Lectures d'adolescència retrobades

Hi ha un moment a La patria lejana en el que Juan Pablo Fusi contraposa els plantejaments filosòfics i polítics de la segona postguerra a França (l'existencialisme i el compromís dels intel·lectuals amb el comunisme) amb el que succeïa a les illes britàniques. Després de comentar els treballs sobre lògica i filosofia del llenguatge que van ocupar a les principals ments de l'àmbit acadèmic anglès (els treballs de Moore, Russell, Ryle, Austin, Wittgenstein...), Fusi escriu el següent:

El pensamiento anglo-sajón de la posguerra [...], pensamiento en el que el comunismo y las ideas comunistas carecieron siempre de ascendencia y prestigio o académico o moral, [...] retomó una de sus cuestiones morales y políticas más clásicas y definidoras: la defensa de la libertad individual frente al estado [...]. Ése fue el tema de Camino de servidumbre (1944), del economista F.A.V. Hayek, de La sociedad abierta y sus enemigos (1945), del filósofo Karl Popper, de El cero y el infinito, la novela de Koestler ya citada, y de 1984, la novela de la utopía negra de un mundo futuro gobernado por el totalitarismo comunista que George Orwell escribió en 1949.

No vaig poder reprimir un somriure en llegir aquestes línies: precisament aquests autors i aquestes obres van ser algunes de les lectures més influents de la meva adolescència. Tan sols reemplaçaria 1984 per Animal Farm i hi afegiria Albert Camus, Bertrand Russell i La tentación de la inocencia de Pascal Bruckner; a Koestler el vaig llegir més tard (I, II, III). Per bé o per mal, la lectura d'aquests clàssics del liberalisme i l'antitotalitarisme em va prevenir contra qualsevol temptació de radicalisme polític i va sedimentar en mi la convicció de que la democràcia liberal, la limitació del poder de l'Estat i el fer de l'individu la mesura de totes les coses eren elements indispensables per a bastir una societat lliure, justa i pròspera.

Lord Acton sobre el nacionalisme

A l'epíleg de l'interessant assaig La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX (2003), l'historiador Juan Pablo Fusi cita un clarivident article de lord Acton publicat en una data tan primerenca com l'any 1862, en el que el gran liberal anglès, en un moment en el que el nacionalisme era una força alliberadora i democràtica i gaudia de les simpaties de molts, ja va saber adonar-se d'on raïa el conflicte que hauria d'aflorar en el futur. Extracto:

In proclaiming the supremacy of the rights of nationality, the system of democratic equality goes beyond its own extreme boundary, and falls into contradiction with itself. [...] Nationality does not aim either at liberty or prosperity, both of which it sacrifices to the imperative necessity of making the nation the mould and measure of the State. Its course will be marked with material as well as moral ruin, in order that a new invention may prevail over the works of God and the interests of mankind. There is no principle of change, no phase of political speculation conceivable, more comprehensive, more subversive, or more arbitrary than this. It is a confutation of democracy, because it sets limits to the exercise of the popular will, and substitutes for it a higher principle.

Lord Acton, Nationality, Home and Foreign Review (juliol de 1862)