Resistència i moral

Etiamsi omnes, ego non
Mateu 26, 33-34

Jo no (Ich nicht, 2006), dues paraules i un profund compromís moral al darrera. Aquestes són les memòries de joventut de Joachim Fest, cap de la secció de cultura del FAZ, autor de sengles biografies de Hitler i Speer i de la novel·la El hundimiento, un relat sobre els darrers dies de Hitler al seu búnquer portat amb èxit al cinema. Fest era un adolescent quan Hitler arribà al poder i tingué lloc la Segona Guerra Mundial, i és la figura del seu pare la que plana sobre els seus records: Johannes Fest, catòlic i lleial a la República, que es mantingué ferm en els seus principis i es negà sempre a col·laborar amb el règim i inculcà aquest resistencialisme cívic als seus fills. Naturalment, això tingué conseqüències per a ell i la seva família: fou primer apartat i després acomiadat del seu lloc de treball i vetat per a qualsevol ocupació, patiren constants registres domiciliaris per part de la Gestapo i les SS, i Joachim fou expulsat de l'escola per negar-se a ingressar a les joventuts hitlerianes. Més tard s'allistaria voluntari a l'exèrcit regular com a única manera d'evitar l'ingrés en les tropes d'assalt del Tercer Reich. Els conflictes familiars que ocasionà la seva temerària tossuderia són un dels punts més interessants de les memòries. La mare, preocupada per la seva situació i pel futur dels seus fills, implora al seu marit que reconsideri el seu rebuig a incorporar-se al NSDAP. Creu que convertint-se en membre del partit nazi res no canviarà: «Al final, seguiremos siendo los que somos». Però el pare sap perfectament que aquest és un oferiment enverinat: «¡Pues sucede que no! ¡Todo cambiaría!». Aquesta defensa insubornable de la pròpia moral col·lisiona sovint amb el pragmatisme de la seva muller: «Tú no piensas en valor o cobardía. Tú sólo tienes en la cabeza tus principios». Malgrat tot, ella també assumirà com a pròpies les decisions del seu marit. Igualment interessants són la recapitulació i les reflexions finals, fragments de les quals poden llegir-se aquí.

Fest no evita l'espinosa qüestió de què sabien els alemanys sobre els camps d'extermini. L'autor comenta que en una ocasió, el 1942, van sentir a la BBC –emissora que escoltaven clandestinament, i que de descobrir-se, els hagués comportat penes de presó– que els nazis estaven assassinant «desenes de milers» de jueus a l'est en lloc de simplement deportar-los. La notícia no es va repetir, i Fest no va saber si es tractava de la sempre mentidera propaganda de guerra. Més tard li arribaren rumors d'atrocitats comeses pels enviats al front de l'est, però aquests eren uns crims que podien ser jutjats en termes molt diferents per tractar-se d'excessos produïts en el camp de batalla i no d'una maquinària perfectament dissenyada per a l'exterminació d'éssers humans. Acabada la guerra, el seu pare li confessà que a principis de 1943 s'havia dedicat durant tres mesos a recopilar informació sobre les matances massives, just després de sentir els primers rumors. Les proves que obtingué eren concloents: «¡Asesinaban como posesos!». Mai en va voler parlar.

Com succeeix amb tot el relacionat amb aquest període, la publicació d'aquestes memòries va causar un cert rebombori a Alemanya. Coincidiren amb les de Günter Grass, referent ètic de l'esquerra alemanya, que desvetllava el seu pas voluntari per les Waffen SS, i ja el títol sembla una resposta al propi Grass, amb qui havia polemitzat en el passat. Davant la tesi de Grass –astutament exculpatòria– de que «tots ho vàrem fer» s'eleva el rotund «jo no» de Fest, i així ho deixa palès al darrer capítol: mai no hi ha culpes col·lectives que permetin eludir la responsabilitat individual. El filòsof Jürgen Habermas va aconseguir que un jutge retirés el llibre de la circulació per una anècdota en la que suposadament el filòsof, que no és citat pel seu nom, hauria enviat una carta a un amic comú, Hans-Ulrich Wehler, on s'admirava dels avenços de les tropes de Hitler. Quan els anys 70 Wehler hauria ensenyat la carta a Habermas, aquest l'hauria destruït menjant-se-la. La sentència obligava l'editor a reimprimir-lo sense aquesta referència.

Però hi ha una frase que m'ha colpit especialment, que descriu amb exactitud una realitat sociològica incòmoda i que penso que explica en part l'actuació de la immensa majoria del poble alemany aquells anys. En una conversa amb el pare de Fest, Max Fechner, membre de l'SPD, justifica la passivitat dels socialistes davant els abusos del nou règim pel desconcert que els suposava el fet que Hitler hagués arribat al poder per un camí més o menys legal. Johannes Fest replica irònicament que ja ho entèn: «como buenos alemanes, la ley les parecía más importante que el derecho».