Mesures humanes. III. La crítica de Gould

Les objeccions de Stephen Jay Gould als intents de classificar i jerarquitzar científicament els éssers humans són molt més penetrants que la simple repulsió moral i afecten no només a les conclusions que s'extreuen dels resultats, sinó a les bases mateixes de la concepció dels experiments.

Hi ha una crítica directa a la creença de que la intel·ligència és quelcom unitari, heretable i immodificable. No hi ha un suport empíric suficient per a cap de les tres afirmacions i, a més, aquestes són independents entre si. El concepte d'un factor general d'intel·ligència és fruït de la cosificació dels conceptes abstractes, que té l'origen en els inicis de l'anàlisi factorial i en el terme estadístic conegut com a g de Spearman. L.L. Thurstone va provar el 1935 com aquest factor apareix com a subproducte de la particular estructura interna de l'anàlisi factorial; és a dir, que la g de Spearman representava només una de les infinites possibles solucions al sistema d'equacions, arbitrària al capdavall, i que una simple rotació dels eixos feia desaparèixer el factor sense minva d'informació. Malauradament, la consideració de que el primer component principal derivat de les correlacions entre tests mentals (això és la g de Spearman) constitueix una entitat física real encara continua tenint defensors. L'innatisme i l'heretabilitat de la intel·ligència (de nou termes que no són necessàriament sinònims) és quelcom que al llarg de la història ha aparegut més com una premisa inconscient que no pas com una conclusió que es derivés dels estudis. Els tests d'intel·ligència són compatibles tant amb la concepció innatista com amb l'ambientalista, i el fet de decantar-se per la primera es deu principalment als prejudicis dels investigadors. Per últim, la immutabilitat d'aquesta propietat és la condició necessària per a extraure les conseqüències polítiques desitjades. Gould ens mostra com aquests dos darrers elements foren en la majoria de casos els veritables motius per a l'estudi sistemàtic de la intel·ligència humana. El que realment sembla donar-se és que les diferències intergrupals són de la mateixa magnitud que les intragrupals; i en qualsevol cas, l'heretabilitat d'una propietat entre individus d'un mateix grup res no diu sobre les diferències entre grups, que podrien deure's a factors ambientals. Finalment, que un tret sigui innat i heretable no vol dir que no pugui ser corregit.

Juntament amb aquesta andanada, hi ha també una crítica de fons a dos mals molt estesos: l'obsessió per la quantificació i la taxonomia (filla del positivisme del tombant de segle) i la incomprensió del significat profund –i per tant, de l'abast i les limitacions– de les eines matemàtiques emprades en les ciències, singularment en les ciències socials.

L'objecte de les ires de Gould és una hidra de mil caps dels que ni tan sols els més grollers podem dir que han estat tallats, com testimonien les publicacions que encara avui continuen apareixent sobre el mateix tema. L'any passat el doctor en Psicologia Richard Lynn publicà un llibre anomenat Race Differences in Intelligence: an Evolutionary Analysis, on insisteix en les mateixes falòrnies: el QI mitjà al món és de 90 (equivalent al d'un nen de 14 anys) i decreix geogràficament de nord a sud, existeixen significatives diferències en la intel·ligència dels membres de les diferents races (essent els subsaharians i els aborígens australians els menys dotats), hi ha una relació entre intel·ligència i mida del cervell... Naturalment, Lynn extrau conseqüències de totes aquestes observacions: per exemple, la impossibilitat objectiva d'estendre el model de civilització occidental als països de l'Amèrica llatina, el Magrib o l'Àfrica negra. Llegint la recensió de J. Philippe Rushton, estusiasta admirador de Lynn i autor ell mateix d'un libel similar, hom s'adona que tots els errors metodològics denunciats a La falsa medida del hombre, així com els pitjors prejudicis racistes, sexistes i classistes disfressats d'una falsa objectivitat científica, semblen presents en aquest estudi.

Gould rebat convincentment les principals tesis defensores del determinisme biològic, però en cert sentit fa trampa: ha preparat al lector per estar en guàrdia contra qualsevol temptació d'innatisme, i utilitza aquesta ben treballada defensa psicològica per carregar contra un adversari modern –que podríem anomenar sociobiologista– del qui desfigura les hipòtesis, tot utilitzant la fal·làcia argumentativa coneguda com a argumentum ad logicam o, més popularment, «home de palla» (recurs que, d'altra banda, també empren els seus oponents amb ell). Les modernes teories neodarwinistes com la sociobiologia o la psicologia evolutiva han de ser sotmeses a crítica, i se'ls ha d'exigir la falsabilitat i el contrast empíric que requereix tota proposició científica. Fins ara, la major part de les obres divulgatives d'aquestes teories contenen barrejades interessants observacions amb especulacions amb insuficient recolzament experimental. Alguna teoria subsidiària d'aquestes, com la memètica, ni tan sols pot dir-se pròpiament que sigui una teoria científica. En qualsevol cas, les reflexions sobre la sociobiologia contingudes en el capítol de conclusions de La falsa medida del hombre són molt ponderades i interessants.

A Wikipedia pot trobar-se un interessant resum sobre aquest debat (l'entrada de l'enciclopèdia ja avança que «the neutrality and factual accuracy of this article are disputed»), i un sobre la recepció de l'obra de Gould i la polèmica a la que donà lloc.

La principal lliçó de La falsa medida del hombre és la importància d'assumir l'autosuggestió del científic en el seu treball en base als seus propis prejudicis inconscients. Això, no obstant, no és un cant al relativisme o a la inexistència de la veritat i l'objectivitat, sinó a la necessitat d'una avaluació curosa de les dades, una revisió atenta de les conclusions i una discussió lliure i fonamentada. Havent-me esplaiat en un exemple manipulat interessadament pel conservadurisme, voldria assenyalar-ne també un de molt actual que es dóna en l'altre pol de l'espectre polític: el canvi climàtic global com a conseqüència de l'acció de l'home (i en concret, de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle). Sense entrar en detalls que escapen a l'abast d'aquesta sèrie de posts, en part de la informació que es difon trobem molts dels vicis denunciats: pobres models matemàtics per caracteritzar sistemes molt complexos (caòtics; és a dir, no lineals i críticament dependents de les condicions inicials), equacions que orienten els resultats, insuficients dades del passat per traçar tendències fiables, extrapolacions estadístiques poc fonamentades, confusió entre correlació i causalitat, reduccionisme (en el concepte de temperatura global, per exemple), teories que pretenen explicar un fet i el seu contrari (inatacables; no falsables i per tant, no científiques)... A la web es poden trobar articles (I, II, III, IV i V, per exemple) on s'exposen raonables objeccions a moltes de les afirmacions dels climatòlegs de l'IPCC. Precisament per tractar-se d'un problema important, cal exigir un rigor que la politització d'ambdues parts sembla fer impossible.

(cont.)