar la proposició introduint-la dins un context epistèmic (indicant com [creu ell que] actuen els científics).

Una variació d'aquest tipus de sabotatge és la substitució del context epistèmic per un context volitiu. És a dir, en lloc de parlar del que els científics «consideren», «pensen»... es referencia la relació lògica entre proposicions a l'exercici de la decisió (arbitrària, de la voluntat al capdavall) d'algú. Aquest és un exemple de Kuhn:

[...] en el uso de una teoría probabilista [los científicos] deben decidir un umbral más allá del cual la evidencia estadística se considerará «inconsistente» con la teoría.

Els exemples que cita Stove a l'assaig són múltiples i qualsevol que hagi llegit amb atenció aquests autors coincidirà en que és una pràctica habitual.

(cont.)