Bullshit

En circumstàncies normals, hi ha llibres que no exercirien una gran influència sobre la nostra manera de pensar, però que per el moment en el que arriben a la nostra vida, esdevenen la glopada d'aire fresc que necessitàvem, la resposta a les preguntes que ens estàvem formulant. Feia molts mesos que volia trobar un anàlisi clar i raonat sobre un dels mals que ens afligeixen, i On bullshit, del professor emèrit de la universitat de Princeton Harry G. Frankfurt, és exactament allò que estava buscant.

On bullshit, un opuscle de tan sols seixanta-set pàgines, és una brillant dissertació sobre el fenòmen que podríem traduir aproximadament com a «xerrameca», és a dir, el «fet de parlar sense substància». Aquest és el signe de la política del nostre temps, però també una amenaça insidiosa que s'ha estès a tots els àmbits: avui dia hom no pot escoltar un discurs o llegir una entrevista sense trobar-se amb un reguitzell de frases buides, una retòrica pseudo-intel·lectual o poètica agradable a l'oïda que, a poc que es grati, es queda en no-res. Xerrameca.

Després d'una sucosa anècdota protagonitzada per Ludwig Wittgenstein i d'algunes disquisicions semàntiques, Frankfurt escomet la tasca d'esbossar una teoria del bullshit. El primer que l'autor ens fa veure és que tant qui és honest com qui menteix mantenen una relació amb la veritat, mentre que la naturalesa del bullshit és essencialment diferent:

«When a honest man speaks, he says only what he believes to be true; and for the liar, it is correspondingly indispensable that he considers his statements to be false. For the bullshitter, however, all these bets are off: he is neither on the side of the true nor on the side of the false. His eye is not on the facts at all, as the eyes of the honest man and of the liar are, except insofar as they may be pertinent to his interest in getting away with what he says. He does not care whether the things he says describe reality correctly. He just picks them out, or makes them up, to suit his purpose.» (p. 56)

Aquesta manca de contacte amb la realitat fàctica fa que el bullshit sigui més perillós que la mentida:

«Someone who lies and someone who tells the truth are playing on opposite sides, so to speak, in the same game. Each responds to the facts as he understands them, although the response of the one is guided by the authority of the truth, while the response of the other defies that authority and refuses to meet its demands. The bullshitter ignores these demands altogether. He does not reject the authority of the truth, as the liar does, and oppose himself to it. He pays no attention to it at all. By virtue of this, bullshit is a greater enemy of the truth than lies are.» (p. 60-61)

Però sorprenentment, la mentida està socialment (moralment) més mal vista:

«People tend to be more tolerant of bullshit than of lies, perhaps because we are less inclined to take the former as a personal affront.» (p. 50)

La generalització del bullshit en el discurs actual pot tenir l'origen en un mal entès concepte d'implicació democràtica:

«People are frequently impelled [...] to speak extensively about matters of which they are to some degree ignorant. Closely related instances arise from the widespread conviction that it is the responsibility of a citizen in democracy to have opinions about everything.» (p. 63-64)

Però també en les doctrines filosòfiques postmodernes, que emfasitzen el relativisme:

«The contemporary proliferation of bullshit also has deeper sources, in various forms of skepticism which deny that we can have any reliable access to an objective reality, and which therefore rejects the possibility of knowing how things truly are. These "antirealist" doctrines undermine confidence in the value of disinterested efforts to determine what is true and what is false, and even in the intelligibility of the notion of objective inquiry.» (p. 64-65)

La terrible conseqüència de tot plegat és el menysteniment dels esforços per assolir coneixements veritables i la seva substitució per una còmoda i buida sinceritat personal:

«Rather than seeking primarily to arrive at accurate representations of a common world, the individual turns toward trying to provide honest representations of himself. [...] It is as though he decides as since it makes no sense to try to be true to the facts, he must therefore to be true to himself.» (p. 65-66)

En llegir aquesta frase, és difícil que no vingui a la memòria aquell estúpid quiasme: «No es cierto que la verdad nos hace libres, es la libertad la que nos hace más verdaderos». Pur bullshit.

Aquí es pot trobar una entrevista en vídeo amb Harry G. Frankfurt sobre el llibre.