[...]

Seyed Davoud M. Salehi, ambaixador de l'Iran a Espanya:


«Nuestras leyes establecen que se ampute la mano del que roba. Esto no es aceptado por Occidente, pero en el campo de los Derechos Humanos hay que tener en cuenta las costumbres, las tradiciones, la religión y el desarrollo económico del país. Es necesario aceptar unas leyes para preservar la salud de la sociedad, si no, ésta se encontraría en peligro. [La condemna a l'amputació d'un membre és equiparable a la] decisión de un médico de amputar una extremidad para detener un proceso de gangrena.»


La relativitat dels drets humans, l'organicisme social i de com l'elecció de les analogies pot mostrar la podridura de la moral.

[Fisking]

Algú que menteix i algú que diu la veritat estan jugant en bàndols oposats, per dir-ho així, del mateix joc. Cadascun respon als fets com els entén, tot i que la resposta d'un està guiada per l'autoritat de la veritat, mentre que la resposta de l'altre desafia aquesta autoritat i refusa les seves demandes. El bullshitter ignora aquestes demandes. No rebutja l'autoritat de la veritat, com fa el mentider, ni s'oposa a ella. Senzillament no li presta cap atenció. En virtut d'això, la xerrameca és un enemic més gran de la veritat que les mentides.

Harry G. Frankfurt, On bullshit

¿Cometió un error [un error?!] al declarar que hubo contactos con ETA después del atentado de la T-4?
Decir lo que ha pasado [que va mentir], cuando se puede decir [?] y con la prudencia que exigen estas cosas, no es un error, es un ejercicio de sinceridad [un exercici de sinceritat pot ser un error, no són termes contraposats]. Me produce una cierta sorpresa, porque ésta sería la primera vez que uno, a sí mismo [aquesta sintaxi...], se tiene que defender por algo que cuenta con la mayor naturalidad [la naturalitat amb les que les exposem no fa més defensables les nostres posicions].

Pero antes no se había dicho que había habido contactos.
Mire, antes se había dicho lo mismo que he dicho ahora, exactamente lo mismo, que después de la violencia se había acabado la posibilidad de un proceso de paz con diálogo [No, no es va dir això. Es va afirmar que no hi havia hagit més contactes ni reunions, i ara els deslliga de la seva finalitat. Però si van seguir els contactes sense que hi hagués la possiblitat d'arribar a un «final dialogat de la violència», quin era l'objectiu?]. Y se acabó. La prueba de que se acabó es que ETA rompió el alto el fuego [la treva com a simple acte de parla. No queda trencada amb els assassinats de la T-4, sinó quan es declara «oficialment»]. Si no, no lo hubiera roto [i, en conseqüència, seguiria ETA en treva? amb morts?]. Y lo único que el Gobierno hace y hará siempre que sea necesario para la lucha antiterrorista es, lógicamente, tener la información oportuna [Més bullshit. Aquí sembla donar a entendre què es perseguia amb la continuació dels contactes després dels assassinats: aconseguir informació. Quina? Entén el que diu? S'adona de què vol dir que obtenir informació és «lo único» que farà el Govern «siempre que sea necesario» per a la lluita antiterrorista? Sap que vol dir «oportú»?].

Pero... con ese razonamiento se puede pensar que ahora puede estar habiendo algún tipo de contactos.
No. Ahora no hace falta tener información [quan es «ahora»? Calia després de l'atemptat?]. Es evidente [?]. En el momento en que rompe el alto el fuego, lo único que hay es toda la firmeza por mi parte para combatir a ETA en todos los frentes. Toda la firmeza [de nou, la fermesa aflora amb la declaració, no amb les morts. I el pitjor, el reconeixement explícit del que significa l'Estat de Dret pel president: no es va combatre el terrorisme «en todos los frentes» durant la treva]. Pero, como he dicho, en el intento del proceso de paz hubo mucha gente: expertos, organizaciones internacionales, incluso representaciones oficiales de otros países que participaron y que hasta el último momento apuraron todas las posibilidades de que no se consumara la ruptura del alto el fuego [i un cop més: la consumació de la ruptura de la treva no ve donada pels fets, sinó per les paraules].


