L'evolució cultural, segons Blackmore

Si els treballs de Cavalli-Sforza foren pioners en el camp de l'evolució cultural, els que semblen haver tingut més èxit són els que s'agrupen dins la nova disciplina anomenada memètica. La memètica és la ciència que desenvolupa models evolucionistes sobre la transferència d'informació basats en el concepte dels memes. Com ja vam dir, el terme meme va aparèixer per primer cop a The Selfish Gene. Dawkins l'introduïa d'aquesta forma:

[...] Toda vida evoluciona por la supervivencia diferencial de entidades replicadoras. El gen, la molécula de ADN, sucede que es la entidad replicadora que prevalece en nuestro propio planeta. Puede haber otras. Si las hay, siempre que se den otras condiciones, tenderán, casi inevitablemente, a convertirse en la base de un proceso evolutivo. [...] Pienso que un nuevo tipo de replicador ha surgido recientemente en nuestro planeta. [...] La cultura humana. Necesitamos un nombre para el nuevo replicador, un sustantivo que conlleve la idea de una unidad de transmisión cultural, o una unidad de imitación. «Mimeme» se deriva de una apropiada raíz griega, pero deseo un monosílabo que suene algo parecido a «gen». Espero que mis amigos clasicistas me perdonen si abrevio mimeme y lo dejo en meme.

The Meme Machine (1999), de Susan Blackmore, no fou el primer llibre en desenvolupar el concepte apuntat per Dawkins. Algunes altres obres havien aparegut abans –Virus of the Mind: The New Science of Meme, de Richard Brodie; Thought Contagion: How Belief Spreads through Society, d'Aaron Lynch–, però la de Blackmore fou ràpidament considerada com l'obra de referència pel seu abast i sistematització. De fet, crec que és l'únic assaig sobre la matèria que compta amb traducció al castellà. Des de la seva aparició, la disciplina no ha parat de rebre contribucions, i una cerca a Amazon dóna idea del volum de noves publicacions. Fins i tot existeix una revista científica online: Journal of Memetics, de la que Blackmore forma part del consell consultiu.

Com queda clar en la cita anterior, el concepte clau de Dawkins, que converteix el darwinisme en quelcom universal, és el de replicador. Un replicador és qualsevol entitat capaç de fer còpies de si mateixa, i que guia l'evolució basant-se en la seva pròpia voluntat de supervivència. El gen ha estat, en tota la història de la vida, l'únic replicador (o si més no, l'únic que ha perdurat), però per a Dawkins, i també per a Blackmore, en un estadi avançat l'evolució va crear un segon replicador, el meme. En considerar els memes com a replicadors per dret propi, i per tant, únicament interessats en la seva pròpia propagació, Blackmore rebutja la idea de la corretja genètica [genetic leash], per la qual l'evolució cultural estaria supeditada, en última instància, a l'avantatge biològic que pogués produir. Aquesta és una diferència essencial amb el model de Cavalli-Sforza.

A partir d'aquesta idea Blackmore desenvolupa la seva teoria. L'essència del meme és la imitació, i els millors replicadors seran per tant els millors imitadors (Cavalli-Sforza hi oposa que molta transmissió cultural es dóna per ensenyament directe i actiu, no només per imitació passiva). Davant la clàssica visió de que l'evolució cultural segueix un patró lamarckià (és a dir, d'heretabilitat dels caràcters adquirits) i no pas darwinià, Blackmore distingeix entre dos models de transmissió: els que anomena «copy-the-product» (lamarckià) i «copy-the-instructions» (darwinià). Aquest enfocament és utilitzat per a reinterpretar determinats fets culturals.

Les principals crítiques que es poden fer a la memètica són les que ja hem comentat repetidament. Malgrat que Blackmore pretèn fer-la passar per una teoria falsable i capaç de fer prediccions, la veritat és que la majoria de problemes rellegits sota l'òptica de la memètica (el llenguatge, el sexe, l'altruisme, la religió, Internet, etc.) són explicats d'una manera molt pobre i en la majoria d'ells no cal apel·lar a l'egoisme dels replicadors per a trobar explicacions satisfactòries. Hi ha al llarg de tot el llibre un bon grapat d'obvietats embolcallades en una retòrica pseudocientífica, i com que les pretensions de la teoria són majors que les de Cavalli-Sforza, també la crítica ha de ser més dura.

La memètica falla estrepitosament en intentar explicar per què uns memes triomfen i uns altres no. Les explicacions són circulars: els memes que han triomfat ho han fet simplement perquè eren millors que els que no ho han aconseguit. Aquest és un exemple de com es raona (p. 207):

So, the alphabet of twenty-six letters is far from the ideal than a memetic God would create, but it is better to many other systems, and therefore, when direct competition arises, tends to win.

Blackmore s'escapoleix de dir quin seria el número de caràcters ideal en un alfabet (només sap que 26 no és el número òptim!) i afirma que és millor que molts altres sense explicar per què. Bé, sap que l'anglès –de caràcters llatins– s'ha imposat arreu com a lingua franca, així que la simple constatació de la realitat actual sembla que li estalviï haver de donar més explicacions. En el cas dels plantejaments sociobiologistes, l'avantatge biològic guia la selecció natural. Tot i que de forma abusiva, els defensors d'aquestes tesis relacionen comportaments socials actuals amb conductes dels nostres ancestres que eventualment podrien haver afavorit la seva supervivència. Hi ha, doncs, una certa capacitat d'explicació. La memètica, en refusar la genetic leash, tanca gairebé totes les portes a la capacitat explicativa. Sí, la religió (per exemple) pot veure's com un meme, però la teoria no pot oferir cap raó per la qual una religió concreta tindrà més èxit que una altra, llevat de l'autoexplicativa «era millor precisament perquè ha perdurat i s'ha estès més que la resta».

D'altra banda, la teoria està exposada de forma que tingui una estructura inatacable: una determinada conducta minoritària s'associa als potencials beneficis de la seva replicació (per als propis replicadors!), i la conducta oposada, majoritària, també. Aquest és un exemple d'aquesta penosa forma de procedir, a propòsit del vegetarianisme (p. 167):

Exactly the same argument applies to the increasingly widespread practice of refusing to eat meat. Humans were clearly designed to eat a certain amount of meat. Meat is high in protein and fat, and was probably necessary to feed the increasingly large brain of our far ancestors. Yet now many people, myself included, do not like to eat meat. [...] I suggest that vegetarianism succeeds as a meme because we all want to be like the nice people who care about animals, and we copy them. Not everyone will get infected by this meme, some like meat too much and others have sets of memes that are not very compatible with this one.

La trampa argumental és molt evident: tot pot ser explicat per la memètica, una cosa i la contrària, de manera que no es pot presentar cap experiment crucial que pugui ser emprat per a falsar-la.

A l'inici deia que la memètica ha esdevingut la teoria de referència de l'evolució cultural. Tanmateix, no crec que sigui fruit de la fortalesa del model, sinó de la necessitat d'omplir un buit que existia en aquesta àrea (que busca deliberadament separar-se de l'antropologia) i de la potència comercial de la psicologia evolucionista que l'apadrina. Robert Aunger va editar fa uns anys un volum preguntant-se sobre l'estat de la memètica com a ciència. Ignoro les conclusions a les que s'arribà, però penso que tard o d'hora caldrà admetre que la memètica circula a gran velocitat per una via morta.