Impostures intel·lectuals

Se trata de un extracto cerebélico de hiena adulta. Produce una mutación biológica que afecta a las células oxirribonucleicas de la meninge, inhibiendo el proceso macroencefálico de coexistencia fraterna hipersensual y suprarrenal en pro de una mentalización regresiva, en cuya coyuntura emerge una cáustica psicosis depredadora.

Professor Bacterio, inventor, a Mortadelo y Filemón: el Supergamberro

Ens toca descobrir un Ésser processual, polifònic, singularitzable a les textures infinitament complexificables, a mercè de les velocitats infinites que n'animen les composicions virtuals. [...] L'existència, com a procés de desterritorialització, és una operació intermaquinal específica que se superposa a la promoció d'intensitats existencials singularitzades.

Félix Guattari, psicoanalista i filòsof, a Chaosmose

Qui conegui el llibre segurament coneixerà l'anècdota que n'és l'origen. El 1996, el físic Alan Sokal va enviar a la respectable revista nord-americana d'estudis culturals Social Text un article anomenat «Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformadora de la gravetat quàntica». Aquest títol abstrús era només l'aperitiu d'un reguitzell de frases absurdes i mancades de sentit, cites literals d'alguns dels intel·lectuals postmoderns francesos més prestigiosos. L'article parodiava la mena de publicacions que han proliferat les darreres dècades, molt influents a les universitats d'Europa i dels Estats Units. Però el disbarat no només no va indignar els editors, sinó que van publicar l'article en un número especial de la revista. Immediatament després, Sokal va fer públic l'engany. Les irades reaccions d'una i altra banda i el material recopilat per l'autor motivaren que publiqués un treball més extens, el llibre Impostures intel·lectuals (1997), escrit en col·laboració amb un altre científic, Jean Bricmont.

Com deixen clar els propis autors a la introducció, el llibre té un doble objectiu: primer, denunciar els abusos de determinats intel·lectuals a l'hora d'utilitzar conceptes i terminologia físico-matemàtica fora de context, sense justificar-ne l'ús i evidenciant sovint que ni tan sols n'entenen el sentit; i segon, criticar el corrent del relativisme epistemològic, segons el qual la ciència –i el coneixement, al capdavall– no seria més que una «construcció social» pròpia de la nostra civilització eurocèntrica, capitalista, militarista, patriarcal i masclista (!!!) i conseqüentment tan vàlida com qualsevol altra.

El gruix del llibre es dedica a repassar textos d'aquests pensadors postmoderns: Jacques Lacan, Julia Kristeva, Luce Irigaray, Bruno Latour, Jean Baudrillard, Gilles Deleuze, Félix Guattari i Paul Virilio. La lectura produeix reaccions contraposades: un no sap si riure, plorar o irritar-se profundament amb la pila de brossa buida, pomposa, pedant i inintel·ligible dels escrits que s'examinen. Els exemples són nombrosos i no val la pena entrar-hi aquí: des d'afirmar que l'equació E = mc² és sexuada (Irigaray) o que l'estructura mental d'un neuròtic té forma toroidal (Lacan), fins a considerar que l'espai de la guerra [del Golf Pèrsic] s'ha tornat no euclidià (Baudrillard). Cal recalcar que els autors no utilitzen aquestes expressions de forma metafòrica o per analogia, sinó que consideren estar descrivint la realitat tal com és. En aquells casos en els que se'ls podria concedir que utilitzen llicències poètiques, hom s'adona que simplement no comprenen el sentit ben definit que tenen aquells termes en l'àmbit del que provenen. Venedors de fum. Sembla mentida que aquesta xerrameca hagi pogut impressionar ningú.

Molt interessant també és l'interludi referent al relativisme cognitiu, on es fa un repàs de les principals aportacions del segle passat a l'epistemologia de la ciència –les de Popper, Kuhn i Feyerabend, essencialment–, i els malentesos als que han donat lloc. El radical treball de Paul Feyerabend obrí la porta als excessos posteriors, exemplificats aquí en les teories de Barry Barnes (el «programa fort» de la sociologia de les ciències) i Bruno Latour. També es dediquen capítols a modernes teories científiques de les que s'abusa freqüentment: la teoria del caos, el teorema de Gödel i la teoria de conjunts. Al final el llibre inclou, a mode d'apèndix, l'article original de Sokal i alguns comentaris al respecte.

I com s'ha arribat fins aquí? Els autors apunten a l'epíleg a vàries causes: l'oblit de la importància de l'empirisme, la temptació del cientisme en les humanitats (actitud que també va criticar Hayek respecte a algunes teories econòmiques), el prestigi de les ciències exactes, el relativisme natural en algunes ciències humanes (sobretot en antropologia)... El fet que el postmodernisme hagi estat abraçat pels nous moviments polítics d'esquerres ha emmetzinat encara més la racionalitat del debat.

Val a dir que el 2003 Jurdant Baudouin va coordinar un volum per intentar contrarrestar el demolidor efecte de la crítiques de Sokal i Bricmont, al meu parer sense èxit.