[...]

Sobre la sentència del Tribunal Suprem per l'anomenat «cas Atutxa». D'aquest article, aquesta perla:

En ese contexto, la condena, fuera de los parámetros de la estricta formalidad jurídica, carece de legitimación social.

És a dir, que les sentències judicials han d'ajustar-se a la «legitimitat social» –sigui el que sigui això– i no a la llei. La rèplica, impecable: La legitimació democràtica dels jutges. Sembla mentida que encara s'hagi d'explicar segons què.


(via el blog de Santiago González)

Contra el determinisme biològic

Torno al tema de la naturalesa humana, del que m'he ocupat en el passat. I el reprenc amb l'obra antideterminista per antonomàsia: No está en los genes. Racismo, genética e ideología (Not in our genes. Biology, ideology and human nature, 1984) de Richard C. Lewontin, Steven Rose i Leon J. Kamin. Lewontin és fundador de l'organització Science for the People i ha mantingut una activa oposició al neodarwinisme també en altres obres com El sueño del genoma humano y otras ilusiones i Genes, organismo y ambiente, així com en debats als mitjans de comunicació (per exemple, amb cartes [I, II] al New York Review of Books).

Els autors comencen el llibre posant les seves cartes damunt la taula: ells són marxistes, socialistes, i consideren que el determinisme biològic no és únicament una teoria científica errònia, sinó un instrument de poder de la classe dominant per a blindar el model de societat capitalista burgesa i justificar l'statu quo (que condemna les classes baixes i les minories oprimides a assumir el seu rol natural dins la societat i deixar-se de reivindicacions eixorques). Els títols dels capítols poden donar una idea de la càrrega ideològica que té l'assaig: «La nueva derecha y el viejo determinismo», «La política del determinismo biológico», «La ideología burguesa y el origen del determinismo»... Lewontin et alii utilitzen una estratègia molt astuta: en presentar-se a si mateixos com compromesos políticament i insistir en la impossibilitat de desideologitzar la praxi científica, predisposen al lector a assumir que els seus adversaris han de tenir necessàriament una agenda política oculta. Tanmateix, i admetent que hi ha casos en que podrà ser cert, és una simplificació molt grollera fer correspondre visions científiques i polítiques. De fet, alguns dels principals psicòlegs evolutius simpatitzen amb el progressisme polític, i ja vam veure com Peter Singer demanava un esforç a l'esquerra per assumir els principis del darwinisme modern.

Tot seguit passen a tractar algunes de les manifestacions històriques del determinisme biològic més extrem: les diferències racials, de sexe i classe en el QI (una versió abreujada del treball de Gould que ja vam veure a I, II, III i IV), la «guerra dels sexes» i la societat patriarcal, els tractaments psiquiàtrics per a persones socialment conflictives o alienades i en particular, la diagnosi de l'esquizofrènia. La crítica de la sociobiologia –la més interessant pel tema que ens ocupa– es centra principalment en la visió de la naturalesa humana d'Edward Osborne Wilson, i apunta en la direcció que havíem formulat en un post anterior. A més del problema de que l'única «prova» de les especulacions que pretenen reconstruir l'origen de les característiques socials mitjançant la selecció natural és la plausabilitat, els autors assenyalen quatre classes d'errors dels sociobiolègs. El primer és l'ús de conjunts arbitraris com a unitats evolutives, quan la realitat és que si la consideració de què és el que evoluciona és un problema molt complex ja a nivell de l'organisme, com no ho serà en relació al comportament. El segon error és de la reificació, el considerar que creacions mentals fruit de cultures i èpoques determinades són realment elements subjectes a les lleis de l'evolució. En tercer lloc denuncien la confusió entre metàfores i entitats reals, en un procés que equipara metafòricament les institucions socials humanes al regne animal, per a després derivar el comportament humà de l'animal com si fos un cas particular d'un fenòmen general d'abast universal a la naturalesa. Finalment critiquen la inclusió de diferents fenòmens sota una mateixa rúbrica (com en el cas de l'estudi de l'agressió). Una crítica més de fons és el reduccionisme que suposa assumir un caràcter determinant dels gens en el comportament (ni que sigui matisat en «tendències», «predisposicions» o «propensions»), quan –sempre segons els autors– els trets manifests d'un organisme no estan determinats pels gens, sinó que són una conseqüència de la interacció d'aquests amb el medi ambient. També alerten de la confusió –sobre la que també insistia Gould en el cas de les mesures humanes– entre correlació i causalitat. Hi ha una interessant reflexió que val la pena reproduir íntegrament:

