Teories sobre el llenguatge (I)

Los orígenes del lenguaje (2006), del professor Aníbal Puente Ferreras, exposa l'estat de la qüestió de les diferents teories que aborden l'origen, evolució i estructura del llenguatge. El llibre és molt recomanable: conté una gran quantitat d'informació, és molt rigorós, no peca de sectari i està redactat pensant en el profà en la matèria. Potser el més desafortunat és el títol, perquè no reflecteix l'abast real del contingut, que sobrepassa amb molt l'enunciat.

Del primer que cal adonar-nos és que la facultat del llenguatge és quelcom absolutament excepcional. Encara que altres espècies animals també tenen formes de comunicació, el llenguatge humà té una sèrie de característiques que manquen en la resta de sistemes comunicatius: doble articulació, productivitat, arbitrarietat, desplaçament, renegociació de significats, traductibilitat... El llenguatge és una capacitat que ens diferencia radicalment de la resta d'espècies i que determina, juntament amb la cognició i la consciència, la superioritat evolutiva de l'Homo Sapiens.

Una de les primeres teories sobre l'adquisició del llenguatge fou la visió conductista de B.F. Skinner (The Behavior of Organisms: an Experimental Analysis, 1938). Per a Skinner, el comportament és una funció dels canvis en l'ambient que pot expressar-se en lleis. Aquestes lleis incloïen l'associació, el reforç, la correspondència, etc. Aquesta visió es va revelar massa simplista: se li oposava, entre d'altres crítiques, la «paradoxa de Plató»: la pobresa d'estímuls que rep un nen no pot explicar el domini d'una eina tan complexa com és el llenguatge. El 1957 Noam Chomsky va publicar un llibre que revolucionaria l'estudi de la lingüística: Syntactic structures. A grans trets, Chomsky afirma que els éssers humans estan dotats d’una gramàtica universal que permet, mitjançant un número finit d'elements, formar paraules i expressar una il·limitada varietat d'expressions. El llenguatge no és un simple instrument per a transmetre el pensament o el coneixement, sinó que té una entitat pròpia; i l'adquisició lingüística funciona d'una manera diferent a l'adquisició d'altres eines útils, com el càlcul.

Chomsky no creu que l'aparició d'aquesta habilitat innata provingui de la selecció natural. Stephen Jay Gould i Derek Bickerton sostenen que seria més raonable parlar d'una «macromutació genètica» que hauria donat lloc a l'aparició del mòdul cerebral del llenguatge en l'home. Aquesta afirmació s'empara en la «paradoxa de la continuïtat»: si el llenguatge humà només és un mitjà de comunicació més, fruit de l'evolució d'altres sistemes de comunicació més rudimentaris, hauríem de poder trobar els escalons intermitjos. Però les diferències entre el llenguatge humà i la resta de sistemes comunicatius no són de grau, sinó qualitatives. Steve Pinker, per contra, creu que el llenguatge no és diferent a qualsevol altre organ complex i que no hi ha cap motiu per pensar que no ha evolucionat seguint el mateix procés, i hi oposa el cas del desenvolupament de l'ull humà. Tot i que l'innatisme sembla majoritàriament acceptat, recentment ha aparegut un corrent anomenat connexionisme (Jeffrey L. Elman) que torna a posar-lo en dubte basant-se en treballs amb xarxes neuronals. Ray Jackendoff postula una situació intermitja: l'estructura cerebral estaria determinada per l'herència genètica i els processos biològics resultants de l'expressió dels gens, que a la seva vegada es determinen per una combinació de l'estructura inherent i de la influència de l'entorn.

(cont.)