Hi ha un moment a La patria lejana en el que Juan Pablo Fusi contraposa els plantejaments filosòfics i polítics de la segona postguerra a França (l'existencialisme i el compromís dels intel·lectuals amb el comunisme) amb el que succeïa a les illes britàniques. Després de comentar els treballs sobre lògica i filosofia del llenguatge que van ocupar a les principals ments de l'àmbit acadèmic anglès (els treballs de Moore, Russell, Ryle, Austin, Wittgenstein...), Fusi escriu el següent:
El pensamiento anglo-sajón de la posguerra [...], pensamiento en el que el comunismo y las ideas comunistas carecieron siempre de ascendencia y prestigio o académico o moral, [...] retomó una de sus cuestiones morales y políticas más clásicas y definidoras: la defensa de la libertad individual frente al estado [...]. Ése fue el tema de Camino de servidumbre (1944), del economista F.A.V. Hayek, de La sociedad abierta y sus enemigos (1945), del filósofo Karl Popper, de El cero y el infinito, la novela de Koestler ya citada, y de 1984, la novela de la utopía negra de un mundo futuro gobernado por el totalitarismo comunista que George Orwell escribió en 1949.
No vaig poder reprimir un somriure en llegir aquestes línies: precisament aquests autors i aquestes obres van ser algunes de les lectures més influents de la meva adolescència. Tan sols reemplaçaria 1984 per Animal Farm i hi afegiria Albert Camus, Bertrand Russell i La tentación de la inocencia de Pascal Bruckner; a Koestler el vaig llegir més tard (I, II, III). Per bé o per mal, la lectura d'aquests clàssics del liberalisme i l'antitotalitarisme em va prevenir contra qualsevol temptació de radicalisme polític i va sedimentar en mi la convicció de que la democràcia liberal, la limitació del poder de l'Estat i el fer de l'individu la mesura de totes les coses eren elements indispensables per a bastir una societat lliure, justa i pròspera.
Cal seguir el blog de Xavier Farré, ho he dit en alguna altra ocasió. Ahir ens oferia la seva traducció del poema Antiga fortalesa, del polonès Tomasz Różycki, de qui ja havia n'traduït alguns altres. És un poema francament molt bo, us recomano entrar-hi i legir-lo, no goso reproduir-lo aquí. Tant de bo algun editor s'animi a publicar una antologia de nova poesia centreeuropea, només amb els versos que Farré ha traduït i publicat al seu blog n'hi hauria prou per fer un volum excel·lent.
Aquest Nadal m'he fet la promesa de començar a pal·liar les meves escasses lectures de poesia. Duc al sarró una llarga llista d'autors dels que encara no he llegit res —imperdonable!— i als que espero apropar-me aviat: Montale, Ungaretti, Pound, Yeats, Stevens, Auden, Michaux, Cummings... No dono l'abast.
A l'epíleg de l'interessant assaig La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX (2003), l'historiador Juan Pablo Fusi cita un clarivident article de lord Acton publicat en una data tan primerenca com l'any 1862, en el que el gran liberal anglès, en un moment en el que el nacionalisme era una força alliberadora i democràtica i gaudia de les simpaties de molts, ja va saber adonar-se d'on raïa el conflicte que hauria d'aflorar en el futur. Extracto:
In proclaiming the supremacy of the rights of nationality, the system of democratic equality goes beyond its own extreme boundary, and falls into contradiction with itself. [...] Nationality does not aim either at liberty or prosperity, both of which it sacrifices to the imperative necessity of making the nation the mould and measure of the State. Its course will be marked with material as well as moral ruin, in order that a new invention may prevail over the works of God and the interests of mankind. There is no principle of change, no phase of political speculation conceivable, more comprehensive, more subversive, or more arbitrary than this. It is a confutation of democracy, because it sets limits to the exercise of the popular will, and substitutes for it a higher principle.
Lord Acton,Nationality,Home and Foreign Review (juliol de 1862)
Nova temporada de la Nachtmusik der Moderne, centrada en el retrat musical de compositors del segle XX interpretat per l'Orquestra de Cambra de la ciutat sota la batuta d'Alexander Liebreich. Ja em vaig referir a aquest cicle en ocasió del concert de Tigran Mansurian.
Aquest cop el concert estava dedicat a la música de Toshio Hosokawa, un compositor japonès format a Darmstadt amb els avantguardistes Klaus Huber i Helmut Lachenmann. Després dels seus estudis Hosokawa va tornar al seu país natal, on va descobrir la música japonesa i a la que hi va aportar els coneixements adquirits a Europa. Per a ell fou relativament senzill, perquè molts elements que la tradició europea havia incorporat tardanament com a troballes dels experimentadors —com la microtonalitat, treballada intensivament per Alois Hába, i els tone clusters, per Henry Cowell—, ja eren presents de manera natural en la música oriental.
