[...]

Un breu afegitó a les darreres entrades.

Aquesta setmana he rebut el llibre From Stalinism to Pluralism. A Documentary History of Eastern Europe since 1945, editat per Gale Stokes. El professor Stokes ha compilat alguns dels textos més determinants per a la l'evolució política de l'Europa de l'Est des de la segona postguerra, molts dels quals van ser citats en els posts anteriors. Per exemple, s'inclouen documents de transcendència històrica com el discurs on es va establir la doctrina Brèjnev, els acords de Helsinki, la Carta 77, el discurs del Papa Joan Pau II a Varsòvia en la seva visita el juny de 1979, el text de l'acord de Gdańsk d'agost de 1980, el programa fundacional de Solidaritat, la declaració de la llei marcial per part del general Jaruzelski... Hi trobem també textos clau (íntegres o bé extractats) de la dissidència, com ara la Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski; Les Dues Mil Paraules, de Vaculík; Els intel·lectuals com a classe, de Konrád i Szelényi; El poder dels impotents, de Havel; Antipolítica, de Konrád... En resum, una obra de consulta ineludible per als interessats en la història centreeuropea durant l'era socialista.

La dissidència centreeuropea. Notes disperses

La història del verdulaire que obre l'assaig The Power of the Powerless de Václav Havel s'ha convertit en un clàssic. El verdulaire que decideix un dia treure el cartell amb l'eslògan «Treballadors del món, uniu-vos!» que els seus superiors l'han instat a col·locar sobre les lleixes on exposa la seva mercaderia és l'exemple per antonomàsia de la posada en pràctica de la idea de «viure en la veritat». Tanmateix, de la història cal no només fixar-se en l'actitud del verdulaire, sinó també en els mecanismes d'intimidació de l'estat totalitari:

Òbviament el verdulaire és indiferent al contingut semàntic de l'eslògan; ell no posa l'eslògan a la finestra per un desig personal d'informar al públic de l'ideal que expressa. Això, naturalment, no vol dir que aquesta acció no tingui cap motiu o significació, o que l'eslògan no comuniqui res a ningú. L'eslògan és realment un signe, i com a tal conté un missatge subliminal però molt ben definit. Verbalment, podria ser expressat d'aquesta manera: «Jo, el verdulaire XY, visc aquí i sé el que he de fer. Em comporto com s'espera de mi. Es pot comptar amb mi i sóc irreprotxable. Sóc obedient i per tant tinc el dret a que em deixin en pau.» Aquest missatge, per descomptat, té un destinatari: el superior del verdulaire, i al mateix temps és un escut que el protegeix de potencials informadors.

L'efectivitat de la intimidació es basa en evitar la humiliació a l'individu. Aquest és un joc de sobreentesos:

Fixem-nos: si el verdulaire hagués estat instat a mostrar l'eslògan «Tinc por i per tant seré inqüestionablement obedient», aleshores no hagués estat tan indiferent a la semàntica, encara que la frase reflectís la veritat. El verdulaire s'hagués sentit avergonyit de penjar a la finestra de la seva botiga una expressió tan inequívoca de la seva pròpia degradació, i comprensiblement, ja que és un ésser humà i per tant posseeix un sentit de la seva pròpia dignitat. Per a superar aquesta complicació, la seva expressió de lleialtat ha de prendre la forma d'un senyal que, al menys en la seva superfície textual, indiqui un nivell de desinteressada convicció. Això permet al verdulaire de dir: «Què hi ha de dolent en que els treballadors s'uneixin?». El rètol ajuda al verdulaire a ocultar-se a si mateix els fonaments de la seva obediència, i al mateix temps ocultar els fonaments del poder. Els amaga darrera de la façana de quelcom més elevat. I aquest quelcom és la ideologia.

De vegades no tothom veu la coacció que amaguen algunes iniciatives d'adhesió «voluntària».

* * *

A Tesis sobre l'esperança i la desesperança (1971), Leszek Kołakowski qualificava el comunisme autoritari d'«irreformable». Entre les crítiques més punyents, el filòsof considerava que el concepte de «democratització parcial» era contradictori i incompatible amb el rol de lideratge del Partit Comunista; que la competència tècnica sempre estava supeditada a la servitud partidista i que els criteris estrictament tècnics no podien operar sense erosionar l'autoritat; que el lliure intercanvi d'informació era imprescindible per a un funcionament correcte d'àrees com l'economia, l'educació i la cultura, però que el règim havia de limitar-lo perquè la informació desfavorable equivalia a una crítica; que el control monopolístic del poder requereix que totes les formes de vida social no decretades pel sistema hagin de ser destruïdes; etc. Uns anys abans, Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, a la seva Carta Oberta al Partit (1965), denunciaven que el control de l'Estat sobre l'economia havia comportat una inadaptació de la producció a les necessitats reals; que l'extensiva industrialització havia provocat un dèficit de matèries primeres i combustible, i que el sistema era incapaç canviar el model productiu per un que augmentés la productivitat basant-se en la innovació tecnològica, la reducció de costos i la modernització organitzativa.

Aquests dos treballs van tenir una gran repercussió dins l'esquerra europea, tot i que, com reconeix Falk, «els anàlisis eren escassament originals donats els volums publicats sobre les ineficiències del model econòmic soviètic». Restringint-nos només a l'Escola Austríaca d'economia: a Socialisme: una anàlisi econòmica i sociològica (1922), Ludwig von Mises ja posava de manifest la impossibilitat del càlcul econòmic en les economies socialistes per mancar-les un mecanisme de preus que fes que l'assignació de recursos fós l'adequada. Friedrich Hayek, a Camí de servitud (1944), sostenia que tota economia planificada conduïa necessàriament a la tirania: la seva gestió requeia a mans d'una burocràcia que era incapaç d'obtenir i processar tota la informació necessària per a dur a terme la tasca que de forma espontània fan els mercats, però que les discrepàncies entre els resultats previstos i els obtinguts s'atribuirien a la manca de poder de l'Estat per a implementar les polítiques necessàries, pel que la conseqüència seria augmentar la coerció sobre els ciutadans.

Que l'esquerra menys dogmàtica comencés a acceptar unes crítiques que ja havien estat formulades trenta o quaranta anys abans només s'explica per aquesta debilitat tan humana de fer cas només als nostres (el que, naturalment, no és un defecte ni únicament ni principalment de l'esquerra).

* * *

Al treball de Falk hom constata, per omissió, el silenciós conflicte entre els emigrats i la dissidència interior. Mentre que els intel·lectuals a l'exili fan una tasca de vital importància per a mantenir viva al llarg del temps la denúncia de l'opressió que pateixen, i exerceixen un magisteri moral per a la dissidència interior, el cert és que el procés de transició política només pot ser pilotat pels que romanen al país. La inevitable exclusió de les decisions que donaran forma a la nova etapa política ha de ser per força dolorosa. I d'això, Espanya també en sap.

La dissidència centreeuropea. 3. Hongria

L'escenari post-1956. El fracàs de la Revolució de 1956 va marcar per a tota la dissidència europea les «línies vermelles» que no es podien creuar. La derrota dels sollevats, però, no va portar el retorn del bàrbar estalinisme de Mátyás Rákosi, sinó la política tèbiament reformista —possiblement, tot el reformista que Moscou estava disposat a tolerar— de János Kádar. La tutela de Kádar a Hongria va durar trenta anys i va convertir el país en el més obert de l'Europa de l'Est, un sistema autoritari que esclafava als que s'hi rebel·laven però que deixava espais de llibertat als que no se significaven políticament. Aquesta estratègia, que a Kádar li agradava sintetitzar amb l'eslògan «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres», el va portar a guanyar la pau social, va determinar en bona mesura el perfil de l'oposició i probablement explica l'alta consideració que el líder va mantenir entre els seus conciutadans fins i tot anys després de la dissolució del comunisme.

Comunisme 'Gulash'. János Kádar va arribar al poder amb la missió de posar ordre al país, el que volia dir emprendre represàlies contra els organitzadors de la Revolució però també canviar les condicions que la van fer possible. La seva política, que va ser denominada popularment «comunisme 'gulash'», va ser de fet una despolitització de la societat. Part essencial de l'èxit fou el «Nou Mecanisme Econòmic» (NME), un programa de reformes econòmiques promulgat oficialment el primer de gener de 1968 i que introduïa una major racionalització de l'activitat econòmica: llibertat a les empreses per decidir què i quant produïen; autonomia (local) de gestió, inversió i contractació; valoració de les empreses per la seva rendibilitat; reforma del sistema de preus; incentius salarials per productivitat; obertura al comerç exterior; llibertat als consumidors per escollir entre béns fabricats a Hongria o importats; etc. Sota el paraigües del NME va sorgir una «segona economia», aquella que no formava part del sector públic (petits comerços familiars, empreses culturals, inversions conjuntes amb empreses estrangeres) i que va anar adquirint un pes creixent en la vida dels hongaresos —i en el PIB del país. La «segona economia» fou important també per inocular en la societat valors com els de l'autonomia personal, la iniciativa empresarial, la presa de decisions, l'assumpció de riscos i la recompensa per l'èxit. Per tot plegat, el NME fou l'esforç més important i reeixit de reforma d'una economia socialista.

El rerefons teòric: Un Treballador en un Estat de Treballadors, de Miklós Haraszti. Haraszti va escriure aquesta obra entre 1971-1972 basant-se en la seva pròpia experiència com a obrer. En ella narra les dures condicions laborals a la fàbrica i els abusos comesos sobre els treballadors, sobretot per l'injust sistema de remuneracions. Ingènuament va intentar publicar-la oficialment i va ser arrestat i condemnat a vuit mesos de presó per incitació a la subversió.

