American Classics

El segle XX ha estat, innegablement, el segle dels Estats Units d'Amèrica. La transformació que va experimentar progressivament el país, culminada després de la Segona Guerra Mundial, el convertí en el representant d'occident per antonomàsia, eclipsant els antics estats europeus, que entraren en decadència. Aquesta supremacia econòmica, unida a l'aportació que feu la immigració europea que escapava del nazisme, els va empènyer a la creació artística amb una sòlida confiança en ells mateixos. Marcaren les tendències i assenyalaren el camí a seguir. Com mai abans, els Estats Units se situaren a l'avantguarda i esdevingueren un referent que no podia ser ignorat.

Això succeí en tots els àmbits de la cultura, i la música no va ser una excepció. Fins al segle XX, Europa sempre havia sentat càtedra per a la música clàssica, repartint-se les contribucions principalment entre Alemanya, França i Itàlia. A partir de la segona postguerra, va ser Europa qui mirà cap als Estats Units per veure què s'hi ordia. Aquesta «declaració d'independència musical» va ser important per a l'autoestima dels americans, perquè si bé la música popular més difosa (el blues, el jazz i el rock) havia nascut allà, seguia existint una certa arrogància entre les elits intel·lectuals europees envers la jove nació quant a la música (mal) anomenada «culta».

El segell discogràfic Naxos, del que ja he parlat en una altra ocasió, ha dedicat una col·lecció a aquests nous clàssics americans. El catàleg inclou, per descomptat, els grans noms de la música americana: Charles Ives, Aaron Copland, Samuel Barber, Virgil Thomson, George Gershwin o Leonard Bernstein; però també aquells compositors que, a partir del serialisme de Schönberg, van fer una aportació original al desenvolupament de la música moderna: Elliott Carter, Henry Cowell, Milton Babbitt, Roger Sessions, George Crumb, Conlon Nancarrow o Gloria Coates. I certificant ja la categoria de clàssica de la música més experimental, no oblida compositors com John Cage, Morton Feldman, Stefan Wolpe, John Adams, Terry Riley o Philip Glass. Molts d'ells han estat guardonats amb el premi Pulitzer.

Sense pretendre restar importància als grans creadors europeus d'aquest període –que n'hi ha, i molts–, el cert és que no es pot tenir una visió ponderada de la música clàssica dels darrers seixanta anys sense prestar la deguda atenció a aquests compositors.

Jasper Johns, Flag (1954)