La mort a Venècia

Potser per rescabalar-me del viatge que finalment hem d'ajornar, miro per fi –molt tard, ho sé– La mort a Venècia, la versió cinematogràfica que Luchino Visconti va filmar de la novel·la de Thomas Mann. Molt s'ha parlat d'aquestes dues obres: de la profunda comunicació de les mirades, de la música de Mahler que s'ha fet inseparable d'algunes escenes, de la bellíssima fotografia de Pasqualino de Santis, de l'homosexualitat i la pedofilia platòniques del protagonista...

Però el que dessassossega de l'obra és el seu missatge. El mite d'Acteó i Àrtemis recreat en la persona de Gustav von Aschenbach –a qui Visconti canvia la professió: d'escriptor a compositor–, l'artista que cerca la Bellesa i que en contemplar-la en estat pur el consumeix. L'home que es tortura pensant si a la Bellesa (i a la Puresa, i a la Veritat) s'accedeix a través de l'esperit o dels sentits. L'home que lliga fatalment el seu destí al de la ciutat, una Venècia que primer se'ns presenta com una ciutat esplèndida, càlida i acollidora, i que a causa de l'epidèmia de còlera acaba convertint-se en inhòspita, decadent i crepuscular, en un trajecte paral·lel al de l'artista. I, per sobre de tot, l'home que, entre l'art i la vida, escull l'art.