El rerefons teòric: Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, de György Konrád i Iván Szelényi. Entre 1973 i 1974 el sociòleg Iván Szelényi i l’escriptor György Konrád van escriure i publicar en samizdat l'assaig Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, on exposaven que la classe obrera era de fet la classe més desfavorida en els règims socialistes i que els intel·lectuals (acadèmics, artistes, mestres), els tècnics (científics, enginyers, metges) i els buròcrates del Partit formaven de fet una nova classe social que dirigia el país en benefici dels seus interessos. En ser fàcilment captats pel poder, els intel·lectuals havien deixat de ser una força pel canvi social i polític. A diferència de Polònia i Txecoslovàquia, la línia que separava els intel·lectuals dins del sistema i els dissidents era indistingible.

El rerefons teòric: l'Escola de Budapest. Sota la guia de l'influent filòsof marxista György Lukács va formar-se una generació de joves filòsofs i sociòlegs (Ágnes Heller, Ferec Féher, György Márkus, Maria Márkus, Mihály Vajda a la primera generació, János Kis i György Bence a la segona) que es dedicaren a analitzar la realitat social, política i econòmica dels estats socialistes utilitzant el marxisme com a instrument metodològic, i evidenciaren les discrepàncies existents entre el socialisme real i la idea de Marx. D'aquest esforç en són fruits els estudis És Realment Possible una Economia Política Crítica? (G. Bence, J. Kis, G. Márkus, 1971) i Cap a un Marxisme Est-Europeu, una col·lecció d'assaigs escrits per Kis i Bence entre 1973 i 1977 i publicats a occident sota el pseudònim Marc Rakovski. Inicialment l'academicisme d'aquests anàlisis no incomodava al règim, però quan les crítiques van anar en augment el Govern va reaccionar pressionant-los i prohibint-los donar classe i publicar. Alguns dels seus membres més prominents es van veure forçats a exiliar-se i d'altres van anar abandonant la militància marxista.

Les dues ànimes de la dissidència. La intel·lectualitat hongaresa presentava dos perfils antagònics: d'una banda estaven els «populistes» [népi], nacionalistes, reivindicadors de les tradicions populars i la vida rural; i d'una altra els «cosmopolites», de majoria jueva, posicions d'esquerra i assentats a Budapest. Després de 1956 els escriptors «populistes» (com Lászlo Németh, Gyula Illyés i d'altres) van signar la pau amb el règim, que va fer un ús calculat del nacionalisme i gracioses concessions en forma de premis literaris i ajut financer per a cooptar-los. L'oposició «cosmopolita» va començar a formar-se durant els anys setanta i va cristal·litzar als anys vuitanta: János Kis, György Bence (de l'Escola de Budapest), Miklós Haraszti i György Konrád eren els seus membres més importants. La dissidència es va organitzar com a resposta als esdeveniments internacionals (els Acords de Helsinki) i als moviments de l'oposició dels països veïns. Tot i que va comptar amb alguns elements que imitaven als de Polònia i Txecoslovàquia —seminaris clandestins, la Szegényeket Támogató Alap (Fundació de Suport als Pobres, SZETA) a imatge del KOR…—, el cert és que la dissidència hongaresa mai van tenir un gran suport popular, en part perquè la liberalització kádarita havia satisfet moltes de les demandes per les que els polonesos, txecs i eslovacs encara lluitaven. El principal òrgan de difusió de les idees dels opositors fou Beszélő (El Portaveu), publicat en samizdat des de 1981 i coeditat per Kis i Haraszti.

Apropant-se al règim. A diferència del que succeïa als països veïns, a Hongria s'assumia que el sistema era reformable des de dins i que calia apropar-se al règim, als populistes i a capes més àmplies de la població. La preparació d'un volum en homenatge a l'historiador István Bibó, mort el 1979 (una figura comparable a Jan Patočka per als txecoslovacs), era una bona oportunitat, ja que el seu funeral havia congregat figures rellevants de totes les tendències. Entre el 14 i el 16 de juny de 1985 es van organitzar unes jornades de conferències a Monor, a les afores de Budapest, que aplegaren membres de l'oposició democràtica, populistes i socialistes reformistes. La trobada, tot i tenir la seva significació, no va donar ap fruit palpable a curt termini.

Els populistes van seguir la seva pròpia estratègia, que va culminar amb la conferència de Lakitelek. Allà es va plantejar una reforma que introduiria el bipartidisme: d'una banda, un partit socialista i d'una altra, un partit populista (nacionalista). D'allà va sorgir —amb l'aquiescència oficial— el Magyar Demokrata Fórum (MDF), fundat el 27 de setembre de 1987 i que es definia com a democràtic, centrista, compromès amb la tradició hongaresa i defensor de l'economia de mercat.

L'oposició democràtica també va legalitzar el seu estatus: el 13 de novembre de 1988 es va crear la Szabad Demokraták Szövetsége (Aliança dels Demòcrates Lliures, SzDSz). Abans, el 30 de març d'aquell any, s'havia creat la Fiatal Demokraták Szövetsége (Aliança dels Joves Demòcrates, Fidesz), una associació d'estudiants liderada per Viktor Orbán, Gábor Fodor i Tamás Deutsch, que en un any ja tenia 3000 membres. De la mateixa manera es van fundar altres associacions que vivien en una «zona gris»: tolerades pel Partit però no necessàriament afins a ell.

El post-Kádarisme. La liberalització de Kádar també havia obert la porta a una reforma des de dins. Dirigents comunistes amb una mentalitat més oberta com Imre Pozsgay, Károly Grósz i János Berencz havien ocupat posicions de poder. Grósz fou nomenat Primer Ministre el juny de 1987 i quan la crisi econòmica i el creixent descontent popular van dur a la dimissió de János Kádar, Grósz fou nomenat, per recomanació del mateix Kádar, Secretari General del Partit (el 22 de maig de 1988). Grósz va ocupar el càrrec per un breu espai de temps i el 24 de novembre de 1988 Miklós Németh, de perfil més radical, el va substituir com a Primer Ministre. Com ja vam veure, fou Németh el que endegà un decidit programa de reformes. Fou Imre Pozsgay, però, qui va esdevenir el polític socialista més popular del país: fou ell el que gosà qualificar la Revolució de 1956 d'«alçament popular» (quan fins aleshores havia estat sempre una «contrarevolució»), qui va suggerir que en el futur el Partit hauria d'aprendre a coexistir no només amb un altre partit (l'MDF), sinó amb dos o més partits d'ideologies diverses, i qui jugaria el paper més destacat en les Taules Rodones de 1989.

El rerefons teòric: Antipolítica, de György Konrád. Konrád, primerament un novel·lista, va intentar en aquest assaig de 1982 definir una estratègia cap a la democratització d'Hongria. Konrád parteix del possibilisme polític: ni l'hegemonia del Partit Comunista ni la pertinença al Pacte de Varsòvia són temes que puguin estar en qüestió. Si la fita és única —la llibertat—, els camins per arribar-hi poden ser diversos. La via que propugna Konrád és, com Havel i Michnik, l'enfortiment d'una societat civil al marge del control del Partit. A aquest procés el qualifica d'«antipolític», en el sentit de desideologitzat. El llibre és en molts moments fatalment derrotista i resignat amb la situació vigent, i en molts aspectes Konrád és —sota el meu punt de vista— menys penetrant que els seus equivalents polonès i txec.

La transició pactada. Incapaç de sostreure's al que succeïa al seu voltant, el règim va impulsar una transició pactada amb una sèrie de conferències en Taula Rodona a l'estil polonès, la Ellenzéki Kerekasztal (Taula Rodona de l'Oposició, EKA), que s'iniciaren el 22 d'abril de 1989. Les converses començaren amb el Partit Socialista Hongarès (MSZMP) i van seguir amb l'MPD, el SzDSz, Fidesz i altres grups organitzats. L'agenda dels contactes era un veritable programa de transició a la democràcia i no pas una mera extensió del compromís kádarita, i com a tal incloïa una nova llei electoral, una reforma de la constitució, del codi penal, etc. La principal preocupació dels participants era evitar una mobilització popular incontrolada com la de 1956. En aquest context va tenir lloc el reenterrament d'Imre Nagy, de gran càrrega simbòlica per a la reconciliació nacional. El 18 de setembre es va assolir un acord, que no van signar ni l'SzDSz ni Fidesz. Un mes després l'Assamblea Nacional va aprovar una modificació substancial de la Constitució de 1949, que restaria vigent fins que una nova Carta Magna fós redactada. El 28 de novembre la ciutadania va votar en referèndum sobre quatre punts: el desmantellament de la Guàrdia dels Treballadors, la retirada de les cèl·lules del Partit Comunista de les empreses, un recompte oficial dels béns del Partit i l'ajornament de les eleccions presidencials fins que les parlamentàries, previstes pel març de 1990, haguessin tingut lloc. Les tres primeres proposicions foren àmpliament recolzades i la quarta va guanyar per un estret marge. Les eleccions legislatives de març de 1990 van donar la victòria a l'MDF, que va formar un govern de coalició amb altres petits partits, i el seu líder József Antall fou escollit Primer Ministre. El nou parlament va escollir Árpád Göncz, del SzDSz, com a president.

