Els esquimals, la neu, la llengua i les mitges veritats (i II)
Moltes teories científiques i especulacions filosòfiques acostumen a popularitzar-se d'una manera deformada i un tant grotesca. Les teories de la Weltanschauung de Humboldt i sobretot la versió moderna de Sapir-Whorf han quallat en el gran públic a través d'un conjunt d'exemples fal·laços o que, com a mínim, requereixen de matisacions.
El primer d'ells es refereix a la versió més extrema del relativisme lingüístic: el determinisme. Aquest iguala pensament i llenguatge: el pensament és llenguatge i la nostra concepció del món està completament determinada per les categories que el llenguatge ens proporciona. Aquesta afirmació —il·lustrada enginyosament amb la metàfora de l'ictiòleg, formulada per Arthur Eddington— té una particular variant en la creença popular de que es pensa en una llengua. Tanmateix, els estudis amb afàsics i amb sords demostren que el pensament pot existir amb independència del llenguatge, i el mateix succeeix amb altres habilitats: aquesta setmana s'ha fet públic un estudi que prova que el llenguatge no seria imprescindible per a desenvolupar la capacitat del càlcul. Nens de comunitats indígenes australianes que tenen un idioma en el que no hi ha paraules per a representar els nombres van ser capaços de demostrar habilitats matemàtiques basades en conceptes quantitatius i espacials, i d'una forma comparable als nens de parla anglesa.
Un altre exemple seria la influència del gènere gramatical (o la seva inexistència) en la forma de copsar la realitat referenciada pels mots. Així, que la lluna i el sol tinguin gèneres diferents en català i en alemany (o que no en tinguin, en anglès) tindria conseqüències en la imatge mental que els parlants es creen d'aquests astres. Un altre cas molt notori és el pretès efecte que tindria l'estructura sintàctica d'un idioma en el caràcter dels seus parlants. L'exemple que es posa habitualment és el de la llengua alemanya, que per a determinats temps verbals situa el verb al final de la frase. Això obligaria als oients a escoltar la frase sencera per a copsar el seu sentit, evitaria de retruc desagradables interrupcions en l'exposició d'una idea i, en conseqüència, farien de l'alemany un poble més educat i reflexiu que d'altres. Aquestes peregrines idees no tenen cap suport empíric i no val la pena dedicar-hi cap atenció.
Però si hi ha un exemple que apareix repetidament, aquest és el de la suposada riquesa lèxica dels esquimals. El primer en parlar d'això fou l'antropòleg Franz Boas, que a l'introducció a The Handbook of North American Indians (1911) mencionava que els inuit tenien quatre paraules per a designar la neu, mentre que la llengua anglesa només en tenia una. La idea va ser recuperada per Benjamin Lee Whorf, que va augmentar la llista fins a set mots i va argüir que aquest fet modificava la visió del món dels esquimals i els disposava a una forma d'existència diferent a la dels parlants d'una altra llengua. Curiosament, al llarg del temps el nombre de paraules que els esquimals presumptament utilitzen ha anat creixent: quatre, set, nou, quinze, una cinquantena... fins arribar a un article del New York Times que sense cap pudor parlava d'un centenar (!).
El primer investigador que va decidir rastrejar aquesta llegenda urbana fou l'antropòloga Laura Martin, que es va dedicar a recopilar articles on es citaven els termes esquimals per a la neu, la majoria dels quals inflava la xifra sense citar d'on provenia aquell valor. Martin va publicar els seus resultats el 1986 a la revista American Anthropologist, i el seu treball va servir de base al lingüista Geoffrey K. Pullum per a escriure un article molt àcid sobre el tema: The Great Skimo Vocabulary Hoax (1991). Pullum atacava durament el mite i venia a concloure que no era cert que els esquimals posseïssin un vocabulari especialment ric en aquest camp semàntic, o si més no, no més ric que la llengua anglesa.
