dissabte, de juliol 14, 2007

Una primera aproximació a l'epistemologia de Richard Rorty

No tinc cap dubte que la necrofília és un motor (oportunista, sí) de la curiositat i les ganes d'aprendre. Els llibres de Richard Rorty formen part de la meva biblioteca des de fa temps, però sempre trobava excuses per ajornar la seva lectura. Ara que Rorty no hi és –ens va deixar el passat 8 de juny a l'edat de 75 anys–, decideixo apropar-m'hi. Segueixo, emperò, defugint els seus texts, i opto per accedir al seu pensament a través d'un dels volums de la sèrie Contemporary Philosophy in Focus que edita la universitat de Cambridge, on un grapat d'especialistes examinen els diferents aspectes de la seva filosofia.

Ja vaig fer referència a una de les tesis de Rorty quan vaig
parlar del problema de si un sistema de principis liberal ha de comportar un idèntic respecte per a tots els valors i creences. Rorty sostenia un visió liberal-relativista que posava límits a les pretensions d'establir una noció objectiva (forta) de la veritat, i n'admetia només una de consensualista, contingent. Vull deixar de banda aquí la filosofia política de Rorty per centrar-me en la seva epistemologia, tal i com s'analitza en els capítols Rorty's Critique of Epistemology, de Gary Gutting, Rorty on Knowledge and Truth, de Michael Williams, i From Realism or Antirealism to Science as Solidarity, de Joseph Rouse. Les obres on Rorty aborda aquest tema són: Philosophy and the Mirror of Nature (1979), Contingency, Irony, and Solidarity (1989), Objectivity, Relativism, and Truth (1991) i Truth and Progress (1998).

Rorty sobre el coneixement i la veritat

Philosophy and the Mirror of Nature fou una obra que sacsejà la comunitat filosòfica quan aparegué publicada el 1979. En ella Rorty formulava una crítica devastadora al que ell anomena fundacionalisme, i que no és sinó tota la filosofia occidental tal i com s'ha entès des de Descartes, Locke i Kant. La seva crítica sostenia que no es pot definir una teoria robusta de la veritat, entesa com a correspondència entre les nostres teories i una realitat independent; que la justificació de les proposicions sobre la realitat només pot basar-se en un consens intersubjectiu; i que, per tant, la filosofia –tal i com ha estat entesa i practicada fins ara– no juga cap paper en els nostres esforços per conèixer el món. Rorty es considera a si mateix com un pragmatista en la línia de William James i John Dewey, i reconeix la influència exercida en el seu pensament per Donald Davidson, Willard van Orman Quine, Wilfrid Sellars i Thomas Kuhn, entre d'altres.

La teoria de la veritat com a correspondència presumeix l'existència d'una realitat independent a la nostra forma d'aprehendre-la. Parlar d'un realisme fort vol dir ser capaços de separar les característiques intrínseques dels objectes de coneixement de les nostres percepcions, o al menys, de poder sostenir que aquestes característiques existeixen. Aquest problema filosòfic es coneix com la distinció entre esquema i contingut [scheme-content]: l'esquema és el conjunt de categories amb les que la ment copsa els objectes de coneixement, mentre que el contingut és l'objecte de coneixement, independent de qualsevol categorització mental. Rorty segueix aquí la visió de Donald Davidson, i nega que tal distinció existeixi (Davidson ho anomenà «tercer dogma de l'empirisme» (*)): no hi ha forma de sortir fora de les nostres percepcions per saber com és la realitat en si mateixa, i per tant, no té sentit parlar-ne. Aquest rebuig condueix a una imatge del coneixement holística, coherentista i pragmàtica.

Així doncs, per a Rorty no hi ha altra manera de conèixer la veritat que per la pràctica social de donar raons per a la creença, i per tant hem d'abandonar la pretensió de produir una teoria filosòfica de la veritat. Tanmateix, en sostenir aquest pragmatisme radical (més escèptic i relativista del que Rorty està disposat a admetre), sembla llençar per la borda la mateixa idea de progrés. Rorty replica que el progrés ha de mesurar-se com la distància entre 'on érem' i 'on som ara' (en termes de problemes resolts, anomalies explicades, etc.), més que de 'on som ara' i 'la Veritat Última'. No crec que aquesta sigui una resposta satisfactòria, perquè és difícil explicar des d'un punt de vista consensualista el que suposa que un problema es resol (que es resol definitivament, vull dir). És la mateixa crítica que es fa a la filosofia de la ciència de Thomas Kuhn (i en especial, al seu polèmic concepte d'incommensurabilitat dels paradigmes), del que Rorty és declarat seguidor.