La dissidència centreeuropea. 2. Txecoslovàquia

La recepció del comunisme a Txecoslovàquia. El Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) va gaudir des de bon principi d'un gran suport entre els intel·lectuals i la població. A diferència de Polònia, per a la que tant invasora era l'Alemanya nazi com la Unió Soviètica de Stalin, a Txecoslovàquia les coses es veien des d'un altre prisma: per obra de l'infame Pacte de Munic, l'ocupació dels Sudets per l'exèrcit de Hitler havia tingut lloc amb el beneplàcit dels països occidentals, i un cop acabada la guerra la URSS fou percebuda com l'alliberadora del país i garant de la independència nacional. La pràctica totalitat de l'elit intel·lectual, a més, era membre o company de viatge dels comunistes.

El procés de de-stalinització que va començar després la denúncia al «culte a la personalitat» de Khrusxov, no va comportar a Txecoslovàquia cap canvi radical. El descontent entre la població podia començar-se a notar i van aparèixer les primeres mostres de dissidència entre els intel·lectuals (el poeta Jaroslav Seifert, futur Premi Nobel, fou censurat), però aquestes no van ser canalitzades en un veritable moviment d'oposició ciutadana.

El programa econòmic d'Ota Šik. A mitjans dels anys seixanta la crisi econòmica era palpable i algunes institucions estatals van començar a proposar una reforma del model econòmic. El pla més ambiciós va provenir de l'Institut d'Economia dirigit per Ota Šik. Šik fou nomenat membre del Comitè Central el 1962 i entre 1964 i 1966 va impulsar una sèrie de mesures que va aconseguir que el Partit s'impliqués en un vast programa de reformes econòmiques. Entre les propostes més radicals, es dotava d'autonomia a les empreses per a augmentar la competitivitat i la maximització dels beneficis, se les responsabilitzava del desenvolupament tècnic i de l'adaptació a les demandes canviants dels clients, i permetia que els preus i salaris s'ajustessin (parcialment) per l'oferta i la demanda. Acceptar políticament aquestes mesures era una cosa i implementar-les una altra de ben diferent, una tasca que havia de vèncer moltes inèrcies existents i que es va topar amb reticències i obstruccions no només per part dels buròcrates del Partit, sinó també de molts treballadors, que temien els acomiadaments, les diferències salarials i l'augment de la càrrega de treball.

Les primeres passes de la dissidència: la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants. Tot i tractar-se de la típica organització centralitzada i controlada pel Partit, la Svaz československych spisovatelů (Unió d'Escriptors Txecoslovacs, SČSS) va gaudir d'una remarcable llibertat. Als anys seixanta va tenir lloc al país un esclat d'activitats culturals: teatre independent, música experimental, la nova ona cinematogràfica… Els representants d'aquests moviments, en la seva majoria comunistes compromesos i membres actius del Partit (Kundera, Kohout i Klima com a exemples notoris, Havel com a excepció), donaven suport a una democratització del socialisme. Al IV Congrés de la SČSS, celebrat el juny de 1967, Ludvík Vaculik va fer una dissertació titulada Les Relacions entre el Ciutadà i el Poder on denunciava la naturalesa corruptora del poder.

Com succeí als països veïns, els estudiants txecoslovacs foren molt crítics amb la situació política del seu país, sovint des de posicions d'esquerres: criticaven l'abisme que distava entre la teoria marxista-leninista i l'estructura burocratitzada i escleròtica de l'administració comunista real. El moment més tens va tenir lloc l'octubre de 1967: la residència d'estudiants del barri praguenc de Strahov presentava serioses falles de subministrament elèctric per un defecte de la construcció, i la manifestació pels carrers dels seus ocupants fou reprimida per la policia.

La Primavera de Praga. Els conflictes amb la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants van esperonar els membres més liberals del Partit a accelerar el procés de de-stalinització i escometre reformes polítiques i econòmiques. Aprofitant una llarga estada a Moscou del Primer Secretari Antonín Novotný, els reformistes, encapçalats per Alexander Dubček, es van amotinar. Amb el suport inicial de Brèjnev, Dubček va assumir el càrrec de Primer Secretari del KSČ el 5 de gener de 1968. Novotný fou nomenat president, però va dimitir al poc temps. El «Programa d'Acció» de Dubček consistia en un text de 60 pàgines elaborat per cinc grups de treball, en el que hi contribuïren molt especialment Ota Šik, Zdeněk Mlynář i Pavel Auersperg. Dubček va presentar-ne el contingut en un discurs davant el Comitè Central l'abril de 1968. Malgrat la retòrica marxista utilitzada, la profunditat de les reformes no tenia parió amb cap altre país del Bloc: eleccions lliures multi-partidistes, separació de poders, estat de dret amb un poder judicial independent, llibertat d'expressió, d'associació i de moviment (incloent el dret a viatjar a països occidentals), estatus federal per a Eslovàquia, independència (relativa) de les empreses, nova política monetària… Tot i que Dubček va ser prou prudent per no caure en l'error d'Hongria el 1956 i no va proposar una política exterior independent o la retirada de Txecoslovàquia del Pacte de Varsòvia, era clar que Moscou —que, naturalment, no havia estat consultat durant la preparació del Programa— no podia acceptar un programa com el proposat. L'hostilitat a les mesures es va expressar primer en privat per part de Brèjnev i dels dirigents dels països veïns, i ben aviat obertament a través dels duríssims editorials del diari Pravda, que tractava Dubček i el seu equip de «contrarevolucionaris».

El rerefons teòric: Les Dues Mil Paraules, de Ludvík Vaculík. Enmig de la Primavera de Praga, l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík va escriure Dues Mil Paraules que pertanyen a Treballadors, Grangers, Científics, Artistes, i a Tothom, un manifest on criticava que les reformes de Dubček —que tanmateix reconeixia— no anessin prou lluny i demanava una verdadera democratització política i econòmica. Vaculík instava a la població a forçar la dimissió de la cúpula política a través de manifestacions i vagues, i també a respondre amb la força a una eventual invasió estrangera. El text fou publicat el 27 de juny de 1968 a sis diaris de Praga i va tenir un gran impacte social.

La invasió soviètica. A finals de juliol, una trobada entre el Politburó Soviètic i el Txecoslovac a la localitat de Čierna nad Tisou va servir per a que Brèjnev deixés clar el seu malestar pel camí triat pel govern de Praga. El 17 d'agost el líder hongarès Janos Kádar va tornar a advertir Dubček i tres dies després, en virtut de la doctrina Brèjnev, 250,000 soldats de cinc nacions del Pacte de Varsòvia creuaven la frontera txecoslovaca. En trenta-sis hores els exèrcits van tenir el control sobre la totalitat del territori. El govern no va oferir resistència i els líders foren arrestats i enviats a Moscou per a signar un document, el Protocol de Moscou, que legitimava —a posteriori— l'acció militar. La invasió no va tenir cap suport de la població i no només els països occidentals la condemnaren: també ho van fer països comunistes com la Xina, Iugoslàvia, Romania i Albània, així com els Partits Comunistes europeus.

La «Normalització». Al procés que va tenir lloc després de la invasió soviètica se'l va conèixer com a «Normalització». Mentre que tots els homes de confiança de Dubček foren relegats, a aquest se'l va permetre seguir en el càrrec, però era evident que la seva posició política estava enormement afeblida. Els estudiants foren els únics que es manifestaren en favor del programa reformista, accions que assoliren el seu zenit quan Jan Palach s'immolà prenent-se foc a la Plaça de Venceslau el 16 de gener de 1969 (un mes més tard l'imitaria al mateix lloc un altre estudiant, Jan Zajíc; i l'abril, Evžen Plocek va fer el mateix a la ciutat de Jihlava). El mes d'abril Dubček va ser forçat a dimitir i Gustav Husák ocupà el seu lloc com a Primer Secretari del KSČ. Durant el mandat de Husák el KSČ fou depurat: 327,000 membres foren expulsats i uns altres 150,000 l'abandonaren voluntàriament. Les purgues s'estengueren a altres institucions del país com les Universitats i la Unió d'Escriptors. El silenci de la majoria de la població fou comprat amb un modest augment de la qualitat de vida.

El judici als Plastic People of the Universe. La música oficial a Txecoslovàquia estava regulada pel règim a través d'uns exàmens de qualificació en què tan important era el talent artístic com el contingut de les lletres o la forma de vestir. En aquest context, un submón de música underground va sorgir fora dels límits del Partit a mitjans dels anys 70. Fou la primera mostra de cultura alternativa durant la «Normalització» i per a alguns intel·lectuals potencialment l'embrió d'una naixent societat civil. Els Plastic People of the Universe (PPU) eren una d'aquestes bandes, que cantava en anglès i feia una música influenciada per Zappa i la Velvet. Ivan Jirous, historiador de l'art i crític cultural, era el seu manager. L'any 1974 al grup li fou prohibit tocar en públic i el 1976 foren arrestats i portats a judici com a escarment per al moviment contracultural. El règim va muntar una campanya no ja contra els PPU, sinó contra la música rock en general, a la que acusaven d'«indecent» i lligaven a les drogues i l'alcohol. De la mateixa manera, la intel·lectualitat txeca va sortir en defensa no només dels PPU, sinó del sentit més elevat d'autonomia i llibertat personal, que era el que realment estava essent atacat. Havel va assistir a la farsa del judici i va escriure un assaig de títol kafkià, El Procés, que fou àmpliament difós a l'interior i a l'exterior del país.

Carta 77. El judici als PPU fou el catalitzador de la formació de la Carta 77, la nova agrupació de la dissidència. Carta 77 va prendre la forma de moviment per als Drets Humans, encarregat de vetllar pel compliment dels Acords de Helsinki, als que Txecoslovàquia, així com la resta de països del Bloc Soviètic, s'havia adherit. La declaració inicial, presentada l'1 de gener de 1977, denunciava les violacions dels acords i entre els signataris hi figuraven el dramaturg Václav Havel, el filòsof Jan Patočka, el novel·lista Pavel Kohout i els polítics reformistes Zdeněk Mlynář i Jiří Hájek. La manca de definició ideològica de Carta 77 els va permetre aglutinar a tots els grups opositors, a costa de que els seus documents rebaixessin el perfil polític i se centressin en la reivindicació de la democràcia i el pluralisme.