(José Luis Rodríguez Zapatero, entrevistat a 20 Minutos)

L'obra per a pianola de Conlon Nancarrow

Quan hom comença a indagar en les aportacions nord-americanes a la composició contemporània acaba invariablement topant amb la figura de Conlon Nancarrow. Nancarrow (1912-1997) és un compositor amb una biografia peculiar: membre del Partit Comunista, s'allistà a les Brigades Internacionals i combatí a la Guerra Civil espanyola amb la Abraham Lincoln Brigade. En tornar als Estats Units li va ser retirat el passaport nord-americà a causa de la seva filiació política i per tal d'evitar la «caça de bruixes» maccarthista es va exiliar a Mèxic el 1940, país del que n'adquirí la nacionalitat el 1955 i en el que romangué fins la seva mort. Musicalment Nancarrow es va formar al conservatori de Cincinnati i més tard va assistir a lliçons privades amb Roger Sessions, Walter Piston i Nicolas Slonimsky a Boston. El 1939, abans de perdre el visat, Nancarrow es mudà a New York, on va fer la coneixença d'Elliott Carter, Aaron Copland, Wallingford Riegger i Minna Lederman. Allà va llegir el llibre New Musical Resources de Henry Cowell, que exerciria una influència decisiva en la seva trajectòria.

L'elevada exigència requerida per a interpretar les seves obres li feia difícil trobar pianistes amb la tècnica necessària, i l'emigració a Mèxic encara va agreujar més aquesta situació. Per a evitar aquest problema Nancarrow primer va intentar construir un conjunt de percussió mecànic, però sense èxit, i després –seguint el que Cowell suggeria al seu llibre– va començar a utilitzar una pianola per a les seves composicions. Una pianola consta d'un mecanisme preprogramat que toca melodies a partir de rotlles de paper perforat i que no necessita l'ajuda d'un pianista per a prémer les tecles o els pedals. L'execució de la pianola pot no ser completament automàtica, i aleshores el pianolista pot interpretar la seva pròpia versió de la peça mitjançant pedals i palanques de control. Així doncs aquest instrument permetia Nancarrow crear patrons rítmics extremadament complexos a una velocitat més enllà de les possibilitats d'un intèrpret humà. Nancarrow va viatjar temporalment a New York el 1947, on va comprar una pianola Ampico de segona mà i una màquina adaptada per a permetre-li perforar els rotlles a ell mateix, copiada d'una propietat de J. Lawrence Cook (probablement una Leabarjan). Als anys cinquanta va adquirir una segona Ampico, que constituí el seu entorn de treball definitiu. A més de la tasca de composició –més de cinquanta estudis al llarg de quaranta-cinc anys–, Nancarrow va fer aportacions al perfeccionament de l'instrument, i l'adaptà per a estendre'n la gamma tímbrica; per exemple, cobrint els percussors amb cuir o metall, una tècnica influïda pels pianos preparats de John Cage. Per als interessats en el desenvolupament de l'estil de Nancarrow, el musicòleg Kyle Gann –que ja ha aparegut amb anterioritat en aquest blog– és l'autor d'una obra de referència: The Music of Conlon Nancarrow.

Veure representada la música de Nancarrow per a pianola a l'actualitat no és gens fàcil, no només per la manca d'intèrprets especialitzats en aquest instrument i en la música del compositor americà, sinó també per la dificultat d'obtenir els rotlles perforats. Els rotlles originals de Nancarrow estan custodiats per la fundació Paul Sacher de Basilea, que fins el moment no s'ha interessat en publicar una edició dels estudis i ni tan sols ha permès els investigadors fotocopiar els rotlles originals per a corregir i documentar-ne els errors, així com fer-ne còpies que permetin l'obra de Nancarrow perviure. Si a algú devem les escasses interpretacions públiques dels estudis per a pianola és al professor Wolfgang Heisig. Heisig ha generat rotlles perforats a partir de les partitures publicades, ha comprat privadament còpies dels rotlles originals quan li ha estat possible i n'ha impulsat la difusió comercialitzant-los en aquesta web. Molts músics amb menys paciència i dedicació han optat per fer transcripcions per altres instruments de les obres per a pianola menys exigents tècnicament.

