Sebald sobre Walser

«Cómo se puede comprender a un autor que estaba tan acosado por las sombras y que, con independencia de ello, esparció por todas partes la luz más amable, un autor que escribía humoradas de pura desesperación, que casi siempre escribió lo mismo y nunca se repitió, para quien sus propios pensamientos, aguzados en minucias, eran incomprensibles, que estaba por completo con los pies en el suelo y se perdía incondicionalmente en el aire, cuya prosa tenía la cualidad de disolverse al ser leída, de forma que sólo unas horas después de su lectura apenas se podían recordar los personajes, acontecimientos y cosas efímeras de que se había hablado. [...] Todo lo que está en esos libros incomparables tiene tendencia, como quizás hubiera dicho su autor, a evaporarse.»


W.G. Sebald, El paseante solitario. En recuerdo de Robert Walser (pp. 16, 17)

[Walser/Kocher]

Susan Sontag diu de Robert Walser que és un «Paul Klee en prosa», un «Becket jovial, dulce», «el eslabón perdido entre Kleist y Kafka». Llegeixo, per recomanació de Dersu_, El quadern de Fritz Kocher (Fritz Kochers Aufsätze, 1904), la primera novel·la de Walser, escrita quan tenia 26 anys. A l'edició li manquen les il·lustracions originals del seu germà Karl, però igualment és un goig assaborir la seva imaginació.

Torno a l'enyorada Sontag: «Tanto en la prosa larga como en la corta, Walser es un miniaturista que promulga las reivindicaciones de lo antiheroico, lo limitado, lo humilde, lo pequeño; como si respondiera a su punzante sentimiento por lo interminable. [...] Lo importante se redime como una especie de lo no importante, la sabiduría es una suerte de tímida, animosa locuacidad». Hi ha a El quadern tot el Walser posterior, i si Walser era Jakob von Gunten, Simon Tanner, Joseph Marti i el passejant, més encara se'l pot reconèixer en el jove Fritz Kocher.

Llegir Walser és compartir una estona meravellosa amb un home de cor pur. Tenia raó Hermann Hesse: «Si Walser perteneciera a los espíritus dirigentes ya no habría guerras, y si tuviera cien mil lectores, el mundo sería mejor».

Passejant amb Walser

Quan Pasavento/Vila-Matas escollí Robert Walser com a prototipus d'escriptor ocult, sabia el que es feia. En aquell post escrivia: «En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa».

Ara he pogut passejar al seu costat, amb Carl Seelig, i escolto com és el mateix Walser qui parla en aquests termes de si mateix i de la seva obra: «Lo que me conviene es desaparecer, llamando la atención lo menos posible». Se sap diferent, i el seu testimoni ens convenç de que no és una posa: «En mi entorno siempre ha habido complots para rechazar a bicharracos como yo. Siempre se rechazaba, con arrogancia y distinción, todo lo que no tenía cabida en el propio mundo. Jamás me atreví a abrirme paso. Ni siquiera tuve el coraje de echar un vistazo. Así que viví mi propia vida, en la periferia de la burguesía, ¿y acaso no estuvo bien así? ¿No tiene mi mundo derecho a existir, aunque en apariencia sea un mundo más pobre e impotente?». Hi ha en les paraules de Walser, i en la seva actitud vital, un naturalisme naïf: rebutja atemorit el ritme frenètic de la vida moderna, la ciutat, el comerç, conèixer món («¿Viaja acaso la naturaleza?») i advoca per una vida en comunió amb la naturalesa, simple i sense ambicions.

Els lletraferits trobaran en aquestes passejades infinitat de reflexions sobre les grans figures de la literatura suïssa (Gottfried Keller, Jeremias Gotthelf) i també sobre els seus contemporanis. Hi ha algunes anècdotes sucoses, com el frustrat projecte de que Paul Klee il·lustrés un recull dels seus poemes, o el paper de Franz Kafka com a divulgador de l'obra de Walser a Praga.

Seelig –filàntrop, mecenes anònim de literats i biògraf d'Albert Einstein– es fa enrera per cedir la seva ploma a la veu de Walser, però el seu mèrit principal fou estar allà quan ningú més hi era. Robert Walser era un escriptor oblidat, a qui la profunda introversió no ajudà a la projecció de la seva obra, i Seelig li feu companyia en el seu retir d'Appenzell passejant amb ell pels poblets de la Suïssa oriental durant vint anys, fins el moment de la seva mort, i rescatà de l'oblit la seva narrativa, única.

El doctor Pasavento i Robert Walser

La literatura de Vila-Matas és per a lectors voraços, i funciona molt bé quan el destinatari s'avé a entrar en el seu joc i ser-ne còmplice. Els seus llibres estan replets de referències a altres escriptors i llurs obres, en un joc metaliterari que no és part accessòria, sinó la seva essència mateixa. Si un comparteix aquestes afinitats (Kafka, Walser, Musil, Canetti, Sebald, Kertész, Gombrowicz, Borges, Pessoa, Montaigne, Sterne, Gide, Barthes i molts, molts més), el món de Vila-Matas arriba a enganxar.

La seva novel·lística és eminentment moderna, inclassificable, una mescla de gèneres que potser limita la seva accessibilitat al gran públic. Vaig introduir-me en el seu món a través de Bartleby y compañía, vaig seguir amb El mal de Montano i ara he acabat Doctor Pasavento.

El protagonista de Doctor Pasavento no és tant el narrador com la figura de Robert Walser. Walser és un literat enigmàtic, que tot just els darrers anys ha començat a gaudir en el nostre país del reconeixement que mereix, mercès al treball de l'editorial Siruela, que està traduint tota la seva obra, inclosos els famosos microgrames que va escriure a llapis, amb lletra minúscula, en papers dispersos, així com el perfil biogràfic que Carl Seelig va escriure sobre ell a partir de les passejades que van compartir. No recordo com vaig conèixer Walser, però Jakob von Gunten i Los hermanos Tanner, els dos únics llibres que he llegit d'ell, em van semblar excepcionals.

Walser no desperta interés només per la seva literatura, sinó també per la seva biografia. L'escriptor suís vagarejà per tota mena d'oficis menors (aprenent en un banc, dependent en una botiga, ajudant d'un inventor, majordom, secretari d'una associació d'artistes...) i passà els darrers vint-i-tres anys de la seva vida reclòs en la clínica psiquiàtrica de Herisau, prop de Sankt Gallen, on morí el dia de Nadal de 1956 mentre passejava. La fotografia que el mostra jaient inert sobre la neu, amb el barret allunyat del cos d'una revolada –en una escena similar a la descrita premonitòriament en una de les seves novel·les–, forma part de la mitomania literària.

Els elogis que sobre ell feren autors de la talla de Franz Kafka, Robert Musil, Walter Benjamin, Hermann Hesse, W.G. Sebald o Peter Handke van despertar la curiositat dels lletraferits, crítics i editors, que s'afanyaren en rescatar la seva obra. En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa. És en aquest sentit que Vila-Matas pren Walser com a eix de la narració. Cap al final del llibre cobra protagonisme un altre escriptor, Emmanuel Bove, que presenta molts paral·lelismes amb Walser (i a qui no coneixia, però de qui intentaré llegir Mis amigos, l'únic llibre seu traduït).