La heredabilidad de una característica es indicativa de la variación genética existente en la población y no de una homogeneidad genética. [...] Una característica para la que todos los individuos son genéticamente idénticos tendrá una heredabilidad de cero, porque ésta es una medida de la proporción de variación en una población que surge de sus diferencias genéticas. La genética humana no tiene ningún método para detectar la presencia de genes que controlen los caracteres conductuales si estos genes son idénticos en todos. Esto plantea la pregunta de si los sociobiólogos creen que los seres humanos son genéticamente uniformes debido a los genes de «naturaleza humana». Si es así, estos genes no serán detectados por los estudios de heredabilidad. Si no, entonces ¿en qué consiste la naturaleza humana genéticamente controlada? Si sólo algunas personas tienen genes para la agresividad, entonces tanto la agresión como la no agresión forman parte de la naturaleza humana.

Malgrat la duríssima crítica al determinisme genètic, els autors tenen molta cura de distanciar-se del determinisme cultural extrem i del concepte de tabula rasa, i de fet rebutgen la dicotomia nature-nurture (tot i que a la pràctica cap participant en la disputa exclou «per complet» la visió de l'oponent). Tampoc combreguen amb la sociologia de la ciència més radical –la de Bloor, Wolgar, Barnes i Latour– ni amb les postures antipsiquiàtriques de Thomas Szasz, Ronald D. Laing i Michel Foucault. La seva aposta és per una síntesi un xic vaporosa que ells anomenen –en el més pur estil hegelià i marxista– «dialèctica».

Com era d'esperar, les tesis del llibre no van quedar sense reposta. Dos dels més eminents neodarwinistes contestaren, Richard Dawkins a la revista New Scientist i Steven Pinker al llibre The Blank Slate (capítol 6, Political Scientists), tot acusant els autors d'atacar un «home de palla» que no representa les verdaderes tesis de la sociobiologia, sinó una grotesca desfiguració interessada.

Un bailaor a la revolució russa

«Bailando por bulerías en el tabladillo de Alpinskaia Rosa estaba yo una noche de noviembre cuando vi llegar al portero con la cara descompuesta. Subió al tablado, mandó parar la orquesta y gritó:
– ¡Ha estallado la revolución! ¡Sálvese quien pueda!»

Un llibre únic en el seu gènere, un episodi històric narrat des d'un punt de vista insòlit. El periodista sevillà Manuel Chaves Nogales relata magistralment a El maestro Juan Martínez que estaba allí (1934) les peripècies de Juan Martínez i la seva dona Sole a Rússia durant la revolució bolxevic. I qui és ell? «Martínez es flamenco, de Burgos, bailarín. Tiene cuarenta y tres años, una nariz desvergonzadamente judía, unos ojos grandes y negros de jaca jerezana, una frente atormentada de flamenco, un pelo requetepeinado de madera charolada, unos huesos que encajan mal, porque, indudablemente, son de muy distintas procedencias –arios, semitas, mongoles–, y un pellejo duro y curtido como el cordobán». La parella, que es guanya la vida actuant a cabarets d'arreu d'Europa, arriba a Rússia fugint de la Gran Guerra, que els sorprengué a Turquia, tot esperant que la situació sigui allí més suportable. Els esdeveniments històrics els persegueixen, però, i són testimonis involuntaris de l'aixecament contra el el règim del Tsar. La revolució troba Martínez «vestido de corto, con chaquetilla de terciopelo y alamares. Un traje a propósito para una revolución», i Chaves Nogales posarà en boca seva esgarrifoses històries de patiment i de desesperada lluita per la supervivència. Al llibre desfilen honrats i convençuts comunistes que se sacrifiquen abnegadament pels seus ideals, i alhora brutals criminals que aprofiten el seu poder omnímode per atemorir la població i comportar-se amb la crueltat més bàrbara. La revolució, la guerra civil, el terror roig i la fam es succeeixen en un escenari de matances indiscriminades, pogroms, especulació i misèria extrema. Martínez, atrapat en una guerra que no és la seva, trampeja per sortir-se'n fent valdre el seu enginy i serà la picaresca –i la fortuna– la que li salvarà la vida els sis anys que passa a Rússia abans de poder escapar. El llibre es publicà el 1934 i no va servir per dissuadir els seus conciutadans del perillós rumb que prenia la situació política: com diu Roberto Frías a Letras Libres, els fets que es novel·len són «un extraño presagio de lo que se vendrá encima en España y en toda Europa».