Coneixia una mostra de la música de Nancarrow pel volum que Naxos li dedicà dins la sèrie American Classics, però aquest no incloïa cap obra per a pianola (tot i que sí una transcripció per a piano de l'Study No. 15). Aquestes poden trobar-se a la integral per a pianola que la discogràfica Wergo ha editat en cinc CDs. Dissabte passat, en un concert que forma part del festival Musica Viva que té lloc aquestes setmanes a Munic, vam poder gaudir de l'Study No. 41 for two Player Pianos (1981). La composició, d'influències jazzístiques i una relació del tempo basada en números irracionals (l'arrel cúbica de 13/16, l'arrel quadrada de 2/3...), evidenciava el perquè Nancarrow va haver d'acudir a aquest enginy mecànic: la velocitat de l'execució era tan vertiginosa i el ritme tan complex que certament cap pianista podria interpretar-la amb precisió. El control de les pianoles va ser a càrrec precisament de Wolfgang Heisig i Rex Lawson, aquest darrer amic personal del compositor i ambdós mestres consumats en la matèria. L'efecte sobre l'auditori va ser tan captivador que al final de la interpretació bona part dels presents ens acostàrem a l'escenari encuriosits a observar de prop l'instrument i a escoltar les amables explicacions dels intèrprets.

Aquest és un vídeo amb música de Nancarrow i dades biogràfiques d'ell i del pintor i arquitecte mexicà Juan O'Gorman.

[...]

Sobre la sentència del Tribunal Suprem per l'anomenat «cas Atutxa». D'aquest article, aquesta perla:

En ese contexto, la condena, fuera de los parámetros de la estricta formalidad jurídica, carece de legitimación social.

És a dir, que les sentències judicials han d'ajustar-se a la «legitimitat social» –sigui el que sigui això– i no a la llei. La rèplica, impecable: La legitimació democràtica dels jutges. Sembla mentida que encara s'hagi d'explicar segons què.


(via el blog de Santiago González)

Contra el determinisme biològic

Torno al tema de la naturalesa humana, del que m'he ocupat en el passat. I el reprenc amb l'obra antideterminista per antonomàsia: No está en los genes. Racismo, genética e ideología (Not in our genes. Biology, ideology and human nature, 1984) de Richard C. Lewontin, Steven Rose i Leon J. Kamin. Lewontin és fundador de l'organització Science for the People i ha mantingut una activa oposició al neodarwinisme també en altres obres com El sueño del genoma humano y otras ilusiones i Genes, organismo y ambiente, així com en debats als mitjans de comunicació (per exemple, amb cartes [I, II] al New York Review of Books).

Els autors comencen el llibre posant les seves cartes damunt la taula: ells són marxistes, socialistes, i consideren que el determinisme biològic no és únicament una teoria científica errònia, sinó un instrument de poder de la classe dominant per a blindar el model de societat capitalista burgesa i justificar l'statu quo (que condemna les classes baixes i les minories oprimides a assumir el seu rol natural dins la societat i deixar-se de reivindicacions eixorques). Els títols dels capítols poden donar una idea de la càrrega ideològica que té l'assaig: «La nueva derecha y el viejo determinismo», «La política del determinismo biológico», «La ideología burguesa y el origen del determinismo»... Lewontin et alii utilitzen una estratègia molt astuta: en presentar-se a si mateixos com compromesos políticament i insistir en la impossibilitat de desideologitzar la praxi científica, predisposen al lector a assumir que els seus adversaris han de tenir necessàriament una agenda política oculta. Tanmateix, i admetent que hi ha casos en que podrà ser cert, és una simplificació molt grollera fer correspondre visions científiques i polítiques. De fet, alguns dels principals psicòlegs evolutius simpatitzen amb el progressisme polític, i ja vam veure com Peter Singer demanava un esforç a l'esquerra per assumir els principis del darwinisme modern.

