Subjecte, llenguatge, art

Continuo amb les lectures per al viatge a Viena. Per fi m'enfronto a Afinidades vienesas, de Josep Casals, que ha romangut força temps desatès a les lleixes de casa.

El llibre és, amb tota seguretat, el més complet que s'ha escrit sobre els protagonistes de la Viena del tombant de segle com a conjunt. Naturalment, cada obra que tracta aquest moment històric ho ha fet des d'un enfoc lleugerament diferent, uns més centrats en la història política (Schorske), d'altres en una persona en concret (Janick & Toulmin, Marizzi & Muñoz) i d'altres en la contraposició entre períodes (Riedl). El treball de Casals té una vocació generalista, en la línia de Pérez Gay, Valverde, Cacciari o les compilacions de Casullo o Daviau. Només les monografies existents ens poden aportar una visió més detallada.

Casals edifica l'obra a partir de la confrontació de personalitats, a la manera de Plutarc i les seves vides paral·leles. Alguns emparellaments són molt clars (Mahler/Schönberg, Klimt/Schiele, Loos/Wagner), d'altres són menys evidents però amb una lògica al darrera (Weininger/Kraus, Freud/Schnitzler, Mauthner/Hofmannsthal) i fins i tot n'hi ha algun d'inesperat (Wittgenstein/Musil).

El resultat és desigual, tot i mantenir un nivell altíssim al llarg de tot el recorregut. Algunes exposicions pequen de farragoses (Mach, Freud), d'altres s'enllesteixen massa ràpid (Mauthner, Musil) i d'altres són francament brillants (com la de Schnitzler, per exemple). Les tres grans crisis d'aquell temps –la del subjecte, la del llenguatge i la de l'art– estan tractades amb profusió, connectant les diferents manifestacions i les perspectives sota les que van ser abordades, amb l'ombra de Nietzsche planant sobre totes elles. Posats a ser primmirats, només trobaria a faltar un tractament més destacat d'alguns literats que no compten amb capítols propis, sinó tan sols amb referències: Hermann Broch, Joseph Roth, Peter Altenberg o Elias Canetti, el marmessor d'aquesta època. D'altres com Stefan Zweig, Lou Andreas-Salomé, Franz Werfel, Hermann Bahr, Richard Beer-Hofmann, Franz Blei o Felix Salten potser no feren una contribució artística tan rellevant com per engruixir encara més les prop de set-centes pàgines que té el llibre.

En resum, un gran assaig que potser s'assaboreix millor amb un bagatge previ, però que el lector interessat en aquest apassionant període sabrà valorar per la seva profunda mirada.