El cero y el infinito (I)

Llegint una recopilació dels escrits sobre literatura i política que George Orwell va fer entre 1940 i 1948, en trobo un de setembre de 1944 sobre la figura i l'obra d'Arthur Koestler. Orwell repassa la producció literària de Koestler fins aquell moment, aturant-se principalment a El cero y el infinito (citat com a Oscuridad a mediodía, traducció de l'original Darkness at noon).

Arthur Koestler, periodista, assagista i novel·lista d'origen hongarès, fou un lúcid testimoni de política dels anys trenta i quaranta. Va treballar com a corresponsal a Jerusalem, París, Berlín i a Espanya durant la Guerra Civil, d'on va escapar miraculosament de ser afusellat per les tropes franquistes. Membre del Partit Comunista des de 1932, va abandonar-lo sis anys després profundament desil·lusionat per l'evolució de la revolució socialista soviètica. El 1939 va ser empresonat en un camp de concentració francès, i un any més tard s'allistà a la Legió Estrangera per escapar de la Gestapo. Va participar a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, i temps després es convertiria en ciutadà d'aquell país. A la dècada dels 50 es dedicà a escriure polèmiques obres científiques i filosòfiques. Malalt de leucèmia i Parkinson, es suïcidà enverinant-se amb la seva dona el 1983.

Vaig llegir El cero y el infinito farà uns dos anys, i ara Orwell em fa tornar a les notes que vaig prendre.

L'obra narra la història de Nikolai Salmanovitch Rubachof, un destacat dirigent del Partit Comunista Soviètic amb un passat revolucionari sense màcula: va fer la guerra civil, va participar en la Revolució d'Octubre al costat de Lenin i ha estat un dels ideòlegs de la Revolució des dels seus inicis, exercint missions a l'estranger a fi d'estendre i reforçar el poder del Partit. Ara, però, està detingut acusat d'activitats contrarrevolucionàries, en un plec de càrrecs farcit d'infàmies. El seu cas s'insereix en el conjunt de processos públics duts a terme per ordre d'Stalin contra antics camarades, tots ells lleials servidors al règim, però que ara, per circumstàncies que els afectats ignoren, han de ser eliminats. Rubachof ingressa en una presó i serà interrogat primer per un vell conegut, Ivanof, i quan els mètodes d'aquest són reprovats per massa tous –i en conseqüència amb la lògica revolucionària, afusellat–, per un jove anomenat Gletkin. Els interrogatoris es centraran en convèncer a Rubachof de la necessitat de fer un darrer servei al Partit i confessar els absurds crims que se li atribueixen, que van des del sabotatge a les indústries soviètiques fins a la planificació de l'assassinat d'Stalin i d'un cop d'estat amb la connivència de potències estrangeres enemigues. Un cop que el màxim dirigent ha ordenat la seva execució, Rubachof sap que no té cap mena d'escapatòria, i a fi de que l'ideal revolucionari comunista no pateixi cap revés que podria ser letal, és necessari que el poble entengui les motivacions que duen a la seva eliminació, que han de ser clares i simples. Així doncs, per a que Rubachof signi la confessió, tenint en compte el seu historial i la seva psicologia, es prefereix no sotmetre'l a tortures físiques sinó a un complex procés dialèctic que l'haurà de portar necessàriament, en aplicar la lògica revolucionària que tan bé coneix, a entendre que el seu sacrifici personal és l'única sortida possible en la seva situació. Rubachof, que anirà escrivint un diari a la seva cel·la on plasmarà aquests interrogatoris i el debat intern que li susciten, acabarà per acceptar l'envit i presentar-se a la farsa de judici assumint tots els crims que se l'imputen i ressignant-se abnegadament a la pena capital.

Els fets que es relaten a El cero y el infinito són una ficció novel·lada d'un dels episodis més obscurs de la història del socialisme soviètic: els anomenats Processos de Moscú, les purgues que dugué a terme Stalin entre els anys 1936 i 1938 contra antics herois de la Revolució, persones que havien assolit els més alts càrrecs al Partit Comunista i a la Tercera Internacional: Grigory Zinaviev, Kámenev, Ivan N. Smirnov, Evdokimov, Iuri Platakov, Karl Radek, Grigory Sokolnikov, Leonide Sérébriakov, Nicolaj Bukharin, Alexis Rykov, Nicolaj Krestinski i Kristian Racovski. En els tres judicis, verdaderes farses, les acusacions formulades eren crims tan greus com la planificació de l'assassinat d'Stalin i altres dirigents; la preparació d'un cop d'estat militar contra el govern soviètic per a reimplantar el capitalisme; la conxorxa amb potències estrangeres enemigues; el sabotatge d'empreses industrials i transports ferroviaris amb enverinament d'obrers… Tots els acusats renunciaren a la seva defensa i confessaren aquests crims, pels que foren condemnats a mort per un tribunal que concedí la petició del fiscal Andrei Vychinski, que tancà la seva darrera intervenció amb les paraules: «Exigeixo que tots aquests gossos siguin afusellats, sense excepció». Aquells processos commocionaren l'opinió pública mundial, que no creia –malgrat les sonades autoinculpacions dels acusats– que aquells bolxevics de primera hora fossin capaços d'accions tan radicalment allunyades del seu ideari.

(cont.)