Es poden fer algunes observacions addicionals a la polèmica: la primera és que caldria aclarir que entenem per «paraula» quan diem que els esquimals en tenen moltes per a designar la neu. Els idiomes esquimals —perquè no n'hi ha només un— són llengües polisintètiques, és a dir, llengües que permeten l'aglutinació de morfemes per a construir paraules, de manera que poden expresar en un sol mot derivat el que en altres llengües caldria una frase sencera. Això no evidencia una major riquesa lèxica, sinó simplement una diferent tipologia morfològica. La segona és que, tinguda en compte aquesta apreciació, sí que podríem dir que les llengües esquimals tenen un lèxic variat per a referir-se a la neu, el glaç i similars, segurament major que altres llengües (però sense arribar a les absurdes xifres que es manegen). La tercera matisació —en la que Pullum incideix— és que això no ens ha de sorprendre en absolut: qualsevol grup de persones que treballen en un camp determinat o comparteixen un conjunt de condicions desenvolupen un vocabulari especialitzat per a descriure les seves experiències quotidianes, el que es coneix com a cultural específic. Els esquimals no són diferents en aquest aspecte a qualsevol altre col·lectiu, i el seu cas és absolutament anàleg al de, per exemple, els pescadors respecte de la mar o dels seus estris de treball. Dit això, no hi ha cap evidència que justifiqui les conclusions que Whorf deriva de l'observació dels inuit, al menys en la versió forta. Sí que és cert que aquesta circumstància té conseqüències en la memorització de determinats fets, però no són diferents a les que tenen, recuperant l'exemple, els pescadors respecte dels llecs pel que fa a l'objecte del seu treball. Altres paràmetres en els que sembla que la llengua podria tenir influència són l'orientació espacial (aquest experiment afirma que la concepció del temps en els occidentals és horitzontal mentre que en els xinesos és vertical), la categorització i l'autopercepció, però hi ha científics que posen en dubte les conclusions d'aquests treballs. Steven Pinker posa l'exemple d'Alfred Bloom, que al seu llibre The Linguistic Shaping of Thought presentava el cas d'un estudi amb parlants anglesos i xinesos. La llengua xinesa no té mode subjuntiu, el que impedeix la construcció d'enunciats contrafactuals (ells els expressen mitjançant circumloquis). L'estudi de Bloom comparava les respostes a preguntes sobre textos que contenien seqüències d'implicacions derivades de premises contrafactuals, i concloïa que l'estructura de la llengua xinesa incapacitava als seus parlants per a concebre mons que només existeixen hipotèticament. Poc després els resultats foren refutats degut a errors greus en el disseny de l'experiment. Aquest, un cop refet, no mostrava diferències entre els dos grups analitzats.
Si les teories de Sapir i Whorf s'han demostrat poc fonamentades en casos de llengües tan diferents a les indoeuropees com les dels esquimals o les dels indis americans, què hem de pensar de les diferents cosmovisions que suposadament determinarien llengües de la mateixa família lingüística? Quina credibilitat hem d'atorgar a l'existència d'una «manera catalana de veure el món»? Si ja és difícil arrencar una falsa creença quan ha arrelat entre la gent, més ho és quan aquesta serveix per apuntalar interessos polítics.
El primer d'ells es refereix a la versió més extrema del relativisme lingüístic: el determinisme. Aquest iguala pensament i llenguatge: el pensament és llenguatge i la nostra concepció del món està completament determinada per les categories que el llenguatge ens proporciona. Aquesta afirmació —il·lustrada enginyosament amb la metàfora de l'ictiòleg, formulada per Arthur Eddington— té una particular variant en la creença popular de que es pensa en una llengua. Tanmateix, els estudis amb afàsics i amb sords demostren que el pensament pot existir amb independència del llenguatge, i el mateix succeeix amb altres habilitats: aquesta setmana s'ha fet públic un estudi que prova que el llenguatge no seria imprescindible per a desenvolupar la capacitat del càlcul. Nens de comunitats indígenes australianes que tenen un idioma en el que no hi ha paraules per a representar els nombres van ser capaços de demostrar habilitats matemàtiques basades en conceptes quantitatius i espacials, i d'una forma comparable als nens de parla anglesa.
Un altre exemple seria la influència del gènere gramatical (o la seva inexistència) en la forma de copsar la realitat referenciada pels mots. Així, que la lluna i el sol tinguin gèneres diferents en català i en alemany (o que no en tinguin, en anglès) tindria conseqüències en la imatge mental que els parlants es creen d'aquests astres. Un altre cas molt notori és el pretès efecte que tindria l'estructura sintàctica d'un idioma en el caràcter dels seus parlants. L'exemple que es posa habitualment és el de la llengua alemanya, que per a determinats temps verbals situa el verb al final de la frase. Això obligaria als oients a escoltar la frase sencera per a copsar el seu sentit, evitaria de retruc desagradables interrupcions en l'exposició d'una idea i, en conseqüència, farien de l'alemany un poble més educat i reflexiu que d'altres. Aquestes peregrines idees no tenen cap suport empíric i no val la pena dedicar-hi cap atenció.