Altres iniciatives. Tot i que Carta 77 fou el moviment opositor més important, també n'existiren d'altres. L'abril de 1978 es va formar el Výbor na obranu nespravedlivě stíhaných (Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits, VONS) a imatge del KOR polonès. També seguint el model de la Universitat Volant de Varsòvia es crearen seminaris alternatius a Praga, Brno i Bratislava.

El rerefons teòric: La Polis Paral·lela, de Václav Benda. Seguint els estudis de Jan Patočka, Václav Benda —catòlic i un dels pocs opositors situat políticament en el conservadorisme radical— va elaborar la noció de «polis paral·lela», un espai per a la construcció d'una societat civil independent del poder polític a base d'expandir diferents cercles culturals paral·lels, en la línia del «nou evolucionisme» de Michnik.

El rerefons teòric: El Poder dels Impotents, de Václav Havel. Les aportacions de Havel al pensament de la dissidència són molt nombroses i van des de les seves obres teatrals fins a assaigs eminentment teòrics. Aquest text, que data de 1978, és la contribució teòrica més important de tots els moviments dissidents centreeuropeus. En ell desenvolupa el concepte de «viure en la veritat»: el que, a través de petits canvis en la vida diària de cadascú, fa que hom comenci a deixar de col·laborar amb la manipulació i la mentida i comenci a recobrar l'autonomia robada i a respectar-se a si mateix com a individu. La demanda de Havel no exigeix un heroisme que molts potser no estan preparats per a assumir, però és igualment temible per al sistema. Aquesta és la força d'aquells que no tenen poder.

Els anys vuitanta. L'any 1980 va portar el reconeixement oficial de la recessió econòmica i la dècada va transcórrer entre els intents de mantenir l'statu quo i les pressions internes i externes per a la reforma. Aquells anys van tenir lloc algunes manifestacions contra el règim, com la marxa el dia del cinquè aniversari de la mort de John Lennon reclamant pau i llibertat, o la Manifestació de les Espelmes de març de 1988 a Bratislava demanant llibertat religiosa (Bohèmia i Moràvia són regions fortament secularitzades; el pes de l'Església Catòlica a Eslovàquia és molt més important). L'Església, que mai havia tingut un paper de força opositora, va adoptar aquells anys una postura més crítica amb el govern. El 1987 Husák fou reemplaçat per Milouš Jakeš com a Primer Secretari del KSČ i va assumir el càrrec de president, un canvi merament cosmètic. La nova direcció política de Moscou des de l'arribada de Gorbatxov al poder i sobretot, els canvis als països veïns, no podien deixar de tenir conseqüències.

La Revolució de Vellut. Els esdeveniments que van dur a l'anomenada Revolució de Vellut se succeïren amb molta rapidesa. El divendres 17 de novembre de 1989, una convocatòria dels estudiants va aplegar 15,000 persones a Praga, que foren brutalment dispersades per la policia. El fals rumor de que un estudiant havia estat assassinat va encendre els ànims dels manifestants. L'endemà els representants dels estudiants van cridar a la vaga el dia 20, i molts intel·lectuals, liderats per Havel, s'hi van sumar creant aquell mateix diumenge una entitat que els pogués reunir a tots, el Fòrum Cívic, que a Eslovàquia va prendre el nom de Poble Contra la Violència. Les manifestacions del dilluns 20 foren massives: més de 200,000 persones a Praga i rèpliques a les ciutats més importants del país. L'endemà el Primer Ministre acceptava reunir-se amb representants del Fòrum Cívic i l'Església donava públic suport a les demandes dels estudiants. El Fòrum Cívic va convocar una altra jornada de vaga per al dia 27, que fou un altre èxit de participació i en què les masses corejaven la consigna «Havel na Hrad» («Havel al castell»). La negociació entre el Govern i el Fòrum Cívic va donar lloc a la dimissió de Husák i a la formació, el 10 de desembre, d'un govern de transició amb una forta presència d'activistes del Fòrum (entre els que s'hi comptava l'economista liberal Václav Klaus, membre del Fòrum i futur Primer Ministre i President de la República Txeca, que va assumir la cartera de Finances). Després d'un acord entre el Fòrum Cívic, Poble Contra la Violència, el KSČ i representants dels estudiants i d'altres associacions polítiques, el 28 de desembre Alexander Dubček, el líder de la Primavera de Praga, fou escollit portaveu del Parlament Federal. En virtut del mateix acord, el dia 29 Václav Havel fou nomenat President de la República. Les primeres eleccions democràtiques van tenir lloc el juny de 1990 i Havel va mantenir la presidència.

La dissidència centreeuropea. 1. Polònia

L'«octubre polonès» de 1956. El nostre punt d'arrencada és l'anomenat «octubre polonès» de 1956. Després de la mort de Stalin va arribar al poder a Polònia un govern reformista de la mà de Władysław Gomułka. Les tensions entre els diferents corrents del Partit Comunista de Polònia [PZPR] i entre el govern i la societat van desembocar en les revoltes de Poznań del mes de juny. Les manifestacions que exigien millors condicions laborals foren reprimides brutalment, i desenes de civils van perdre la vida. Tot i que més tard algunes de les demandes dels treballadors foren ateses, la tardor d'aquell any les protestes es reprengueren en altres punts del país, amb esclats de violència i dominades per un sentiment nacionalista i religiós. L'oposició de Gomułka a les ingerències soviètiques li va servir per a capitalitzar el suport popular com a líder nacional, tot i que va renunciar a implantar el seu programa reformista a fi d'evitar una invasió com la que havia tingut lloc a Hongria.

Malgrat les dificultats, les accions de la dissidència no van interrompre's mai. Nogensmenys, l'organització de l'oposició, així com els seus objectius i les estratègies per assolir-los, no van ser sempre els mateixos. En aquesta primera etapa (1956-1962), el Klub Krzywego Koła (Club del Cercle Tort, KKK) de Varsòvia fou simplement un fòrum d’intercanvi d'idees i va actuar com a pont generacional entre els antics activistes i els joves estudiants.

L'Església. A més dels intel·lectuals que provenien de l'esquerra marxista, l'altre gran actor de la resistència polonesa fou l'Església Catòlica. La força moral de l'Església a Polònia no pot ser infravalorada i la seva població l'ha identificat sempre com un símbol nacional d'independència i resistència a l'autoritat imposada: durant la ocupació nazi, per exemple, el clergat va treballar mà amb mà amb la resistència i molts prelats varen ser empresonats o assassinats.

Els intel·lectuals propers a l'Església Catòlica s'organitzaren a partir de 1956 en el grup Znak (Signe) i el Klub Inteligencji Katolickiej (Club de la Intelligentsia Catòlica, KIK). Entre ells destacaven Tadeusz Mazowiecki i Anna Morawska. Les publicacions catòliques com Więź (Vincle) gaudien d'una certa llibertat d'expressió i per la seva autoritat moral eren tingudes molt en compte fins i tot per aquells opositors que provenien del marxisme i no tenien creences religioses. Aquestes publicacions van servir de base per a una vida cultural independent del poder polític.

El rerefons teòric: Una Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski. El 1965 Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, membres del KKK, foren arrestats i empresonats per la difusió d'una Carta Oberta al Partit on, des de posicions trotskistes, reclamaven als dirigents del PZPR tornar als verdaders principis del marxisme-leninisme i els assenyalaven les desviacions comeses: el fals funcionament democràtic del Partit, la policia política, la farsa del sistema judicial, l'exclusió de la societat en la presa de decisions, etc. La carta, un document de 128 pàgines, va ser traduïda a diverses llengües i àmpliament distribuïda a Europa. La llarga estada a la presó (va encadenar una sèrie de condemnes que el van tenir engarjolat fins el 1972) va servir a Kuroń per a meditar sobre les condicions per a un canvi polític, i com altres intel·lectuals, va concloure que els esforços s'havien d'esmerçar fora del Partit.

El cas Kołakowski. El 1966, el filòsof marxista Leszek Kołakowski fou convidat per la Unió de Joventuts Socialistes a parlar en honor del desè aniversari de l'«octubre polonès». En aquella conferència el filòsof es va lamentar de l'oportunitat perduda per al reformisme i va denunciar la manca d'avenços en els àmbits econòmic, polític i legal des de 1956. Malgrat el moviment de protesta i les mostres de solidaritat internacional Kołakowski, juntament amb l'economista Włodimierz Brus i el sociòleg Zygmunt Bauman, foren expulsats de la universitat i del Partit per «excés de revisionisme». Kołakowski acabaria per ser forçat a exiliar-se el 1968. Tot i que l'exili el va apartar de la primera línia d'acció, la seva autoritat moral i la seva personal evolució ideològica (partint del marxisme més compromès cap a un reformisme crític per acabar en el rebuig sense matisos d'aquesta ideologia) estigueren sempre presents en els anàlisis de l'oposició.