De Chaves Nogales, membre de la millor generació de periodistes d'Espanya –la de Pla, Camba, Gaziel, Xammar, Corpus Barga, González-Ruano...–, tinc pendent la lectura de les seves cròniques republicanes. És autor també d'un llibre d'històries inspirades en la Guerra Civil i escrites durant la contesa (A sangre y fuego, «lo más importante que se escribió de la guerra durante la guerra» diu Trapiello al pròleg) i de la biografia del torero Juan Belmonte, considerada per molts la millor biografia escrita en llengua castellana. La Diputació Provincial de Sevilla va reunir la seva obra periodística completa en dos volums, que vaig intentar adquirir aquest Nadal sense èxit, així com la seva obra narrativa completa. Potser hauríem d'agrair a Andrés Trapiello els elogis que li dedicà a Las armas y las letras, que estimularen les reedicions de que ara gaudim i el merescut rescat de l'oblit d'un narrador admirable.

D'un temps, d'un país (amarga postdata)

Aquest «patriota català» a qui se li ha dedicat un carrer a Santa Coloma de Cervelló fou condemnat pel Tribunal Suprem a dotze anys de presó com inductor dels assassinats de José M. Bultó i Marquès i Joaquim Viola i Sauret, als que em vaig referir en un post anterior.

L'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) s'ha querellat contra el consistori per un delicte d'enaltiment del terrorisme. Ho podrien fer també amb aquest individu. Ara que alguns consideren que «en este país todo el mundo ha sido terrorista», jo invoco Fest.

(via Criterio.es. Val la pena també llegir l'article que va dedicar-li Arcadi Espada a El Mundo)

[Hemeroteques]

Fa uns mesos vaig dedicar un extens post a la negociació entre el Govern i ETA. Malgrat totes les notícies que han anat apareixent a la premsa des d'ençà no he volgut continuar escrivint sobre el tema, però després de llegir la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero a El Mundo (resum a I, II) m'és impossible no referir-me a aquestes declaracions.

En un moment de l'entrevista, Zapatero afirma:

— Los contactos continuaron con una situación ya muy deteriorada, muy deteriorada. Y fue debido al deseo de instancias internacionales. Al ver que tenían toda la buena voluntad de que pudiera verse la luz al final del túnel, de que aquello no fuera el fin... Pero la verdad es que había ya muy pocas posibilidades.
— ¿No le creó un conflicto ético autorizar que siguieran los contactos con quienes acababan de matar?

— En absoluto. [...] Mi principio ético era agotar hasta el último suspiro para evitar que hubiera más víctimas.

És a dir, el president reconeix obertament que els contactes amb ETA van continuar després de l'atemptat de la T-4. Però què va afirmar aleshores el Govern? Doncs Juan Cruz Osta tira d'hemeroteca i ens ho recorda. Copio:

1. Zapatero ordena suspendre totes les iniciatives per a desenvolupar el diàleg amb ETA (Comunicat de La Moncloa, 30.12.2006):

«Después del atentado terrorista contra la Terminal 4 del aeropuerto de Barajas, el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, ha ordenado suspender todas las iniciativas para desarrollar el diálogo con ETA, ya que no se dan las condiciones establecidas en la Resolución Parlamentaria de mayo de 2005.
El Gobierno considera que el atentado es absolutamente incompatible con el alto el fuego permanente que la propia ETA declaró hace nueve meses y contrario a la resolución del Parlamento de mayo de 2005. En consecuencia, como no se dan las condiciones establecidas, el presidente del Gobierno ha ordenado suspender todas las iniciativas para desarrollarese diálogo.»

2. Zapatero assegura que ETA ha posat «punto y final» (sic) al procés de pau amb l'atemptat (Reunió informal amb periodistes durant la celebració de la Pasqua Militar, recollida a El País, 06.01.2007)

3. Zapatero reitera que el diàleg ha arribat «a su punto final». (Compareixença davant la premsa al Senat després de la Conferència de Presidents, recollida per EFE, 11.01.2007)

4. Zapatero diu que «nadie se plantea un escenario de diálogo» ni amb ETA ni amb el seu entorn. I reitera que «con violencia no hay diálogo» (Declaracions en una trobada amb empresaris, recollides per EFE, 17.01.2007)

5. Zapatero assegura que «no hay ninguna expectativa de diálogo con la banda terrorista ETA» (El Mundo, 28.01.2007)

6. Zapatero garanteix que a l'actualitat «no hay ningún contacto para el diálogo» amb ETA (Entrevista a Onda Cero recollida per EFE, 15.03.2007)

7. Zapatero insisteix en que «no ha habido ningún diálogo» ni «reunión» i qualifica de «dislate» les informacions que asseguren que l'Executiu ha mantingut un diàleg amb la direcció d'ETA després de l'atemptat de la T-4 (EFE, 20.05.2007).

8. Zapatero diu que s'ha trencat tota via de diàleg amb la banda terrorista i que ara «sólo se puede pensar en una cosa»: en treballar per a que caigui sobre ETA «todo el peso de la ley» (EFE, 13.06.2007)

9. Fernández de la Vega diu que amb l'atemptat a la T-4, ETA «ha dinamitado cualquier posibilidad de buscar un fin dialogado a la violencia» (Comunicat de la Moncloa, després de la reunió entre Zapatero i Rajoy, 08.01.2007)

10. El PSOE nega contactes recents amb ETA i insta a creure «al gobierno democrático». De la Vega insisteix en que el Govern no ha mantingut «absolutamente» cap trobada amb la banda terrorista (El Mundo, 15.06.2007)

11. De la Vega desmenteix al diari Gara i nega contactes recents amb ETA (El Mundo, 16.06.2007)

12. La vicepresidenta diu que les possibilitats d'assolir la pau de forma dialogada «las enterró ETA bajo los escombros de la T-4» (EFE, 19.10.2007)

13. Rubalcaba respon al PP que el procés de pau està «roto, liquidado y acabado». Afegeix: «La violencia es incompatible con el diálogo en cualquier democracia, y esto el Gobierno lo va a mantener a capa y espada» (El Mundo, 01.01.2007)

14. Rubalcaba diu que el Govern socialista no tornarà a negociar amb ETA després de l'atemptat de la T-4 (The New York Times, 09.01.2007)

15. José Blanco diu que «no hay diálogo con violencia y si no hay diálogo no hay proceso. ETA ha escogido el peor camino y ese camino sólo tiene una salida que es la cárcel» (Comunicat del PSOE, 31.12.2006)

16. Blanco insisteix en que «la voluntad de diálogo de ETA ha quedado enterrada bajo los escombros de Barajas», i reitera que el Govern mantindrà la mateixa postura que ha mantingut fins avui: «con violencia no hay diálogo» (EFE, 02.01.2007)

17. José Blanco reitera que la postura del Govern sobre el diàleg amb ETA és «meridianamente clara», en el sentit de que la banda terrorista va trencar tota possibilitat de diàleg amb l'atemptat de la T-4 i «no hay ni habrá» més converses (EFE, 18.10.2007)

18. Fernando Moraleda afirma que no hi ha cap via de comunicació amb la banda armada des de l'atemptat d'ETA a Barajas; quan «el proceso se rompe, se rompe el diálogo». «En esa situación estamos, no ha cambiado» (Declaracions a TVE recollides por EFE, 22.03.2007)

19. López Garrido diu que «no hay ningún diálogo con ETA», perquè la banda terrorista «lo ha hecho imposible» (Entrevista a EFE, 01.04.2007)

20. López Garrido nega l'existència de converses del Govern amb ETA després de la T-4 (EFE, 13.05.2007)

«Son conversaciones absolutamente inventadas y falsas. [...] ETA puso una bomba en Barajas y destrozó toda posibilidad de diálogo, por lo tanto, no hay nada de nada sobre supuestas conversaciones, pactos o diálogos. [Esas informaciones] no tienen la más mínima credibilidad. [Hay que trabajar con] un mínimo de fundamento y consistencia».

Mentides, mentides, mentides.

D'un temps, d'un país

Contra Catalunya (1997), d'Arcadi Espada, és la crònica de la decepció d'un sector de catalans, progressistes i no nacionalistes, després de tres lustres d'hegemonia pujolista. El desencís i la impotència tenen unes coordenades repetides mil cops i sobre les que no hi entraré. Tanmateix, sí que vull referir-me a un parell d'aspectes que em semblen especialment interessants. El primer és que hi ha, segons ell, un moment clau, un punt de no retorn en el triomf del nacionalisme: la manifestació de desgreuge que es convocà a l'entrada del Parlament quan el fiscal general de l'Estat, Luis Burón Barba, presentà una querella criminal contra Jordi Pujol per l'afer Banca Catalana. Allà es definí el «contra Catalunya» que dóna títol al llibre: el considerar qualsevol crítica al poder com un atac al país i a les institucions, encarnades en el seu president. Creu Espada que «res del que el PSC va fer, res del que va fer Obiols a partir d'aquella tarda va tenir cap més objecte que el de posar les bases de conducta necessàries perquè es produís el reingrés a la congregació com abans millor i era igual en quines condicions humiliants».

Falta en aquest llibre un epíleg amb data d'avui, el caire del qual el lector pot imaginar si coneix la trajectòria de l'autor. Seria aquest un epíleg encara més pessimista, perquè es veuria obligat a confirmar els pitjors temors: que l'alternança democràtica a Catalunya –i precisament de la mà de Pasqual Maragall, artífex de la transformació de Barcelona que Espada tant admira– no va portar una rebel·lió contra els principis nacionalistes que havien regit la vida de Catalunya els vint-i-tres anys anteriors, ans l'assumpció tàcita de que ja no és possible fer política a Catalunya fora dels paràmetres i dels esquemes que Pujol va implantar. Aquesta ha estat la darrera victòria de l'expresident, la que tant mal ha fet a la gent que pensava com l'autor.

I l'altra observació d'Espada que vull destacar és la següent:

El nou règim havia dissolt tots els franquistes catalans. En realitat, havia fet com si aquests homes no existissin i, cosa que té més mèrit, com si no haguessin existit mai. He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer del mapa perquè ningú els passés comptes i per reaparèixer, si de cas, blindats per l'oblit, uns anys després. Per l'altre cantó, al catalanisme emergent li calia representar la imatge d'un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació: així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d'esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns episodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En el fons, no van deixar de complir amb el seu deure de fills, de nebots o de néts: és veritat que de vegades d'aquestes escombraries en sobresortia algun parent. Fos per deure filial o militant –la militància sol comportar viure en un món on l'altre no compta– el cert és que més de vint anys després del final de la dictadura no hi ha explicacions versemblants sobre què va ser el franquisme a Catalunya, qui va ser la seva gent o quins els seus cafès; quina l'ambició, el límit o la lògica; quins els seus bards: no hi ha llibres que en portin el pus o la noblesa.

Deu anys després de la publicació de Contra Catalunya, la cosa no ha millorat substancialment. De biografies de franquistes catalans n'hi ha tres de mal comptades: la de Joan Antoni Samaranch (escrita pel propi Espada i Jaume Boix), la de Josep Maria de Porcioles i la de José María Fontana i Tarrats. Joan Maria Thomàs ha estudiat la formació de la Falange a Barcelona, Borja de Riquer el paper de Cambó i la Lliga en el suport a la rebel·lió militar i potser el d'Ignasi Riera és el treball que més s'ajusta al que Espada reclamava, tot i que n'ignoro l'enfocament. Però continua l'ombra generalitzada sobre gent com Ferran Valls i Taberner, Joan Ventosa i Calvell, Miquel Mateu i Pla, Eduard Aunós i Pérez, Enric Fontana i Codina, Pere Gual i Villalbí, Josep Lluís Villar i Palasí, Eduardo Tarragona... Més terrible em sembla el calaix on s'han desat alguns dels episodis més negres dels primers anys de la transició política a Catalunya, els dels brutals assassinats de l'industrial José M. Bultó i Marquès i de l'ex-alcalde de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, ambdós a mans de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Saber per entendre.

Kazimierz Brandys

Rondó (1982) és l'única obra traduïda al castellà de Kazimierz Brandys, i a més per Sergio Pitol, tot un luxe. No és, al meu parer, una gran novel·la: malgrat que està ambientada en un període clau de la història contemporània de Polònia, el plantejament de la narració i la irrealitat de moltes situacions la llasten irremeiablement. «Rondó» és un grup fictici de resistència a l'ocupació nazi creat per Tom únicament per a protegir la seva estimada Tola Mohoczy, una actriu fantasiosa i inestable emocionalment. «Rondó» creix i adquireix vida pròpia fins que escapa del control de Tom, en una pirueta en què la ficció acaba per donar forma a una realitat històrica.

D'acord amb les pinzellades biogràfiques a l'obituari que Leszek Kolakowski va escriure després de la mort de Brandys, resulta clar que alguns episodis de la novel·la estan inspirats en vivències reals de l'autor. Això propicia que el lector pugui veure en Tom –polièdric, d'una certa ambigüitat moral, implicat limitadament en la defensa de la llibertat del seu país però capaç de grans sacrificis per una debilitat molt humana, i distant de radicalismes ideològics– un alter ego de Brandys, quan la realitat és menys agraïda. Després de la guerra, Brandys fou l'arquetipus d'intel·lectual comunista, fermament compromès en la consolidació del règim i conreador convençut de l'estètica del realisme socialista (com a Ciutadans, Obywatele, 1954). En aquest sentit, potser va estar més a prop del personatge de Wladek Sznej, aquell company que abraçava els principis teòrics més radicals per por a perdre el tren de la història. No fou fins a mitjans dels anys cinquanta que Brandys se sentí desencisat de l'estalinisme i passà per un període d'autoexamen de consciència, plasmat a Mare dels Reis (Matka Krolow, 1957, traduïda a l'anglès com Sons and Comrades), la novel·la amb la que trencà formalment amb el comunisme després de la denúncia de Nikita Khruixtxov dels crims de l'època de Stalin, el culte a la personalitat i el dogmatisme ideològic. Poc a poc va anar virant de posició política fins convertir-se en un clar opositor al règim. Brandys va acabar per abandonar el Partit Comunista el 1966, just després de que Kolakowski, amic seu, fos expulsat. Això el feu caure en desgràcia, la seva obra fou censurada i Una qüestió de realitat (Nierzeczywistosc, 1977) va haver-se de publicar com a samizdat. Fundà la revista Zapis (Apunts, 1979-1982) on escriviren, entre d'altres, Andrzejewski, Odojewski i Konwicki. Brandys va donar un suport entusiasta a Solidarność, i quan el desembre de 1981 el general Jaruzelski va imposar la llei marcial a tot el territori de Polònia per a reprimir les vagues, esclafar l'oposició anticomunista i il·legalitzar el sindicat, Brandys –que en aquells moments comptava amb 65 anys d'edat i estava becat com a lector als Estats Units– decidí exiliar-se i continuar lluitant per la democratització del país promovent manifests en cercles literaris. Aquest rol de víctima del comunisme i l'antisemitisme polonès no ha complagut tothom, i Zbigniew Herbert –un altre referent ètic a Polònia– no parla d'ell en termes precisament elogiosos en aquesta entrevista.

Tenim Rondó, però jo seguiré esperant els diaris de Varsòvia (A Warsaw Diary: 1978-1981) i les reflexions a l'exili (Paris/New York: 1982-1984); així com també seguiré esperant a Wlodzimierz Odojewski, la reedició de Tadeusz Konwicki, i –inconcebiblement oblidats– els diaris de presó d'Adam Michnik. Paciència.