El compositor fou present al concert i vam poder gaudir de les seves explicacions en una conferència introductòria. Hosokawa va destacar la connexió entre la seva música i la cal·ligrafia japonesa (Shodō). En el Shodō la direcció, la forma, la terminació de cada línia i de cada punt, així com l'harmonia i el balanç entre ells, són decisius pel resultat final de l'obra i d'aquesta manera ens demanava el compositor que escoltéssim les seves partitures. La delicadesa dels traços s'aconseguia amb l'atenuació de l'origen del so mitjançant l'eliminació de l'atac (quelcom que ja vam destacar de Morton Feldman) i la progressions melòdiques emulaven la sensible continuïtat de l'escriptura. Fins i tot el silenci, tan present en la música japonesa, tenia una correlació amb l'espai buit on s'insereixen els signes, les grans teles de paper d'arròs. Tot això s'apreciava amb claredat en obres com Ceremonial Dance (2000) per a orquestra de cordes.
El concert va ser també una oportunitat per a escoltar i veure interpretar el shō, un instrument tradicional japonès que forma part de la Gagaku, la música cortesana nipona. El shō és un orgue bucal consistent en disset tubs balmats de bambú, dels quals dos no emeten cap so. Es diu que l'instrument imita el crit del fènix i aquests dos tubs han romàs al llarg de la història perquè s'assemblen a les ales de la mítica au. La sonoritat del shō inclou clústers tonals anomenats aitake, que formen la polifonia sobre la que s'acompanya la melodia. La conservació del shō és extremadament delicada, fins el punt que l'humitat acumulada en els tubs afecta al seu so, pel que cal mantenir-lo sempre sec. Tradicionalment s'empraven petits brasers de carbó, però al concert a Munic es va fer servir una manta elèctrica a mida. Vam ser afortunats de poder gaudir del talent de Mayumi Miyata, probablement la millor intèrpret mundial de shō i la pionera en el seu ús en la música clàssica contemporània, per a qui han escrit peces compositors de la talla de John Cage, Toru Takemitsu, Helmut Lanchemann i Klaus Huber, a més de Hosokawa. També ha col·laborat amb Björk a la banda sonora del film Drawing Restraint 9 i va interpretar l'himne nacional japonès a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'hivern celebrats a Nagano el 1998.
A YouTube he trobat un vídeo amb l'estrena als Estats Units de la peça Slow Dance de Toshio Hosokawa a càrrec de l'ensemble Sonor del Departament de Música de la Universitat de California-San Diego (UCSD).
El dia després de l'assassinat d'Ignacio Uria, el diari El Mundo confrontava a primera plana dues fotografies: la del cadàver de l'empresari estès a terra amb la dels seus companys habituals de tute, que van reunir-se aquell mateix dia per a fer la partida reemplaçant Uria per un nou jugador.
Aquesta imatge ha provocat una riuada de comentaris, i mentre Santiago González l'aplaudia obertament, Arcadi Espada li dedicava una entrada un tant críptica:
El periódico ha organizado una portada memorable. Desagradable, profundamente periodística. Para eso se han hecho, se hacen periódicos. Lo realmente grandioso de la portada es que basta con la denotación/detonación. Ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco. La extraordinaria foto de Mitxi se limita a identificar los rostros macilentos, uno junto al otro. El pie aplasta, siguiendo el dictado de su naturaleza: "El segundo por la derecha sustituyó al empresario." La emoción de este oficio cuando cumple. Su tranquilo acopio de mierda.
Malgrat la resolució desfavorable, la polèmica entre Espada i Javier Bauluz a propòsit de la fotografia La indiferencia de Occidente, guanyadora del Premi Godó de Fotoperiodisme, va ser per a mi una grandíssima lliçó (I, II, III) de periodisme i d'ètica. No tinc cap dubte de que Espada duia raó en aquella ocasió i des d'ençà sempre m'he mirat les fotografies periodístiques amb l'espasa en alt, preparat per a desembeinar-la davant la metàfora i la perversa conversió del cas en categoria. És per això que també rebutjo la de Mitxi a El Mundo, perquè insinua quelcom que es desmenteix en el cos de la notícia quan es pregunta directament als companys («Las lágrimas que se asoman a sus ojos revelan que empiezan a comprender que esa escena no volverá a repetirse») —cosa que Bauluz mai no va fer amb els dos banyistes. Espada sembla decantar-se per la literalitat de la instantània, tot i assumir l'enorme poder simbòlic que conté («ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco»).
Però no acceptar la metàfora que ofereix la fotografia no vol dir no poder fer un judici moral sobre la covardia i la passivitat còmplice de la majoria de la societat basca davant el terror. Per a això només calia mostrar aquesta altra:
Només deu persones es manifestaren espontàniament a Azpeitia en repulsa per l'atemptat. Ara sí, els fets nus, nets de metàfores.