Rorty sobre la justificació

Per a Rorty, la justificació consisteix simplement en donar bones raons per creure, i les normes que la fonamenten només poden basar-se en un acord, explícit o tàcit, entre els membres d'una comunitat epistèmica. Segons el filòsof, la simple ocurrència d'una experiència (ja sigui sensorial o conceptual) no té força justificadora. Rorty pren aquesta idea de la crítica de Quine a la distinció entre proposicions sintètiques i analítiques, l'anomenat «primer dogma de l'empirisme». En fer de la justificació una pràctica social, deslligada de la relació entre les proposicions i una realitat independent, destrueix la distinció entre objectivitat (coneixement) i subjectivitat (creença). Tanmateix, és enganyós afirmar que el consens és el que justifica una determinada proposició. Si ho fa, és de forma indirecta, ja que el consens és el producte d'un complex procés de raonament [reason-giving]: discutir les evidències, presentar arguments, replicar objeccions... Per tant, no es pot dir que les nostres creences estan justificades només pel fet de que estem d'acord amb elles; sinó que estem d'acord amb elles quan trobem motius per justificar-les. En paraules de Thomas McCarthy: «In general, it is not because we agree that we hold a claim to be valid; rather, we agree because we have grounds for granting its validity». Arribats a aquest punt podem formular una objecció similar a la que feia Stove als filòsofs de l'escola popperiana: admetre la fal·libilitat de les teories científiques (és a dir, que fins i tot les que semblen més contrastades puguin demostrar-se errònies en un futur), no implica que haguem d'abraçar el decisionisme en matèria de coneixement.

Rorty sobre la pràctica científica

En la seva crítica a l'objectivitat, Rorty no pot oblidar el realisme científic. Els realistes científics consideren que les teories científiques tracten amb objectes o processos que existeixen realment en el món, mentre que els antirrealistes sostenen que no podem tenir accés a la realitat si no és a través de les nostres percepcions (i per tant, de les nostres teories i pràctiques). La pretesa objectivitat científica seria més una adequació empírica acceptada per la comunitat científica que no pas un emmirallament d'un món independent de la nostra ment. L'habitual argument de la «inferència a la millor explicació» al que recorren els científics per a donar suport a les seves teories és rebutjat per Rorty en considerar que l'explicació (causal) científica és una pràctica humana que té més a veure amb la naturalesa de l'explicador (això és, amb la nostra particular estructura cognitiva) que amb la correspondència amb la realitat.

Rorty clama contra la mateixa idea de «filosofia de la ciència», i rebutja que la ciència sigui una àrea de la cultura que pugui ser demarcada pel seu particular mètode de treball o per una especial relació amb la realitat. Per al filòsof, cal admirar la comunitat científica més per les seves virtuts constitutives que no pas pels seus mètodes suposadament racionals. Altres autors han suggerit que la pràctica científica pot prendre's com a model per a una comunitat democràtica liberal, però entendre la ciència més com una conversa lliure i oberta entre persones que una interacció amb la realitat és empobrir-la. De fet, penso que la metodologia científica funciona precisament perquè els membres de la comunitat accepten sotmetre's a una instància superior que arbitra llurs conteses: la realitat objectiva accedida a través de l'experimentació. Crec, com Rorty, que seria bo que les disputes entre altres comunitats humanes adoptessin aquesta metodologia –el contrast lliure i obert d'idees–, però no em sembla realista que es puguin assolir amplis acords voluntaris [unforced agreements] en àrees d'evident i desitjable pluralisme (com en la política, per exemple), en les que no existeix aquesta instància arbitral comunament acceptada.



(*) Charles Taylor replicà a Davidson i Rorty amb l'exemple de que Artistòtil creia que el Sol era un planeta, mentre que nosaltres no. La realitat (content) no ha canviat, però la nostra categorització (scheme) sí.

2 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Oh, i jo, ara, en llegir-vos, m'assabento de la mort de Rorty, que sembla que, al principat, ha passat del tot desapercebuda. No m'estranya, però.

David & Glòria ha dit...

Jo vaig repassar la premsa i els obituaris no passaven de ser simples adaptacions d'una nota d'agència, més interessats a destacar l'oposició de Rorty a la guerra d'Irak que a explicar la seva contribució a la filosofia. El suplement cultural d'ABC li va dedicar una sèrie de tres articles a càrrec de Jaume de Salas, José Lasaga i Álvaro Delgado-Gal, però malauradament semblen no estar accessibles online.