dilluns, de juny 22, 2009

[...]

Joan Solà, filòleg i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entrevistat al Quadern de El País el passat 18 de juny:
He conclòs que les comunitats humanes sòn essencialment rivals. Aqui hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totaliària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos. [...]
El poble, l'individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.

Sento insistir, però el nacionalisme és exactament això.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

I tant que sí!

Un de tants

ciutadà ha dit...

i suposo que callar i acceptar Espanya com a nació és el que ens convertirà en "no nacionalistes"

palumbuscolumbus ha dit...

Acabo de descobrir avui el seu blog, i hi percebo una certa assimetria en la indulgència: és a dir, alguns són nacionalistes. Alguns altres no. A mi em resulta útil, em resulta més útil això que no pas que em vagin donant la raó contra els altres. Sobretot si escriu en català. La gent per a la qual les seues tesis resultarien supèrflues no el llegiran: són generalment monolingües. Però a mi m'interessa tenir al davant un nacionalista castellà intel·ligent. Per no caure en l'autoindulgència.
Ara, com que veig que li ha interessat en algun moment fer paral·lelismes entre Hongria i Catalunya, ¿no s'ha plantejat que vostè seria com una mena de jueu a l'Alemanya dels anys 30, demanant als altres jueus que no siguin racistes amb el poble alemany?
Una abraçada

David & Glòria ha dit...

Moltes gràcies pel seu comentari.

És cert que els meus comentaris sobre el nacionalisme coixegen sempre del mateix peu, però si això és així és perquè d'on jo vinc les idees nacionalistes gaudeixen d'un gran suport popular. M'interessa —però només fins a cert punt: 19 posts de 360— el fenòmen del nacionalisme com a ideologia política (confrontat amb la idea de comunitat de ciutadans) i la idealització de la llengua com a senyal d'identitat. Detesto aquest essencialisme romàntic, com s'haurà adonat. Naturalment que la formació de la idea nacional és comuna a tots els països d'Europa i que en tots ells es dóna la «invenció de la tradició» que denunciava Hobsbawm; Espanya no és cap excepció, tot i que no me n'he ocupat com m'agradaria (tinc pendent de llegir Mater dolorosa de José Álvarez Junco i vull trobar temps per aprofundir en el debat sobre «el ser de España» entre Américo Castro, Ramón Menéndez Pidal, Claudio Sánchez Albornoz, Julián Marías…). Si el cas català i el basc em resulten tan xocants és perquè es donen molt més tard en el temps i perquè moltes d'aquelles ficcions segueixen vigents en el discurs de molts dirigents polítics.

Però cregui'm: no sóc cap nacionalista espanyol. Fa més de quatre anys que vaig fixar la meva residència a Alemanya, on em sento molt a gust. El fet de no usar cap de les meves llengües maternes més que en l'àmbit privat no em fa sentir-me agredit en els meus drets fonamentals.

Sobre els paral·lelismes entre Catalunya i l'Imperi Austro-Hongarès, en aquell escrit m'apartava una mica de les tesis de Sosa Wagner, a qui acusava de caure «en un cert tremendisme» i de fer «algunes propostes d'impossible aplicació». En qualsevol cas, si l'he entesa bé, la seva comparació no pot ser més desafortunada: equiparar la situació dels catalans a l'Espanya d’avui amb la dels jueus a l'Alemanya hitleriana és un despropòsit que no pot sostenir ningú seriosament.

Felicitats pel seu blog i una abraçada des de Munic,

D.

palumbuscolumbus ha dit...

Sé que la comparació és... no desafortunada (no és cap tirada de daus), però sí hiperbòlicament delirant. En realitat, no sé si des d'Alemanya se n'assabenten, però hom l'emet constantment des de Madrid però a l'inrevès, respecte als pobrets castellanoparlants que viuen a Catalunya. Volia saber què en pensava. Gràcies.
Respecte a la supervivència de ficcions lingüístiques en boca dels dirigents polítics, tampoc no sé si està gaire informat del fet que hom, aquí, interpreta l'expansió de variants llatinoamericanes del castellà com un signe de la puixança de "l'espanyol". Mentre amb l'altra mà pretenen que el valencià (contra tota autoritat filològica) és un idioma diferent del català. Per això l'interrogo sobre si és conscient de la direcció en la qual està fent força.
Pel que fa a tota la resta, ja en som dos.
Una abraçada,
p.c.