Poesia (tan propera)

Albert Lázaro, impulsor de Casa de l'Est, fou qui em parlà per primer cop de Xavier Farré, professor a la Universitat Jagiellonski de Cracòvia. Després vaig adonar-me que ja tenia algunes de les seves traduccions, les de Milosz i Zagajewski. Paga la pena sovintejar el seu blog per gaudir de les versions de poetes centreeuropeus, molts dels quals dissortadament serà difícil veure publicats a casa nostra.

Ara acudeixo per primer cop a la seva poesia, a través del volum La disfressa dels arbres, el seu darrer poemari, i descobreixo que m'és molt propera: Farré té unes vivències que no em són alienes i escriu sobre sensacions que jo també experimento.

La seva és una poesia on la natura hi juga un paper molt especial, i segurament la vista de Cracòvia no difereix massa de la que jo frueixo als Alps bavaresos. En aquestes terres l'existència està quarterada, determinada pels «paisatges que m'engavanyaran / amb força cada nou canvi d'estació». Un hivern que porta un «fred que glaçarà aviat tots els sons», una primavera d'«una verdor tan intensa que fa mal als ulls» i un estiu on «lluu un sol / que no escalfa».




Sé també quina és l'agredolça experiència de tornar a casa; el canvi d'allò que ens envolta («He d'obligar als ulls, emperesits al nord, / perquè s'habituïn a aquests tons torrats.», el pas «de muntanyes rocoses / a camps mustis, i el regnant silenci del sol») i l'alleugeriment en retrobar-nos amb la pròpia llengua («Puc recuperar els sons, la ment descansa, / no ha de fer cap esforç buscant l'ajut / de la vista. És innecessari llegir els llavis. / [...] / I es fa estrany veure com altres signes malden / per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.»). I és que el que sent el poeta en la llunyania no és nostàlgia, sinó estranyament pel desconegut; i de retruc, estranyament també pel que fins aleshores sempre havia tingut per propi. La certesa de que l'exili és sempre personal, l'assumpció de tot allò que comporta («L'exili s'ateny en un mateix. Convertir-se / en absent arreu, com la boira de l'hivern. / Visible a la llunyania. Intocable de prop») i la difícil decisió de perpetuar-lo («desitjos contaminats de pors»). Jo, per si serveix d'alguna cosa, m'aferro a Montaigne: «Sé bé del que fujo, però ignoro el que busco».

A Farré també m'uneix l'amor per la Mitteleuropa, per les seves lletres i per la seva fesomia: cabalosos rius, espessos boscos, turons, castells, esglésies barroques, teulades inclinades, carrers tortuosos, tramvies, cafès («Les converses / només aquí són possibles»)... L'amor pel fènix: per l'imperi anorreat i pels nous mons que sorgiren de les seves cendres. Geografies ocultes, desaparegudes; recórrer-les seria un periple sense fi, i tampoc no sabríem com fer-ho. Potser la clau ens és donada en aquesta intensa imatge que vull que serveixi de cloenda:

Si agafes un mapa dels països inexistents
veuràs com aquí la forma és l'espiral.
Una línia que circumda en si mateixa
per arribar a un centre imaginari. Així
és com s'han de recórrer les ciutats.
El vertigen del mareig en perdre els punts
de principi i final. Saber que el centre
significa una nova corba. Per omplir el buit.