Tot seguit passen a tractar algunes de les manifestacions històriques del determinisme biològic més extrem: les diferències racials, de sexe i classe en el QI (una versió abreujada del treball de Gould que ja vam veure a I, II, III i IV), la «guerra dels sexes» i la societat patriarcal, els tractaments psiquiàtrics per a persones socialment conflictives o alienades i en particular, la diagnosi de l'esquizofrènia. La crítica de la sociobiologia –la més interessant pel tema que ens ocupa– es centra principalment en la visió de la naturalesa humana d'Edward Osborne Wilson, i apunta en la direcció que havíem formulat en un post anterior. A més del problema de que l'única «prova» de les especulacions que pretenen reconstruir l'origen de les característiques socials mitjançant la selecció natural és la plausabilitat, els autors assenyalen quatre classes d'errors dels sociobiolègs. El primer és l'ús de conjunts arbitraris com a unitats evolutives, quan la realitat és que si la consideració de què és el que evoluciona és un problema molt complex ja a nivell de l'organisme, com no ho serà en relació al comportament. El segon error és de la reificació, el considerar que creacions mentals fruit de cultures i èpoques determinades són realment elements subjectes a les lleis de l'evolució. En tercer lloc denuncien la confusió entre metàfores i entitats reals, en un procés que equipara metafòricament les institucions socials humanes al regne animal, per a després derivar el comportament humà de l'animal com si fos un cas particular d'un fenòmen general d'abast universal a la naturalesa. Finalment critiquen la inclusió de diferents fenòmens sota una mateixa rúbrica (com en el cas de l'estudi de l'agressió). Una crítica més de fons és el reduccionisme que suposa assumir un caràcter determinant dels gens en el comportament (ni que sigui matisat en «tendències», «predisposicions» o «propensions»), quan –sempre segons els autors– els trets manifests d'un organisme no estan determinats pels gens, sinó que són una conseqüència de la interacció d'aquests amb el medi ambient. També alerten de la confusió –sobre la que també insistia Gould en el cas de les mesures humanes– entre correlació i causalitat. Hi ha una interessant reflexió que val la pena reproduir íntegrament:

La heredabilidad de una característica es indicativa de la variación genética existente en la población y no de una homogeneidad genética. [...] Una característica para la que todos los individuos son genéticamente idénticos tendrá una heredabilidad de cero, porque ésta es una medida de la proporción de variación en una población que surge de sus diferencias genéticas. La genética humana no tiene ningún método para detectar la presencia de genes que controlen los caracteres conductuales si estos genes son idénticos en todos. Esto plantea la pregunta de si los sociobiólogos creen que los seres humanos son genéticamente uniformes debido a los genes de «naturaleza humana». Si es así, estos genes no serán detectados por los estudios de heredabilidad. Si no, entonces ¿en qué consiste la naturaleza humana genéticamente controlada? Si sólo algunas personas tienen genes para la agresividad, entonces tanto la agresión como la no agresión forman parte de la naturaleza humana.

Malgrat la duríssima crítica al determinisme genètic, els autors tenen molta cura de distanciar-se del determinisme cultural extrem i del concepte de tabula rasa, i de fet rebutgen la dicotomia nature-nurture (tot i que a la pràctica cap participant en la disputa exclou «per complet» la visió de l'oponent). Tampoc combreguen amb la sociologia de la ciència més radical –la de Bloor, Wolgar, Barnes i Latour– ni amb les postures antipsiquiàtriques de Thomas Szasz, Ronald D. Laing i Michel Foucault. La seva aposta és per una síntesi un xic vaporosa que ells anomenen –en el més pur estil hegelià i marxista– «dialèctica».

Com era d'esperar, les tesis del llibre no van quedar sense reposta. Dos dels més eminents neodarwinistes contestaren, Richard Dawkins a la revista New Scientist i Steven Pinker al llibre The Blank Slate (capítol 6, Political Scientists), tot acusant els autors d'atacar un «home de palla» que no representa les verdaderes tesis de la sociobiologia, sinó una grotesca desfiguració interessada.