Art i hermenèutica

Seguint el fil del que comentava la setmana passada he estat llegint Contra la interpretació (Against interpretation, 1964), el cèlebre assaig de Susan Sontag. Tot i que no tracta directament del tema que m'ocupava, sí que hi ha un grapat de reflexions molt interessants que s'hi poden connectar.

Sontag critica aquella tendència de la crítica moderna que, influïda per les doctrines de Marx i Freud, considera que el veritable valor de l'obra d'art només es manifesta en el contingut ocult que aquesta eventualment posseeix. En conseqüència, les obres d'art no tenen significació per elles mateixes, sinó que l'adquireixen en passar pel sedàs de la interpretació: «To understand is to interpret», quelcom molt diferent als principis que regien la crítica en el passat:

The old style of interpretation was insistent, but respectful; it erected another meaning on top of the literal one. The modern style of interpretation excavates, and as it excavates, destroys; it digs "behind" the text, to find a sub-text which is the true one.

Sontag cita Kafka i Beckett com a exemples d'autors assaltats per legions de crítics que cerquen innovadores relectures de la seva obra. Aquesta sobreexposició de l'obra d'art a la mirada dels exegetes l'empobreix, de fet, i sembla originar-se en la por a que pogués escapar-se de la nostra funesta mania taxonòmica:

In most modern instances, interpretation amounts to the philistine refusal to leave the work of art alone. Real art has the capacity to make us nervous. By reducing the work of art to its content and then interpreting that, one tames the work of art. Interpretation makes art manageable, comformable.

Això és precisament el que vull destacar: minimitzar el valor de l'art per si mateix i haver d'optar pel recurs d'atribuir-li un contingut ocult —ja sigui la crítica social del seu temps, el reflex de les pulsions de la psique de l'autor, o inclús certes ínfules de transcendència metafísica— és al capdavall una mostra de desconfiança en l'obra d'art mateixa:

It is always the case that interpretation of this type indicates a dissatisfaction (conscious or unconscious) with the work, a wish to replace it by something else. Interpretation, based on the highly dubious theory that a work of art is composed of items of content, violates art. It makes art into an article for use, for arrangement into a mental scheme of categories.

Els crítics (i els mateixos artistes quan fan de crítics) no haurien de necessitar d'una retòrica ampul·losa i insubstancial per a enfortir les obres d'art, aquestes haurien de poder defensar-se soles. Tolerar pietosament aquest bullshit no és tampoc una graciosa concessió que haguem de fer als autors, perquè una obra d'art, com afirma la mateixa Sontag en un altre assaig, «és una experiència, no una afirmació ni la resposta a una pregunta. L'art no només es refereix a alguna cosa; és alguna cosa. Una obra d'art és una cosa en el món, no un text o comentari sobre el món», i —per xocant que sembli— és independent respecte de les idees del seu creador: «L'obra d'art, en tant que obra d'art, no pot —fossin quines fossin les intencions personals de l'artista— advocar por res en absolut».

What kind of criticism, of commentary on the arts, is desirable today? For I am not saying that works of art are ineffable, that they cannot be described or paraphrased. They can be. The question is how. What would criticism look like that would serve the work of art, not usurp its place?
What is needed, first, is more attention to form in art. If excessive stress on content provokes the arrogance of interpretation, more extended and more thorough descriptions of form would silence. What is needed is a vocabulary —a descriptive, rather than prescriptive, vocabulary— for forms.

En aquesta apel·lació a un «vocabulari descriptiu, més que prescriptiu» em sembla estar escoltant Stendhal dir allò de «mostri, no declari», que aconsellava com a norma d'estil. És una demanda de claredat, també:

Transparence is the highest, most liberating value in art —and in criticism— today. Transparence means experiencing the luminousness of the thing in itself, of things being what they are.

Discrepo de Sontag en la seva apreciació de que l'art abstracte és una fugida endavant per evitar la interpretació («since there is no content, there can be no interpretation»). Ans al contrari: la dificultat en trobar un contingut amagat se supleix amb xerrameca grandiloqüent, que encara fa més rebutjable aquesta mena d'hermenèutica. Perquè de retruc es produeix un altre fenomen, en sentir-se l'artista imbuït d'una altíssima funció: la creació d'obres pensades com a al·legories i metàfores totalitzadores. I si això pot no resultar especialment nociu en l'art, sí que ho és quan envaeix disciplines que haurien de basar-se en principis diferents. Un cas especialment pervers és el del fotoperiodisme, que sembla entestat en convertir casos en categories, quan no en erigir-se en consciència social a cop de símbol (penso, per exemple, en la querella Espada-Bauluz [I, II, III]).

Concloc amb les paraules de Sontag, que faig meves:

Our task is not to find the maximum amount of content in a work of art, much less to squeeze more content out of the work than is already there. Our task is to cut back content so that we can see the thing at all.
The aim of all commentary on art now should be to make works of art —and, by analogy, our own experience— more, rather than less, real to us. The function of criticism should be to show how it is what it is, even that it is what it is, rather than to show what it means.