Els esquimals, la neu, la llengua i les mitges veritats (I)

És ben sabut que els nacionalismes ètnics (ara se'n fan dir identitaris) tenen en els filòsofs romàntics alemanys, i especialment en Wilhelm von Humboldt, Johann Gotfried Herder i Johann Gottlieb Fichte, un referent teòric. La relació entre llengua i nació que sostenen encara avui molts nacionalistes (sense anar més lluny, els catalans) prové directament de les formulacions d'aquests pensadors de finals del XVIII i principis del XIX. Humboldt, per exemple, afirmava: «La llengua és [...] la manifestació externa de l'esperit dels pobles; la seva llengua és el seu esperit i el seu esperit és la seva llengua, no es pot pensar en ambdós més que com a idèntics». Per a ell, la llengua apareix com «un alè de la humanitat de temps obscurs, desconeguts», com la «respiració» creadora de vida, com aquella manifestació de l'esperit que viu i existeix «només en la nacionalitat» i com «vida espiritual nacional convertida en cos». En síntesi, una llengua determina una manera de copsar el món, és una cosmovisió (Weltanschauung), una idea que ja havia anticipat d'una forma menys precisa Johann Georg Hamann (teòleg, deixeble de Kant, mentor de Herder i pioner en la crítica als principis de la Il·lustració). Herder, introductor del concepte de l'esperit del poble (Volksgeist), considerava que «en cada un d'ells [dels idiomes] està marcada la intel·ligència d'un poble i el seu caràcter [...] el geni d'un poble [no es manifesta] en cap part millor que en la fisiognomia de la parla». És Herder qui estableix el contrast entre el caràcter natural de la nació i l'artificial de l'Estat, i qui elabora el concepte organicista de la nació a partir d'aquest símil naturalista (arribarà a parlar de l'«animal nacional», de la «fisiologia del grup nacional» i, com ja hem dit, de l'«ànima» i l'«esperit» de la nació). Fichte, en els seus Discursos a la nació alemanya, sostenia que «els primers, originals i verdaderament naturals límits dels estats són, més enllà de qualsevol dubte, els seus límites interns [que es corresponen amb el fet de] parlar la mateixa llengua». Com ja vam veure (I, II), d'aquests principis filosòfics es deriven uns principis polítics antiil·lustrats i antirracionalistes, contraposats a la nació de ciutadans sorgida dels ideals de la Revolució Francesa.

L'al·lusió al nacionalisme català no és gratuïta, els seus discursos estan farcits de referències d'aquest tenor. Una de les que ha fet fortuna és el símil genètic («el català és l'ADN de Catalunya»), que va introduir Pasqual Maragall i al que aviat s'hi van sumar entusiastes Jordi Pujol, Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas («L'idioma és la columna vertebral, l'ADN de la nostra cultura, de la nostra forma de ser i de la nostra realitat com a pobles»). Maragall també va fer seu el principi humboldtià de la Weltanschauung en un debat parlamentari amb Josep Piqué, en defensar que existia «una forma catalana de veure el món». Aquest lligam entre llengua i persona —entre llengua i comunitat— i l'atorgament d'un rol que transcendeix la mera funció comunicativa per a situar-la en el cor de la identitat es veu molt clar en aquest exemple: la Plataforma per la Llengua va editar en una guia on aconsella com actuar en diferents situacions on l'interlocutor no entén el català i intenta esvair els dubtes que pugui tenir el catalanoparlant: «Davant de qualsevol situació no hi hem de veure pas el conflicte, sinó la gran satisfacció que sentirem per l'aportació positiva que ens fem a nosaltres mateixos i a la nostra llengua en tant que part integrant de la nostra identitat i, per tant, del nostre sentiment com a persona». I és que de vegades «s'arriba als extrems que, intentant justificar aquesta manca d'autoestima, sovint es recorre a arguments verbals totalment ficticis i mancats de sentit, com ara pretendre que la llengua és només un instrument de comunicació».

Aquestes teories van sortir de l'àmbit estrictament especulatiu en trobar suport en la lingüística moderna. Els dos principals impulsors de l'anomenat relativisme lingüístic foren Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que van plantejar el que es coneix com a «hipòtesi de Sapir-Whorf», que estableix —en la seva forma forta— que la llengua determina el pensament del parlant. Avui dia aquesta hipòtesi està totalment desacreditada i només s'accepten, i amb matisos, alguns elements de la versió feble (que afirma que la llengua té certa influència en la forma de conceptualitzar i memoritzar la realitat). Un altre pensador que ha sostingut tesis afins és Willard Van Orman Quine, qui va introduir el concepte d'indeterminació de la traducció.

Però jo volia parlar d'esquimals i ja m'he estès massa; ho deixo pel proper post.


(cont.)