Els esdeveniments de març de 1968. La prohibició per part de les autoritats a principis de 1968 de la representació d'una obra teatral d'Adam Mickiewicz també fou motiu d'enfrontament. Les manifestacions del 8 de març de 1968 davant el Teatre Nacional i a la Universitat de Varsòvia, esteses a altres punts del país, foren durament reprimides i més d'un centenar d'estudiants (entre ells, Adam Michnik i Jacek Kuroń) van ser expulsats de la universitat. El context internacional venia marcat per la Guerra dels Sis Dies (la posició soviètica era clarament anti-israeliana) i el govern Gomułka va aprofitar per a mesclar-la amb l'afer intern i atiar els sentiments antisemites latents entre bona part de la població amb una campanya indigna —però reeixida— que acusava als líders dels estudiants de «sionistes» i que cercava separar als treballadors dels estudiants en una astuta maniobra de «divideix i venceràs».

Després de tots aquests fets, intel·lectuals com Kołakowski, Kuroń, Lipiński o Brus van deixar de creure en la possibilitat real d'una reforma del sistema. A mitjans dels anys 60, doncs, les esperances posades en el procés reformista s'havien evaporat. Si bé és cert que s'havien aconseguit algunes millores que diferenciaven Polònia de la resta de països de l'òrbita soviètica (fi de la col·lectivització agrària, comitès locals de treballadors —tot i que sota la supervisió del PZPR—, etc.), la liberalització cultural i intel·lectual s'havia frustrat.

Gdańsk 1970. Les protestes del desembre de 1970 a Gdańsk es consideren el preàmbul dels fets de 1980. La severa crisi econòmica al país va portar al govern Gomułka a implantar el 13 de desembre un dràstic i sobtat augment de preus dels productes de primera necessitat, el que va revoltar a la població. Les primeres protestes van tenir lloc l'endemà a les drassanes de Gdańsk, on la seu del Partit Comunista fou atacada pels manifestants. La resposta de l'exèrcit engegà una espiral de violència que es va saldar amb 45 morts, 1,165 ferits i 3,161 detinguts. A nivell polític, el greu error de càlcul de Gomułka el va forçar a dimitir i Edward Gierek el va substituir com a Primer Secretari del Partit Comunista Polonès. Gierek va anunciar una congelació dels preus per dos anys —i amb tal, un ajornament del problema— i va recobrar el control de la situació. Els anys següents els salaris experimentaren augments notables, però que no es corresponien amb un increment equivalent de la productivitat. L'augment de la qualitat de vida fou un miratge: la nova estratègia econòmica, basada en enfortir les exportacions, fou un colossal fracàs degut a que la indústria polonesa no podia competir amb les empreses occidentals. Gierek va poder culpar en un primer moment a la crisi del petroli, però cap a l'any 1976 era clar que els problemes de l'economia polonesa eren estructurals i que la planificació de la producció i el control estatal de preus no eren els instruments adequats per sortir-ne. És important assenyalar que la revolta fou protagonitzada pels treballadors sense posseir un lideratge nacional i sense el suport actiu dels estudiants o dels intel·lectuals, degut a l'èxit de la campanya antisemita del 68, que havia separat els dos grups.

El rerefons teòric: Tesis sobre l'esperança i la desesperança, de Leszek Kołakowski. En aquest article, publicat el 1971 i de gran influència a Polònia, el filòsof sostenia que el comunisme autoritari era irreformable: la impossibilitat de reforma des de dins no deixava cap altra opció que l'exploració d'espais fora del control del Partit. L'article, escrit encara amb les protestes de Gdańsk en calent, era una crida a la població a abandonar la passivitat, ja que era precisament l'absència de resistència el que afiançava l'estat policial.

El rerefons teòric: L'Església i l'Esquerra, d'Adam Michnik. Entre 1975 i 1976 Adam Michnik, d'origen jueu i defensor del socialisme democràtic, va escriure L'Església i l'Esquerra, un llibre en el que pretenia familiaritzar als seus coreligionaris amb el pensament dels intel·lectuals catòlics moderns (a Polònia, el seglar Mazowiecki i els religiosos Popiełuszko i Tischner). En contra del discurs oficial, Michnik presentava a l'Església com una força progressista, portadora d'ideals morals i font de valors democràtics. Aquesta obra va servir per a desfer malentesos entre l'Església i l'esquerra laica i preparar el camí per a una aliança estratègica fonamental entre dos grups en principi allunyats ideològicament però amb objectius comuns.

Les protestes de juny de 1976. Els fets de juny de 1976 guarden moltes semblances amb els de cinc anys i mig abans. De nou el govern va anunciar un escandalós augment del preu dels aliments i de nou va desencadenar una onada massiva de protestes, que van tenir el seu zènit a les ciutats de Radom i Ursus. Aquest cop un dia de manifestacions fou suficient per a que el Primer Ministre comparegués a la televisió per a anunciar la retirada de les mesures. Tanmateix, la repressió que hi va seguir fou duríssima: detencions, interrogatoris amb tortures i més de 20,000 acomiadaments de treballadors que havien participat en les protestes.

El KOR. El Komitet Obrony Robotników (Comitè de Defensa dels Treballadors, KOR) fou el símbol més visible de la reconciliació entre treballadors i intel·lectuals. Fou creat per a donar suport legal i financer a les víctimes de les represàlies pels fets de juny de 1976, i hi formaren part noms tan rellevants de la dissidència com Adam Michnik, Jacek Kuroń, Edward Lipiński, Jan Józef Lipski i els escriptors Stanisław Barańczak, Jerzy Andrzejewski i Adam Szczypiorski. L'estratègia de presentar-se obertament, fent públics tots els seus documents incloent-ne no només els noms, sinó també les adreces i números de telèfon dels seus autors, els va fer ser percebuts com a dignes de confiança. El fet de que la seva funció fos més «social» que «política» també va afavorir que el govern no se sentís amenaçat. A finals de 1977 va canviar el nom pel de Komitet Samoobrony Społecznej (Comitè per a l'Auto-Defensa Social, KSS-KOR). Amb el pas del temps les seves activitats prengueren un caire més polític i l'any 1981 van decidir dissoldre's per integrar-se a Solidaritat.

El rerefons teòric: Un Nou Evolucionisme, d'Adam Michnik. Després de la fundació del KOR, Michnik va escriure el que seria el seu assaig més important. Un Nou Evolucionisme parteix (amb la Primavera de Praga ben present) de l'acceptació de la realitat geopolítica: qualsevol intent de revolució està condemnat al fracàs i és, en les seves paraules, «irrealista i perillós». Michnik descriu les dues corrents opositores que fins el moment han hagut a Polònia: una de revisionista, formada per marxistes lleials al règim que pretenen liberalitzar-lo des de dins i una altra que anomena neo-positivista, formada per catòlics que rebutgen el comunisme però que estan disposats a adoptar una política pragmàtica i arribar a acords amb el Govern. Per a Michnik, totes dues vies han fracassat i ara l'única possibilitat de canviar les coses és amb la pressió des de baix, però no a través de manifestacions violentes, sinó prenent responsabilitat de la pròpia vida i el control de petites àrees de la vida pública. Els quatre pilars d'aquesta nova estratègia —que el KOR va fer seva— eren la transparència, la veracitat, l'autonomia d'acció i la confiança. Aquesta senzilla recepta («viure en dignitat», en deia Kołakowski) potser no havia de prendre el poder ni bastir una gran estructura institucional, però sí que podia forjar una comunitat d'homes lliures.

La Universitat Volant. Entre les accions destinades a enfortir la societat civil al marge del control de l'Estat està la creació el 1978 de la Towarzystwo Kursów Naukowych (Societat per a Cursos Educatius, TKN, coneguda popularment com a «Universitat Volant»). Els seminaris clandestins de la TKN pretenien eludir la censura i abordar temes tabú com la guerra entre Polònia i la Unió Soviètica de 1919 o la massacre de Katyn.

La visita de Joan Pau II. L'elecció el 1978 del cardenal Karol Wojtyła com a Pontífex fou un moviment estratègic brillantíssim de l'Església. Wojtyła ja havia destacat durant els seus anys com a clergue, bisbe i arquebisbe per la seva sensibilitat envers la classe obrera. La massiva i entregada assistència de feligresos a la gira pel seu país natal el juny de 1979, en la que va exhortar al respecte per les tradicions religioses i nacionals, i va advocar per la llibertat i els drets humans, fou decisiva per vàries raons: d'una banda, per la constatació de que existia una esfera pública fora dels marges del Partit Comunista, i d'una altra, perquè els grups opositors, que són els que van gestionar tota la complexa logística davant la freda col·laboració del règim, van adonar-se que eren capaços d'organitzar-se a gran escala de forma efectiva.

Solidaritat. A mitjans dels anys 80 la delicada situació econòmica va tornar a esclatar i es van produir noves manifestacions a les drassanes de Gdańsk. A les habituals reivindicacions d'augments salarials s'hi van sumar les peticions de readmissió de l'activista Anna Walentynowicz, que havia estat acomiadada. El 14 d'agost van començar les vagues, liderades per Lech Wałęsa, un antic electricista que havia estat també acomiadat el 1976. Les exigències dels manifestants van incrementar-se, incloent demandes de profund contingut polític. La pressió exercida sobre el govern va aconseguir que el 30 d'agost se signés un document que incorporava totes les seves demandes, entre elles, el reconeixement dels sindicats obrers lliures. En virtut d'aquest acord el setembre de 1980 es va constituir Solidarność (Solidaritat), el primer sindicat no controlat pel Partit Comunista en un país del Pacte de Varsòvia, aglutinador de tots els grups opositors al règim: els treballadors, els intel·lectuals i l'Església.