Però si hi ha un exemple que apareix repetidament, aquest és el de la suposada riquesa lèxica dels esquimals. El primer en parlar d'això fou l'antropòleg Franz Boas, que a l'introducció a The Handbook of North American Indians (1911) mencionava que els inuit tenien quatre paraules per a designar la neu, mentre que la llengua anglesa només en tenia una. La idea va ser recuperada per Benjamin Lee Whorf, que va augmentar la llista fins a set mots i va argüir que aquest fet modificava la visió del món dels esquimals i els disposava a una forma d'existència diferent a la dels parlants d'una altra llengua. Curiosament, al llarg del temps el nombre de paraules que els esquimals presumptament utilitzen ha anat creixent: quatre, set, nou, quinze, una cinquantena... fins arribar a un article del New York Times que sense cap pudor parlava d'un centenar (!).
El primer investigador que va decidir rastrejar aquesta llegenda urbana fou l'antropòloga Laura Martin, que es va dedicar a recopilar articles on es citaven els termes esquimals per a la neu, la majoria dels quals inflava la xifra sense citar d'on provenia aquell valor. Martin va publicar els seus resultats el 1986 a la revista American Anthropologist, i el seu treball va servir de base al lingüista Geoffrey K. Pullum per a escriure un article molt àcid sobre el tema: The Great Skimo Vocabulary Hoax (1991). Pullum atacava durament el mite i venia a concloure que no era cert que els esquimals posseïssin un vocabulari especialment ric en aquest camp semàntic, o si més no, no més ric que la llengua anglesa.
Es poden fer algunes observacions addicionals a la polèmica: la primera és que caldria aclarir que entenem per «paraula» quan diem que els esquimals en tenen moltes per a designar la neu. Els idiomes esquimals —perquè no n'hi ha només un— són llengües polisintètiques, és a dir, llengües que permeten l'aglutinació de morfemes per a construir paraules, de manera que poden expresar en un sol mot derivat el que en altres llengües caldria una frase sencera. Això no evidencia una major riquesa lèxica, sinó simplement una diferent tipologia morfològica. La segona és que, tinguda en compte aquesta apreciació, sí que podríem dir que les llengües esquimals tenen un lèxic variat per a referir-se a la neu, el glaç i similars, segurament major que altres llengües (però sense arribar a les absurdes xifres que es manegen). La tercera matisació —en la que Pullum incideix— és que això no ens ha de sorprendre en absolut: qualsevol grup de persones que treballen en un camp determinat o comparteixen un conjunt de condicions desenvolupen un vocabulari especialitzat per a descriure les seves experiències quotidianes, el que es coneix com a cultural específic. Els esquimals no són diferents en aquest aspecte a qualsevol altre col·lectiu, i el seu cas és absolutament anàleg al de, per exemple, els pescadors respecte de la mar o dels seus estris de treball. Dit això, no hi ha cap evidència que justifiqui les conclusions que Whorf deriva de l'observació dels inuit, al menys en la versió forta. Sí que és cert que aquesta circumstància té conseqüències en la memorització de determinats fets, però no són diferents a les que tenen, recuperant l'exemple, els pescadors respecte dels llecs pel que fa a l'objecte del seu treball. Altres paràmetres en els que sembla que la llengua podria tenir influència són l'orientació espacial (aquest experiment afirma que la concepció del temps en els occidentals és horitzontal mentre que en els xinesos és vertical), la categorització i l'autopercepció, però hi ha científics que posen en dubte les conclusions d'aquests treballs. Steven Pinker posa l'exemple d'Alfred Bloom, que al seu llibre The Linguistic Shaping of Thought presentava el cas d'un estudi amb parlants anglesos i xinesos. La llengua xinesa no té mode subjuntiu, el que impedeix la construcció d'enunciats contrafactuals (ells els expressen mitjançant circumloquis). L'estudi de Bloom comparava les respostes a preguntes sobre textos que contenien seqüències d'implicacions derivades de premises contrafactuals, i concloïa que l'estructura de la llengua xinesa incapacitava als seus parlants per a concebre mons que només existeixen hipotèticament. Poc després els resultats foren refutats degut a errors greus en el disseny de l'experiment. Aquest, un cop refet, no mostrava diferències entre els dos grups analitzats.
Si les teories de Sapir i Whorf s'han demostrat poc fonamentades en casos de llengües tan diferents a les indoeuropees com les dels esquimals o les dels indis americans, què hem de pensar de les diferents cosmovisions que suposadament determinarien llengües de la mateixa família lingüística? Quina credibilitat hem d'atorgar a l'existència d'una «manera catalana de veure el món»? Si ja és difícil arrencar una falsa creença quan ha arrelat entre la gent, més ho és quan aquesta serveix per apuntalar interessos polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada