Un bailaor a la revolució russa

«Bailando por bulerías en el tabladillo de Alpinskaia Rosa estaba yo una noche de noviembre cuando vi llegar al portero con la cara descompuesta. Subió al tablado, mandó parar la orquesta y gritó:
– ¡Ha estallado la revolución! ¡Sálvese quien pueda!»

Un llibre únic en el seu gènere, un episodi històric narrat des d'un punt de vista insòlit. El periodista sevillà Manuel Chaves Nogales relata magistralment a El maestro Juan Martínez que estaba allí (1934) les peripècies de Juan Martínez i la seva dona Sole a Rússia durant la revolució bolxevic. I qui és ell? «Martínez es flamenco, de Burgos, bailarín. Tiene cuarenta y tres años, una nariz desvergonzadamente judía, unos ojos grandes y negros de jaca jerezana, una frente atormentada de flamenco, un pelo requetepeinado de madera charolada, unos huesos que encajan mal, porque, indudablemente, son de muy distintas procedencias –arios, semitas, mongoles–, y un pellejo duro y curtido como el cordobán». La parella, que es guanya la vida actuant a cabarets d'arreu d'Europa, arriba a Rússia fugint de la Gran Guerra, que els sorprengué a Turquia, tot esperant que la situació sigui allí més suportable. Els esdeveniments històrics els persegueixen, però, i són testimonis involuntaris de l'aixecament contra el el règim del Tsar. La revolució troba Martínez «vestido de corto, con chaquetilla de terciopelo y alamares. Un traje a propósito para una revolución», i Chaves Nogales posarà en boca seva esgarrifoses històries de patiment i de desesperada lluita per la supervivència. Al llibre desfilen honrats i convençuts comunistes que se sacrifiquen abnegadament pels seus ideals, i alhora brutals criminals que aprofiten el seu poder omnímode per atemorir la població i comportar-se amb la crueltat més bàrbara. La revolució, la guerra civil, el terror roig i la fam es succeeixen en un escenari de matances indiscriminades, pogroms, especulació i misèria extrema. Martínez, atrapat en una guerra que no és la seva, trampeja per sortir-se'n fent valdre el seu enginy i serà la picaresca –i la fortuna– la que li salvarà la vida els sis anys que passa a Rússia abans de poder escapar. El llibre es publicà el 1934 i no va servir per dissuadir els seus conciutadans del perillós rumb que prenia la situació política: com diu Roberto Frías a Letras Libres, els fets que es novel·len són «un extraño presagio de lo que se vendrá encima en España y en toda Europa».

De Chaves Nogales, membre de la millor generació de periodistes d'Espanya –la de Pla, Camba, Gaziel, Xammar, Corpus Barga, González-Ruano...–, tinc pendent la lectura de les seves cròniques republicanes. És autor també d'un llibre d'històries inspirades en la Guerra Civil i escrites durant la contesa (A sangre y fuego, «lo más importante que se escribió de la guerra durante la guerra» diu Trapiello al pròleg) i de la biografia del torero Juan Belmonte, considerada per molts la millor biografia escrita en llengua castellana. La Diputació Provincial de Sevilla va reunir la seva obra periodística completa en dos volums, que vaig intentar adquirir aquest Nadal sense èxit, així com la seva obra narrativa completa. Potser hauríem d'agrair a Andrés Trapiello els elogis que li dedicà a Las armas y las letras, que estimularen les reedicions de que ara gaudim i el merescut rescat de l'oblit d'un narrador admirable.