La llei marcial. L'existència legal de Solidaritat va durar escassament un any i mig, fins que el General Jaruzelski va decretar la llei marcial el 13 de desembre de 1981, instigada per la intranquil·litat de Moscou, que temia un contagi a la zona dels assoliments de Solidaritat. L'èxit militar no va portar acompanyat cap èxit polític i el govern va acabar per perdre l'escassa legitimitat que pogués tenir. La totalitat dels dirigents del sindicat foren empresonats i aquest va haver de sobreviure en les tenebres de la clandestinitat. La llei marcial va estar vigent fins el 22 de juliol de 1983, però Solidaritat no va tornar a ser legalitzada. En aquells anys de plom el Papa va tornar a visitar Polònia, a Lech Wałęsa li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau (que no va poder recollir personalment en ser-li denegat el permís de sortida) i el carismàtic capellà Jerzy Popiełuszko fou assassinat per agents del Ministeri de Seguretat.

Taules Rodones i eleccions lliures. La sortida a la situació de taules entre el règim i Solidaritat va venir donada pel canvi polític a Moscou. L'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov i la seva política de glasnost i perestroika van suposar un canvi radical en les relacions entre la URSS i els països satèl·lits. El deteriorament de la situació econòmica va dur a noves vagues (setembre de 1988) i el govern va acabar per convocar a l'oposició a una sèrie de converses en Taula Rodona per analitzar la situació del país i dissenyar una estratègia conjunta de futur que començaren el 6 de febrer de 1989. Poc després, el 17 d'abril, Solidaritat fou re-legalitzada. Com a resultes de les converses es van pactar una sèrie de reformes que fixaren les bases per a la transició a la democràcia. Les primeres eleccions lliures (amb algunes limitacions, cal dir), celebrades el 4 de juny, van donar una victòria aclaparadora a Solidaritat: les seves llistes aconseguiren el 99% dels seients del Senat i la totalitat del 35% d'escons possibles al Sejm (Parlament). El 9 de desembre de 1990 Lech Wałęsa va guanyar les eleccions presidencials i es va convertir en president de Polònia.

La dissidència centreeuropea

En una altra ocasió vaig comentar que seria interessant saber més sobre el paper jugat per la dissidència en la caiguda dels règims pro-soviètics de l'Europa Central.

Els propers posts tractaran sobre aquest tema. El treball que prendré de referència és The Dilemmas of Dissidence in East-Central Europe (2003), de Barbara J. Falk, però també he consultat alguns dels assaigs clau dels intel·lectuals més notables (Havel, Michnik i Konrád, principalment). Seguiré una estructura anàloga a la del llibre i dedicaré una entrada a cadascun dels països analitzats: Polònia, Txecoslovàquia i Hongria. En elles no pretenc només traçar una cronologia dels fets històrics més rellevants i la contribució de la dissidència en ells, sinó també —seguint Falk— referir-me als principis que inspiraren la seva filosofia i praxi polítiques.

Restarà pendent un tema relacionat pel que he anat acumulant bibliografia que encara no he tingut temps d'estudiar: el debat que va tenir lloc a mitjans dels anys vuitanta per a (re)definir la identitat centreeuropea.

Addenda: el reenterrament d’Imre Nagy

Un afegitó al post anterior. Quan Timothy Garton Ash narra el seu pas per Budapest el mes de juny de 1989, assenyala el reenterrament d'Imre Nagy com el punt d'inflexió en l'evolució del país, símbol de la pacífica transició política a Hongria. Imre Nagy era el Primer Ministre d'Hongria quan va tenir lloc la Revolució de 1956. Després de que l'exèrcit soviètic l'esclafés i Khrusxov imposés un govern titella, Nagy fou traït pels seus antics col·laboradors i condemnat a mort en un judici sumaríssim l'any 1958. El seu cos fou enterrat anònimament en una remota cantonada d'un cementiri de les afores de la capital, i qualsevol acte commemoratiu fou terminantment prohibit. El principal responsable de la seva execució fou el seu successor en el càrrec, János Kádar, qui li havia expedit un salconduit que no va ser respectat pels soviètics i que va declarar en contra seva davant el tribunal que el va jutjar. Un cop apartat Kádar del poder el 1988, després de trenta-dos anys en el càrrec, i passat el breu interludi continuïsta de Károly Grósz, el nou Primer Ministre Miklós Németh va iniciar un decidit procés de reformes: el febrer de 1988 s'havia autoritzat la tinença privada de dòlars, a l'estiu s'havia format un Comitè per a la Justícia Històrica per a reparar les injustícies comeses en les farses judicials estalinistes, a la tardor s'havien aixecat les restriccions per a viatjar a l'estranger, el 12 de gener de 1989 s'havia aprovat el dret de reunió, el 28 d'aquell mes un ministre havia qualificat per primer cop d'«alçament popular» els fets de 1956 (que fins aleshores no havien estat res més que una «contrarrevolució»), el 22 de març començaren les taules rodones entre govern i oposició (seguint l'exemple de Polònia), a l'abril va iniciar-se la retirada de les tropes soviètiques, etc., etc., etc. Les mesures preses pel govern Németh als darrers mesos van obrir la porta a la rehabilitació d'Imre Nagy. Finalment, el govern autoritzà, «a fi de satisfer les demandes de deure i humanitat, i amb vista a la reconciliació social», la celebració el 16 de juny de 1989 d'un enterrament públic en el 31è aniversari de la seva execució. La cerimònia va tenir lloc a la Plaça dels Herois amb l'exposició pública de sis fèretres, que contenien les restes mortals dels cinc condemnats al judici de 1958, més un taüt buit en honor als més de 300 morts en la repressió de la revolta. L'acte va durar cinc hores i es diu que pel cap baix 250,000 persones van passar per la plaça a presentar els seus respectes. La cerimònia fou aprofitada per l'oposició per a intensificar les seves demandes de democratització i va comptar amb diversos parlaments, entre els que destacà el to reivindicatiu de Viktor Orbán, líder dels Joves Demòcrates (que en aquells moments tenia 26 anys d'edat i que el 1998 fou escollit Primer Ministre).

Ara que es compleixen vint anys de l'efemèride, The Hungarian Quarterly, la publicació en llengua anglesa més important sobre cultura i història hongaresa, ha dedicat una sèrie de dos articles (I, II) als esdeveniments de 1989 en forma d'àlbum fotogràfic. Si la narració de Garton Ash ja era emocionant, no deixin de llegir aquests articles (dels que he extret bona part de la informació per a aquest post) i, sobretot, de veure aquestes fotografies; són un document històric.




Postdata: Coincidències que té la vida. El malvat d'aquesta història, János Kádar, va morir pels vols d'aquelles dates: el 6 de juliol de 1989. El seu funeral va ser organitzat pel Partit Comunista, que exposà el seu fèretre al hall de la seu del partit. Una dada per a tots aquells que veuen el món en blanc i negre: desenes de milers de persones van acudir a retre-li homenatge, per a sorpresa dels seus propis companys d'armes. L'any de la seva mort un 75% dels enquestats el consideraven «una de les grans figures de la política hongaresa» i deu anys després un 42% l'escollia com el seu polític hongarès preferit del segle XX. Només el 17% va triar Imre Nagy.

Garton Ash a les revolucions del 89

La lectura de Konwicki m'ha despertat la curiositat per saber més sobre dos temes: un, el rol de la dissidència en la caiguda dels règims comunistes de l'Europa Central, i dos, el debat que a mitjans dels anys vuitanta va tenir lloc entre els intel·lectuals per a (re)definir —o reinventar— la identitat centreeuropea. Mentre espero que arribi una comanda de llibres sobre aquests punts i miro de trobar el temps que es mereixen, vaig obrint boca amb un llibret que l'historiador anglès Timothy Garton Ash va escriure de resultes de la seva experiència personal durant els mesos que van sacsejar els governs comunistes de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i l'Alemanya de l'Est: The Magic Lantern: The Revolution of '89 Witnessed in Warsaw, Budapest, Berlin and Prague. El títol prové del teatre praguenc Laterna Magika en el que es reunien Havel, Klaus, Komárek i la resta de membres del Fòrum Cívic txec.

Timothy Garton Ash és un dels historiadors que més va fer per traslladar a l'opinió pública europea i americana els moviments socials que es produïen al si dels règims comunistes de l'Europa Central i la importància que tenia donar suport a la dissidència democràtica. Col·laborador habitual de The New York Review of Books i articulista sindicat a alguns dels millors diaris mundials, el seu paper no va ser el de simple cronista, sinó que s'involucrà en els debats i hi contribuí d'una manera destacada. The Magic Lantern és un llibre d'ambicions modestes: no pretén passar per un estudi exhaustiu de la història de la fi del comunisme, ni tan sols de la història de la dissidència centreeuropea, sinó relatar sobre el terreny uns esdeveniments que va tenir la fortuna de viure en primera persona. Naturalment Garton Ash no pot ser a tot arreu al mateix temps ni tenir coneixement de tot el que passa entre bastidors. Situats en el moment d'escriptura del llibre, aquesta només pot ser una tasca per al futur, quan es conegui el desenllaç de totes aquestes revolucions («refolucions» les anomena l'autor, per trobar-se a mig camí entre la reforma i la revolució), es tingui una visió més global dels esdeveniments i més informació dels detalls. Malgrat les limitacions de l'obra, Garton Ash és un espectador privilegiat —és a Varsòvia i Gdańsk durant les primeres eleccions (parcialment) lliures, a Budapest en el reenterrament d'Imre Nagy, a Berlin quan cau el mur i a Praga quan s'inicien els contactes entre govern i oposició— i contagia al lector l'emoció d'estar assistint a canvis històrics. Traça perfils molt precisos dels líders de la dissidència i, sense amagar la simpatia per la seva causa, no dubta en alertar de les ombres que cauran necessàriament sobre tots aquests herois cívics en el cas de que triomfin i es vegin abocats a fer de gestors polítics, a enfrontar-se amb els problemes reals i inevitablement a defraudar part de les expectatives que sobre ells es dipositen.

