La rehabilitació dels literats soviètics

Vaig comprar aquest llibre interessat pel tema que abordava. Entre les massives represàlies del règim de Stalin, els intel·lectuals –i singularment, els escriptors– foren un col·lectiu destacat. Ells posseïen a Rússia una influència que podia desestabilitzar el poder omnímode del tirà, i per això, qualsevol tímid intent de sortir-se del discurs oficial –amb els vaivens que aquest tenia pels espuris interessos cojunturals– era reprimit amb extrema duresa. Ja vam parlar aquí sobre les purgues de l'antiga cúpula bolxevic caiguda en desgràcia, novel·lades per Arthur Koestler a El cero y el infinito. Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB s'ocupa dels literats soviètics.

L'origen del llibre es troba en el procés de glasnost iniciat amb la perestroika de Gorbachev. Vitali Shentalinski, ell mateix un poeta, va aprofitar el clima d'obertura política per endegar un procés de rehabilitació públic de tots aquells escriptors (o al menys dels més destacats, puix que es considera que foren més de 2,000 els represaliats) que foren injustament condemnats per crims que mai cometeren. Shentalinski va patir moltes pressions per abandonar la seva tasca, i emprengué una lluita tenaç per aconseguir els expedients d'aquells casos, així com els manuscrits requisats als escriptors. No va ser fins després de la desintegració de la Unió Soviètica que Shentalinski va poder finalitzar el seu treball i publicar-lo.

Esclavos de la libertad és el primer volum (s'acaba de publicar el segon) d'aquesta meritòria tasca. Amb tot el que he dit anteriorment, les cartes de presentació d'aquesta obra semblaven immillorables per a qualsevol interessat en la història dels moviments totalitaris del segle XX. Tanmateix, la lectura del llibre té un sabor agredolç i moments d'oberta irritació. No pel contingut, que és excel·lent, sinó pel tractament que en fa l'autor. En lloc de deixar parlar els fets i desaparèixer d'escena, Shentalinski insisteix en fer-se visible a cada moment, amb innecessaris interludis autobiogràfics, amb comentaris i postil·les que llasten el relat dels fets i una retòrica que no encaixa, al meu entendre, en una obra d'aquestes característiques (quina diferència amb la pulcritud i el rigor de Hannah Arendt!). D'haver-se tractat d'una novel·la en lloc d'un assaig històric, de ben segur que l'hagués desada després de llegir les primeres pàgines. Qualsevol persona que valori el seu temps i es respecti mínimament no té perquè sofrir frases del tipus «¡Repiquetea ya, máquina de escribir! ¡No enmudezcas, mi férreo ruiseñor!».

Però bé, si separem el gra de la palla, el llibre té una especial rellevància per la informació inèdita que aporta sobre la repressió als literats durant l'estalinisme i l'encobriment de totes les administracions posteriors. Els crims són de diferent grau, i van des de l'amenaça i la intimidació (amb registres nocturns i requisament de manuscrits) fins a la reclusió en el gulag i l'execució sumària. El millor de la literatura russa de la primera meitat del segle XX hi és present: Isaak Bábel, Mikhail Bulgakov, Osip Mandelstam, Andrei Platonov, Borís Pilniak... fins i tot Màksim Gorki, paradigma de l'escriptor soviètic, fou investigat! També hi ha intel·lectuals als que no coneixia, com el teòleg i científic Pavel Florenski. Són tots els que estan, però no estan tots els que són (penso, per exemple, en Borís Pasternak, Anna Akhmàtova, Marina Tsvietàieva...); confiem en els propers volums. Aquest post ja és massa llarg per ocupar-me dels detalls d'algun d'aquests casos, ho deixo per una altra ocasió.