Els New York Intellectuals. i II. Apostasia

Per a Wald, l'esquerra antiestalinista presentava una «naturalesa ambigua»: tan obstinada crítica al règim de Stalin corria el risc d'acabar degenerant en l'abandonament de les idees radicals i en l'oblit de que l'adversari principal era el capitalisme.

Ja a partir de 1937, després dels primers judicis de Moscou, començaren a publicar-se articles i llibres que constataven aquest lliscament cap a posicions no radicals o fins i tot anti-radicals, fruit de la desil·lusió amb el projecte polític marxista-leninista. El grup de Lovestone va justificar les purgues fins que fou el seu mentor Bukharin qui s'assegué al banc dels acusats; poc després Lewis Corey i el mateix Lovestone renunciaren al marxisme i feren seu l'ideari conservador. Dos altres notables intel·lectuals que protagonitzaren una d'aquestes primerenques desercions foren Max Eastmann, a qui les seves apreciacions de que Stalin era un producte «lògic» de Lenin el van dur el 1940 a declarar-se completament antisocialista, i James Burnham, que va passar del comunisme més recalcitrant a convertir-se en ideòleg del que hauria de ser el moviment neoconservador. Cal notar que si la Guerra Civil espanyola i l'anorreament del POUM per part del Partit Comunista van jugar un paper important en les reflexions dels New York intellectuals, Wald no ho explica.

Les diferències entre Cannon i Schachtman, recolzat per Burnham, sobre el model de partit que havia de ser el SWP (principalment, sobre si la disciplina havia de ser fèrria o bé s'havia de permetre l'existència de faccions en el seu si), així com sobre el grau de submissió a l'anàlisi i l'estratègia de Trotsky, es van fer cada cop més insalvables. El pacte Ribbentrop-Molotov d'agost de 1939, la invasió conjunta de Polònia el setembre d'aquell any i la posterior ocupació de Finlàndia per part de la Unió Soviètica van acabar per provocar un cisma en el partit, en arribar-se a postures irreconciliables sobre si s'havia de prestar ajut a la Unió Soviètica en cas de que fos atacada per una potència estrangera. Mentre el grup de Cannon i Trotsky pensava que se l'havia de defensar malgrat Stalin per evitar que una derrota comportés una instauració del capitalisme, Schachtman i Burnham consideraven que ja no es podia donar ni tan sols un suport crític a un règim capaç de pactar amb Hitler i dur a terme una política expansionista i imperialista. L'abril de 1940 Schachtman, Burnham i els seus seguidors (prop del quaranta per cent de militants del SWP) van abandonar el partit per a formar-ne un de nou, el Workers Party (WP).

James Burnham, però, no només no va incorporar-se al nou partit de Schachtman, sinó que va renunciar completament del marxisme. L'any següent publicaria The Managerial Revolution (1941), de gran influència per a la configuració del pensament neoconservador, i la seva transformació ideològica el va dur anys després a advocar per un atac nuclear «preventiu» de les potències occidentals contra la Unió Soviètica. Schachtman, per la seva banda, va modificar les seves posicions després de l'atac de l'Alemanya nazi contra la Unió Soviètica. Aleshores va advocar per un «tercer camp», que pretenia ser equidistant entre el capitalisme occidental i l'estalinisme. Amb el temps, les seves declaracions públiques es van tornar més inconsistents: mentre seguia clamant contra l'«imperialisme americà», donava suport a la invasió de Bahía de Cochinos o a la guerra del Vietnam.

L'altre gran causant de desafecció fou la Segona Guerra Mundial. L'opinió majoritària entre els New York intellectuals abans de la guerra era que, si aquesta es produïa i els Estats Units hi entraven, ells s'hi oposarien per tractar-se d'una guerra «imperialista» i seguirien considerant que la prioritat és que la classe obrera internacional, les minories oprimides i les nacions colonitzades es rebel·lin contra els països capitalistes a fi d'instaurar un règim socialista. La realitat fou que, un cop iniciada —i amb els Estats Units lluitant colze amb colze amb la Unió Soviètica—, van assumir el discurs majoritari de suport a la guerra i de que la prioritat era derrotar el feixisme (a diferència de Trotsky i els seus seguidors, que mantingueren les seves posicions). Entre els editors i col·laboradors de Partisan Review hi havia opinions contraposades: mentre Macdonald i Greenberg seguien la doctrina de Trotsky; Rahv, Philips i Hook advertien de l'amenaça de que el nazisme sortís victoriós. El bombardeig de Pearl Harbor i l'entrada dels Estats Units a la guerra va polaritzar les posicions, fins al punt que els cinc editors van publicar un comunicat conjunt per a fer saber que la revista no podia tenir una línia editorial sobre la guerra.

Wald detecta aquest procés de desradicalització no només en els articles de revistes d'anàlisi polític, sinó també en la literatura de ficció. A mitjans dels anys quaranta, una sèrie de novel·les relataren la desil·lusió d'una generació amb el comunisme: The Middle of the Journey (1947), de Lionel Trilling; Memoirs of Hecate County (1946), d'Edmund Wilson; The Oasis (1949), de Mary McCarthy; Dangling Man (1944), de Saul Bellow; Passage from Home (1946), d'Isaac Rosenfeld i The Bitter Box (1946), d'Eleanor Clark en són exemples.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial i amb la Unió Soviètica d'Stalin reforçada, l'adveniment de la Guerra Freda va trobar els intel·lectuals ja distanciats del radicalisme i havent abandonat el discurs crític amb l'«imperialisme» americà. Gregorio Luri cita al seu llibre sobre el neoconservadorisme nord-americà un significatiu editorial de Partisan Review de 1948, «The Politics of Desperation», en el que es posa de manifest la nova visió imperant, en què el rebuig a l'estalinisme ha donat pas a l'acceptació (crítica) de les democràcies occidentals, si més no com un mal menor davant del que representa el totalitarisme:

Frankly, we have little patience with those bohemian radicals who are more concerned with making a show of their purity and intransigence than with formulating a serious opposition to Stalinism […] [Stalinism] confronts us with the question of the sheer survival of our most elementary freedoms and human values. If anyone seriously believes that Stalinism and the status quo of democratic capitalists are equally bad, then he must conclude that the situation is equally hopeless and begin to investigate the various means of committing suicide.

Amb el procés de desradicalització conclòs, no és d'estranyar que molts d'ells donessin un suport tàcit —o simplement no s'hi oposessin amb prou contundència— a la «caça de bruixes» del senador McCarthy que va tenir lloc entre 1950 i 1957. Més tard es descobrí que les activitats del Congress for Cultural Freedom, en el que molts d'ells participaren, havien estat finançades per la CIA. En els anys més tensos de la Guerra Freda molts d'ells es presentaren a si mateixos com a convençuts anticomunistes (el que era cert), però ocultant curosament el seu passat revolucionari. Sidney Hook, per exemple, va reescriure el seu llibre Toward the Understanding of Karl Marx (1933), alterant-ne substancialment els punts de vista que s’exposaven (aparegué republicat el 1955 amb un nou títol: Marx and the Marxists).

Per a les noves generacions, que no s'havien format políticament sota els efectes de la Gran Depressió ni havien estat sota l'influx directe del carismàtic Trotsky, els resultà encara més senzill mutar el seu antiestalinisme visceral en anticomunisme o fins i tot en pur conservadorisme. Quan el 1945 Elliot Cohen, amb el suport de l'American Jewish Committee, va fundar la revista Commentary, de sensibilitat similar a Partisan Review però amb lligams amb les institucions jueves, va comptar amb Clement Greenberg i una nova generació d'intel·lectuals jueus: Nathan Glazer, Robert Warshow i Irving Kristol. El pluralisme inicial de la revista —publicaven articles d'intel·lectuals leninistes antiestalinistes— va desaparèixer ràpidament i quan Norman Podhoretz va passar a dirigir-la el 1959, després del suïcidi de Cohen, aquesta ja estava totalment depurada de marxistes i ell la convertí en l'òrgan principal de l'incipient moviment neoconservador. Recolzaren la guerra del Vietnam, s'oposaren a les mesures de discriminació positiva i a l'auge del feminisme militant, criticaren durament la New Left i acabaren demanant el vot primer per Nixon i més tard per Reagan. Els que van romandre a les files progressistes, com el grup al voltant de la revista Dissent que Irving Howe va fundar el 1954, ho van fer situant-se a l'ala esquerra de la socialdemocràcia i, per tant, acceptant críticament el model socioeconòmic imperant i propugnant simplement mesures reformistes. El seu anticomunisme el portà a justificar la presència americana a Vietnam i més tard, a criticar la revolució cubana i les idees de la nova esquerra universitària, així com a defensar a Israel en el conflicte a l'Orient Mitjà. Com es pot apreciar, l'anàlisi dels principals esdeveniments polítics locals i internacionals coincidia amb la dels neoconservadors, i de fet, neocons com Nathan Glazer i Hilton Kramer han insistit en que les diferències amb Howe eren més retòriques que reals. Només ben pocs d'ells —Dwight MacDonald, Mary McCarthy, F. W. Duree i Philip Rahv— van desfer el camí i retornaren a posicions radicals.


The New York intellectuals és un llibre excel·lentment documentat i molt ben trenat malgrat la complexitat del tema que aborda, ja que la intelligentsia antiestalinista no formava un grup homogeni i les trajectòries seguides pels seus membres tenen tants punts en comú com aspectes divergents. L'èmfasi de l'autor en explicar els debats teòrics que van tenir lloc en el si d'aquests grupuscles trotskistes el fa encara més interessant. La principal objecció al llibre és, però, el biaix ideològic que presenta. Alan M. Wald és ell mateix un declarat marxista i aquesta òptica impregna tot el seu anàlisi. El lector que no combregui amb aquesta ideologia —com és el cas— pot arribar a cansar-se de que la paraula «democràcia» aparegui entre cometes cada cop que es refereix als Estats Units i la qualificació reiterada al país d'«imperialista». Molest és també el fet de que l'autor no es limiti a exposar les posicions dels intel·lectuals, sinó que les replica quan hi està en desacord; així com la insidiosa insinuació de que els girs polítics van estar motivats per l'interès en progressar en les seves carreres professionals. Per a Wald, els quatre principals elements de la pràctica política marxista són: «a rigorously internationalist perspective; an uncompromising revolutionary vision of social transformation; activist affiliation with authentic counterinstitutions; and a determination to view the world from the standpoint of the oppressed groups in society» (p. 373). Sota aquest prisma, no és estranya la seva decepció amb els vaivens de les trajectòries personals dels New York intellectuals. La seva posició respecte d'ells queda molt ben reflectida en aquest paràgraf (p. 309):

The behavior of the New York intellectuals is suspect because of the hastiness with which Marxism was entirely abandoned in the absence of a viable alternative theory of society; the falsification of past history so as to erase the revolutionary anti-Stalinist tradition; the blind spot exhibited in regard to U.S. imperialism; the dissipation of militant anger against domestic racism and class exploitation; and the gross insensitivity to the costs of the McCarthyite witch-hunt.

Malgrat les discrepàncies polítiques que puguem tenir, és un llibre que els interessats en aquest tema no haurien de passar per alt.

Els New York Intellectuals. I. Radicalització

Paul Johnson comença el pròleg a The Norman Podhoretz Reader amb aquesta frase: «A book that needs to be written is The Rise and Fall of the New York Intellectuals». O jo vaig errat amb les dates o Johnson estava mal informat: aquest llibre existeix, el va escriure Alan M. Wald i es titula The New York Intellectuals. The Rise and Decline of the Anti-Stalinist Left from the 1930s to the 1980s (1987).

La intel·lectualitat d'esquerra antiestalinista provenia de tres grups diferents. El primer el formaven jueus internacionalistes com Elliot Cohen, Lionel Trilling, Herbert Solow i Felix Morrow, que van coincidir a la revista Menorah Journal entre 1923 i 1931. Aquests joves, fills d'emigrats europeus, mantenien sentiments ambivalents respecte la seva identitat i cercaven crear un moviment cultural jueu basat en un internacionalisme universalista, principis que trobaren exemplificats en el pensament de Trotsky i d'altres marxistes. Una sèrie d'articles de Solow molt crítics amb el sionisme els va enfrontar amb la direcció de la revista, que van abandonar l'octubre de 1931. Des del crack de 1929 s'havien aproximat paulatinament al marxisme, i el seu pluralisme cultural va evolucionar cap a un internacionalisme revolucionari.

El segon grup el formaven comunistes dissidents; simpatitzants i membres del Partit Comunista que desaprovaven la deriva que estava prenent el règim de Stalin. En aquest cercle destacaren Sidney Hook, James Rorty i Charles Rumford Walker, i també recalaren alguns membres de la Menorah Journal com Felix Morrow i Herbert Solow. Alguns d'ells viatjaren a la Unió Soviètica aquells anys i tornaren decebuts del que van veure, pel que s'anaren aproximant progressivament a les tesis de Trotsky, que ja es trobava a l'exili.

El tercer grup és el que Wald anomena «modernistes radicals»: escriptors i crítics literaris que intentaven conciliar les innovacions tècniques del modernisme literari amb el marxisme revolucionari, cosa difícil des de l'ortodòxia més estricta pel caràcter conservador d'autors com Joyce, Eliot i Pound i per la imposició del realisme socialista com a única forma estètica vàlida. William Philips i Philip Rahv fundaren la revista Partisan Review el 1934 com una alternativa a New Masses, la publicació oficial del Partit Comunista americà. En ella reivindicaren el llegat de la modernitat literària, considerant que aquelles obres expressaven una crítica a la societat contemporània que podia deslligar-se de les posicions polítiques dels seus autors, de la mateixa manera que Balzac havia estat reinterpretat per Marx i Engels o Tolstoi per Lenin. Partisan Review va acollir molts articles que reflexionaven sobre la cerca d'una estètica verdaderament marxista, tot i que el seu anàlisi de la modernitat mai arribaria a la profunditat analítica dels seus contemporanis europeus Lukács, Adorno i Benjamin. Els fets històrics que anaven tenint lloc i els canvis en el discurs del Partit Comunista van fer que Philips i Rahv, després d'interrompre'n l'edició durant més d'un any, refundessin la revista a finals de 1937, ara totalment independitzada del Partit Comunista i amb Dwight MacDonald, Mary McCarthy i George L. K. Morris com a coeditors. A la segona postguerra, Partisan Review es convertiria també en adalil de la modernitat artística gràcies al suport de Clement Greenberg —que ja s'ha passejat per aquest blog— i Harold Rosenberg a l'emergent expressionisme abstracte nord-americà. El fet de que Partisan Review s'erigís com un pol d'atracció de la intel·lectualitat marxista sobre el que el Partit Comunista no tenia cap control i la progressiva aproximació a les idees culturals de Trotsky tal i com les exposà a Literatura i Revolució (1923), va propiciar que fossin víctimes de duríssims atacs per part de l'oficialitat comunista. No tota la intel·lectualitat literària passà per Partisan Review, però: altres escriptors i crítics com James T. Farrell, F.W. Dupee i Edmund Wilson tingueren inquietuds i conflictes similars als de Philips i Rahv i es convertiren en «companys de viatge» d'aquests.

La ruptura dels dos primers grups amb el Partit Comunista va tenir lloc entre 1933-1934, mentre que el darrer s'endarrerí fins el 1936. Aquesta ruptura, però, no volia dir renunciar als ideals revolucionaris, sinó que cercava alternatives més o menys heterodoxes. Degut a que molts d'aquests intel·lectuals no pretenien fer carrera d'activistes, la seva pertinença a organitzacions establertes va ser inconstant i erràtica. Els principals partits revolucionaris d'oposició eren l'American Workers Party (AWP) d'A. J. Muste, una organització genuïnament americana que no s'emmarcava en cap corrent internacional establert; el Communist Party Opposition (CPO), de tendència bukharinista, dirigit per Jay Lovestone; i la Communist League of America (CLA), trotskista, liderada per James P. Cannon i Max Schachtman. Alguns d'aquests intel·lectuals, com Sidney Hook, James Rorty i James Burnham, s'aproparen a l'AWP, però la majoria optaren pel trotskisme: Herbert Solow, Felix Morrow, Elliot Cohen, George Novack i John McDonald s'afiliaren o declararen la seva simpatia per la CLA. Després de varis projectes de curta vida i diverses fusions i escissions, el 1937 es va crear el Socialist Workers Party (SWP), un partit molt heterogeni que aglutinava les diferents famílies de l'esquerra radical antiestalinista i en el que militaren Max Schachtman, James P. Cannon (els dos líders de les faccions rivals), James Burnham, Sidney Hook, James T. Farrell, Felix Morrow i George Novack, entre d'altres. Max Eastmann fou un altre intel·lectual que analitzà la realitat del seu país en estudis teòrics que seguien les doctrines de Trotsky, el que li va costar la condemna a l'ostracisme per part del Partit Comunista. Malgrat els punts de coincidència amb Trotsky, Eastmann era un pensador independent que sostenia que l'historicisme cientifista del materialisme dialèctic marxista era fals i impedia la revolució proletària, i que pensava a més que la tirania estalinista se seguia dels preceptes leninistes i no era pas una desviació aberrant d'aquest. Aquests pensaments herètics l'enfrontaren a altres intel·lectuals com Sidney Hook, James Burnham i Elliot Cohen en intensos debats teòrics que tindrien una gran importància en llur evolució ideològica posterior.

L'esdeveniment crucial per a l'afermament de les posicions d'esquerra radical antiestalinista foren les purgues de Moscou de 1936-1938. En aquells quatre judicis tots els líders vius de la Revolució Russa excepte Iósif Stalin, personalitats tan destacades com Bukharin, Kamenev, Zinóviev o Radek foren acusats de traïció, sabotatge i espionatge contra la Unió Soviètica en una farsa —tots els acusats es declararen culpables dels càrrecs i foren condemnats a mort— que commogué a l'opinió pública internacional. Trotsky, estalvi gràcies a trobar-se exiliat, també fou acusat de tots aquests càrrecs. Des dels Estats Units s'organitzà el Comitè Americà per a la Defensa de Lev Trotsky, amb la participació d'intel·lectuals com Novack, Morrow, Solow i Hook, i també es va crear una Comissió d'Investigació sobre els Càrrecs Contra Lev Trotsky als Judicis de Moscou presidida pel filòsof John Dewey. La Comissió va dur a terme un procés paral·lel a Coyoacan (Mèxic) amb garanties jurídiques per a Trotsky, que va poder defensar-se dels càrrecs de què se l'acusava. El seu carisma i la poderosa retòrica que va emprar en la seva defensa el projectà encara més com l'encarnació d'intel·lectual revolucionari que tant captivà als New York intellectuals. Fou el moment àlgid de la lluna de mel entre intel·lectuals i trotskisme, que a partir d'aquí començaria un lent però persistent declivi.



[cont.]